"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 27 de gener del 2009

Bassis i Teixos del Marturi

Bassis del Marturi i al Cim de la Mola del Boix

De resultes d'una trucada de na Montse Pàmies, quedem per sortir un dimarts. Anem la Montse, l'Albert Vinaixa, en Josep Maria Balanyà i jo, i com decidim anar a veure els Teixos del Marturi, quedem a recollir la Cloti per Tortosa.
Ens trobem a Reus i el primer lapsus es decidir en quin cotxe anem, encara que els dos possibles xofers es posen ràpidament d'acord i anem amb el cotxe d'en Josep Maria.
A Tortosa recollim la Cloti i la seva gossa, i directe cap a la carretera de Caro, i seguidament la pista que va a Fredes, fins l'aparcament que hi ha davant del camí que va a la Font Cova Avellanes.
El que no ens esperàvem era trobar tanta neu, resulta que ahir va caure una gran nevada als ports , fet que desconeixíem fins que no hem recollit la Cloti, ella estava assabentada, però tampoc es pensava que havia caigut tanta.
Aparquem i comencem a caminar a les 9h. 20m., dirigint-nos cap a la Font Cova Avellanes, on hi ha una gran plaça, i a l'entorn hi han taules i seients de pedra. Pugem pel senderó, deixant a l'esquerra i a tocar el barrancó, el començament el camí cada vegada està mes mossegat, degut a les pluges i a la neu. El camí es fa lent de pujar, a part de la pendent, el camí està mullat i amb trossos nevat. El paisatge es molt bonic, tot molt blanc.
Arribem a una cova, que queda a l'esquerra del camí, lloc on anem per esmorzar, portem 1 km recorregut, però la gent ja te fam.
Després d'uns 25 minuts seguim fins els bassis del Marturi, el camí no te cap pèrdua, encara que degut a que ja caminem damunt la neu, per dues vegades hem hagut d'assegurar-se, però sense massa problemes. Als Bassis, fotos i beure una mica d'aigua, està gelada, i seguim cap a l'esquerra.
En poca estona, hi ha fites, trobem el senderó a la dreta, que ja puja mes decididament. Aquí unes altres dues vegades, ens hem d'assegurar del camí correcte. Passem pel costat d'un possible pou, ho sembla però està molt malmès, i ja arribem a la collada, on ens trobem bastant neu i molta boira, no ens deixa veure ni Caro, ni el cim de la Mola del Boix, ni la Joca, res de res. Fem una foto col·lectiva i seguim el petit rastre del senderó que vorejant la punta de la Mola va fins els Teixos, això si amb molta dificultat, intentant esbrinar els millors llocs per on passar, està tot cobert de neu.
Arribem als Teixos, a dos quarts de dotze i, com es normal comencen les sessions fotogràfiques. Es una llàstima l'estat del primer i mes vell dels teixos, a més a dins del teix ha crescut un pi.
Es un lloc molt tancat i solitari, al estat tot nevat encara el fa ser mes feréstec.
Seguim amunt i anem fins el cim de la Mola del Boix, amb un vent que bufa que fa que sigui molt molest. Fem la foto del cim, senyera inclosa, i de seguida seguim per la carena. Aquí dona la impressió que estem fustigats pel “matacabres”, flocs de neu glaçats enviats amb força pel vent, que fa que faci mal als llocs del cos desprotegits, cara, etc.
La Cloti es troba malament, hem de parar. En comptes de seguir per la carena, baixem per on podem, les roques estan glaçades i ens exposem a fer-se mal amb una patinada, es tracta d'anar a buscar els petits trossos amb terra o herba. Arribem a la clotada, per sort la Cloti s'ha recuperat, i ja anem a buscar el pas de l'Embarronat. Tenim dos opcions, o anar a passar un altre vegada per els Bassis del Marturi, opció mes fàcil o intentar buscar el camí de l'Embarronat, que com en Josep Maria troba fàcilment el desvio, es la que triem. Camí avall, només hi ha un tros que passa per un tros molt desfet, la resta es fàcil, amb la seva pendent que toca. Ja arribem als Clots d'en Pastor i a la pista de Caro a Fredes, i d'aquí cap el cotxe.
Arribem a les 14,20h., fa fred i trobem que no es gaire agradable dinar al ras; en cotxe anem fins el Restaurant del Port, on bevent unes begudes i cafès del bar, ens deixen dinar del nostre, en una taula.
Acabat de dinar, sobretaula, cotxe i cap a casa.
Un dia, a pesar del mal temps que ha fet, ens ha deixat molt bon sabor de boca, excepte la petita estona en que la companya s'ha trobat malament. L'ambient tot nevat i de perfecte hivern ha acompanyat.


Com hem penso que no s'enfadarà, aquí va un link a les fotografies d'en Josep María

diumenge, 25 de gener del 2009

Sant Salvador de les Espases i Sant Pere Sacama

Sant Salvador de les Espases i Sant Pere Sacama

En aquesta excursió s'han ajuntat dues variants, primera que feia molt de temps que volia anar pel barranc que des de la Puda puja per amunt, i que veia sempre que passava per aquesta carretera i que no tenia ni idea d'on anava i com era. I la segona es que quan vaig descobrir que anava a un 100 cims i vaig descobrir un track de la pagina de wikiloc, de seguida vaig pensar de fer-ho, encara que el problema es que el track sortia de Monistrol, nomes arribava a Sant Salvador i per tornar anava per una pista totalment solana i polsegosa que va paral·lela al Llobregat i la carretera, i es veu des d'ella. Quan posa les mans en Josep Maria Balanyà, de seguida rectifica els tracks, els dona la volta, els posa cap per avall, i al final fem alguna cosa similar i casi sempre quasi sense tocar pista.
Al que anava, ens truquem i quedem d'anar en Josep Maria, l'Albert Poblet, l'Esteve Salvador i jo. En Jordi, l'altre del grupet no pot venir per assumptes familiars. A ultima hora en Josep Maria, que es el que mes havia treballat en el recorregut, no pot venir, l'han avisat que te guàrdia ....
Deixem el cotxe, dins del camí que va a la Puda, a uns 20 metres de la sortida del camí. Veiem que en una esplanada que hi ha mes aprop de la Puda, hi han bastants cotxes aparcats i molta gent preparant-se per sortir a caminar.
L'excursió que em seguit es aquesta, extreta de la pagina web: http://www.elepep.net/creu_saba/s%20pere_sacama.htm, crec que Elena i Pepe, els propietaris no s'enfadaran:

De S. Salvador de les Espases a S. Pere Sacama:
Recorrido por una bonita zona entre, las ermitas de Sant Salvador de les Espases y Sant Pere Sacama,por un camino con amplias vistas de las Comarcas circundantes, y de la montaña de Montserrat.
Aproximación: En la carretera de Abrera a Manresa C-55 y a unos 2 kms pasado el desvío de Olesa, desvío a la derecha al abandonado Balneario de la Puda (100 metros) nada mas tomar el desvió veremos a nuestra derecha el sendero que hemos de tomar.
La Excursión: El sendero sube rápidamente pasamos por,encima de un túnel del ferrocarril,cruzamos el torrente dos veces ,vamos viendo a lo lejos en lo alto Sant Salvador de les Espases,en un cruce de caminos tomaremos el de la izquierda por una pendiente rocosa bastante, pronunciada llegamos,a una capilla entre las rocas y la Ermita de: Sant Salvador de les Espases (413 m) .Antigua capilla del castillo de Les Espases documentado desde el año 985 y del cual solo quedan los restos de una torre circular. Tiene una zona libre con mesas y llar de foc y una puerta por la que se accede a la cima del promontorio desde donde se tiene una buena panorámica del Monasterio de Montserrat, por debajo de la capilla se encuentra una fuente. Hay una parte cerrada con cocina y comedor y con bastantes recuerdos de visitantes, si tenéis la suerte de encontrar alguno de los responsable de mantener cuidado el lugar os lo mostrara con mucha amabilidad.
Desde la puerta del refugio tomamos un camino escalonado, en bajada dejamos el sendero que va a Can Tobella y después de subir por un tramo de camino a ratos escalonado,llegamos al Coll de Bram (440 m)a nuestra izquierda dejamos el sendero que lleva al Puig del Hospici (528 m),tomamos un sendero a la derecha hasta atravesar el Coll de la Pedra(480 m) (Imagen de Sant Bernat de Mentón patrón de los excursionistas),bajamos al inconfundible Pla del Fideuer (415 m) a la derecha vemos el Puig Cendrós (505 m)con su recto y empinado acceso a la cumbre, atravesamos el Pla y enfilamos un camino al principio, en fuerte subida .Pasado un cartel que indica Font de La Pastora (casi siempre seca) tomamos a la derecha un sendero muy poco evidente que nos lleva al Cim de la Creueta con un árbol solitario y una placa del Agrupament Escolta de Sant Bernat de Claravall. Seguimos hasta llegar a a Creu de Saba (594 m) magnifica atalaya sobre la Vall del LLobregat ,Montserrat y Collserola ,por debajo de la cruz hay una imagen de la Virgen de Montserrat con libro de visitas y una mesa de orientación un poco estropeada pero que nos es util.seguimos el sendero en decidida bajada que ,nos llevara hasta la curva de una pista, al lado de la misma se encuentran las excavaciones efectuadas a finales de los años 90 para documentar su evolución arquitectonica del Mas del Villar Siglo XII,lo atravesamos y por pista en subida llegamos a la ermita de Sant Pere de Sacama (465 m) situada sobre unas rocas formaba parte del castillo de Sacama(siglos X-XII) del cual aun quedan unos restos, consta de una sola nave con abside semicircular de estilo Lombardo (siglo X).regresamos por el camino que vinimos hasta, llegar al desvío de la Creu de Saba que dejamos a la derecha , dejamos a izquierda el sendero que lleva al Turó de la Gronya(524 m) y salimos a una pista que nos lleva a la masía en ruinas de Can Puígventos (que ya vemos enfrente nuestro,una vez en la misma,tomamos el sendero señalizado hasta el Pla del Fideuer dejando a la derecha el sendero que utilizamos para subir a la Creueta,Llegamos otra vez al Pla del Fideuer,lo atravesamos y tomamos el camino del Coll de Pedra pero al poco rato nos desviamos a la izquierda , y nos colocaremos en el principio del Torrent L' Afrau y por un sendero bastante evidente dejando las Roques D'Afrau y Sant Salvador a nuestra derecha y cada vez mas arriba, llegamos al grupo de rocas puntiagudas llamadas Les Espases (dicen que son las que dan nombre a Sant Salvador) y en poco rato llegamos a donde comenzamos la excursion..
Marzo 2007
Total tiempo aproximado: 5 horas.
Nota:Excursión para hacerla fuera de los meses de Verano ya que la zona es muy seca y muy expuesta al sol. Escasa vegetación debido a los varios incendios que ha sufrido.
Mapas:0392 III Olesa de Montserrat :Escala 1/25.000 Instituto Geográfico Nacional
Mapas Comarcals de Catalunya; Baix Llobregat: Escala 1/50.000 I.C.C.
Bibliográfica: Sant Salvador de les Espases. Joan Sola - Publicaciones Abadía de Montserrat-1990

A un quart i cinc de deu comencem a caminar, tot pujant pel camí del Torrent de l'Afrau, sense tenir la seguretat que trobarem tots els camins que marca el recorregut. Les descripcions, si no es coneix el terreny, a vegades son difícils de seguir, i comparant l'explicació i el mapa de l'ICC hi han camins que no surten, o sigui que endavant.
Per arribar a Sant Salvador no tenim cap ni un de dificultat, quan arribem acabava d'arribar un grup de 30 caminaires que venen de Olesa, i per la pista del davant veiem un grup molt nombrós, crec que hi ha mes de 50 persones, son els que hem vist sortir de la Puda.
Visitem l'ermita, el refugi, pugem al cim on demanem a un que hi ha que ens faci una foto dels tres, fet que accepta, encara que la foto surt pitjor que les meves, que ja es dir....
Seguim, arribem al Coll de Bram, i seguidament al Coll de la Pedra, on aprofitem per esmorzar una mica, aquí toca el sol, a Sant Salvador també tocava però estava ple de gent. Aquí veiem que el grup nombrós sembla que van al Puig de l'Hospici
Ja baixem al Pla del Fideuer i pel senderó, i visitant la font de la Pastora i la del Mateu (cap de les dos raja, encara que a les cisternes hi ha aigua), arribem a Can Puigventós, que pertany a la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya; la masia enrunada.
Seguim amunt, i ja anava massa be..., no veiem el camí que va al Cim de la Creueta i anem directament a la Creu de Saba, la creu per cert està tallada en tres trossos i caiguda i tal i com diu la descripció, la taula d'orientació feta pols. Segons el mapa el cim de la Creu de Saba està, si puges a la carena, abans del Cim de la Creueta i aquest, i segons el mapa, es el Puig Ventós.
Des de on esta la Creu, que a més hi ha un cartell que diu que es La Creu de Saba, al no saber el camí exacte, només saber que aquest baixa ràpidament, agafem un que marxa a l'esquerra, també baixant fort, aquest ens porta a una pista, i aquí ja veiem que alguna cosa no funciona, anem amunt i avall de la pista, entrem en un senderó brut que s'acaba en una barrancada, i l'Albert, com sempre ell, s'allarga a veure si veu l'ermita, quan la veu ens ve a buscar, i donant una gran llaçada, que a més es el camí del mapa, arribem a una cruïlla, a la dreta la Creu i a l'esquerra l'ermita de Sant Pere de Sacama. Pugem, passant per el Mas del Villar, i arribem a l'ermita, es un quart i cinc de tres. Una petita parada i tornem, ara per camí molt marcat anem a buscar, un altre vegada la Masia de Puigventós, deixant a la dreta el senderó que puja a la Creu i no em vist des de dalt.
Pensem parar a dinar, però comença a bufar el vent i a tapar-se el cel, fa fred. Ens arribem al Pla del Fideua i agafem la baixada pel torrent de l'Afrau, camí molt atorrentat i en molts trossos de mal baixar. Arribem a la cruïlla amb el camí del matí, i en un roquer, i amb sol, podem parara a dinar.
Després ja avall, i cap el cotxe a dos quarts de sis.
Una excursió agradable i bonica, amb llàstima de no saber el camí del Cim de la Creueta, o el Cim de la Creu de Saba, com es digui, creiem que era el que pujàvem, i de no encertar el camí de baixada de la Creu, a més de, al no conèixer el terreny no hem volgut pujar ni al Puig Cendrós ni al Turó de la Gronya, però hem quedat molt contents, si venim un altre dia ja ho rematarem.



000000000000000

dimarts, 20 de gener del 2009

Lo Pilar d'Almenara, des de Castellserà

Castellserà - Lo Pilar d'Almenara

Vaig en cotxe fins a Castellserà i l'aparco al costat d'una plaça que hi ha davant del CAP, i prop del col·legi.
Surto quasi a les 9h. Seguin Lo Camí d'Agramunt, fins a creuar el Canal d'Urgell. Només passar aquest canal hi ha un munt de runa, sembla mentida que els vilatans no es preocupin del seu entorn.
Es va veient les serres del Mont-roig i les següents cap el nord, totes amb les carenes nevades i ja es comença a veure Lo Pilar. Es passa per sota de la masia de Cal Martí de la Serra, i de seguida creues la carretera, i des d'aquí fins el cim i una curta baixada, es l'únic tros que no es fa per pista.
Arribo al vèrtex geodèsic que quasi son les onze del matí, fotos de rigor, pujar les escales del Pilar, primer hi ha unes escales per fora, arribes a una sala, amb una planxa metàl·lica enreixada al terra i un altre escala, aquesta de fusta, que porta a un pas molt estret, entre pedres, per pujar a un altre sala i d'allí ja pujar dalt, jo em quedo treien el cap pel pas estret i torno a baixar, vaig sol i ho trobo complicat, pensant sobretot en la baixada, hi han agafadors de ferro, però no ho veig clar.
Aprofito per menjar una mica a l'únic costat del Pilar que no bufa el vent, a estones fort.
Baixo, tot passant per les runes de l'ermita de Sant Vicenç, i de seguida s'arriba a una pista, en principi l'agafo a l'inrevés, però em dono compte i rectifico, i avall fins a Almenara Alta, es un llogaret molt petit, per la part de darrera es tancat i pel davant es una petita plaça en forma de “U”, amb l'església a la dreta i un pou al centre.
D'aquí segueixo, però desviant-me al Cobert del Ripoll, per intentar veure les runes de la Necròpolis Ibèrica. On marca el mapa del gps, el de l'ICC i el Comarcal, son camps de conreu de cereals, el que hi ha es un munt de pedres amuntegades en una vessant de la lloma, aquestes pedres, jo que no soc gens entès, em sembla que pel seu grandària, la seva forma i el seu color, podrien haver-se fet servir per construir habitacles.
Es torna a creuar el canal, hi ha un camí que seguint-lo ens portaria on hem creuar el canal per primera vegada, però segueixo el track en direcció sud-oest per una pista que durant quasi un kilòmetre passes entre unes grans plantacions de pomes, es de la finca de Tarrasó. Quan ja agafes a la dreta ja enfiles cap el poble. En tres kilòmetres mes enllacem amb el camí d'anada i en mig mes ja estic al punt de partida, que arribo a les dues de la tarda després d'haver fet quasi 19 kilòmetres.
Una excursió que en principi no semblava amb massa interès, i que el dia castigava amb un fort vent, però es veuen coses interessants, i crec que en aquest mon tot val la pena. Lo Pilar es comença a veure des de poc després de començar i fins quasi a Castellserà. Després per la carretera cap a Tàrrega, també es veu.
Tot els camins que no estan totalment a la part solana estaven bastant enfangats. En aquests trossos he vist un munt de cucs de terra morts en mig del camí, devien sortir quan estava plovent i s'han trobat amb el sol que els ha matat; també hi vist un munt de caus, crec que deuen ser de conills, però hi han trossos que els forats d'entrada estaven quasi a tocar, i també hi han molts nius d'aus, en aquests moments buits.

dissabte, 17 de gener del 2009

Article de David Trueba, del 16/11/08: La Granota Arlequín


Acceptem que el peix gran es mengi el petit, però no deixem que el gran li digui al petit que ho fa pel seu bé.
Es un article publicat al Dominical, del Periodico del 16/11/08, titulat "La Granota Arlequín respon".

"Sóc només una humil granota arlequí que vaig néixer a Monteverde, Costa Rica. Sé que malgrat els bells colors que adornen el meu llom a penes sóc un plaer per a natura­listes o viatgers amb temps o un tret subtil de la grandesa estètica de l'univers biològic que fascina nens amb poder d'observació. No pretenc raucar el meu ressentiment per les cantonades ni entrar a salts d'anca en el debat internacio­nal sobre el canvi climàtic. Estic d'acord amb aquells que pensen que l'ecologisme corre perill de convertir-se en una religió carregada de dogmes. Però com que sóc un animal en perill d'extinció, he de reconèixer que em cau bé la gent preocupada pels animals en vies d'extinció. Darrere de la defensa de les bones idees, i l'ecologisme n'és una, s'ama­guen segurament caradures i totalitaris. Però això passa en altres disciplines, només s'ha de passejar pel Vaticà, conèixer les dictadures islamistes o els països on la defensa del poble s'ha convertit en la submissió del poble. A mi no m'importa que algú defensi que el canvi climàtic és una mentida, un invent de quatre il·luminats.
A mi el que m'importa és que, a causa de l'escalfament del planeta, m'ha crescut un fong a la pell que està exterminant la meva espècie, com fa alguns anys ja va acabar amb el gripau daurat, que era el gripau més bonic de tots els gripaus que poblen el planeta. A mi em sembla bé que algú defensi el vi, el fet de córrer a l'autopista, l’acte de fumar i, ara que hi som, fins i tot esnifar cocaïna. El que crec que és raonable és que permeti informar el personal del mal que aquestes aficions poden arribar a produir.
E1 més honrat seria que tots els que asseguren que el canvi climàtic és una mentida i una excusa per retallar llibertats aclarissin que ells creuen que és més important el desenvolupa­ment econòmic que la preservació. Aquest és el debat que els humans han de mantenir. El dret a destruir el planeta si amb això s'enriqueix, si grà­cies a això viu millor, si això li permet aconseguir el luxe i el desenvolupament. Si així pot acumular fortunes, construir apartaments a peu de platja i fins i tot passar-s'ho bomba a la. casa de barrets que envolta la fórmula 1. Com a granota arlequí que sóc, la defensa del plaer i de les coses inútils em són molt estimades. Jo també defenso la llibertat a la meva bassa: hem acceptat fa molts anys que el peix gran es mengi el peix petit, però això sí, no deixem que el peix gran li digui al peix petit que ho fa pel seu bé. Entenc que els que han engreixat el seu compte corrent de­fensant el llibertinatge financer, el sobre desenvolupament energètic, l'ex­plotació petrolífera indiscriminada i la renovació de l'aposta per les centrals nuclears considerin que l'extinció de les granotes arlequí sigui una mica de pols en un camí brillant.
Per a aquestes famílies vingudes a més, nous milionaris per haver-se posat al costat del més fort, que fins i tot es permeten exercir càrrecs polítics de responsables del Medi Ambient en un gest tan irònic com si encarreguessin la vigi­lància de les ovelles al llop ferotge, els problemes ecològics són, a tot estirar, un assumpte del qual hauran d'encarregar-se els seus rebesnéts. Però jo em temo que com a granota arlequí no arribaré ni a conèixer els meus fills. No voldria amb aquestes línies comparar-me amb l'home ni resoldre-li els debats de futur. Jo sé molt bé quin és el meu lloc".

000000000000000000


dijous, 15 de gener del 2009

La Venta de Serra La Llena, Sant Bertomeu i Grau de l'Egua

Ermita de Sant Berrtomeu i Mas de Soleràs
Vaig amb el company Albert Vinaixa.Havíem decidit fer el Grau de l'Euga i passar per l'ermita de Sant Bertomeu. Com que jo me'n recordo de les grimpades del grau, decidim fer-ho de pujada.
Deixem el cotxe al costat de les runes de la Venta de La Serra de Llena, i comencem a caminar quan manca 5 minuts per dos quarts de deu. Seguim el Gr en direcció a Ulldemolins, va paral·lel a la carretera, fins que a la poca estona, deixa el seu veïnat i baixa en busca del barranc de Sant Bertomeu.Sempre avall, no te pèrdua, es un Gr i està mínimament senyalitzat. Parem a visitar la Cova del Queralt, que es una de tantes que hi ha al Montsant, una gran balma, amb una petita obra per aprofitar-la. Arribem a Sant Bertomeu a dos quarts d'onze, aprofitem per fer una mossada, veure aigua dels bassis i visita la contrada, contemplant el magnific paisatge que es veu des d'aquí. La part alta dels Ventadors i Pins Carrasers es veuen nevats.
Després seguim avall, el primer incident el tenim al creuar el riu Montsant, pel pont, les fustes son noves i estan glaçades, en la rampa d'entrada vull fer una foto al pont, rellisco cap a enrere, la màquina em queda penjat per l'enganxe de seguretat, per evitar una caiguda, em deixo relliscar enrere agafant-me al cable de passamà, i em cremo una mica la mà esquerra (vaig be, penso).
Seguim pel camí a la vora del riu, hi ha estones que s'han de creuar roquers curts, però alguns estan mullats i glaçats. El segon ve al creuar un d'aquests que torno a patinar, no te gens de pendent, però hi posat el peu en un tros glaçat, la trompada que em fico al genoll es dels que fan mal, com que no tinc prou fotuts els genolls.....
El tercer ve per baixar el roquer a l'aiguabarreig. Cada vegada que hi passat hi pensat que posar una cordeta o fer uns esglaons en ferros no costaria gens, però.....
El quarta, es que només passar l'Aiguabarreig no veiem be el mapa, els dos necessitem ulleres, i no ens adonem que aquí el camí puja una mica pel barranc de la Falconera i de seguida es deixa, perdem una mica de temps buscant el camí seguint el curs del riu, fins que l'Albert es posa les ulleres, mira be el mapa i ho veu clar.
Seguim, i ja arribem a la font del Mas de Soleràs, abans hem de passar per tot un tros completament gebrat.
Aquí al Mas de Soleràs, ve el quint, ens hem de descalçar per poder passar el Riu Montsant, i amb el freda que està l'aigua.
A partir d'aquí i seguint les fites es anar pujant tots els ressalts de roca, alguns grimpant una mica, fins passar l'Escambell, on ja agafem la carena, estreta però segura, amb bones vistes a les dos barrancades, dreta i esquerra, on encara haurem de fer una grimpadeta.
La carena es fa una mica llarga perquè l'Albert ha d'estar a les 4 a Reus, o sigui que a les 3, el mes tard hem d'estar al cotxe. Fet que aconseguiment amb una gran puntualitat.
Encara que hi anomenat uns incidents, la sortida ha estat molt maca, val la pena fer-la, i els incidents han estat sense mes incidència.

dimecres, 14 de gener del 2009

Campanya sobre la possible no existència de Déu

Avui he llegit al diari El Periodico, en un article signat per Josep Maria Fonalleras, referent a la campanya als autobusos sobre la possible no existència de Déu, una frase que m'ha fet molta gracia a més de ser molt oportuna, i es del genial Woody Allen:
"Si existeix, espero que tingui una bona excusa".
Això resumeix el pensament de molta gent, entre les que em trobo jo.

dimarts, 13 de gener del 2009

La Fita Alta (des de Sidamon)


A la Fita Alta i Esglèsia de Sidamon
Seguint la tònica d'anar fent 100 cims, avui ha tocat el torn de la “merdeta” de la Fita Alta, al Pla d'Urgell. Vaig sol.
He seguit amb exactitud la descripció que hi ha a la pàgina de la Feec., pel que no hi ha gaire cosa a explicar.
Surto a les 9,50h., arribant a la Fita a les 10,15h
Tal i com diu la descripció del poblat ibèric, que està rodejat per un tancat, no es veu res, només unes petites pedres en mig del tancat.
Arribo a Sidamon a les 11,35h., després d'un dia tot emboirat que m'ha impedit veure la poca vista que te l'excursió.
O sigui un dia que només ha valgut la pena per comptabilitzar un 100 cims mes. Mes estona en cotxe per la aproximació que no pas caminant, a més amb boira sense deixar veure mes enllà d'uns 500 mts.
La descripció de la Feec es la següent:

"És la cota màxima del Pla d’Urgell, però malgrat la seva modèstia gaudeix d’un bon panorama sobre els camps de conreu. A prop hi ha el poblat ibèric de les Tenalles i a l’extrem de l’altiplà, una construcció lligada, segurament, a la guerra civil.
Sortida: Sidamon, al km 480 de la N II (al costat del restaurant “Els quatre llops”).
Longitud: 6,3 km
Horari: 1 h 20 min
Desnivell acumulat: 140 m (+ 70 m; - 70 m)
Època ideal: Evitar l’estiu o èpoques de molta calor.
Descripció:
Sidamon. Des de la N II prenem l’avinguda de la Generalitat que travessa el poble i surt a un encreuament. A la dr veiem el canal auxiliar d’Urgell. Tirem de dret per asfalt, passant per davant d’unes granges. Deixem l’asfalt per prendre un trencall a la dr, entre camps. Pugem lleument i sortim a unes granges. Des d’aquí ja veiem el cim, coronat per una antena. Deixem un trencall a la dr i avancem per una pista que va cap a un talús (és una bassa) on gira a la dr i entra en un camp. Avancem per la vora del camp i a l’altra banda trobem un pal d’electricitat i una traça de camí que puja entre oliveres (esq) i uns camps (dr).
26 min. La Fita Alta. Hi ha una caseta amb una antena, un vèrtex geodèsic i una fita vella. Anem cap a la dr seguint la pista que avança entre oliveres i ametllers. Deixem un trencall a l’esq i, més endavant, prenem unes roderes, a la dr, que baixen una mica, però les deixem per pujar lleument a la dr en direcció a un tancat.
32 min. Poblat ibèric de les Tenalles. Des de la reixa no es veu gran cosa. Retornem a la pista carenera, deixem un trencall a l’esq i seguim fins a l’extrem de la serreta.
43 min. L’Observatori (segons el mapa de l’ICC). Construcció, segurament relacionada amb la guerra civil. Retornem uns metres enrere i baixem cap a l’esq per uns senderons entre oliveres abandonades fins a sortir a una pista, que prenem a l’esq i, pocs metres més enllà, girem a la dr per baixar, tot passant pel costat d’una granja fins al canal.
55 min. Canal auxiliar d’Urgell. L’anem seguint en lleu pujada. Quan el canal es fa subterrani, pugem per travessar uns camins i sortir a l’encreuament del final del poble.

La fotografia que hi havia era enllaçada a una pàgina web de la Feec, que ja no existeix (anotació del 3/7/2015)

oooooo

diumenge, 11 de gener del 2009

Vallespinosa a Castell de Saburella i posterior pujada a Sant Miquel de Montclar

Vallespinosa i Castell de Saburella

PRIMERA PART:
Avui he anat d'excursió amb els companys del Club Excursionista Aritjol, de La Selva del Camp. En total hem estat 22 persones i 4 gossos.

La convocatòria del Club era:
Diumenge 11 de gener de 2009
Vallespinosa és un llogarret enclavat dins l’actual terme municipal de Pontils, a cavall de les comarques de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp, solcat pel torrent de Comadevaques, afluent per la dreta del Gaià, i envoltat pel muntanyam que configura els primers vessants del Montclar, per un costat, i pels de la serra de Comaverd i el Puig Cristià per l’altre. La trentena de cases del lloc arredossades a sota mateix del Castellot, l’antic castell de la Marca que presideix el poble, avui es troben gairebé totalment arranjades, i per la seva situació i pel seu aïllament respecte als altres pobles de la comarca ja foren objecte de pintoresques descripcions per part dels primers excursionistes que van trepitjar aquesta contrada a les acaballes del segle XIX.
Des de Vallespinosa, aigües avall del torrent de Comadevaques i seguint l’antic camí de Selmella i del Pont d’Armentera, guanyarem ràpidament alçada fins el coll de les Agulles, abocat a les terres del Camp, des d’on ens dirigirem a visitar el castell de Saburella, el castell del segle XII que senyoreja aquestes terres enlairat al capdamunt d’un petit turó. Per un ample camí baixarem al curs del torrent i, resseguint-lo aigües amunt, tornarem al poble de Vallespinosa visitant la font i el Mas de la Paua, el vell molí fariner del Racó, la clotada de Rojals i l’ombrívola font de Vallespinosa.
És una excursió d’uns 9 quilòmetres de recorregut i amb desnivell acumulat d’uns 250 metres. L’àpat de dinar el farem a l’ermita dels Sants Metges de Sarral.
Concentració: A les 8,00 hores al Pavelló d'Esports de La Selva del Camp
Dificultat: Fàcil. Apta per a tota la família.
Cal portar: Esmorzar i dinar de motxilla, calçat i roba adient, aigua, etc...
Inscripcions: Gratuïtes. Fins el dissabte 10 de gener a info@aritjol.org o al 626 67 80 25 (Pepe)
Llicència: Tots els participants han de posseir la llicència tipus A (mínim). Qui no en tingui se li tramitarà la temporal a un preu de 5 Euros.
Desplaçament: En cotxes particulars. Qui no en tingui l'encabirem, compartint les despeses de benzina.
Recomanacions: Porteu calçat de recanvi, doncs els camins estan bastant enfangats.
Descripció extreta de la revista Grau dels Barrots de la Secció Excursionista del Reus Deportiu.
Tots els participants, pel fet de inscriure's en aquesta activitat, son sabedors del seu estat físic per tal de poder realitzar-la. Els menors han d'anar acompanyats del seu tutor.

Ha estat una excursió suau, fàcil i agradable. El que no em pensava es que encara hi hauria fang a la pista, tant de pujada com de baixada. Jo ja havia estat al Castell de Saburella, amb els companys de feina, on no havia estat es a Vallespinosa.
Hem esmorzar al costat d'unes parades, mentre pujàvem, al resguard del vent. Per la pujada al castell hem seguit el senderò que entra entre les dos torres. Després de visitar les runes, i de fer les fotografies de rigor, entre elles la de grup, hem baixat, del castell per la pista (el senderò fa massa pendent per segons qui), i després seguint la pista pel costat del torrent de Comadevaques.
El que no hem visitat es ni la font i el Mas de la Paua ni el vell molí fariner del Racó, però es el que hi ha.....
Hem sortit a un quart i cinc de deu i hem arribat a un quart d'una.



SEGONA PART:
Sant Miquel de Montclar i cim del Montclar

Després d'arribar a Vallespinosa i com tot el grup ja volien agafar els cotxes per anar-se a dinar, en Josep Maria i jo decidim intentar fer el cim del Montclar, per uns camins que ell s'havia “currat” mirant els mapes de les orto-fotos, això si, fent molt poca pista. El que no estava gens clar es si podríem arribar dalt per camí.
Agafem el cotxe i el deixem a uns dos kilòmetres de la cruïlla entre la carretera de Vallespinosa i la pista a Pontils. A dos quarts d'una seguim carretera, dirigint-nos al nord-oest. Com la vora de la carretera està netejada, ens permet no anar per l'asfalt. Abans d'agafar el camí que ens portarà dalt, i per la carretera, passen, amb els cotxes, els companys d'excursió que es dirigeixen cap a Sarral. Nosaltres trobem el camí, al principi sembla una pista vella de desemboscar i poc a poc es va enlairant, passa per uns roques i ja dalt el camí segueix amb traça de ser un camí vell.
Ja ens trobem la pista que ve de Montbrió i a la poca estona un cartell que ens indica per on hem de seguir. Fa molt de vent, hi ha boira i trobem clapes de neu. El camí es torno molt pedregós.
Arribem a les restes del castell (no queda res) i a l'Ermita de Sant Miquel de Montclar.
Decidim dinar aquí, però rapit, fa vent i fred. No podem visitar l'ermita per què la porta està tancada.
Seguim cap el cim, i la veritat es que anem molt rapits a fer la foto de rigor (es un 100 cims). El vent, la boira i el fred es molt fort.
Baixem per la carena, es la de l'esquerra, potser sense boira es veuria clar, però tal i com anem agafem la que sembla millor. Baixa molt fort, al costat esquerra hi ha un patí, el terreny es pedregós, però en calma es pot fer perfectament, fins arribar al barranc de la dreta, on comença una altre pista vella de desemboscar. Hi ha moments que sembla que la boira s'aixequi i ens deixa a la vista una panoràmica molt bonica de la serra que deixem darrera.
Ja només queda anar seguint avall i ràpidament arribem a la carretera on tenim el cotxe, son les tres de la tarda.
Un dia que aprofitat la sortida de Vallespinosa, hem fet un 100 cims, per una zona que creiem que poca gent ho haurà fet.

divendres, 9 de gener del 2009

S'han acabat les festes

Tot allò que em estat dient durant aquests dies, de molta pau i felicitat per a tothom, s'acabat. A partir d'ara tornarem a anar malhumorats, enfadats, enfeinats, estressats i un munt de ...ats mes.
Tornarem a patir amb les pujades de preu, la crisis, la pol·lució, els sorolls, el fred, la neu, la feina a precari (això qui la tingui), les regulacions, etc. etc. etc. Però sobretot patir per pagar les factures Visas (i altres targetes), que durant aquest dies de tant fer-les servir, hem arribat a ratllar les bandes magnètiques.
Ànim com be diuen la propaganda d'uns autobusos anglesos i dos de Barcelona:
“PROBABLEMENTE DIOS NO EXISTE... DEJA DE PREOCUPARTE Y DISFRUTA DE LA VIDA “
Adéu i sigueu bons minyons

dimarts, 6 de gener del 2009

Cim del Montalt, Punta Sud


Montalt des del camí de la Mafla - Mas del Motarro

Vaig jo sol. Surto de casa amb intenció de comprovar com està el tomb de pujar al Montalt per la banda sud, després de passar pel Mas de Motarro i el Salt d'en Sanxo. Estic preparant una excursió amb els companys de feina.
Deixo el cotxe al Collet de Mafla, i començo a caminar a les 8,50 h. Com es un tomb molt curt no he volgut aixecar-me massa aviat.
Tot el tros fins al Collet del Montalt es per pista, i en quan s'arriba al collet, es segueix la pista avall i en menys de 70 metres es deixa per seguir un camí, molt marcat a ma dreta, i que surt totalment pla, encara que de seguida puja una mica.
S'arriba a un collet i llavors comença la baixada cap el Mas del Motarro, passant quasi a tocar la nova pista que puja fins els ventiladors, i després creuant-la, aquí la baixada es per un roquer d'una mica mal caminar.
Al passar pel Mas del Motarro, veig que hi han molt cotxes aparcats, quasi tots tot-terrenys, o sigui que estem en temps de caça, hauré d'anar amb compte.
Agafar la pista, seguir-la a ma esquerra, passant entre la bassa i la font del mas, deixant per dos vegades les cruïlles de la dreta. Es deixa a la dreta, a tocar el Toll del Cantina, i ja ens dirigim cap el Mas d'en Santiago Borrassó, que el deixem a l'esquerra, passant per la parada de sota, i ràpidament arribem a la part de dalt del Salt d'en Sanxo. A ma dreta i quasi a tocar queda la font d'en Sanxo. Seguim recte, i pujant, seguint els senyals del PRC91, que ve de Remullà i Hospitalet i va a Capçanes, però el deixem de seguida per un camí que baixa amb dues llaçades per passar a tocar una balma obrada i la part de sota del Salt d'en Sanxo. Es un racó de gran bellesa.
Seguim, ara pujant, per, en poca estona arribar al camí de Llaberia, deixant a la dreta, i a la part mes alta, d'aquest tros de camí, les runes d'un mas. El seguint cap l'esquerra tot pujant.
Després de seguir el camí de Llaberia uns 600 metres, camí que va resseguint un barranquet que comença al Collet del Montalt, agafem a ma dreta un senderó que puja, de seguida deixem a ma dreta unes altre runes, aquestes d'un masset.
El camí va alternant petits replans, pujades suaus amb unes de fortes, fins arribar a un roquer, on el camí el creua per la part de baix que està bastant descomposta, i ja puja fins dalt del Montalt Punta Sud, després de passar un tros molt tapat d'herbes.
Aquí paro a menjar una mica, amb una boira que cala els ossos. Es un quart d'onze i estic no gaire mes de quinze minuts, entre les fotos i menjar. Les serres de l'altre costat del Barranc de la Mafla ni es veuen, no cal dir les mes llunyanes.
Baixo ja per les Solsides al Collet del Montalt, i cap el cotxe, però passat la Cova del Pastor hi ha un senderó que puja a l'esquerra, vaig a mirar per si podria enllaçar amb la pista bastant mes avall i poder estalviar uns retombs, quan arribo dalt no trobo la continuació. Després de varis tombs per dalt, decideixo tornar per on hi vingut, i per la pista al cotxe.
Arribo quan manquen 10 minuts per a l'una de la tarda.
El track està fet anant i tornant des de la carretera. El tros entre el Collet de Maflà i la carretera esta prefabricat, la baixada feta en cotxe i la pujada reconvertint la baixada. Els trossos que hi fet de mes estan suprimits, pel que l'horari no es massa correcte però el track i la distancia si.
Com a dades he de dir que de l'entrada de Vandellòs a la cruïlla de la carretera cap a Pratdip, son 5,300 kms., des de la cruïlla al començament de la pista son 1,200 kms. La pista comença uns 20 metres abans de l'indicador del Pk.39.
He de tornar, he vist que des del tros que hi pujat i no hi trobat continuació cap a la dreta, sembla ser que podria empalmar a l'esquerra amb la baixada cap el Mas del Motarro, i llavors no es repetiria tant la pista, no per la dreta com buscava, però si per l'esquerra..