"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 18 d’agost del 2009

Hi Havia una vegada un voltor

Avui, quan les neus cobreixen els boscos i muntanyes que m'envolten, donaré la darrera ullada al que ha estat la meva llar durant molts anys i marxaré per sempre. Caldrà trobar una nova colònia on pugui instal·lar el meu niu i on hi hagi més voltors com jo. On es pugui menjar sense por de verins ni de casadors, on les roques escalfades pel sol no estiguin amenaçades contínuament per curiosos i lladres d'ous, on la pau i el silenci no siguin contínuament trencats per màquines infernals que arrasen tot el que troben i darrera de les quals vinguin multitud de vehicles aixecant polsegueres i construint nius i habitacles.
Potser no trobaré mai aquest paradís. Potser moriré abatut per un tret o per manca de menjar, però més val aquest futur incert a seguir sol i deprimit pels records de temps més feliços en aquest racó trist i solitari.
Però, abans de marxar, vull deixar testimoni del que havia estat això en el temps en que tot era joia i alegria, en que quasi cada cop que la fam et torturava trobaves aliment i mai no tenies por de veure un home, perquè, al contrari d'avui, això no significava destrucció...
Vaig neixen un assolellat matí d'abril, ara fa quasi vint-i-set anys (si, potser els sobtarà, però el meu avi va viure fins a seixanta-tres) en un racó d'aquesta mateixa colònia. El meus pares havien estat fent torns sense deixar l'ou sol ni un moment des que, a finals de gener, la meva mare havia fet la posta. Per tal que no perdre calor l'envoltaven amb les plomes del ventre tot fent una mena de clot mentre l'altre anava a buscar menjar.
Dies desprès, vaig començar a veure la llum malgrat que els pares no em deixaven sortir de sota el seu cos més que per alimentar-me, uns quants cops al dia, regurgitant el seu menjar en forma de farinetes. Aquests aliments cada cop eren menys freqüents, fins que quan tenia un mes i mig, només era un menjar diari i quasi totalment sòlid.
A partir del segon mes ja em quedava estones sol al niu, mentre tots dos anaven a veure que duien per dinar. Jo, sense bellugar-me encara, veia com a mesura que s'aixecava el sol, s'anava omplint el cel amb els membres de la colònia que anaven i venien i observava, no pas sense enveja, el seu vol elegant i segur sense gairebé‚ batre les ales i esperava el moment que jo també‚ formaria part d'aquelles expedicions de recerca de menjar.
Estava a punt de complir tres mesos quan vaig començar les meves primeres passes pel relleix on vivíem. Anava d'una punta a l'altra, cap ací, cap allà…, no parava ni un moment. Cada cop em sentia més fort, les ales ja començaven a ‚ser resistents. I tant va ser així, que al cap d'un mes em vaig trobar a la vora del niu, amb quasi dos-cents metres sota el bes i a punt de llançar-me al buit. Era un moment molt important (no cregueu pas el contrari). Havia de recordar tot el que els pares m'havien ensenyat, tot el que havia aprés veient como ho feien els altres: que si ull viu amb les tèrmiques, que si vigila, que no topis amb un company, que si vés amb compte quan hagis d'aterrar, de calcular be el planeig, que si això, que si allò...però...voleu que us confessi un secret?...Doncs que en aquell moment no em recordava de res. Ja ho veieu, havia de fer el primer salt i estava completament en blanc. Però, noi, ho havia de provar, així que vaig saltar i...caram, quina impressió! Semblava que se m'haguessin de trencar els ossos. Jo pensava: si em cedeixen les ales, la trompada serà d'impressió..Vaig donar un tomb cap ací, un tomb cap allà...però cada cop era més avall. Peró, en acostar-me cap a la paret, els corrents d'aire que, escalfats pel sol, pugen per la muntanya, em van enlairar i quasi sense adonar-me'n em vaig trobar de nassos a casa. L'aterratge...be, d'això mes val que no en parlem, perquè per poc no vaig a parar, de rebot, a cal veí. Però, després de refer-me de la impressió, vaig començar a pensar que allò era molt divertit i ja tenia ganes de tornar-hi.
Dia rere dia vaig anar millorant fins a arribar a dominar les tècniques que feien possible d'enlairar-se amb el mínim esforç i planejar durant molta estona sense, gairebé, perdre alçada.
A primers d'octubre em vaig acomiadar dels pares per anar a establir-me pel meu compte. Malgrat tot, després de mirar pels volts de la colònia i anar a parets una mica llunyanes per tal de trobar un lloc on instal·lar-me, vaig decidir de fer-ho ben a prop dels meus pares, en un relleix a poc més de cent metres d'ells.
Així estaria quasi en família, però amb una independència total. Durant uns quants anys la vida va transcórrer plàcidament. Sortia del niu i tot bellugant un xic les ales m'apropava a unes columnes tèrmiques que hi havia prop d'allí. M'enlairava uns quants centenars de metres i després me n'anava planejant cap a d'altres corrents verticals d'aire calent, i així fins que localitzava algun animal mort per menjar o bé veia un company més o menys lluny… que es deixava caure en picat, senyal inequívoca que allí hi havia aliment per cruspir-se. A poc a poc, ens anàvem reunint tots a l'entorn de la bèstia, però sense que ningú s'hi apropés gaire. Així seguíem fins que un, normalment el que més fam tenia, s'acostava i començava a picar pels llocs on la pell era més tova, ja que els nostres becs no son gaire forts. A poc a poc, anàvem agafant més confiança i aleshores un altre anava cap allí i, amb una sèrie de gestos i posicions, desplaçava l'altre, encara que la veritat és que un ja estava tip i l'altre tenia la panxa buida, i ja se sap que quan la fam us neguiteja... I, de mica en mica, un rere l'altre anaven menjant; però, és clar, com que érem els més joves, sempre ens havíem de quedar amb les restes. Ben mirat, quan acabàvem, l'animal que ens havíem menjat, ja no seria un perill, i em refereixo als casos d'epidèmies, putrefacció, etc. Si, som els Sanitaris de la Natura...!
I amb la nostra adolescència va arribar l'amor. Jo ho crec! Festejàvem amb les mosses a finals de desembre (com si fos la primavera). La parada nupcial, això sí que era meravellós. El cel ple de siluetes. De sobte, una femella es deixava caure en picat, i si algun... diguéssim, li feia "gràcia", s'hi llançava al darrera; de cop i volta ella feia un canvi brusc i es posava a planejar, i ell, doncs... som-hi, al darrera. Quasi s'hi posava a sobre (naturalment, mantenint les distàncies) i aleshores doncs ho deixaven córrer. Eren massa joves encara.
Però els anys passaven, i, quan en tenia cinc, vam crear una família. Sí, sí, vaig fer la parada nupcial amb una femella preciosa i després del vol vam anar plegats al meu niu i allí ens vam instal-lar per tota la vida, car la nostra mútua fidelitat dur… fins a la... mort. (Perdoneu aquesta breu interrupció, però és que aquesta paraula em porta tristos records. Més val que seguim amb ordre els esdeveniments.)
El fruit del nostre amor va aparèixer a primers de febrer. El covàvem poc o molt, dos dies cada un, i a l'abril va néixer el qui seria el nostre primer fill. Passat l'estiu ens va abandonar: "llei de vida". Va marxar cap a terres llunyanes, car els llocs bons per a niar, terrasses de roca d'accés difícil, a recer de la pluja i la neu (encara que no gaire frans), no eren gaire abundants i en aquells temps estaven tots ocupats.
Ah, quina època més meravellosa! No faltava menjar, la vida familiar anava estupendament, havíem donat la vida a tot de nous pollets (un quasi cada any), però els temps canviaren per no tornar a ser mai més feliços.
Primer va ser la manca d'aliments. Els animals van anar essent substituïts per màquines en els camps, i els pocs que quedaven els enterraven quan es morien. I, per si això fos poc, els ramats els van tancar en construccions (granges crec que en diuen). La fam va fer minvar la colònia, perquè no podíem tirar endavant als nostres petits, que vèiem morir de gana.
A poc a poc els nius anaven quedant buits. Els pares, en veure que no hi havia menjar per als petits, anaven a buscar nous paratges. Però, és clar, l'home no podia aturar-se i va començar la nostra penúria. De tant en tant algun dels trets que cada dia se sentien per les muntanyes acabava la vida d'algun dels nostres. Però el més terrible va ésser quan gran part de la colònia va menjar d'un animal que estava emmetzinat. Tots ells van morir i la meva parella i jo ens vam salvar pels pèls, car, tot volant per allí dies abans, em van fer mala espina uns homes que manipulaven un animal que acabaven de matar ells mateixos.
Pocs érem els que quedàvem i menys vam ser després d'aquell hivern tan cru al qual només vam sobreviure quatre parelles. Passades les neus, començaren a venir màquines i enderrocaren arbres i turons, feien volar grans roques amb un soroll de mil trons alhora. Era terrible. En poc temps destrossaren tot l'entorn per construir-hi cases que ràpidament eren ocupades per gent.
Dotzenes i dotzenes de persones que es dedicaven, entre altres, a robar-nos els nostres fillets i a perseguir-nos així que intentàvem a acostar-nos al poc menjar que hi havia. Allò era terrible. La por i la pena no desapareixien del nostre cos. Jo no volia creu-ho. Volia pensar que tot era un somni, que en despertar-me tornaria tot a ésser com abans, en resistia a abandonar la colònia que durant tantes generacions havíem estat ocupant.
Varem quedar tots dos sols allí, car els altres van marxar quan, un dels companys, el van agafar els homes i el van tancar en una gàbia per endur-se'l. Era terrible veure'l allí i no poder fer res per ajudar-lo. Per això no els culpo d'haver-se'n anat.
Potser si jo no m'hagués negat a deixar aquells paratges tot hauria pogut ser diferent: potser hauríem trobat un racó meravellós on hauríem pogut reconstruir la nostra llar, lluny dels homes, potser hauríem tornat a trobar aliment en abundància, potser hauríem tingut d'altres fils que no haurien mort, potser... però tot es va acabar quan un matí gris de tardor ella va... ella va sortir a buscar quelcom per portar-se al bes i... i un tret... un tret li va segar la vida. Ja mai més no tornaré a veure-la... mai més no em miraran aquells ulls...
Per això, portat quasi a l'extrem de la desesperació i sense res que em lligui a aquestes parets que m'han vist néixer, me'n vaig per no tornar mai més i deixo aquestes notes perquè, si qui ho llegeixi ho té a l'abast, faci quelcom perquè no torni a passar en alguna colònia. Perquè quan vegi volar algun dels nostres no senti odi, sinó amor. Perquè els homes siguin per fi "sers humans".
GYPS FULVUS

Nota del transcriptor:
Aquest escrit, que ha estat trobat en unes parets dels Ports de Beseit, data de l'any dos mil catorze i s'atribueix al darrer exemplar d'una espècie anomenada voltor i que es va extingir fa aproximadament dos segles.
Barcelona, 5 de juliol del 2203.
..........................

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada