"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 28 de juny del 2009

El Desànim, per David Trueba

Poso aquí un article tret del Dominical de El Periódico, del dia 28 de juny, l'article parla per ell mateix:
Guanyen els mateixos quan ni ha crisi que quan hi ha bonança, ironia cruel del tros d'organització que ens hem muntat
Els últims temps, l'acudit que mes m'ha agradat ha estat el que segueix: un home va al metge i rep la brutal noticia que te una malaltia terminal i que nomes li queden dos mesos de vida. "Nomes dos mesos, doctor?", pregunta amb certa alarma. "Doncs si, dos mesos", li diu amb veu consoladora el doctor. Llavors, l'home, animant bastant el to, pregunta: "I aquests dos mesos, podrien ser juliol i agost?". Amb el resultat de les eleccions al Parlament Europeu i la seva imbricada relació amb la crisi econòmica sota la qual vivim, he tingut la mateixa sensació que l'home de l'acudit. A veure, les coses estan malament, estan fatal. Es possible que encara no hàgim tocat fons, que el pitjor, es a dir la mort del sistema i el consegüent dolor universal, encara hagi d'aflorar, però el pacient s'agafa als mesos de juliol i agost. Es a dir, vol morir fent l'amor, estirat al sol, a la casa de camp, vol que la debacle l'enxampi de vacances. I encara que el progressisme s'estiri els cabells i ens parli d'onades de xenofòbia, racisme, insolidaritat i altres valors socials francament en alça, jo el que penso es que la gent vol que els seus últims dos mesos de vida siguin juliol i agost. Nomes això Juliol i agost.
Les forces de l'esquerra europea, si es que això existeix, hauran d'estudiar molt atentament els valors psicològics del resultat. Es molt important que vagin al psicoanalista, molt mes que al cap d'estadística Perquè el votant natural del progres, fins i tot el mes moderat, esta molt desanimat. Esta desanimat perquè les receptes per sortir de la crisi no han estat mes que pastilles per al capitalisme salvatge: banca, cotxes, construcció D'alguna manera al pacient se l'ha convençut que l'etapa anterior era fantàstica i que sortir de la crisi es tornar a uns anys enrere, fer una regressió a quan les cotes de creixement eren de presumir, per mes que deixessin les voreres del mon plenes de misèria en fuga. Amb cada obra publica que s'ha posat en marxa, s'han salvat temporalment alguns llocs de treball de bastant baixa escala, però sobretot s'ha seguit engreixant el benefici de grans constructores i bancs. Guanyen doncs els mateixos quan hi ha crisi que quan hi ha bonança, ironia cruel del tros d'organització que ens hem muntat. L'Estat n'hi diu subvenció, però es igual que si un paio tingues una sabateria en crisi i el Govern decidís comprar-li 8.000 parells de sabates al mes mentre espera a veure si se soluciona la mala situació econòmica mundial.
Juliol i agost. Nomes això. Estem esperant que arribin juliol i agost, com el de l'acudit. Cantar sobre la nostra tomba. El desanim te a vegades aquesta forma d'agafar-se a l'hedonisme, a la carn, al plaer, a l'absentisme. Diuen que l'exercici físic i una bona medicació ajuden a tornar les ganes a qui no troba raons per sortir aquí fora i lluitar. Jo crec que el que mes ajuda es dir la veritat. I després posar en moviment la gent i encertar-la amb la recepta que torni l'autoestima a tants i tants treballadors que creuen, tenint en compte la medicina que s'esta aplicant a l'economia, que ells son el llast i no el motor.
DAVID TRUEBA DIRECTOR DE CINE
IDOM, El Dominical de El Periódico del 28/06/2009 (Articles d'ocasió)

dissabte, 27 de juny del 2009

Cogulló de Cal Torre i Castell de Boixadors

Torre dels Moros - Plafó del Castell de Boixadors

Cogulló de Cal Torre
Fa dies que vaig veure trastejant per inet, un track del Prc-137, per la comarca del Bages, i des del primer moment vaig creure que aquesta ruta la havia de fer.
Vaig preparar tot i avui en vaig anar, como es dia laboral vaig sol i no dic res a ningú.
Arribo a Castellfollit del Boix, aparco el cotxe davant del pavelló i surto a dos quarts de nou del matí, per una pista, que en realitat es del Prc-132, el 137 el trobaré després. Arribo a una cruïlla que posa al Cogulló per la drecera, sendera que agafo, va creuant una pistota, per després seguir-la, llavors em fixo en el mapa que mes amunt hi ha una cruïlla, que em farà passar per un camí mes prop de l'estimbat (sense perill), camí que agafo, i surt quasi al Cogulló, fet que a més farà que vagi per camí i no pista, avui ja en tindre prou. La veritat es que val la pena, per les vistes que es veuen.
Arribo a la pista de dalt i veig un senderó que baixa a la dreta i em dona l'impressió que l'he baixat i al arribar al Cogulló m'adono que ja vaig ser-hi, precisament el 12 de gener de l'any passat, però pujant des de Rajadell, amb el company Jordi Juanpere, i el senderó a mà dreta es per on van marxar del cim.
Fotos i descans per contemplar el paisatge; es curiosa la vista de les Muntanyes de Montserrat, es veuen de costat, quan estem acostumats a veure-la al llarg. Segueixo pista carenera, portant a la dreta la fonada del Torrent de Palomes. Deixo la pista per un camí que segueix recte, que per cert va millor per visitar les runes de Sant Miquel de Grevolosa, només queda un tros de paret.
Torno al camí i el mapa del gps, aquí a la vora en marca un pou o alguna cosa similar, pujo a un turonet ho busco i no trobo res de res, ho deixo estar i segueixo. Arribo a Santa Cecília de Grevalosa, la veritat es que no se si es Santa Cecília, per que alguns mapes posen Sant Marc i altres la Cecília El que sigui, dono un tomb per l'encontorns i llavors em dono compte que he perdut els papers (mapes i anotacions que portava a la butxaca), vaig enrere, perquè estic segur que ho he perdut o a les runes o quan buscava el no se que; al final els trobo i retorno a l'ermita. He fet mes d'un kilòmetre de mes, però .....
Vaig pista avall, deixo un ramal que va a una bassa de bombers, la pista baixa i quan fa revolts, en tallo un parell, per restes de camí vell, deixo Cal Ton a l'esquerra, creuo la Riera de Grevalosa, al lloc que segons mapes es la Resclosa, creuada que em fa mullar les bambes. El camí va fort a la dreta per sortir a una pista asfaltada que passa pel davant mateix, a mes altura, trobo un rastre que puja, per evitar el retomb. Aquest tros es una mica pesat, la pista es asfaltada i es quasi un kilòmetre, entre mig a ma dreta hi ha la Bassa de Cal Montaner, un petit pantà.
Ja es deixa aquesta pista i es creua la Riera de Grevalosa, per la cua del pantà, aquí quasi no porta aigua, i es pot passar a gual molt be.
Entre camps de conreu i boscos va passant el camí, tenint a la dreta, dalt de la carena, uns quants ventiladors. Passo per la Casanova, que estan arreglant, i en poc de temps arribo a El Grau, El Clot del Grau i l'ermita de Sant Jaume del Clot del Grau, on paro un moment per menjar unes peces de fruita.
El camí segueix, pujant, hi ha una serie de cruïlles, entre mapa, gps, i alguna senyal del Pr, es va seguint molt be. Es passa pel mig de dos construccions a Can Regordosa, la de la dreta enrunada i la de l'esquerra, un tros be i l'altre enrunar, i ja em dirigeixo fins a la Torre dels Moros, aquí tinc una alegria, per dins esta buida, només queden les parets circulars, i això fa que no m'hagi de pensar si pujo dalt, si no pujo, o que faig, no hi ha res, res puc fer. M'acabo la fruita que porto i segueixo, estic pensant que no he menjat res, a part d'una mica de fruita que portava. Arribo a Cal Paleta, que esta abandonat, al costat hi ha uns tancats amb prohibició de passar per excavacions, el tros està amb herbes que quasi superen la meva altura, o sigui que ho tanquen i es despreocupen, tenim una administració que crec no nos la mereixem......
Passat Can Paleta, s'arriba a un altre pista asfaltada, però veig un cartell que parla d'una font, retrocedeixo, es passa per la vora d'un camp de cereals, hi ha rastre, i veig a l'altre costat del barranc dos pous, un de mes nou que l'altre i una passera de fusta, passo encara que esta ple d'esbarzers, miro, fotos i retorn, d'aquí el camí es fa agradable i arriba a una esplanada amb una gran font d'aigua fresca, Bec i omplo la cantimplora, marxo pel camí, però els senyals del Pr t'envien per un senderó per dalt de la font, que segueixo. D'aquí fins Can Prat, tot brut, esbarzers i de tot, al final arribo dalt i ja agafo pista, fins l'altre asfaltada que he deixat al cartell. Veig que hi han pagesos segant amb grans maquinaries, i de cop el track se surt de l'asfalt i m'envia per un camí entre els camps, el començament desdibuixat però després ben marcat, fins el Collet de les Forques.
Del coll, camí que baixa fins un nucli d'habitatges, on trobo un altre carretereta, que ja puja cap Castellfollit, la deixo pel camí vell i ja em porta directe a l'Ajuntament i d'allí a on tinc el cotxe
He arribat a un quart de quatre, després de fer 20,680 kilòmetres
Encara que he fet molta pista, ha estat una excursió que m'agradat, he visitat dos ermites (por fora), un cim (encara que ja l'havia fet), quan he estat per les carenes, tenia molt bona vista i quan no els trossos han estat agradables. A mes ha estat un dia no massa calorós i que corria l'aire.

Per baixar o veure les fotografies, teclejar aquí.


Castell de Boixadors
Com del tomb al Cogulló de Cal Torre he acabat força mes aviat del que em pensava, he decidit anar a fer el Castell de Boixadors, per cert que ja ho portava preparat per si de cas.
Agafo el cotxe i li dic a la Maria (el meu gps del cotxe), que em guii fins a Boixadors, ella em diu que per anar si vull evitar les carreteres sense asfaltar o no, jo li dic, en mala hora, que no, hi em porta per pistes a creuar la carena que he fet aquest matí al anar del Cogulló a Santa Cecília, i em fa baixar per per la pista que varem pujar, a peu, en el mes de gener, quan venien des de Rajadell, pista que encara que semble que està en bon estat, hi ha uns rocs en mig, que per salvar-ho et fa anar a ras de l'estimbat. A Rajadell ja agafo la carretera i cap al Moli de Boixadors i d'allí a Boixadors, prop d'on deixo el cotxe, es una esplanada a tocar a la cruïlla on es baixa a Boixadors, està a 100 metres.
Surto a dos quarts i cinc de cinc, per la pista, es el Gr, i per on pugen els cotxes, arribo al Coll del Castell, on hi ha les runes de la Casa Nova del Castell. Amunt a la dreta, hi ha una cadena pels vehicles, i en poc ja arribo al castell. El castell està en obres, tancat amb una tanca metàl·lica, o sigui que no es pot arribar al vèrtex, però es igual, al costat està l'ermita de Santa Maria i un gran mirador. Faig fotos ràpid per què el vent comença a ser una mica fresquet.
Quan estic marxant arriba una patrulla de la G.C. Rural, jo em vaig fins on els mapes posen que es el Cementiri dels Moros, hi ha una gran esplanada, amb uns bons marges, però res mes.
Ja baixo, i tinc preparat un retomb d'uns 6 kms, totalment de pista, i l'últim tros d'asfaltada, passat el Coll del Castell, segons el mapa que porto imprès i que coincideix amb el del gps, hi ha un camí, no pista, que retalla i va a sortir quasi al cotxe, camí que agafo, i en realitat sense problemes arribo a la pista on tinc el cotxe, i molt a prop d'ell.
Arribo quan manquen 10 minuts per les sis, hi fet 3,400 kms.
Ha estat un complement de l'excursió del matí, per aprofitar el dia i fer un 100 cims. Es una zona de boscos que pins, que en ple estiu deu fer una calda que deu-ni-do.

Per baixar o veure les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000

divendres, 26 de juny del 2009

Com perduren les noticies

Es peculiar la manera com les noticies aguanten el pas del temps, tot partint que la noticia es va donar sense censura, amb el transcurs dels anys només cal insistir en una part i obviar l'altre i aconseguirem que la que no interessa s'oblidi, i aquesta ja només queda pels historiadors i altres persones interessades en el tema.
Com a exemple copio un tros d'un escrit de El Periódico del 8 de juny:
".... Els soldats americans van deixar 10.000 cossos en la conquista tardana d'Europa. Abans van fustigar la Wehrmacht al nord d'Àfrica, a Sicília o a Itàlia. Peró només van actuar a Normandia quan l'Exèrcit Roig havia arribat vencedor a la frontera oriental polonesa. Va ser llavors quan l'enemic va deixar de ser una Alemanya agonitzant. L'enemic era una Unió Soviètica que va acabar quedant-se i subjugant la meitat d'aquella Europa esquizofrènica. Per això, no per acabar amb Hitler, sinó per retallar la distancia amb els soviètics, es va concebre el Dia D. ...."
Sempre ens han dit que gracies a l'exercit dels Estats Units es va acabar la guerra a Europa, però s'ha anat ometen que van actuar quan l'Exercit Roig estava ja vencent.
Aquest tros que he copiat no està fora de context, diu exactament el que vol dir.
Es un dels molts exemples que ens fa veure que tot el que es diu es relatiu a la manera que com es diu.

dimecres, 24 de juny del 2009

Un mes sense res

Desprès de quasi un mes sense publicar res, he tingut molts problemes informàtics, que per cert encara no els tinc resolts, avui tornaré a publicar. Com a mínim la meva sortida del dia 12, al cim del Montagut.
A mes tinc uns quants pensaments que estic a mig desenvolupar-los.
Referent a les sortides he tingut una sobre-càrrega al genoll i he estat parat des del 26 de maig al 12 de juny, he acabat, molt neuròtic.

dimarts, 23 de juny del 2009

Penya del Papiol i cim de la Talaia (Alt Penedés)

Masia Fontallada (Sant Miquel d'Olèrdola) - Senyal geodèsica de La Talaia

Penya del Papiol, des de Sant Miquel d'Olèrdola
Ahir abans d'anar-me a dormir vaig decidir de fer, avui, un altre dels 100 cims “facilet” i sense dificultat. Em decideixo per la Penya del Papiol, i per fer la ruta que es descriu a la pagina de la F.e.e.c., però amb la variant de sortir des de Sant Miquel d'Olèrdola en compte de Sant Pere de Molanta, i evitar tot un tros de pista, encara que després m'adono que la descripció no surt del poble sinó de l'església, però es igual.
Aparco en una gran esplanada que hi ha a Sant Miquel d'Olèrdola, i surto a un quart de nou del matí en direcció al pont sobre la C-244, carretera d'Igualada a Vilanova, aquí enllaço amb l'horari 1h.16m de la descripció de la Feec. Deixo a la dreta Cal Ferreny, a l'esquerra Cal Manel i Cal Clarí, on tombo fort a l'esquerra, després a la dreta, deixant a aquest ma el Sant Sepulcre i a l'esquerra Cal Seligre.
S'arriba a una pista transversal, que agafo a ma dreta, una pista polsegosa i totalment solana, que es el camí de Torre Blanca (sort que no passo al migdia), deixant l'entrada a aquesta finca, agafant a ma esquerra fins la carretera, que es el camí d'Olèrdola, es segueix una estona curta, per deixar-la per la dreta i anar a passar pel costat de Can Pau. Passem pel costat de la Masia Fontallada, que estan reformant i ràpidament a Can Torres, es un petit nucli d'habitatges.
Aquí la guia torna a Sant Pere Molanta i jo segueixo pel horari 9m. El camí primer baixa, després planeja i a partir que el camí toca el barrancó, al Fondo de la Penya, el camí, que es pistota, puja fort, però curt, i a la carena gira a la dreta, veig una creu en un turonet a l'esquerra, i vaig a veure-la, sense mes importància. La pista esta barrada amb una cadena, on al seu costat hi ha un cartell que indica que es el camí per anar al cim, segur que l'han posat per que la gent no passi pel costat del masset, Cal Jesús.
Ara si que això puja, però de bon pujar, arribant a un grauet en un roquer, passat aquest el camí planeja, fins el pi solitari, on al seu costat hi han dues inscripcions. D'aquí fins el cim de la Penya, es camí carener, amb pujada suau.
Fotos de rigor, esmorzar, contemplar el paisatge i avall.
El camí de baixada està una mica malmès per la gran pedrera que hi ha a l'esquerra. Es passa primer a tocar el bosc, els trossos que a l'altre costat hi ha pedrera, hi després, quan el camí es separa d'aquesta, ja es totalment boscos, de pins. S'arriba a Cal Catatingues, enrunat, i de seguida a la carretera de Vilanova, i d'aquí ja cap el poble. Si es fa aquesta ruta, tal i com la he fet jo, val la pena pujar al poble per la carretera de sortida a la C244, i no per aquesta i creuar el pont, mes curta i menys transit.
Un dia que val la pena per conèixer una mica mes el país, partint de la base que a tot arreu te alguna cosa interessant He estat quasi tres hores a la muntanya, he arribat a un quart de dotze, després de fer 8,250 kms.
Com es aviat des d'aquí he anat, en cotxe, a buscar el vèrtex geodèsic del cim de la Atalaia.
Mapa - Perfil - Fotografies

Cim de la Talaia, del Garraf i Alt Penedés
Després de fer el cim de la Penya del Papiol, i com encara no es migdia, vaig a buscar el vèrtex geodèsic del cim de la Talaia, que encara que vaig passar, segons sembla, pel costat mateix, no el vaig veure.
Vaig en cotxe a buscar el mateix lloc on vaig aparcar l'altre vegada, que es en la carretera de Vilanova i la Geltrú a l'Arboç, a l'entrada del Molí d'en Gaters, que hi ha una esplanada. Deixo el cotxe i surto a peu a les dotze del migdia. De seguida trobo la fita que vaig posar, per què l'entrada esta una mica tapada, i amunt. Comprovo que algú ha anat senyalitzant el camí amb cordó vermell, o sigui que si abans no hi havia pèrdua, ara encara menys.
Hi ha un moment que a l'esquerra, que no es veu rastre, hi ha una corda vermella, com si un camí, de baixada, sortís d'aquí. Es passa per la fita dels Tres Termes i d'aquí per amunt, hi ha varis rastres i no es sap ben be quin es. Em sona que l'altre vegada vaig anar mes carener i aquesta vegada vaig mes a l'esquerra, però de cop veig una creu, que l'altre dia no la vaig veure. Baixo fins on hi es, hi trobo els senyals que feia estona que no els veia, i la veritat no acabo d'endevinar on van. Pujo fins la carena, passo la torre forestal i gps en ma vaig a buscar el lloc on marca el mapa Comarcal, que quasi coincideix amb el del “Parc del Foix i Parc d'Olèrdola”, del Piolet, encara que cada u ho marca a un costat de pista. Arribo allí, i res de res, llavors em miro al mapa del Piolet i veig que el vèrtex el col·loquen a l'altura de la creu i no crec que hi hagi dues creus. Vaig enrere, torno a passar la torre forestal, per cert que la vigilància hi es, i pel mateix camí que vaig passar l'altre dia, a terra, trobo el senyal geodèsic (no es vèrtex, només es senyal). Per fi ho he aconseguit.
Llavors em truca el meu fill, que no se quines histories té de trasllats per Girona, i jo avall, agafar el cotxe i cap a Girona, sense dinar, ja dinaré pel camí.
He arribat al cotxe a tres quarts de dues, he fet 3,400 kms.
Només poso els mapes, per que es vegi que ni en els nous saben posar les coses al seu lloc. Carreteres, pistes, pobles, masies ... tot així si, però punts determinat, fonts, etc. Ni una. Valdria la pena que fessin una mica mes de treball de camp. Però això ja es un tema per un article que si algun dia em dona per aquí, ja ho escriuré.
Uns dies després potinejant per Internet he trobat una pàgina de l'ICC, referent a senyals geodèsiques, entre elles (ha canviat varies vegades l'adreça), Valia la pena, haver-la trobat abans, però ......
No poso el track de La Talaia, vaig pujar i tornar a baixar pel mateix lloc, si voleu veure el track que vaig fer el 18 de març d'aquest any, entreu a la pàgina d'aquell dia.
Mapa - Perfil - Fotografies
0000000000000000000000

diumenge, 21 de juny del 2009

II Marxa Senderista de La Tinença de Benifassà

Mas de la Cova - El Boixar
Feia dies que el company Josep Maria havia col·locat a la nostra pàgina del “facebook” la noticia que avui es feia la II Marxa Senderista, per la recuperació de la Tinença de Benifassà, son uns petits nuclis urbans, agrícoles i ramaders, de la província de Castelló, on volen fer una macro urbanització.
Al final només anem nosaltres dos i la Castanya, no podia ser d'un altre manera.
L'organització ha previst l'aparcament en unes parades, força grans, a uns 600 metres del poble de El Boixar, lloc on sortirem, està previst a les 9 del matí. Arribem al lloc de sortida, hem de buscar el tarjetó de participació, ho tenen per ordre de números i per saber aquest, s'ha de buscar en unes llistes que estan ordenades per ordre de localitat. Ens donen el tarjetó i esperem. Abans de sortir ens expliquen, amb un megàfon, per on anirem, la finalitat de la marxa, intentar que els polítics tinguin una mica de seny (??), i quatre consells que si tothom fossim conscients no caldria, però com tothom no ho es .....
Ens donen la sortida quan passen 20 minuts de les nou, i sortim per la part alta del poble, en direcció E-NE. Decidim deixar passar el gruix de la gent, i ens quedem dels últims. Creuem la carretera de Coratxà (aquí hi ha el primer embus), el Barranc de la Canal; la carretera la creuarem dues vegades mes, abans de la primera ens desviem per visitar la font de la Ballestera, aprofitada per fer bassis pel bestiar, la segona la creuem al Pont de la Ballestera, mes que creuar es sortir a la carretera, fer 100 metres i deixar-la per una camí que va a creuar el Barranc de l'Avellanar. Pugem al Coratxà pels Horts, a mà esquerra hi ha un dipòsit d'aigua que perd, i forma un gran xapoller al camí, i a la dreta hi ha una font, amb rentadors, i bassa, encara que en bastant bon estat, trossos de l'entorn se l'està menjant l'herba. La pujada al poble es per un camí empedrat. Dalt ens espera l'esmorzar, ens donen una bossa amb un entrepà de pa “bimbo” amb pernil dolç, un botella petita d'aigua, un carquinyoli (al Josep Maria no en te) i una poma.
Després sortim per la part de dalt, deixant a l'esquerra l'Església de Sant Jaume i anem per un senderó, paral·lel a la carretera, com hi han uns petits esbarzers, es torna a embussar, nosaltres intentem guanyar terreny, pujant a la parada de damunt i passar l'embus, això comporta tenir que baixar de la parada al camí per un marge de uns dos metres, tot desfet, fent “numerets”, davant de la gent que ve pel camí, a més de perdre la Castanya. Arribem a la carretera i veiem que no hi es, en Josep Maria retrocedeix amb la creença que com que la Castanya sempre va al davant i de tant en tant el controla que vingui darrera, al no veure'l ha retrocedit, per fer mes via va per la carretera, la troba quasi a Coratxà.
Seguim per carretera, per deixar-la només passar el Pont del Quinto, seguint per una pista, que deixem per un camí, que després de passar el Mas de la Cova, s'embosca, un tros molt bonic, al costat del mas, en el camí, hi ha una cisterna i al poc a la dreta hi ha una gran balma, que potser es la que dona el nom al mas. Aquest camí boscós, va a sortir al Mas de Vilalta, bastant enrunades les quatre o cinc construccions, aquí hi ha un cartell de Prs, un d'ells va a l'Ermita de Sant Cristòfol. Aquí portem, al davant, un grup de jovent que no deuen ser gaire “caminadors” i que creiem que hauríem d'intentar passar-los, si no volem patir.
Sortim a una pista que ens porta a El Maset, molt enrunat, encara que amb la teulada, escoltem un grup que comenta que millor no entrar, que un d'ells fa poc va entrar i va comprovar què en qualsevol moment caurà la teulada. D'aquí baixem a creuar l'aiguabarreig dels barrancs Fondo del Mas de Vilalta i de la Saltadora, aquest ultim es el que remuntarem, amb un camí de bon pujar, encara que llarg. A mida que anem pujant cada vegada porta menys aigua, fins que arribem un lloc que ja està sec. Ens anem enlairant i deixant a ma dreta el veïnatge del barranc, sortint del bosc, arribant a una collada i ja baixem fins a Castell de Cabres, on ens donen el dinar, una bossa amb un entrepà “grosset” de pa amb pernil, una barra energètica i un suc de fruites. Ens anem a comprar un parell de cerveses que sempre van be.
Quan acabem, com ens queden quasi 8 kms,sortim pel que devia ser el camí vell, que va retallant la carretera; hi ha un moment que encara que està ben senyalitzat s'ha de deixar el camí mes ample, i cridem a uns quants que s'anaven pel camí dolent. Toquem la carretera cinc o sis vegades per tornar-la a deixar, es millor caminar pel camí, a més es de bon passar. En aquest tros trobem en Josep, de Tortosa, que te tota la pinta de ser un “pagesot” de la zona, en canvi es excursionista de Tortosa, i ha estat bastant a les muntanyes de Prades i coneix al moviment ecologista que va haver allà pels anys 70/80.
A l'altura de la Caseta dels Bous, agafem la carretera per uns dos kilòmetres, encara que nosaltres la deixarem un moment per anar a veure una barraca que hi ha a uns 100 metres vora la carretera.
Ja la deixem definitivament per baixar en direcció a El Boixar, que entrem per la part alta. Arribada, control i samarreta, parada a beure aigua a la font, ens acomiadem d'en Josep i cap al cotxe. Al cotxe quan passem cinc minuts d'un quart de cinc i hem fet 20,500 kilòmetres. Un desnivell acumulat de 880 metres.
Una excursió molt maca, es la continuació de les terres de Fredes, no massa desnivells, molts camps per pasturar el bestiar, en fi una sortida que val la pena.
D'anada hem anar per la carretera que passa pel Ballestar, però de tornada per la de Fredes. Per acabar-ho d'adobar hem entrar per la pista del Pantà d'Ulldecona, fins on surt el camí del Portell de l'Infern, però a mà dreta hem baixat i ens donat un bon bany, inclòs la Castanya s'ha banyat.
Un dia esplèndid.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí


000000000000

diumenge, 14 de juny del 2009

Rocallarga, des de Tavertet

Faig Monumental de la Vena - Cim de Rocallarga
Avui no tenia cap intenció de sortir, però ahir al matí em va trucar el company Albert Poblet per anar a donar un tomb per Tavertet, crec que està pensant portar al Gepec a la tardor, per això em diu que prepari alguna cosa, o cap el Pantà de Sau o cap el Collsacabra. Tot el dia que estic mirant apunts meus i baixats d'inet i al final preparo dues sortides, per que ell trii la que vulgui.
Com avui no tinc cotxe, em passa a buscar a quarts de set del matí i enfilem carretera amunt. Arribem a Tavertet, fan aparcar els cotxes a l'entrada del poble, en un aparcament bastant gran.
Aquí hem de triar quina de les dos fem, com hem deix triar a mi, agafo la que em fa mes gracia i així tindre un altre 100 cims al pot.
Ens preparem i comencem a caminar quan passen 5 minuts de les 9 del matí, per una pista cimentada, tot deixant a la dreta la Quinta de l'Escalada, passem a tocar Can Casas de la Vall, Can Sànchez, El Pontí i el Molí de Novelles, amb un habitatge molt ben arranjat. Poc després deixem la pista, per on aniríem a Cantonigrós, per agafar un altre a ma dreta, bastant pitjor però de bon caminar. Aquí l'Albert i jo comentem que mes que una pista, això es el que coneixíem com a camí de carro. Arribem a una tanca, amb porta, on a l'esquerra surt un senderó, amb un cartell que ens diu que es la drecera de Sant Corneli; segons sembla prop d'aquí ha de sortir un altre camí, a ma esquerra, que puja mes suau i passa per una “miranda”, però no el veiem. Pugem per la drecera, es de bon pujar i no massa forta i arribem a l'esplanada de l'ermita de Sant Corneli, d'aquí reculem pel camí que no hem vist fins la “miranda”, son 200 metres, però ha valgut la pena. Ja tornem fins a Sant Corneli i seguim ruta, però abans veiem el Dolmen de Sant Corneli, en bastant mal estat, està a tocar l'ermita.
Seguim pel Serrat de Sant Corneli, tenint a la dreta la Solana de Sant Corneli i a l'esquerra la Baga de la Cau, deixant un camí que s'encamina. Poc a poc anem entrant al bosc, un bosc esplèndid de fajos i roures, dels que val la pena fer kilòmetres per veure.
Busquem la Font de la Vena, com es normal no es on diu els mapes, i després de donar un parell de tombs, l'Albert per un camí i jo per un altre, resulta que quan s'ajunten, allí està la font, això si, tota tancada i canalitzada l'aigua, sense lloc on poder veure o omplir les cantimplores.
A tocar ja hi som al Collet de les Graus, on es veu clar el camí per on aniríem a Rupit, nosaltres girem fort a la dreta, per la Muntanya del Perer, el bosc de fajos continua i localitzem, al costat del camí, els dos fajos monumentals, del que diuen que un es el mes gran de Collsacabra.
Passem el Pedró de Rajols, i arribem al Collet de Rajols, on veiem el Pla de les Fosses un ramat una mica nombrós de vaques pasturant, amb alguns vedells; també trobem altres excursionistes, un grup de quatre i altre d'uns 8 o 9.
Arribem al Collet del Vent i ens parem el faig i la balma de Cortils, i ja des d'aquí ja fins a l'esplanada, on a l'esquerra esta el vèrtex de Rocallarga, que tal i com diuen les guies, te la forma d'una proa de vaixell. Fem fotos i parem a menjar, com anem sols i els dos hem menjat abans de sortir de casa, la gana no ens estrenyia, son dos quarts d'una.
Sortim i retornem al Collet de Rajols, passant entre mig del ramat, estan als dos costats del camí i baixem cap Els Racons, seguint per La Rambla. Al Collet de la Rambla, sort que se m'ocorre mirar el gps, per què ens anàvem, ja veia que el camí es transformava en senderó i aquest es anava perdent, però es que el camí tomba fort a la dreta, per la vora d'un camp de conreu, com es normal el camí també estava conreat. Passem una tanca i tornem a girar fort, ara a l'esquerra al Pla de la Soca Negra, i seguim pel Pla de Monteis, camí ample i agradable, però a aquesta hora, amb un sol nuvolat, fa molta xafogor.
Parem un moment a la Balma Grossa de Monteis, poc després que el camí ample de carena, s'hagi decidit a començar a baixar.
Abans d'arribar al Mas de Monteis, veiem unes senyals que no acabem de desxifrar, i seguim avall, passem pel mas i a tocar tenim el Roure de l'Amorriador, que val la pena anar-lo aproximar-se a veure'l.
Aquí ja ens queda el tros final de l'excursió, anem seguin l'excursió núm. 1 del llibre de El Collsacabra, per a l'inrevés, que concorda amb una traça baixada d'inet. Veiem que segons la descripció el tros del començament, el nostre final, va una mica a l'ample, però confiem que el gps ens porti.
D'on està el roure, marxem unes altres senyals iguals a les anteriors, i no se per què, ara penso que potser es la baixada al poble, nosaltres les deixem a l'esquerra i la pista que arriba al mas a la dreta, i marxem tot recte, per un camí planer de bon caminar i boscós, a l'estona s'acaba (es estrany que aquest camí estigui perdut, con lo bo que era fins ara), i buscant trobem un possible baixador, que coincideix amb la traça gravada al gps, el que passa que anem trobant rastre, bastant perdut per cert, que ens fa anar a la dreta i no trobem res a l'esquerra, quan el track marca a l'esquerra, nosaltres seguim el rastre, com es normal el rastre el busca l'Albert i jo, com sempre, em limito a seguir-ho. Per camí molt brut arribem on hi ha un gran diposit d'aigua, on arriba una pista, busquem continuar baixant, la pista puja a la dreta, i el poble està baix una mica a l'esquerra, trobo (aquesta vegada si, pot ser l'única, soc jo el que el trobo), un senderó ben marcat i que baixa be, però quasi a tocar a la pista a l'entrada el poble, ens finalitza, on hi ha un registre d'aigua i un abeurador, ja només ens queda baixar dues parades, sense camí, per arribar a la pista del matí i d'aquí al poble.
Arribem quasi a tres quarts de quatre, després de fer 15,160kms. Encara que al track que col·loco i el perfil marqui menys, es que he suprimit els trossos que no interessen si es torna a repetir la sortida.
Visitem el poble, l'església, descansem una mica i cap a casa, però com porta el cotxe l'Albert i no podia ser tot normal, marxem per la pista que va de Tavertet a Rupit, i d'allí ja cap a Vic. La veritat es que anar per aquesta pista, si es va en cotxe es molt aconsellable, a peu pot ser terrible en un dia de sol. Per la pista s'aprecia mes la forma de Rocallarga, sobresortint de la vegetació que l'envolta.
Un dia, que encara hem hagut de fer força kilómetres, val molt la pena. S'ha de repetir, podent-se introduint petites variants.
NO HEM CRITIQUEU MASSA PER LES FOTOGRAFIES, en comptes de millorar vaig empitjorant, que li farem ......

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


000000000000

divendres, 12 de juny del 2009

Cim del Montagut des de Querol

Església i castell de Querol - Mas de l'Aranya
Després de molts dies aturat per culpa d'una sobre-càrrega al genoll, avui em decideixo anar a fer un altre 100 cims, aquest el del Montagut d'Ancosa, encara que he estat diverses vegades a l'església de Sant Jaume, a dalt del cim només he estat una vegada i d'això fa uns quants anys, va ser amb el Gepec, al començament del projecte d'urbanitzar Rocacorba.
Vaig fins a Querol, i surto caminant a tres quarts de nou, per la carretera d'Igualada, fins passat el Pont de Requesens, que es el pont sobre el Torrent Roig, i pujo per la pista que va al Mas de la Torreta i el de l'Aranya, mes amunt deixem a l'esquerra el que va al de la Torreta. Arribo al Mas de l'Aranya on faig una petita aturada (fotos, aigua). Segueixo amunt fins a trobar les pistes que venen de Formigosa, i pel Gr arribo a Sant Jaume de Montagut, per arribar deixo la pista que fa un gran retomb, i segueixo al recte, entrant pel costat del cementiri, el tros final està una mica brut.
Està molt mes arreglada de l'últim dia que vaig estar, i no cal dir de quan feia de control, aquí, en els diversos Montserrat – Reus. Mirant pel pany de la porta es veu que, a mes, a posat bancs.
Creuo el camp del davant, ja no està conreat, i davant mateix hi ha un pal del Gr, amb una placa del Reddis de M-R, està molt bruta i la netejo una mica.
Ja pujo cap el cim, es l'única pujada forta del dia, però es curta. Arribo dalt, les fotografies de rigor, i aprofito per esmorzar.
Veig que aquí dalt hi ha un indicador a un corriol que baixa a buscar el Gr., jo baixo cap a la carretera que be del Coll de la Torre. Des del cim fins a unes antenes, es senderó que baixa fort, des de les antenes es una pista. Segueixo la carretera en direcció a Querol, fins el Coll del Montagut, on agafo a ma esquerra, pel camí nou de Montagut, que encara que ja sabia que era pista, em donava la impressió que seria una pista agradable, però no, es la típica pista polsegosa, que a mes fa poc que l'han retocat i han matxucat les entrades dels pocs senderons que hi havia, senderons que de quedar cap deu ser quasi impossible de seguir pel tapat de punxoses de tota mena.
El mapa de l'Icc em marca un camí que talla la pista i que va a sortir a Cal Carrillo, no trobo l'entrada, i des de Cal Carrillo, si que ho trobo, però impossible de seguir, per cert Cal Carrillo, com es d'esperar, totalment enrunat.
Després d'uns forts retombs de la pista, on m'exaspero per no trobar els possibles senderons que els tallin, deixo a mà dreta una petita cabana, amb una cisterna adossada, preparada, des de dins, per agafar l'aigua de pluja; després unes fites on sembla que surti un camí amunt, que retalla la pista per on he baixat, i després un masset en runes, si fem cas a l'Icc, es el Mas de Moneu, però .....
Ja albiro Querol, però abans d'entrar encara tinc un altre sorpresa, el camí que va recte i que surt a la font de Querol, passa per Cal Pijoan, i hi ha un cartell de prohibit el pas, indicant que a Querol s'ha de baixar fins la carretera. A l'entrada a Querol entro a la font i aquí hi ha l'indicador que per anar al Montagut s'ha de passar per Cal Pijoan, que pel que sembla no han pogut evitar que els que surten hi passin, però els que arriven i no saben on van, els envien cap a la carretera.
Ja arribo al cotxe, a un quart menys cinc de dues, després de fer 13,780 kms.
Una sortida que excepte el tros de pujada al cim es per fer-la en Btt (no cal ser gaire experimentat) abans d'esmorzar, però fer-la a peu quan estem a punt d'entrar a l'estiu .....
Però sempre es bonic veure el que queda del Mas de l'Aranya, l'església de Sant Jaume, i la panoràmica que es veu des del cim.
Mapa - Perfil - Fotografies