"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 18 de novembre del 2008

Día 27. ... a Astorga

Ens aixequem i llavors comprovo que el pelegrí que va arribar ahir a la nit es en Vicenç de Benicàssim, que també va sortir molt tard de León. Eva i jo anem a esmorzar, es una esmorzar molt abundant, dos torrades per cap, ben grosses, magdalenes, "croissantets", pastis, un bol de llet, mantega, melmelada, suc de taronja, al poc ens porten dos torrades mes, que com es normal cap de les dos nos les mengem, altre menjar tampoc ho acabem.
Sortim a un quart de deu del matí, quan marxem en Vicenç va a esmorzar.
La descripció de Mundicamino.com es:
“Se sale de Villadangos por la fuente de Ancos, el camino sigue por el páramo y siempre con la carretera N-120 como referencia, entramos en San Martín del Camino que se cruza rápidamente, y a partir de ahí un suave descenso nos conduce hacia Órbigo. Poco antes de llegar se abandona la carretera por la derecha, y por un camino que pasa entre pabellones de agricultura se llega al mismo puente del "Paso Honroso" y el Hospital de Órbigo.
A la salida de Órbigo y después de cruzarlo por la parte más histórica, se ofrecen nuevamente dos alternativas al peregrino: Seguir por la izquierda y por un camino pegado a la N-120 o bien por la derecha hacia Villares de Órbigo, ambas posibilidades concluyen en el crucero de Santo Toribio. Es más peregrina la opción de la derecha ya que se pierde de vista el intenso tráfico y discurre por dos pequeñas poblaciones. La primera que se encuentra siguiendo el camino, que está muy bien señalizado, es Villares de Órbigo y a otros tres kilómetros Santibáñez de Valdeiglesias.
A unos 6 kilómetros de este último pueblo se encuentran los peregrinos que fueron por un lado u otro, justamente en el crucero de Santo Toribio. El lugar que está situado en una elevación del terreno, ofrece una vistas maravillosas. Todos los peregrinos se sientan un rato para contemplar, por primera vez, la ciudad de Astorga con la catedral que se dibuja en el horizonte, así como los montes de León al fondo y la cordillera cantábrica a nuestra derecha.
Se aborda un descenso relativamente fuerte hasta San Justo de la Vega y ya en el valle, tres kilómetros nos separan de Astorga, a la que no perderemos de vista ya que está situada en lo alto de una pequeña meseta. Se accede por el Este y su elevación obligará al peregrino a un último esfuerzo.”
El camí d'avui es molt pla però agradable i bonic, es molt curiosa la historia del Puente del Paso Honroso, aquest pont serveix per creuar Rio Orbigo que separa el nucli de Puente de Orbigo i Hospital de Orbigo. Una vegada creuat el Hospital, agafem a ma dreta per camins agropecuaris, passant per Villares de Orbigo, Santibañez de Valdeiglesias.
Al poc de sortir de Santibañez de Valdeiglesias ens trobem una creu i al seu costat, un ninot de la grandària d'una persona, que els pelegrins han anat vestint-lo, adornant tot l'al voltant, amb mes o menys gust i amb tota mena de coses. Es un lloc molt curiós i estrafolari, però que s'ha de veure. Pel que sembla la gent va deixant alguna cosa, jo deixo un sobre de sucre que en un costat posa “El Camino”; ho poso en la ma, de forma que es vegi be.
Al arribar a el Crucero de Santo Toribio, ja es veu al fons, Astorga. Aquí s'ajunten els dos camins, i al comprovar-ho m'alegro d'haver agafat el camí que hem triat, encara que es un kilòmetre mes llarg, hem passat dos pobles i no hem tocat carretera.
Després d'una forta baixada i passar per San Justo de la Vega, arribem a Astorga, creuem la línia fèrria i fem l'ultima pujada del dia, per pujar al poble. Acabar el dia pujant no es gaire aconsellable, però hi ha el que hi ha.
Arribem a Astorga a quarts de cinc i anem al Albergue Público de Peregrinos, de las Siervas de María, son 5€; com en tots hi ha cuina.
A l'alberg abans de l'Eva i jo, han arribat tres nois anglesos, que els aniré trobant els pròxims dies i ja hi eren a León, en Josep Maria, que es un xicot de Terrassa que va en bicicleta arrossegant un carro de 40 kgs., després arriba en Vicenç i un alemany jove, que arriba a última hora.
Me'n vaig a donar un tomb pel poble i a comprar, menjar de motxilla, que quasi que no em queda , unes xancletes de bany, ja que se'm van trencar ahir i un altre targeta SD, no se quantes porto gastades, i em menjo una pasta.
Eva, en Josep Maria i Vicenç sopen a l'alberg, menjar que porten, i jo me'n vaig de restaurant: revoltim de bolets, pollastre rostit, arròs amb llet i aigua (8€)
Ha estat una etapa d'uns 23 -24 kms., bastant bonica, no gens pesada i d'aquelles que val la pena fer. Igual com ahir, Eva i jo anem tot el dia parlant, ja se que prefereixo anar sol, però no se m'ha fet gens enutjós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada