"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 26 d’abril del 2010

Puig Vicençs, des de Vallirana


Pou de guix a la Vall d'Arrús - Roure de Sant Silvestre

Després d'una setmana sense sortir, avui ja tenia el “mono” i encara que no em trobo massa be, he decidit anar a fer un 100 cims sense complicacions i de curt quilometratge. Per això he decidit anar a fer el Puig Vicenç, des de Vallirana. Per anar he tret la crònica del recorregut de la pàgina web de la F.e.e.c., amb una gran explicació de Joan Maria Vives, (aquí), i que segons sembla es seguir un Pr.
Arribo a Vallirana i “la Maria” (el gps del cotxe) em porta sense dificultat (ja era hora que una vegada em portés be!) al final del carrer Cuba de l'Urbanització “Selva Negra Catalana”, de Vallirana, on deixo el cotxe en un petit aparcament que hi ha, encara que en aquesta zona no hi ha problemes d'aparcament, tant en aquest carrer com al de sota. Surto quan manquen cinc minuts per tres quarts de deu del matí, tot seguint les indicacions d'un pal indicador. El camí es maco i acollidor, tant a l'esquerra com a la dreta hi han varis petits conreus. Arribo on hauria d'haver el Roure de Sant Silvestre, només trobo la soca i varis trossos serrats del tronc, a la vora del camí (es veu que aquests últims temps han estat un desastre pels grans arbres, ara me'n recordo el Roure de Can Puig, a Amer, tallat totes les branques encara que conservant el tronc principal, el Roure de Santa Maria de Montnegre, caigut i destrossat, l'Alzina Grossa prop de Can Presses, que s'esta obrint pel mig, i algun arbre mes que ara no me'n recordo).
Aquesta es l'explicació he trobat del roure: “Roure de Sant Silvestre, un arbre de grans dimensions que està alimentat per un corrent d'aigua que li passa just per sota mateix “ (extret d'una pàgina de la Feec).
Segueixo deixant la visita a l'ermita de Sant Silvestre per la tornada.
Arribo a la Font de Bogunyà, on només baixa un petit fil d'aigua arran de la pica. Aquí s'enllaça amb una pista que de seguida deixa l'entrada a Can Bogunyà , gran masia que es dedica a la cria canina (els veïns de l'urbanització deuen estar contents, en tot moment, menys quan me he allunyat molt, he estat sentint els lladrucs dels gossos ...). El camí arriba a una esplanada, on a l'esquerra hi ha un pou de guix, amb una gran obertura dalt (tot l'ample del pou) i dos obertures al peu; a la dreta a tocar el camí una construcció sense importància, encara que conserva les restes d'un rec al seu costat. “Aquest forn esta revestit de sauló, es veu l'envidriat de color verd que fa aquesta pedra i que actuava com a refractari, al costat hi ha un habitacle, utilitzat per dormir mentre es coïa la pedra ja que es feien torns de 4 hores entre 3 persones, el forn no es podia deixar mai mentre era encès. També hi ha mig arc a l'entrada on es posava un tronc i després es feia un cobert amb vegetació que protegia de la pluja i el sol, ja que de fred no en feia degut a l'escalfor del forn.” (extret d'una pàgina de la Feec).
També a la dreta un senderó d'uns 20 metres hem porta a una gran cova. Copio l'extret de la pàgina web de “Espeleobloc de SIE GEB”, referent a la cova:
“Es tracta del Polvorí. Una cavitat artificial que sorprèn a tot aquell que s’hi endinsa. És inevitable fer-se les preguntes de quin és l’origen de tan estrany forat, quina era la seva funció i quan es va fer.
Sense arribar a respondre totalment aquestes preguntes, aquí presentem el resultat de les indagacions que hem fet, complementades amb la topografia, la qual parla per si sola de les característiques del forat.
Sembla ser que, originàriament, es tractava d’una explotació de guix. Si més no, això es diu, tot i que els afloraments de guix de les rodalies no semblen justificar una explotació d’aquesta magnitud. Però la utilització més curiosa del forat té a veure amb la que l’ha donat nom: el Polvorí.
Efectivament, durant la Guerra Civil, l’exèrcit de la República el va utilitzar per a emmagatzemar tot tipus de bombes i municions. A bon segur que engrandirien el forat inicial, fins al punt de fer-lo transitable pels camions que entrarien a carregar o descarregar aquests materials tant explosius. Al costat de la boca encara queden les restes d’una petita construcció que estaria destinada a albergar la guarnició que protegia l’entrada.
El fet de convertir una mina en polvorí és es repeteix en altres indrets. Per exemple, les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, també varen tenir aquest ús. I és que resulta difícil trobar un lloc millor que una mina per a protegir la munició enfront l’aviació i els canons de l’enemic.
Però el Polvorí pertanyia al bàndol que hauria de perdre la guerra. Durant el gener de 1939 les tropes de la República es replegaven enfront el ràpid avanç de les topes Nacionals. No es podia permetre que el polvorí caigués a les seves mans. Sembla ser que tots els manuals militars coincideixen a dir que, en aquests casos, s’ha de procedir a explosionar tot el polvorí.
I aquest Polvorí no va ser una excepció. Si bé no se sap la data exacta en què es va explosionar, sembla clar que seria al voltant del dia 20 de gener de 1939, quan s’acostaven els Nacionals i la retirada era la única alternativa per als Republicans. El dia 24, les tropes Nacionals arribaven al Llobregat. Dos dies després entraven a Barcelona sense disparar un tret davant la fugida republicana.
Sigui com sigui, se sap que, una vegada incendiat, les detonacions que s’anaven produint a l’interior del Polvorí es perllongaren durant alguns dies. El soroll i el fum que sortia per la boca feia por d’acostar-s’hi.
Finalitzada la guerra, el Polvorí va ser objecte de la rapinya dels que s’hi endinsaven per a recollir les restes de ferralla amb la finalitat de vendre-la i sobreviure en aquells temps de fam i misèria. Sembla ser que la Guàrdia Civil se n’adonà i ho va prohibir.
Les parets i sostre de la cavitat semblen encara conservar empremtes de tant convulsos esdeveniments. Hi ha llocs on les parets i sostres són de color blanc per haver-se encalat. Aquesta pràctica és habitual en mines o coves utilitzades per al conreu del xampinyó. Si be no tenim dades concretes de que el Polvorí hagi tingut aquest ús, l’encalament de parets i sostres ens ho fa sospitar.
També no ha faltat qui s’ha endinsat al Polvorí en cotxe per abandonar-lo i incendiar-lo. Ens han informat que l’han retirat, però, fins no fa gaire, es podia observar les restes d’un R-5 desballestat i cremat. I és que la capacitat dels humans per a fer coses rares sembla no tenir límits”.
La veritat es que jo no vaig veure el cotxe, i les sales estaven tallades per grans corriments de terra.
Segueixo per pista, tenint a l'esquerra El Fondo de la Vall d'Arús, deixo una barraca de pedra, mig desmuntada, a l'esquerra i al poc deixo el camí per visitar una bassa artificial però sense obra i veig a l'altre costat del camp de conreu, un altre barraca de pedra.
Segueixo deixant la pista per un camí a l'esquerra que em porta directament a visitar un forn de calç, segons he llegit el tractament per fer la calç es similar al de fer el guix.
El camí creua dos barrancades i es deixa per un altre a la dreta, que puja una mica fort per terreny pedregós, per grans lliseres, fins arribar a un bosquet, i després d'una combinació de pistes arribem a la pista de la carena, apta per cotxes, i es per on passa el Pr “Ruta del Sol Blau”. Ja només manca seguir la pista, deixant alguns ramals a dreta i esquerra, per arribar a la part mes alta, on a 10 metres a la dreta ja es veu el vèrtex del cim del Puig Vicenç, que és una muntanya de 467 metres, contrafort del Garraf-Ordal, que es troba entre els municipis de Cervelló, Torrelles de Llobregat i Vallirana a la comarca del Baix Llobregat, en el Serrat de Can Güell., i disposa d'un bon panorama de Torrelles, de Sant Ramon, Collserola, del mar i de l'Urbanització de Can Güell (bastant propera). La zona de Collserola i el Vallés es veu sota una gran boirina de color marró.
Com a curiositat diré que mentre estic al cim arriba un cotxe (sembla un 127) per la pista, per la part per on jo baixaré, que te una bona pendent, entra pel ramal cap el cim i quan em veu gira cua i marxa per la pista en direcció oposada.
Després de menjar una mica, fer les fotos de rigor i contemplar el paisatge, surto per la pista, ara te una forta baixada en direcció a un diposit d'aigua, quan s'arriba a la seva vora el camí tomba a l'esquerra, deixant una entrada a l'urbanització de La Selva Negra. Es continua baixant, ara mes suau, es deixa una bassa anti incendis, a mà dreta i a la propera cruïlla es deixa la pista per un camí a ma esquerra. Està senyalitzat com a Pr (es el que mes o menys he anat seguint tot el dia), el sender es bo i amb un bon rastre, llàstima de la gran quantitat de pins caiguts que em fa, varies vegades, haver de passar a quatre grapes, i altres passar-los pel damunt.
S'arriba a un grauet on hi han unes xapes bastant noves, potser volien posar una corda o cadena, però que si el terreny no està mullat, no es necessita (jo he passat molt fàcilment), després segueix amb una baixada amb bastant de pendent, el terreny ara es molt boscós i frescal. Quan creuo un ramal del Fondo de la Guixera, trobo les rastres d'un pou bastant gran (podria ser de gel?), aquí a peu de barranc i encara que des d'aquí en endavant s'albira que era un camí de bast, no em sembla amb gaire sentit un pou de calç o de guix (no hi ha rastres a prop), a mes es un lloc molt frescal, al menys actualment.
El camí segueix bastant planer, de bon passar i bastant bonic. Ens anem acostant al Torrent de Campderrós i aquí hi han varies bifurcacions, que mes o menys porten al mateix lloc. Arribo a una pista, la creuo i vaig a sortir a la gran esplanada, ple de plataners, o està la Font de Bogunyà (una mica abans he trobat les runes del que podria haver estat un maset o corral que aprofitava un marge).
Segueixo pel camí d'anada, però ara pujo a l'ermita de Sant Silvestre, completament arruïnada, encara que encara te la teulada encara que destrossada.
He copiat una petita explicació de l'ermita: “La capella de Sant Silvestre es va construir l’any 904 en estil preromànic. Va ser donada pel bisbe Teodoric de Barcelona a l’abat del monestir de Sant Cugat. Les parets són prou gruixudes per aguantar una teulada de fusta. Té una sola nau lleugerament trapezoïdal amb absis semicircular bastant aprofundit. Durant el segle XVIII s’hi van fer reformes, es va posar una porta de pedra amb dintell i una volta de maó enguixada. Avui en dia està bastant malmesa, a la coberta li han hagut de posar uralites per evitar que entri l’aigua, no té porta, falta la major part del terra, la volta vuitcentista està mig enrunada i a més a més té pintades i grafitis a les parets. Pensem que és una pena, perquè aquesta església forma part de la història del nostre poble i si desapareix tots perdem una mica la memòria dels avantpassats, la gent que la va fer, que hi va suar treballant-hi i que hi anava a resar, o a ballar, a fer un aplec o a casar-s’hi”.
Intento sortir per la part de dalt de la plaça, ja es veuen els xalets, però veig que hauré de creuar el barranc, on hi ha una gran quantitat de fullaraca que no deixa veure on poses els peus, i pel poc que hi ha retornant al camí principal, prefereixo anar, passar un altre vegada pel costat de la soca del roure i ràpidament arribar al cotxe.
Arribo quan manquen cinc minuts per l'una del migdia, després de fer 7,800 kms i un desnivell acumulat de mes de 320 metres.
Hem pensava que seria un “conyàs” de sortida, però la veritat es que excepte el tros de la pista carenera, ha estat força be, primer amb visites (pous, barraques, polvorí, font, etc.), després el camí de baixada ha estat molt bonic, i per finalitzar la visita a l'ermita (llàstima de l'abandó).

Per veure les i/o baixar les fotografies, teclejar aquí


.........................

diumenge, 18 d’abril del 2010

Aramunt, Sant Corneli, Vilanoveta, Aramunt Vell

Ermita de Sant Corneli - Aramunt Vell

Per avui ens hem ajuntat en Josep Maria, l'Esteve, l'Estivi, la Chris, en Bernat i jo per anar fins a Aramunt per aprofitant de fer un altre 100 cims, poder visitar la Serra de Sant Corneli i les moltes trinxeres i búnquers de la guerra incivil espanyola.
Anem fins Aramunt, on aparquem en una placeta prop de l'església, sortint quan manquen cinc minuts per un quart de deu del matí, tot entrant a visitar l'església de Sant Fruitós d'Aramunt – per fora, com es normal la porta es tancada -.
Baixem a creuar el Riu de Carreu i seguim la pista, que es el camí de Tremp. Parem a visitar l'entorn de la Font de la O, lloc singular i molt encisador, amb unes cascades petites però de molta bellesa.
Seguim la pista i després de dos retombs trobem el camí que puja, està ben senyalitzat, es camí bo i boscà però amb un bons repetjons, estem pujant pel Serrat de la Font de la O. El camí va fent ziga-zagues i quan portem una bona estona pujant, uns parem a esmorzar i altres segueixen endavant. En tot aquest tros, si mirem enrere, es veuen bones vistes del Pantà de Sant Antoni, la Pobla de Segur, la Conca de Dalt, El Puig de Lleràs, el Montsec de Pallars, etc. Deixem a l'esquerra el Bosc de Sant Corneli i ens comencem a trobar una gran quantitat de pins morts pel culpa de la processionària.
Trobem una fita a la dreta, separada a uns 10 metres del camí, anem a veure que es i ens trobem les primeres restes de trinxeres, estan molt destrossades encara que hi ha que encara es veu el lloc d'entrada i que ens demostra (al nostre parer) que les trinxeres estaven per defensar els que venien de dalt.
Sortim al camí i de seguida, al seu costat, trobem moltes mes, fins que ja arribem al cim de Sant Corneli (100 cims). Hi ha una ermita, en peus, però molt deteriorada, una creu caiguda, segons sembla feta pels presoners republicans, i que no va aguantar per el mal feta que estava, i segons algú diu que va caure per vergonya. Fotos de rigor.
Teníem una anotació estreta d'una pàgina d'inet, de feia bastant temps, que donava la situació d'una botella de vi, en la que deia que qui la trobés se la podia beure però que avisi a la mateixa pàgina per anar-la a reposar. Ajudats per dos persones que han arribar junt amb els últims de nosaltres la busquem. El company Estivi es el que la troba, l'obrim, bevem tots una mica i guardem la resta per l'hora de dinar.
Aquí dalt a part de mes trinxeres hi han dos búnquers, que sembla vigilaven la possible pujada per una tartera.
Baixem per terreny tarterós, amb força pendent, però sense problema. Estem a la Muntanya de Sant Corneli, una vegada passat un coll i després de seguir una petita estona la carena, ens desviem per visitar mes trinxeres, aquestes tenen molta llargada, agafem del roquer de la vessant de Sant Corneli fins un bon espadat. Des del final de les trinxeres i al dret, per rastres fàcils de seguir, anem fins a la pista de les Collades o de Sant Corneli, que tot baixant tallem, al dret, alguns retombs.
Arribem al Coll de les Collades de Baix, i deixem la pista pel camí de les Collades. El camí baixa bastant fort, però es de molt ben seguir. Tenint a la dreta el Llau de les Collades. Ja prop del Riu de Carreu trobem una petita surgència, a l'esquerra del camí, ens dona l'impressió que a l'estiu deu està seca. Arribem al Riu de Carreu, i l'Estivi i en Josep Maria segueixen per un camí que va a tocar la paret, sembla de bon passar, però els altres entenem que només van a veure la vista del riu des d'una mica mes amunt, i seguim el camí cap a Vilanoveta. Arribem a Vilanoveta, passem per davant de la Casa Toà i visitem l'ermita de Sant Martí, molt enrunada encara que conserva el campanar d'espadanya. Com els altres dos no venen decidim pujar a la muntanya de Sant Pere, sense saber el que trobarem allí. A mi em sembla que el millor pas es per l'oest i allí anem, excepte el Bernat que puja pel nord-est, nosaltres trobem rastres i al final sembla que podria ser un el camí vell de pujada, encara que molt desfet. Arribem dalt, en Bernat ja hi es, i també trobem l'Estivi i Josep Maria. Resulta que dalt a Sant Pere hi ha les restes d'una casa fortificada, les runes (només la primera fila de pedres, amb forma rodona a la part de l'absis), i la resta d'una torre. L'Estivi i en Josep Maria han pujat seguint el camí que portaven, ha passat pel costat d'un columbari, i després de grimpar per una canal (grimpada fàcil, segons diuen) han arribat a un collet que es on està la torre.
Tots junts aprofitem per dinar, discutir sobre l'ermita i la torre, a més d'acabar-se el vi agafat a Sant Corneli.
Baixem des del collet on es la torre fins a Vilanoveta, on visitem per dins la Casa Boer (enrunada) i Casa Toà, abandonada però encara mig conservada.
Seguim per la pista per deixar-la aviat per visitar els bunkers i trinxeres de Vilanoveta (deu-ni-do avui de trinxeres que veiem), aquí hi ha una bona línia d'elles.
Seguim per la pista, però llavors veiem que els mapes marquen la Font del Bullidor a baix al riu, només hi han trenta metres de desnivell des d'on som (!!), en Bernat, l'Estivi i en Josep Maria baixen al dret, els altres no volem baixar, però al final quan sento que han trobat la font, jo em decideixo, però busco un rastre fàcil, i mes o menys ho trobo, baixo, estic molt cansat. Ens mullem els peus (quin descans!!), i ells trobem una serie de bullidors, que visitem i aprofitem per beure una mica d'aigua. Pugem, ells, un altre vegada al dret, i jo per un rastre millor d'on he baixat, dalt trobo una fita indicant que es el millor lloc per començar a baixar.
Seguim pista, arribem a una gran esplanada de ciment, com si haguéssim fet un heliport o similar, al costat d'una gran bassa natural, totalment seca. Seguim ara per camí, creuem el Barranc del Rius, i agafem el Camí de Vell de Travet, desviant-se per visitar l'ermita de Santa Maria. Després pugem a la Torre del Moro, on al costat hi ha una gran construcció enrunada. Per curiositat diré que a la torre no es troba cap entrada. I ja arribem a Aramunt Vell, la primera casa l'estan arranjant, però la resta es un poble totalment enrunat, però pel que sembla era bastant gran, amb una església, Sant Fructuós, on encara es pot veure les restes de les pintures de darrera l'altar, i que tenia un gran habitacle al costat. El poble es costerut, per nosaltres avall, entrant dins d'algunes cases (totes enrunades), però que encara conservant restes dels cellers i altres dependències. Hi havia un altre església, i trobem dos fonts, una dins del poble i l'altre a la sortida, aquesta amb bassa i rentadors.
S'està fent fosc pel que ens hem de donar manya, passem per la Font Vella, al costat del Barranc Mians (o de les Bombes, com deien al poble), i ja arribem a Aramunt Nou, on tenim el cotxe, amb les llums dels carrers ja enceses. Son tres quarts de vuit, després de fer 20,800 kms., ara ens queda mes de dos hores i mitja, en cotxe, fins a casa.
Ha estat un altre dia esplèndid, un cim (100 cims), tres ermites, una torre i una casa fortificada, masos enrunats i abandonats i un poble, actualment, fantasma i enrunat, pel que sembla per efecte de les bombes, fonts, hem vist -quasi a tocar- molts cavalls, hem vist un munt de bunkers i trinxeres de la guerra incivil, que et fa pensar el que es la nostra civilització, que només pensem en sotmetre als demés i que des del començament dels segles ens matem uns als altres. Després del dia tan fantàstic que hem tingut no es cosa de posar-se tristos, tot al contrari, pensar de viure la vida al dia tot treien el màxim de profit d'ella.
Magnifiques vistes de la Serra de Sant Gervàs que apuntaven per darrere del cim del Pui de Lleràs i serres veïnes, Pantà de Sant Antoni, Salas de Pallars, La Pobla de Segur, El Montsent de Pallars, Serra i cingles de la Pessonada, la Conca de Dalt, Serra de Carreu, Boumort, Conca de Baix, etc.
El que si que he de dir, que avui he quedat molt tocat, últimament no hem trobo massa be i avui a part de fer mes de 20 kilòmetres hem fet 1240 metres de desnivell acumulat, i per acabar-ho de rematar avui em feia molt de mal les botes, soc una pena.
Voldria fer constar que hem estat buscant la pàgina web on varem trobar les referencies de la botella de vi, per poder comunicar que ens la havíem begut i la havíem pres, però no la hem sabut retrobat.
No pujo el track a wikilock, com altres excursions de les que hem fet últimament, per què està treta d'allí.
El company Estivi ha publicat una ressenya, de la seva experiència d'aquesta sortida a: http://troussejant.blogspot.com/2010/04/vilanoveta.html

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí


::::::::::::::::

dissabte, 17 d’abril del 2010

Incompetència dels gestors que em sembla que anomenen plolilitics

Als forums de la pàgina web de Madteam, hi ha aquest escrit de "articfox", que m'atreveixo a copiar i posar al meu bloc:

"He observat des de fa temps que tenen vostès en aquest territori que vostès anomenen Katalunia o quelcom així, i que no sé exactament fins on arriba perquè nosaltres no reconeixem les seves fronteres, un greu problema d'incompetència dels seus gestors que em sembla que anomenen plolilitics, uns senyors i senyores que he observat que porten uns vestits inadequats per a protegir-los del fred i del vent, les senyores amb unes sabates als peus que se m'ofereixen molt incòmodes i els senyors amb unes coses lligades al coll molt estranyes, tot molt diferent dels vestits de colorins que fan servir els qui de vostès volten habitualment per les muntanyes nostres i que més o menys els protegeixen... Els he sentit parlar, els he vist riure amb riure fals i distant, els he llegit... ja ho saben vostès que són molt ineptes? Ja saben en mans de qui han deixat vostès el seu esdevenidor? Vostès tenen uns tècnics molt competents, els senyors de vermell que van en aquells aparells grocs que volen i fan molt soroll, els senyors de verd que van en aquells cotxes verds grans, els senyors de blanc que viuen en aquells edificis de les seves ciutats i curen altres senyors, els senyors que s'estan drets al costat de les carreteres negres... Com és que tenint aquests senyors (i algunes senyores!) tan capacitats atenent a altres humans, deixen vostès que a aquests els dirigeixin gent tan poc il·lustrada? Que no s'adonen que tenen vostès un problema gravíssim, i no hi pensen fer res? Entre nosaltres, només els més capacitats els escollim per a guiar-nos, mai els més rucs d'entre els nostres els escolliríem per a fer-nos de cap, ni els germans llops, ni els germans ossos, ni els germans isards, ningú no ho fa, som inetel·ligents els animals, som savis..."

No faig comentaris ...

dimarts, 13 d’abril del 2010

Turó d'en Vives i Turó Gros (La Telefonista)

Sant Martí de Montnegre - Font de la Brinxa

Per avui hem quedat l'Esteve i jo d'anar un tomb pel Parc del Montnegre i aprofitar per què jo pugui fer un altre 100 cims, el Turó Gros (o La Telefonista).
Sortim de Reus, anem fins a Sant Celoni, i en cotxe fins a Sant Martí de Montnegre. Aparquem al davant de l'ermita i sortim quan maquen cinc minuts per tres quarts de nou, però abans de començar ruta visitem l'ermita de Sant Martí i el seu entorn. Ja sortim, aquí conflueixen 3 Grs. (5-83-92), i trobo a faltar un bon plafó indicatiu, els senyals de Gr estan pintats en els pals d'electricitat que hi ha en aquesta cruïlla, hi ha un pal de ferro de GR, però a les sagetes no s'entén res.
Pugem per unes escales i el camí va pujant suau però amb continuïtat, passem per la Roureda de l'Auledell, després per boscos d'alzines i per entrar després en un bosc de castanyers joves. Passem el Coll de Basses i els Faigs d'en Preses, on agafem el camí per anar al Turó d'en Vives, anem seguim pista fins que trobem unes fites, a la dreta, que seguint-les ens portarà al cim, lloc que reconeixem pel cartell que hi ha, per què si no ...., es en mig del bosc sense vistes a cap lloc. Fem fotos, escrivim al llibre registre i tornem fins el Faigs d'en Preses, d'allí per pista arribem al Turó Gros (100 cims), segons el mapa es “La telefonista o la Miranda”, devia haver alguna antena i devia haver vista, ara res de res, el que si hi ha es una gran torre forestal, tota metàl·lica. Entre la vegetació intento veure el cim del Montalt, des d'aquell vaig veure el Turó Gros, però el que vaig veure era la part alta de la torre, però des d'aquí, res de res.
Esmorzem i seguim, primer per pista i després per un camí ample bastant malmès, i ja arribem a Santa Maria de Montnegre, ermita arranjada però mes petita que l'original, que devia estar encastada a la pared. També hi ha la font de Santa Maria, amb un bon xorro d'aigua i el Roure Monumental, completament escapçat a quasi ras de terra, va caure per motius naturals, hi han cartell que indica que va caure al mes de febre d'aquest any, una verdadera llàstima per que era un arbre realment monumental. Seguim, aquí per les pistes han passat maquines ampliant-les i retocant-les, i de seguida arribem a una pista ample, adequada per circular els cotxes, per on passa el Gr92.
Passem la Font de la Brinxa, està arranjada i amb una petita bassa al costat. La pista es fa una mica llarga perquè anem creuant bastants barrancades, aquí anomenades “Sots”, i arribem a la Alzina Grossa, que te unes corretges lligant les rames altes per què s'esta obrint pel mig, a més trobo a faltar un puntal en una de les rames que s'allarga molt horitzontalment.
Ja arribem a Sant Martí, passant abans pel costat de Can Preses, una gran masia. Arribem a dos quarts i mig de tres, després de fer 14 kilòmetres.
Ha estat un dia molt maco, molta pista però boscana, gran boscos de roures, castanyers, freixes, alzines amb trossos on predominaven les sureres, etc., hem passat per dos ermites, dos fonts, dos cims, encara que ens ha mancat una mica de “vistes”, però ha valgut la pena.
No pujo el track al wikiloc, he combinat dos que ja hi eren.

A qui l'interessi el track, que m'ho demani via mail. Per veure o baixar les fotografies, aquí


...................

diumenge, 11 d’abril del 2010

Mola del Moro i Cova Caro, des de Covalta


Pujant a la Mola del Moro - Cova Caro

Com sembla que ahir no vaig tenir prou amb les Fonts del Farrúbio, per avui m'he apuntat a una sortida que fa el club i que estarà portada per en Josep Maria Balanyà a la Mola deMoro, o sigui que torno anar als Ports, relativament prop d'on vaig anar ahir.
Quedem al costat de la Policia Municipal Reus, a dos quarts de vuit del matí, i ens ajuntem 17 persones i una gossa (ho sento però no me'n recordo del nom), i ja sortim, com sempre amb mes de quinze minuts de retràs, en direcció a Roquetes, d'allí agafem la pista que va pel costat del canal que estan arreglant per fer un transvasament, fes a saber on, i d'allí seguir per pista fins a la Covalta.
Aparquem els cotxes en una parada d'olivers, sembla que no conreats, i sortim a dos quarts de deu del matí, o sigui la millor hora per pujar per la part solana del Port (??).
Només sortir es passa pel costat d'un maset que està arranjat i de seguida baixem a la llera del Barranc de la Covalta, parant a esmorzar al costat dels Bufadors de la Covalta. Com hem sortit tant tard, de seguida hem hagut de parar a menjar una mica.
Només continuar el camí comença a pujar, deixant a l'esquerra les restes d'un pou (guix o calç) i el camí per on baixarem. Tota aquesta zona està plena de petits masets, els del començament arranjats i en bon estat i la resta arruïnats, però que demostra el grau d'aprofitament del territori, a més el camí per on passem era un camí de mula, que van pujant entre els marges, fent les degudes “esses”, però que en l'actualitat està abandonat, però que encara es pot passar molt be.
Creuem el Barranc de Desferracavalls, i deixem la cruïlla al Racó d'Aiguadonzella. Passem prop d'una font, que visitem, i després d'un caragolet arribem al Mas del Xaco, també arruïnat totalment, encara que a la cisterna hi ha molta aigua.
A partit d'aquí ja entrem en unes canals, amb unes pendents considerables amb molta pedra solta, unes grimpades fluixes però on m'han d'ajudar (no soc a l'únic, però a mi em sap molt de greu, després de tants anys per les muntanyes, clar que no havia estat mai tan “fotut” com ara). Es un continuo patiment, entre canals, grimpades i passant entre unes bones “bitlles” de roca, això si, molt espectacular, incloent un pas (en realitat son 4 passes), amb un bon “pati” que està renyit amb el meu vertigen.
Ja arribem a un collet on es puja a la Mola del Moro, i on des d'on es va a la Mola Castellona. Des del Mas del Xaco hem estat 3h.03m per fer 2.200 kms amb un desnivell de quasi 500 mts., això jo que era al pilot dels últims.
Uns sis decidim no fer l'ultima pujada a la Mola, no es massa difícil, però el “patí” es el que em fa desistir a mi de no passar.
Ja reagrupats els que han arribat dalt i els que no, seguim per rastre planer (segons deien, però de planer res de res), fins a la Font i Cova Caro, on parem a dinar. Alguns baixem als bassis a beure aigua i omplir cantimplores.
Després de dinar sortim, també planers com abans, amb tendència a anar baixant, però per un bosc molt agradable i encisador.
Arribem a la cruïlla del camí al Coll de Vicari, on creuem el Barranc de la Conca de les Anglesoles, i a partir d'aquí ja toca començar a baixar. El terreny cada vegada es mes pelat, i el camí baixa amb decisió. Arribem a la Portella de Caro, on tenim al davant el Barranc de Lloret, amb una gran visió de la Roca Xapada i de l'Airosa, excursió que fa pocs mesos varem fer. Entrem en una canal que baixa molt fort per terreny desfet, hem d'anar molt en compte de no perdre el rastre, el camí està marcat en vermell i a més portem el track pel gps, de la sortida que fa fer l'Uec.
Arribem a una cruïlla, deixant a la dreta el camí que baixaria al Barranc de Lloret, i entrem en un camí, pla (??) que passa pel Racó de l'Argilaga, em penso que amb el nom queda clar com es el camí. Després de moltes punxades arribem al Coll de la Bassota, deixant a la dreta un altre camí al Barranc de Lloret. Ara ve una baixada forta i curta fins una pou i un mas enrunat, també entre mig d'un bon "argilagà", mentre contemplem al davant, la quantitat de parades totes margenades, bastant ben conservades. El camí ara va baixant suaument, entre mig de mes argilagues, però que es deixa veure que era un altre camí de mula, molt ample encara que ara tapat, i que baixa suau, fins a entrar al cargolet, camí que baixa amb decisió però fent moltes “esses”, deixant a la dreta el Mas de l'Higuita, amb una raconada preciosa i ja arribem al Barranc de la Covalta, per on hem pujat. Des de la Portella de Caro fins al barranc es el Camí de Desferracavalls.
A baix al barranc anem fins un maset on trobem una aixeta amb aigua, la majoria hem quedat secs fa bastant d'estona. Ja des d'aquí al cotxe, on es retrobem tots, encara que els mes ràpids ja estaven una mica nerviosos, del retardat que anàvem els últims.
El grup final, arribem als cotxes a dos quarts de vuit, després de fer 14 kms., amb un desnivell acumulat de 1.378 mts, i hem estat 10 hores a la muntanya.
El dia ha estat esplèndid, hem pogut anar sempre en màniga curta, les vistes impressionants, els indrets magnífics, els companys han estat companys, però estic convençut que, ara per ara, no es una excursió per a mi. Però encara que hagi quedat molt cansat el dimarts tinc un altre sortida, encara que espero sigui molt mes fluixa ...
No pujo el track al wikiloc per què ja hi ha un d'exacte al que hem fet, per cert es el que varem seguir, i mercès això en un lloc dubtós, ratlles vermelles en una direcció i puntets vermells en un altre, vam saber per on continuar baixant sense problemes.

Per veuere i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


.................

dissabte, 10 d’abril del 2010

Les Fonts de Farrúbio


Font dels Cirers - Punta del Farrúbio

Per fi he pogut enredar al meu fill que m'acompanyi a una sortida, l'únic inconvenient es que com ve de Girona he d'anar a buscar-ho a l'estació de Tarragona, que arriba amb el tren a les 9 del matí. Amb el company Esteve anem a l'estació, agafem al Bernat i ràpid a buscar la general de València, per anar, passat Roquetes, a fer un tomb que vaig veure a la pàgina de'n Lluís Ibáñez, de les Fonts del Farrubio.
Quan la carretera del Port fa el primer retomb fort, a l'esquerra, a aquesta mateixa ma hi ha una esplanada per deixar el cotxe, encara que jo ho baixo fins el barranc.
Sortim d'aquí, a peu quant manca cinc minuts per les onze del matí. Ja se que anem tard, però el tomb es curt i era l'única manera que vingues el meu fill.
A la pàgina web de'n Lluís està molt ben explicat el tomb, què a mes, l'hem fet igual, però faré una petita ressenya.
Sortim per un camí paral·lel al barranc que va guanyant altura, poc a poc, fins a sortir a la carretera, la seguim una mica i quan fa un retomb fort a l'esquerra, la deixem per un camí que baixa al barranc, que el seguirem amunt. Aquí penso que si es pogués, que no ho se, tindria el seu encant de fer fins aquí pel barranc. Ja seguim el barranc, passem la Font d'Ordina, un petita pica de pedra i ciment, on hi ha aigua, però que entra molt minsament.
Seguim el barranc amunt, amb dos passos una mica “especials”, després de deixar un senderó a la dreta que després haurem d'agafar.
Arribem a la Font de les Terres Roges, dos piques de metall, amb aigua que ve d'un "tollet" del seu costat. Aquí parem a esmorzar.
Ja tornem fins a la sendera que hem deixat abans, i pugem amb decisió però amb suavitat, fins arribar a unes runes d'un maset o corral, i anem a buscar la sendera que porta a la Font dels Cirers. Aquí m'adono que m'he deixat les ulleres al lloc d'esmorzar, ja veus al company Esteve i al meu fill Bernat corrent avall per anar-les a buscar. Jo busco la font, per si tenim dificultat, avançar feina, però amb el track, s'arriba perfecte, a més ara esta amb senyals vermelles, encara que hi ha una cruïlla, on l'altre camí que podria ser que baixes a la Font de les Terres Roges, també està senyalitzat amb vermell.
Arriben els dos, amb les meves ulleres, i anem cap a la Font dels Cirers, (al costat hi han les runes d'un altre maset o corral), busquem la continuació del tub que portava aigua a la font, ara està seca, i aquesta va marxant muntanya amunt, pel que ho deixem corre, però el que si seguim es un senderó ben marcat al terra, però amb unes bones argilagues que segueix fins la barrancada, que es un dels dos ramals que a la Font de les Terres Roges formen el Barranc de Farrúbio, aquest ramal comença al costat de la carretera, entre el monument a la cabra i un retomb fort a l'esquerra.
Tornem al mas de la cruïlla, i ens observem que els marges, a trossos molt ben conservats, tenen doble cara, cosa que no es gaire normal.
Ja pugem, com no sabem per on buscar, no trobem la Font del Socostar del Farrúbio. El camí aquí si que puja amb ganes, i el terreny es un coscollar, amb coscolls, garrics, argelagues, i altres punxoses.
Ja arribem a un collet, on es pot contemplar la Vall Servera, la Vall Figuera, Les Rases del Marraco, Alfara, El Toscar, la Moleta; El Montaspre i altres, i per l'altre banda, la Barcina, La Fortalesa, etc.
Des d'aquest collet es tracta de seguir la carena que ens porta la Punta de Farrúbio, sense cap problema. Ja comença la baixada, llarga, per zona de garriga, per girar fort a la dreta quan arribem al començament del barranc de la Vall d'en Grais, que baixa entre la Mola del Buitre i la dels Assocats, Arribem a la Bassa dels Ganduls, gran toll completament sec, on parem a dinar.
Ja toca baixar, seguim entre els coscolls, amb una zona obaga molt bonica i frescal, per arribar a la llera del Barranc de les Cames Seques. Anem trobant, primer una balma, després un altre, aquesta obrada, les runes del Mas de Cames Seques, una codina (seca), i ja arribem al Corral dels Ganduls. Tot aquest tros de baixada, a mes de molt feréstec, et dona la idea del que era la vida en aquestes contrades, amb marges en llocs inversemblants, per poder guanyar una mica de terra per l'oliver o el garrofer.
El Corral dels Ganduls, una construcció de grans proporcions, totalment enrunada, amb una cisterna, les restes d'una bassa, i un gran bassis fer amb vuit peces.
D'aquí i seguint les indicacions de la pàgina web de referencia, no sortim a la carretera, si no que al dret, i després d'una petita marrada, per no anar enrere quan sabíem que anàvem malament (per la meva tossudesa), passem pel costat de les runes d'un altre maset i arribem al Mas d'Arasa, allí veiem un grup de cabres, amb el matxo endavant, que van reculant mentre nosaltres avancem. Per poder fotografiar-les, anem per les parades d'oliveres i per un roquer baixem al barranc on tenim el cotxe.
Arribem quan manquen cinc minuts per un quart de set del vespre, després de fer, jo, 10,750, i un desnivell acumulat de mes de 900 metres.
Un dia molt bonic, amb un barranc por reconegut, una carena amb unes vistes precioses, un barranc feréstec amb restes de la vida rural del port, per finalitzar amb la visió d'un grup de cabres. El dia ens ha acompanyat, tot el dia hem caminat en màniga curta i amb un solet agradable. Que mes es pot demanar?...
No pujo el track al wikiloc per què es exacte al del Lluís Ibañez, excepte la marrada (meva) al Corral del Ganduls.

Per baixar les fotos, aquí.


................

dissabte, 3 d’abril del 2010

La Creu de l'Aragall i el Puig d'Agulles


La Creu de l'Aragall - Al cim del Puig d'Agulles

Com aquests dies m'he quedat a casa i avui m'ha agafat el “mono”, de bon matí em decideixo a sortir, i per això agafo dos “100 cims” que ja tenia preparat i que estan prop un de l'altre. La meva intenció es anar a dinar a casa, però com bado i m'entretinc a tot arreu, resulta que avui dinaré tard, i això que només prenc per menjar 3 galetes energètiques i 2 mandarines.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Castellví de Rosanes, he trobat un track d'uns 12 kms aproximadament que puja a la Creu de l'Aragall, i que a l'explicació posa que es aquesta vessant de la muntanya es una zona protegida, pel que les urbanitzacions no l'han malmès, al contraria que a la banda contraria.
Arribo a Castellví, aparco en un gran aparcament a peu del poble, al costat de la pista poliesportiva, i començo a caminar quan manquen 5 minuts per a les nou del matí. Creuo el poble, veient dos Cases de la Vila, es veu que amb una no tenien prou i han fet una segona.
Surto per la pista que porta a Ca n'Alegre i de seguida m'adono que si que deu ser veritat que es zona protegida, tota la zona es d'una salvatgia impressionant, fet que em sobta per ser la zona que es, de la pista no es pot sortir, els boscos d'ambdós costats son espessos i amb una vegetació que ho tapa tot, aquest tros es molt frescal. A l'altura de Ca n'Alegre la pista bona sembla que s'acabi, el camí que passa a tocar una zona d'edificacions velles i una mica degradades, no es tan bo, però de seguida es torna a arreglar, es veu que han passat les màquines per arranjar-la, em figuro que per poder treballar millor en la neteja de la quantitat de pins que sembla van caure al damunt.
El camí va pujant i quan arribo a l'altura de les Deveses de Ca la Borda, veig un camí que marxa a la dreta i que sembla retallaré el previst, l'agafo, al començament està brut degut a la nevada, però es un camí bo i de bon seguir. Arribo a un altre cruïlla, hi ha un corriol que puja pel tallafoc de la línia elèctrica, però no m'agrada i segueixo pel que anava.
Arribo a una pista que la segueixo a l'esquerra, hi han un bons tolls de fang, precisament aquí em creuo amb tres motos trialeres. De seguida agafo a la dreta, de baixada hauré de refer fins aquí. Arribo a l'entrada de l'urbanització “La Creu de l'Aragall”, segons em semblava, segons els mapes, hi ha un camí que puja pel costat de les cases, però si hi era ja no hi es, amb la quantitat de vegetació que hi ha es impossible buscar-ho, pujo pel carrer, agafo la primera travessia a la dreta i d'allí surt un senderó que puja, però aviat s'acaba i arribo pujant al dret, per cert el track que portava també feia el mateix. Arribo dalt i ja trobo uns senyals que em guiaran a la baixada.
Les cases de l'urbanització estan a 30 metres del cim, per la banda sud. Dalt del cim hi ha un vèrtex geodèsic i una gran creu de ciment i pedra. Fotos, menjar una mica i avall, però ara dono un tomb per un dels carrers, i ja vaig fins la cruïlla d'abans, agafant la pista en direcció a la Collada de la Pedra Dreta, i a la propera cruïlla deixo a la dreta el ramal que va a Can Xandri i segueix fins a la carretera de Sant Andreu de la Barca. Després de deixar a l'esquerra el Turó de Can Xandri, deixo la pista per un bon camí que va en direcció al Turó del Castell. Creuo el tallafocs i busco un camí, que hauria de seguir segons el gps, però no el trobo, segueixo sense saber si vaig be, i resulta que em porta a peu del turó, deixant abans una cruïlla que va al Mas de Sant Jaume. Intento pujar al castell però no trobo per on. Vaig el Mas de Sant Jaume i trobo una persona del mas al que li pregunto pel castell i ell m'indica per on puc pujar. Pujo dalt, només queden en peu petites parets, però molt gran. Les restes estan molt disperses. La vegetació, tant d'herbes com d'arbres és força abundant, dificultant la contemplació de les restes, difícils de fotografiar pels forts contrastos de llums. El castell de Sant Jaume, també conegut com a castell de Castellví, és d’origen romànic (s. IX-XIV), durant molt de temps va servir per defensar i vigilar el pas del Baix Llobregat gràcies a la seva estratègica situació, per mes informació es pot llegir el llibre “Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya medieval”, escrit per Manuel Ríu,Carme Batlle i Gallart.
A la persona del mas també li he preguntat per l'ermita i m'ha dit que no queda res, però a casa i a posteriori el que he llegit (he trobat molt poca cosa), es que va tenir un incendi, però sembla que si que ha quedat alguna cosa però que no volen informar per que està a la seva propietat.
Segueixo, passo pel barri de el Taió, i ja arribo a Castellví, on arribo al cotxe a les dos en punt, després de fer 15,400 kms.
Agafo el cotxe i me'n vaig a visitar el Barri de Els Àngels, amb la seva capella de la Mare de Deu dels Àngels i Sant Miquel A., segons posa a la façana, un petit barri molt vell, amb una petita capella.
Després vaig a visitar el Barri de Miralles, amb el seu convent augustinià, actualment abandonat, però actualment al seu casal hi ha una residencia per minusvàlids.
Qui estigui interessat en informació de Castellví de Rosanes, i sobretot de Miralles, hi ha informació a la pàgina web de l'Ajuntament.
Paro a visitar una guixera abandonada i ja vaig fins a l'Amunt, de l'urbanització de Ca n'Armengol, passant pel Coll de l'Aragall, a 900 metres i escaig, en línia recte, de la Creu. Busco la part mes alta, he de donar varis tombs per què em trobo amb carrers de direcció única, i arribo al carrer de Joan Miró, que no te sortida, però es on tenia previst arriba en el track que m'havia marcat.
La pujada no te mes interès que es el de fer un altre 100 cims, el Puig d'Agulles. Començo a caminar a dos quarts i mig de tres, arribo al cim, faig fotos, i menjo una mica, dos galetes i la mandarina que em queda, contemplo el paisatge, no massa per què fa vent i es una mica fred, però el que si que es veu son tres grans pedreres en explotació, i per l'altre banda la gran quantitat de xalets que omplen aquestes muntanyes. Ja baixo cap el cotxe i arribo a tres quarts de quatre de la tarda, després de fer dos kilòmetres justos.
La primera part ha estat agradable, amb els boscos atapeïts i frescals, cim, castell, després els dos barris amb la capella i el convent, encara que l'urbanització, per l'altre costat, a tocar el cim desvirtua una mica la sortida. La segona part, si no es per fer un 100 cims, a peu, no val gaire la pena, un altre cosa seria en btt i fent una ruta mes llarga per les carenes i pistes del Garraf.
El que trobo injustificable, en aquest país nostre, es que quan finalitza una activitat ningú es preocupa de que es tregui la ferralla en desús, tant la guixera abandonada a la carretera de Castellví a Gelida, com una antena, de les varies que hi ha, i tot el seu parament, al cim d'Agulles. Tal i com es dona permís per fer una activitat que requereix muntar uns parament, s'hauria de cobrar una fiança per quan quedi en desús, o que ho desmunti el propietari i se li torna la fiança o es cobra del import recaptat. Ja està be de demanar esforços a la ciutadania per que recicli la brossa, si després dels grans volums ningú es preocupa.
No pujo els tracks al wikilok, el de la Creu de l'Aragall, està agafat d'un que em vaig baixar, encara que amb algunes variacions, i el de les Agulles no te cap complicació.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


La Creu de l'Aragall, des de Castellví de Rosanes


Puig d'Agulles, des de l'Amunt de Ca n'Armengol
.......................