Un llebrer

Continuant amb la meva mania que posar escrits que llegeixo i que em fan pensar, aquí poso un text que va escriure fa uns pocs dies la directora de cinema, Isabel Coixet, que m'ha agradat molt, poso només el primer i l'últim paràgraf, el que va en mig es un desenvolupament de l'historia per arribar a la conclusió, però estic segur que es pot saltar perfectament.

Una de les millors històries que he sentit té a veure amb un llebrer. Un home veu un llebrer dormisquejant a l'entrada d'una casa. S'hi acosta per parlar-hi i mantenen una conversa més o menys com segueix: "Què passa, no corres a les carreres?". "No", respon el llebrer. "Per què, ets massa vell per córrer a les carreres?". "No, encara corro". "Llavors, què passa?, Ja no guanyes carreres com abans?". "Vaig guanyar un milió de dòlars per al meu amo". "I què va passar, et tractava malament?". "No, ens tractava molt bé quan corríem". "Vas tenir lesions?". "No". "Llavors, què?". "Em vaig retirar". "Per què et vas retirar?". I el llebrer respon finalment: "Un dia vaig descobrir que després de tant córrer i córrer, el conill que perseguia ni tan sols era real".
.......................................
I, no obstant, la història del llebrer que desco­breix que el conill no era real, també em porta a una altra reflexió: Coneixem realment allò que perseguim? Ens passem la vida utilitzant tota la nostra energia, el nostre esforç i el nostre temps per perseguir un objectiu que es revelarà completament banal, estúpid, absurd? Haurem de buscar un altre conill per perseguir? Per una vegada, algun de real?

Em penso que no hi ha gaire cosa mes a dir ..........