"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 25 de novembre del 2008

Día 34. Portomarín a Casanova

Surto a quarts de nou, després de menjar una mica del que porto; pensava parar a l'únic bar obert per prendre un got de llet, però passo de llarg. Esta plovent i es presenta un altre dia de pluja.
La descripció de Mundicamino.com es:
“A la salida de Portomarín y después de cruzar la carretera, se atraviesa un ramal del embalse por una pasarela metálica, y acto seguido se asciende por la ladera de dicho vado, que se halla bien poblada de pinos. A unos dos kilómetros, el Camino sigue el curso de la carretera LU-633 por su izquierda hasta alcanzar la población de Toxibo y a continuación Gonzar.
Primero un pequeño ascenso, luego se gira a la izquierda y muy cerca nos encontramos con el siguiente núcleo de población: Castromayor, en cuya entrada y a la derecha se puede apreciar un centenario eucalipto. Tras cruzar la aldea hay que superar una fuerte subida antes de salir nuevamente a la carretera que nos conduce a Hospital de la Cruz.
La salida de Hospital está enfrente del refugio y resulta un tanto confusa. Primero hay que cruzar la carretera de Orense, después subir a la derecha por el carril de incorporación y finalmente torcer a la izquierda para tomar la carreterita que conduce a Ventas de Narón. Del mismo modo se llega a Ligonde y Eireche, poblaciones muy cercanas entre sí. Antes de llegar a Eireche. una solitaria casa en un prado da comidas, bocadillos y bebidas a todo peregrino que lo precisa.
Es necesario caminar otros 5 largos kilómetros por esta ondulada tierra, para alcanzar Avenostre, y desde ahí acometer el último tramo por caminos y corredoiras, superando el pequeño alto del Rosario, para descender seguidamente hacia el final de la etapa: Palas de Rei, que también era final de la penúltima etapa de Codex Calixtinus.
Se inicia la caminata por el asfalto hacia el valle del río Pambre y tras haber recorrido dos largos kilómetros, se toma un desvío a la izquierda, que por los caseríos de San Xulian y Pontecampañas, nos lleva hasta la primera aldea de Casanova”.
Al sortir i abans de creuar el riu em passem tres pelegrins que deuen haver dormit a un alberg privat o a un hostal, no estaven a l'alberg municipal.
Penso de parar a Gonzar a esmorzar però el bar i l'alberg privat (que te restaurant) estan tancats. Menjo una mica davant de l'alberg municipal, assegut en un banc que hi ha a l'entrada. Tot aprofitant un rafal que hi ha, ara no plou però el temps ho amenaça.
Paro a menjar a Ventas de Narón, a la part mes alta de l'etapa d'avui. Menjo un entrepà de truita, aigua i cafè (4,70€). Arribem dos pelegrins mes, no els havia vist mai. A la baixada cap a Ligonde em passen. Val la pena parar a el Cruceiro de Lameiros, “con inquietantes esculturas y mensajes canteriles que despiertan la duda y la incertidumbre en los peregrinos” segons el llibre de Desnivel Ediciones.
Passo Palas de Rey, el poble es bastant llarg, l'alberg està a la sortida, quan passo pel davant un pelegrí em diu que ja hi arribat, queda sorprès quan li dic que encara segueixo, només porto 24 kms i vull fer uns quants mes.
Vull parar a San Xulián, però trobo tancat l'únic alberg, que es privat. Arribo a Casanova, a quarts de sis, es un llogaret molt petit i l'alberg està a la sortida, l'encarregada viu en una casa abans i quan em veu passar ve a inscriure'm (3€), li pregunto per sopar i em diu que aquí no hi ha res i el millor que puc fer es anar al refugi privat, però esta a un kilòmetre, li dic que no, que ja menjaré del que porto, llavors m'ofereix que si vull de l'alberg privat em vindran a buscar i havent sopat em tornaran, el sopar son 7€ amb el transport gratis. A les set em ve a buscar la propietària de l'alberg A Bolboreta, i em porta al seu alberg, caldo gallec, vedella estofada i iogurt, aigua i al final demano un ditet de vi.
Metre sopo el pare de la propietària, un senyor no gaire mes gran que jo, m'explica que a aquest tros de Galícia la joventut ha tornat al camp, però que no son gens emprenedors, per què amb el que treuen del camp, junt al les pensions dels pares i, moltes vegades, dels avis, que viuen tots junts, tenen suficient i amb tot això els sobra; es per això que no recullen les castanyes ni van a buscar bolets, que també hi han molts. També em parla de política, però això ja no m'interessa, no combrega ni socialistes ni P.P., no el defineixo.
Mentre la propietari em torna a l'alberg m'explica que a Galícia si que existeixen els llops i que en aquests boscos que podríem dir de la Galícia profunda, no es aconsellable sortir sol a la nit, els que van en ramats no son perillosos per què poden caçar, però els que van sols sempre tenen fam. També m'explica la política de reforestació forestal portada a terme després dels incendis, que van ser totalment provocats pels que van perdre les avantatges que tenien amb el govern del P.P.
Un altre etapa, aquesta de mes de 30 kms., amb molta estona amb pluja. Un paisatge molt agradable i bonic, passant per molts llogarets agrícoles i ramaders, i amb grans zones boscoses, se castanyers, roures, alzines, i similars. Un altre dia que hi estat sol a l'alberg.
Encara que avui hi anat bastant malament, la pluja cada dia em fa anar pitjor, a més del mal d'espatlla que no em passa, es de les etapes que et fan guardar un molt bon record de aquesta terra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada