Poso aquí un article tret del Dominical de El Periódico, del dia 28 de juny, l'article parla per ell mateix:
Guanyen els mateixos quan ni ha crisi que quan hi ha bonança, ironia cruel del tros d'organització que ens hem muntat
Els últims temps, l'acudit que mes m'ha agradat ha estat el que segueix: un home va al metge i rep la brutal noticia que te una malaltia terminal i que nomes li queden dos mesos de vida. "Nomes dos mesos, doctor?", pregunta amb certa alarma. "Doncs si, dos mesos", li diu amb veu consoladora el doctor. Llavors, l'home, animant bastant el to, pregunta: "I aquests dos mesos, podrien ser juliol i agost?". Amb el resultat de les eleccions al Parlament Europeu i la seva imbricada relació amb la crisi econòmica sota la qual vivim, he tingut la mateixa sensació que l'home de l'acudit. A veure, les coses estan malament, estan fatal. Es possible que encara no hàgim tocat fons, que el pitjor, es a dir la mort del sistema i el consegüent dolor universal, encara hagi d'aflorar, però el pacient s'agafa als mesos de juliol i agost. Es a dir, vol morir fent l'amor, estirat al sol, a la casa de camp, vol que la debacle l'enxampi de vacances. I encara que el progressisme s'estiri els cabells i ens parli d'onades de xenofòbia, racisme, insolidaritat i altres valors socials francament en alça, jo el que penso es que la gent vol que els seus últims dos mesos de vida siguin juliol i agost. Nomes això Juliol i agost.
Les forces de l'esquerra europea, si es que això existeix, hauran d'estudiar molt atentament els valors psicològics del resultat. Es molt important que vagin al psicoanalista, molt mes que al cap d'estadística Perquè el votant natural del progres, fins i tot el mes moderat, esta molt desanimat. Esta desanimat perquè les receptes per sortir de la crisi no han estat mes que pastilles per al capitalisme salvatge: banca, cotxes, construcció D'alguna manera al pacient se l'ha convençut que l'etapa anterior era fantàstica i que sortir de la crisi es tornar a uns anys enrere, fer una regressió a quan les cotes de creixement eren de presumir, per mes que deixessin les voreres del mon plenes de misèria en fuga. Amb cada obra publica que s'ha posat en marxa, s'han salvat temporalment alguns llocs de treball de bastant baixa escala, però sobretot s'ha seguit engreixant el benefici de grans constructores i bancs. Guanyen doncs els mateixos quan hi ha crisi que quan hi ha bonança, ironia cruel del tros d'organització que ens hem muntat. L'Estat n'hi diu subvenció, però es igual que si un paio tingues una sabateria en crisi i el Govern decidís comprar-li 8.000 parells de sabates al mes mentre espera a veure si se soluciona la mala situació econòmica mundial.
Juliol i agost. Nomes això. Estem esperant que arribin juliol i agost, com el de l'acudit. Cantar sobre la nostra tomba. El desanim te a vegades aquesta forma d'agafar-se a l'hedonisme, a la carn, al plaer, a l'absentisme. Diuen que l'exercici físic i una bona medicació ajuden a tornar les ganes a qui no troba raons per sortir aquí fora i lluitar. Jo crec que el que mes ajuda es dir la veritat. I després posar en moviment la gent i encertar-la amb la recepta que torni l'autoestima a tants i tants treballadors que creuen, tenint en compte la medicina que s'esta aplicant a l'economia, que ells son el llast i no el motor.
DAVID TRUEBA DIRECTOR DE CINE
IDOM, El Dominical de El Periódico del 28/06/2009 (Articles d'ocasió)
Guanyen els mateixos quan ni ha crisi que quan hi ha bonança, ironia cruel del tros d'organització que ens hem muntat
Els últims temps, l'acudit que mes m'ha agradat ha estat el que segueix: un home va al metge i rep la brutal noticia que te una malaltia terminal i que nomes li queden dos mesos de vida. "Nomes dos mesos, doctor?", pregunta amb certa alarma. "Doncs si, dos mesos", li diu amb veu consoladora el doctor. Llavors, l'home, animant bastant el to, pregunta: "I aquests dos mesos, podrien ser juliol i agost?". Amb el resultat de les eleccions al Parlament Europeu i la seva imbricada relació amb la crisi econòmica sota la qual vivim, he tingut la mateixa sensació que l'home de l'acudit. A veure, les coses estan malament, estan fatal. Es possible que encara no hàgim tocat fons, que el pitjor, es a dir la mort del sistema i el consegüent dolor universal, encara hagi d'aflorar, però el pacient s'agafa als mesos de juliol i agost. Es a dir, vol morir fent l'amor, estirat al sol, a la casa de camp, vol que la debacle l'enxampi de vacances. I encara que el progressisme s'estiri els cabells i ens parli d'onades de xenofòbia, racisme, insolidaritat i altres valors socials francament en alça, jo el que penso es que la gent vol que els seus últims dos mesos de vida siguin juliol i agost. Nomes això Juliol i agost.
Les forces de l'esquerra europea, si es que això existeix, hauran d'estudiar molt atentament els valors psicològics del resultat. Es molt important que vagin al psicoanalista, molt mes que al cap d'estadística Perquè el votant natural del progres, fins i tot el mes moderat, esta molt desanimat. Esta desanimat perquè les receptes per sortir de la crisi no han estat mes que pastilles per al capitalisme salvatge: banca, cotxes, construcció D'alguna manera al pacient se l'ha convençut que l'etapa anterior era fantàstica i que sortir de la crisi es tornar a uns anys enrere, fer una regressió a quan les cotes de creixement eren de presumir, per mes que deixessin les voreres del mon plenes de misèria en fuga. Amb cada obra publica que s'ha posat en marxa, s'han salvat temporalment alguns llocs de treball de bastant baixa escala, però sobretot s'ha seguit engreixant el benefici de grans constructores i bancs. Guanyen doncs els mateixos quan hi ha crisi que quan hi ha bonança, ironia cruel del tros d'organització que ens hem muntat. L'Estat n'hi diu subvenció, però es igual que si un paio tingues una sabateria en crisi i el Govern decidís comprar-li 8.000 parells de sabates al mes mentre espera a veure si se soluciona la mala situació econòmica mundial.
Juliol i agost. Nomes això. Estem esperant que arribin juliol i agost, com el de l'acudit. Cantar sobre la nostra tomba. El desanim te a vegades aquesta forma d'agafar-se a l'hedonisme, a la carn, al plaer, a l'absentisme. Diuen que l'exercici físic i una bona medicació ajuden a tornar les ganes a qui no troba raons per sortir aquí fora i lluitar. Jo crec que el que mes ajuda es dir la veritat. I després posar en moviment la gent i encertar-la amb la recepta que torni l'autoestima a tants i tants treballadors que creuen, tenint en compte la medicina que s'esta aplicant a l'economia, que ells son el llast i no el motor.
DAVID TRUEBA DIRECTOR DE CINE
IDOM, El Dominical de El Periódico del 28/06/2009 (Articles d'ocasió)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada