Día 29. Foncebadón a Ponferrada

M'aixeco, l'alemany ha sortit de bon mati, jo prenc un got de llet calenta, i surto a un quart de nou.
La descripció de Mundicamino.com es:
“Se sale de Rabanal por la carretera y por ella se asciende, alternando con atajos a derecha e izquierda, durante unos 8.5 kilómetros, justo hasta hasta la cruz de hierro. Antes pasaremos por la antigua calle real del pueblo abandonado de Fuencebadón, aunque últimamente se ha establecido una taberna y un hostal hostal.
En la cruz de hierro, donde el peregrino deposita una piedra en su base para pedir protección en el viaje, el peregrino se encuentra en una de las cotas de mayor altitud de la ruta (1504 metros). El lugar es uno de los más míticos y emblemáticos del camino, se cree que, otra "cruz del ferro más primitiva", fue instalada sobre un altar romano dedicado al Dios Mercurio (Dios de los caminos) por el ermitaño Gaucelmo, que dedicó su vida a dar protección y cobijo a los peregrinos en estas inhóspitas tierras.
Con el Teleno a nuestra izquierda se sigue por una senda muy cercana a la carretera y a unos dos kilómetros de la cruz se encuentra otro pueblo abandonado: Manjarín, aunque no del todo, ya que en él se ha instalado Tomás, uno de los hospitaleros más singulares del camino por su exclusiva dedicación a los peregrinos a pesar de la dureza del lugar, por su afición a todo lo relacionado con la legendaria "Orden del Temple" (sé auto define como el único y último Templario) y en definitiva por la inestimable ayuda que presta a todos los romeros que la necesitan.
Poco después se alcanza la máxima altitud (1520 metros) al pie de una ex base de telecomunicaciones del Ministerio de Defensa. A partir de ahí, un prolongado y fuerte descenso por la otra ladera del Monte Irago, casi 17 kilómetros, alternando con atajos y la propia carretera nos conducirá hasta Molinaseca. Antes se pasa por los pintorescos pueblos de El Acebo y Riego de Ambrós.
A la salida de Riego de Ambrós, el camino discurre por un barranco y después de cruzar la carretera se interna en pleno monte, para salir nuevamente a la misma carretera poco antes de alcanzar Molinaseca, cuya entrada se hace por el antiguo puente románico sobre el río Meruelo.
De Molinaseca a Ponferrada nos separan apenas 8 kilómetros que discurren por pleno valle del Bierzo. Los primeros 4 son por carretera y poco antes de llegar a la población de Campo, se puede continuar por la misma vía o tomar un camino a la izquierda, que transita entre campos de cultivo, ambas alternativas nos llevarán a la Capital del Bierzo.
Se accede a la ciudad después de atravesar el puente sobre el río Boeza y las vías del ferrocarril. Las familiares flechas nos conducen por las antiguas calles de la población, hasta los muros del famoso castillo del Temple, donde, muy cerca, se encuentra el albergue de peregrinos”.
El recorregut està molt ben explicat en la descripció, es una etapa de bran bellesa. Passar la Cruz de Ferro es una satisfacció, crec que per a tots els pelegrins, ja que es un dels lloc emblemàtics del Camí. Es una creu metàl·lica clavada dalt d'un tronc alt i prim de fusta, i tot això amb una gran base de pedres, que tots els pelegrins van deixant al seu pas.
A Manjarín es parada quasi obligatòria, allí no trobo al hospitalari, però hi ha un altre persona, vestida amb signes templers, que només fa que anomenar a en Tomàs. Està acompanyat per dos persones mes, que no se si ajuden o han dormit allí. M'ofereixen cafè i galetes, fet que accepto, estic una estona parlant amb ells, esta ple de gatets, dono un petit donatiu i me'n vaig seguint ruta, ara cap El Acebo. En aquest tros em passen els tres nois anglesos. Després de passar prop de les antenes, em desvio pels tallafocs per pujar al cim (de vaques) de Cerezales (1.529 mts.). Des d'aquí la baixada a El Acebo, primer es suau, però el tros final es una baixada de les que espanten, molt forta i amb pedra solta, però es curta i a més s'ha de fer; compensa el bonic del paisatge. Des de fa estona que es veu la vall on està Ponferrada, que està tot emboirada, veient-se les muntanyes de darrera que estan nevades, però de la vall no es veu res, si que es veu el fum de les tres fumeres de la tèrmica.
Paro a El Acebo, primer per a menjar, un entrepà de “cecina”, aigua i cafè, i després a la botiga de poble a comprar una barra de pa.
Després de Riego de Ambrós el camí baixa empedrat i bastant fort, el problema que hi ha es que està molt moll i relliscós, es un tros molt obac. Es creua un barranc i es segueix per l'altre vora, tot molt maco. A la sortida de Molinaseca paro a menjar una mica, del que porto; d'aquí a Campos, hi ha un bon tros de carretera, després es torna a posar pels camins. En el tros de carretera em passen els dos francesos d'ahir i una mica mes endavant em trobo una persona, que sense preguntar-li res, m'indica el camí i em dona consells d'on i que menjar a Ponferrada i de que visitar a Columbrianos. Aviat ja es veu Ponferrada i amb claredat el fum de la tèrmica, però està lluny.
Al passar per Campo, agafo a mà esquerra, seguint els senyals i deixant la carretera principal.Vaig a visitar una font romana, passant de llarg, sense saber-ho (llàstima), l'església del segle XV, que queda dalt del poble. D'aquí el camí dona una gran retomb, encara que Ponferrada es veu al davant mateix, hi ha una gran fondalada en mig, que s'ha de salvar. Ja entrant a Ponferrada es fa llarg fins arribar a l'alberg, que per cert esta una mica apartat, però prop del casc antic. Arribo quasi a les cinc.
L'alberg es base de donatius i en habitacions de dos lliteres de dos, o sigui quatre llits. Em posem amb els tres francesos, que feia dies que no trobava; el mes gran ha arribat en autobús per què s'ha fet mal al turmell, després arriba la filla i l'altre; hi han raons amb l'hospitalari, m'han posat en un llit de baix, tal i com he demanat, i ells diuen que el de baix es pel iaio i la filla, jo primer dic a l'hospitalari que em posi en un altre habitació i em diu que no, després per evitar raons els dis que ja pujaré encara que que estic fotut dels genolls, però no accepten el meu oferiment, queden emprenyats amb l'hospitalari.
Vaig a comprar una botella de llet i a sopar. Espero a les vuit tombant pel poble, però a la Taberna de los Templarios, es pot sopar a partit de les set; sopo un plat de caldo, carrerada, quallada i aigua.
Mentre tombava per Ponferrada m'hi trobat en Vicenç, serà a l'últim lloc que el vegi. L'alberg com tots els pobles grans està concorregut, entre ells l'alemany jove que havia trobat altres vegades, els tres anglesos joves i altres.
L'etapa d'uns 28 kms es de les que val la pena fer, bonica i gens cansada, potser estic agafant un ritme, però el dia es curt i un no es pot entretenir mes del compte. Ja fa dies que l'únic que em molesta, estones molt, es l'espatlla. Dormir no dormo tota la nit, sinó que em vaig despertant, però estic un mínim de nou hores al llit i descanso bastant be.