 |  |
Vallfornès - Can Quintana
Ja havia parlat alguna vegada amb el company Esteve d'anar al Montseny, i per això, per avui he preparat una sortida passant per Vallfornès, pujant al cim del Sui i de baixada anar a veure el Castanyer Gros i l'ermita de Sant Salvador de Terrades. He muntat un track, extret de cinc de diferents, amb algun tros que m'he inventat, segons els mapes topo i ortogràfics.
Avui anem l'Esteve i jo, i aparquem a la pista que va de Cànoves a Vallfornès, en un aparcament preparat, abans d'uns pilars de ferro, on deuen posar una cadena. Son les nou, en punt, del matí quan sortim a peu, per la pista cimentada que puja cap el pantà de Vallfornès, deixem la presa a l'esquerra, i seguim pel costat del pantà. En tot aquest tros ens trobem amb bastants “btteteros”, gent fent “footing” i uns pocs amb motxilla.
A l'altura de la cua del pantà tenia preparada una variant, per estalviar pista, però no trobo el desviament, per sort, ja que després veurem que ens hem estalviat una bona pujada, a més, encara que hem anat per pista ha estat agradable, tot seguint al costat de la Riera de Vallfornès.
La segona drecera preparada, si que la trobem, es entre la pista de Vallfornès i la de El Forn, per una pista vella i abandonada, la que hem de deixar tot seguit, per un sender a la dreta. El sender es completament perdut, però seguint uns bons rastres i el trobem mes amunt. Aquest tros no es massa difícil de caminar, encara que amb una bona pendent, es un bosc d'alzines amb moltes branques mig caigudes. Contra mes amunt anem, mes es veu el rastre del sender, fins que arribem a un mur de pedra, que crec que era l'era de Vallfornès, la voregem per la dreta i ja estem al davant mateix de la gran masia. Visitem la masia, segons sembla era una masia fortificada, ho sembla tant per les portes d'entrada, per la forma de la part davantera i hi ha les restes d'una possible torre. Les columnes de l'entrada estan coronades amb decoració “acant”, (L'acant, (Acanthus mollis) és una planta que es troba al sud d'Europa i el nord-oest d'Àfrica. En català també se la coneix com ala d'àngel, carnera o herba carnera. Aquesta planta té importància des del punt de vista ornamental perquè a les columnes d’ordre corinti el capitell és decorat amb fulles d’acant coronades per quatre volutes. S’atribueix la seva creació a l’escultor grec Cal∙límac al segle IV a. C.). Text extret del meu professor particular .... Gracies Esteve.
La construcció l'estan reformant i segons he llegit volem fer una casa de Turisme Rural, encara que han conservat l'arc adovellat de la porta d'entrada. Després d'una bona mossada, del que cada u portava per menjar, sortim per un camí que de seguida va a la vora del Torrent de Les Lloses, el començament està una mica brut, però de seguida s'arregla. Es un camí boscà, ben marcat al terra, i sense problemes, va pujant amb calma i fent moltes esses, es molt agradable i frescal. Anem separant-se de la vora del torrent, per arribar a uns plans, tots florits, que es porta al Mas Déu, total arruïnat. El que es estrany es que un camí tan ben marcat, encara que passi completament per dins del bosc, no hi surti als mapes de l'Icc, si que surt, no del tot però quasi, als mapes Alpina del 2002.
A partir del mas, hem de seguir molt de prop el track del gps, el sender (o millor les traces), estan bastant perdudes, encara que anem trobant fites. Tot el terreny torna a ser de bosc d'alzines, i està bastant mes net que el començament del que hem agafat per anar a Vallfornès. Arribem a la carena, rocosa i amb menys vegetació, passem una megafita, i per traces una mica brutes, amb algun esbarzer, s'arriba a la carena superior, que ens portarà al cim del Sui, després de passar el Turó d'en Cuc i el Coll del Roure Gros. Aquí ens creuem amb tres que ja baixen del cim
Quan arribem al cim trobem a tres mes. Fotos i fer una petita mossada, des de l'últim coll fins el cim hi ha 102 metres de desnivell, en 450 metres de recorregut, per terreny rocós, amb bastant de pedra solta. Al marxa arriba una parella.
Tornem enrere, deixem a la dreta per on hem sortit a la carena, i ens anem fins el Collet dels Pous d'en Bessa. Aquí hi veig un mínim de cinc camins, a més del que venim, nosaltres agafem el primer a ma dreta, que baixa fort durant una bona estona, fins arribar a una pista vella, que va baixant fent esses, deixant a l'esquerra, en cada retomb, unes altres que venen planeres. Ja arribem a una mes bona, que la deixarem per anar a veure el castanyer, entrant, primer al torrent, a visitar l'entorn, es la part alta del Sot de la Baga d'en Cuc, on canalitzen l'aigua amb un tub ben gros.
Arribem on està el castanyer, es impressionant, les dades de la Generalitat de l'any 1998 son aquestes:
“Nom: Castanyer de Can Cuc. Protecció: Ordre de 30 d'agost de 1988 DOGC 1042, 12-09-1988. Número d'identificació: 05.06.01. Especie: Castanea sativa. Mides: 15 metres alçària, 11,70 metres de volt de canó a 1,3 mts., capçada: 17,5 metres de diàmetre”.
Segons he llegit es el mes gros de Catalunya, i que durant la guerra incivil hi vivia un carboner al seu interior. Per dins es buit, però es completament viu, te un munt de rames joves.
Després pugem a veure la Casa del Bosc, hi han cartell que ho indiquen, el que no diuen es que es un hostal rural. També ho podien indicar els cartells, i ens hauríem estalviat anar-hi. Al baixar veiem una possible drecera, i després d'una mica hem de tornar enrere i baixar per la pista.
Ens dirigim per pista ombriva, per la Baga d'en Cuc, passem la Font dels Horts, i agafem a ma esquerra un altre pista, molt mes dolenta, que va pujant amb suavitat fins a Can Cuc. Aquest tros es el mes lleig del dia. La pista està bastant neta, però el contorn no es massa bonic i no ens deixa veure quasi gens de vista.
Can Cuc, una gran masia, que la estan arranjant, deixant molt bonic el seu entorn, vaig llegir que volen fer un hotel de alt standing amb heliport inclòs. Aquí parem a dinar.
Després, per pista, passem per la Font de la Moixera, que es quan el camí creuau el Sot del mateix nom. I ja arribem a l'ermita de Sant Salvador de Terrades.
“Ermita neogòtica es va construir el 1930 segons el projecte de Josep M. Pericas, en el mateix lloc on s'alçava l'antiga capella. Documentada al s. XIII, ja era esmentada l'any 1226, fou fundada possiblement pels senyors del Castell de Cànoves. L'actual edifici és d’una sola nau, amb creuer i absis pentagonal. La façana, emmarcada per pilastres que acaben en arquets cecs, té en el centre un gran arc apuntat, la porta adintellada i tres finestres també apuntades. En el capcer hi ha un gran arc parabòlic rematat per una creu de pedra. A la dreta, damunt el creuer, s'alça el campanar d'espadanya amb tres obertures d'arc de mig punt”.
Al costat hi ha Can Quintana, gran masia, reconvertida en restaurant, i segons publiquen als fòrums d'inet, es menja molt be. Haurem de provar-ho.
Aquí ens trobem molta gent, grups amb cavalls, grups de nens amb els familiars, un gran grup baixa quan nosaltres, un a peu i altres en cotxe.
Mentre el grup baixa per la pista, jo porto un track, no gaire segur, però intentarem seguir-ho. D'aquí fins baix es el gran desastre del dia, desastre per no poder acabar l'excursió lligant-la totalment, però que pel demés ha estat molt be. Baixem per un sender entre parades, a l'altre costat de Can Quintana, i anem a sortir Can Morera, de moment tot correcte. A Can Morera trobem un "jaiet" assegut davant de la porta i li preguntem i en diu que es pel davant mateix de la casa, baixem, però esta tot tan brut herba, que ens costa trobat per on passar, anem baixant, i tres vegades hem de recular per què la vegetació no ens deixa passar, al final trobem un possible sender, que comença a baixar be, i que ens fa que ens aproximem al track gravat, però en aquesta zona, la recepció no es d'allò que es digui massa bona. Anem baixant però el camí que potser ens indica el track, que coincideix amb el que marca el mapa de l'Alpina, no el veiem, en canvi si que hi ha un que ens va portant molt mes a l'esquerra, el perdem, però el tornem a trobar, i ara està bastant ben marcat, això si, a l'esquerra i de molt, d'on tenia marcat. Arribem a Cal Mets, veiem una persona prenent el sol, vull anar a preguntar-li però m'adono que està prenent sol, nuet/a completament, no aclareixo si es mascle o femella, pel que decidim continuar per una traça que veiem, arribem a una parada, i aquí si que ja hem perdut completament el camí. Intentem sortir al dret, per dalt, a buscar la pista, però els esbarzers no ens deixen i decidim baixar al dret pel mig del bosc d'alzines, només ens toca baixar uns 120 metres de desnivell, sense res de camí, intentant no baixar al barranc, al estar completament tapat, per arribar a la pista que baixa des de Can Mets i Can Barber, i anar a buscar la pista que ve de Cànoves i que seguirem amunt fins el cotxe.
Arribem a dos quarts i mig de set, després d'haver fet 21,200 kms., amb un desnivell acumulat de quasi 1.400 metres.
Encara hem tingut temps d'ajudar a un matrimoni a arrancar el seu vehicle, mercès a connectar les pinces des de la bateria del meu cotxe al seu.
Un bon dia i molt agradable.
Avui anem l'Esteve i jo, i aparquem a la pista que va de Cànoves a Vallfornès, en un aparcament preparat, abans d'uns pilars de ferro, on deuen posar una cadena. Son les nou, en punt, del matí quan sortim a peu, per la pista cimentada que puja cap el pantà de Vallfornès, deixem la presa a l'esquerra, i seguim pel costat del pantà. En tot aquest tros ens trobem amb bastants “btteteros”, gent fent “footing” i uns pocs amb motxilla.
A l'altura de la cua del pantà tenia preparada una variant, per estalviar pista, però no trobo el desviament, per sort, ja que després veurem que ens hem estalviat una bona pujada, a més, encara que hem anat per pista ha estat agradable, tot seguint al costat de la Riera de Vallfornès.
La segona drecera preparada, si que la trobem, es entre la pista de Vallfornès i la de El Forn, per una pista vella i abandonada, la que hem de deixar tot seguit, per un sender a la dreta. El sender es completament perdut, però seguint uns bons rastres i el trobem mes amunt. Aquest tros no es massa difícil de caminar, encara que amb una bona pendent, es un bosc d'alzines amb moltes branques mig caigudes. Contra mes amunt anem, mes es veu el rastre del sender, fins que arribem a un mur de pedra, que crec que era l'era de Vallfornès, la voregem per la dreta i ja estem al davant mateix de la gran masia. Visitem la masia, segons sembla era una masia fortificada, ho sembla tant per les portes d'entrada, per la forma de la part davantera i hi ha les restes d'una possible torre. Les columnes de l'entrada estan coronades amb decoració “acant”, (L'acant, (Acanthus mollis) és una planta que es troba al sud d'Europa i el nord-oest d'Àfrica. En català també se la coneix com ala d'àngel, carnera o herba carnera. Aquesta planta té importància des del punt de vista ornamental perquè a les columnes d’ordre corinti el capitell és decorat amb fulles d’acant coronades per quatre volutes. S’atribueix la seva creació a l’escultor grec Cal∙límac al segle IV a. C.). Text extret del meu professor particular .... Gracies Esteve.
La construcció l'estan reformant i segons he llegit volem fer una casa de Turisme Rural, encara que han conservat l'arc adovellat de la porta d'entrada. Després d'una bona mossada, del que cada u portava per menjar, sortim per un camí que de seguida va a la vora del Torrent de Les Lloses, el començament està una mica brut, però de seguida s'arregla. Es un camí boscà, ben marcat al terra, i sense problemes, va pujant amb calma i fent moltes esses, es molt agradable i frescal. Anem separant-se de la vora del torrent, per arribar a uns plans, tots florits, que es porta al Mas Déu, total arruïnat. El que es estrany es que un camí tan ben marcat, encara que passi completament per dins del bosc, no hi surti als mapes de l'Icc, si que surt, no del tot però quasi, als mapes Alpina del 2002.
A partir del mas, hem de seguir molt de prop el track del gps, el sender (o millor les traces), estan bastant perdudes, encara que anem trobant fites. Tot el terreny torna a ser de bosc d'alzines, i està bastant mes net que el començament del que hem agafat per anar a Vallfornès. Arribem a la carena, rocosa i amb menys vegetació, passem una megafita, i per traces una mica brutes, amb algun esbarzer, s'arriba a la carena superior, que ens portarà al cim del Sui, després de passar el Turó d'en Cuc i el Coll del Roure Gros. Aquí ens creuem amb tres que ja baixen del cim
Quan arribem al cim trobem a tres mes. Fotos i fer una petita mossada, des de l'últim coll fins el cim hi ha 102 metres de desnivell, en 450 metres de recorregut, per terreny rocós, amb bastant de pedra solta. Al marxa arriba una parella.
Tornem enrere, deixem a la dreta per on hem sortit a la carena, i ens anem fins el Collet dels Pous d'en Bessa. Aquí hi veig un mínim de cinc camins, a més del que venim, nosaltres agafem el primer a ma dreta, que baixa fort durant una bona estona, fins arribar a una pista vella, que va baixant fent esses, deixant a l'esquerra, en cada retomb, unes altres que venen planeres. Ja arribem a una mes bona, que la deixarem per anar a veure el castanyer, entrant, primer al torrent, a visitar l'entorn, es la part alta del Sot de la Baga d'en Cuc, on canalitzen l'aigua amb un tub ben gros.
Arribem on està el castanyer, es impressionant, les dades de la Generalitat de l'any 1998 son aquestes:
“Nom: Castanyer de Can Cuc. Protecció: Ordre de 30 d'agost de 1988 DOGC 1042, 12-09-1988. Número d'identificació: 05.06.01. Especie: Castanea sativa. Mides: 15 metres alçària, 11,70 metres de volt de canó a 1,3 mts., capçada: 17,5 metres de diàmetre”.
Segons he llegit es el mes gros de Catalunya, i que durant la guerra incivil hi vivia un carboner al seu interior. Per dins es buit, però es completament viu, te un munt de rames joves.
Després pugem a veure la Casa del Bosc, hi han cartell que ho indiquen, el que no diuen es que es un hostal rural. També ho podien indicar els cartells, i ens hauríem estalviat anar-hi. Al baixar veiem una possible drecera, i després d'una mica hem de tornar enrere i baixar per la pista.
Ens dirigim per pista ombriva, per la Baga d'en Cuc, passem la Font dels Horts, i agafem a ma esquerra un altre pista, molt mes dolenta, que va pujant amb suavitat fins a Can Cuc. Aquest tros es el mes lleig del dia. La pista està bastant neta, però el contorn no es massa bonic i no ens deixa veure quasi gens de vista.
Can Cuc, una gran masia, que la estan arranjant, deixant molt bonic el seu entorn, vaig llegir que volen fer un hotel de alt standing amb heliport inclòs. Aquí parem a dinar.
Després, per pista, passem per la Font de la Moixera, que es quan el camí creuau el Sot del mateix nom. I ja arribem a l'ermita de Sant Salvador de Terrades.
“Ermita neogòtica es va construir el 1930 segons el projecte de Josep M. Pericas, en el mateix lloc on s'alçava l'antiga capella. Documentada al s. XIII, ja era esmentada l'any 1226, fou fundada possiblement pels senyors del Castell de Cànoves. L'actual edifici és d’una sola nau, amb creuer i absis pentagonal. La façana, emmarcada per pilastres que acaben en arquets cecs, té en el centre un gran arc apuntat, la porta adintellada i tres finestres també apuntades. En el capcer hi ha un gran arc parabòlic rematat per una creu de pedra. A la dreta, damunt el creuer, s'alça el campanar d'espadanya amb tres obertures d'arc de mig punt”.
Al costat hi ha Can Quintana, gran masia, reconvertida en restaurant, i segons publiquen als fòrums d'inet, es menja molt be. Haurem de provar-ho.
Aquí ens trobem molta gent, grups amb cavalls, grups de nens amb els familiars, un gran grup baixa quan nosaltres, un a peu i altres en cotxe.
Mentre el grup baixa per la pista, jo porto un track, no gaire segur, però intentarem seguir-ho. D'aquí fins baix es el gran desastre del dia, desastre per no poder acabar l'excursió lligant-la totalment, però que pel demés ha estat molt be. Baixem per un sender entre parades, a l'altre costat de Can Quintana, i anem a sortir Can Morera, de moment tot correcte. A Can Morera trobem un "jaiet" assegut davant de la porta i li preguntem i en diu que es pel davant mateix de la casa, baixem, però esta tot tan brut herba, que ens costa trobat per on passar, anem baixant, i tres vegades hem de recular per què la vegetació no ens deixa passar, al final trobem un possible sender, que comença a baixar be, i que ens fa que ens aproximem al track gravat, però en aquesta zona, la recepció no es d'allò que es digui massa bona. Anem baixant però el camí que potser ens indica el track, que coincideix amb el que marca el mapa de l'Alpina, no el veiem, en canvi si que hi ha un que ens va portant molt mes a l'esquerra, el perdem, però el tornem a trobar, i ara està bastant ben marcat, això si, a l'esquerra i de molt, d'on tenia marcat. Arribem a Cal Mets, veiem una persona prenent el sol, vull anar a preguntar-li però m'adono que està prenent sol, nuet/a completament, no aclareixo si es mascle o femella, pel que decidim continuar per una traça que veiem, arribem a una parada, i aquí si que ja hem perdut completament el camí. Intentem sortir al dret, per dalt, a buscar la pista, però els esbarzers no ens deixen i decidim baixar al dret pel mig del bosc d'alzines, només ens toca baixar uns 120 metres de desnivell, sense res de camí, intentant no baixar al barranc, al estar completament tapat, per arribar a la pista que baixa des de Can Mets i Can Barber, i anar a buscar la pista que ve de Cànoves i que seguirem amunt fins el cotxe.
Arribem a dos quarts i mig de set, després d'haver fet 21,200 kms., amb un desnivell acumulat de quasi 1.400 metres.
Encara hem tingut temps d'ajudar a un matrimoni a arrancar el seu vehicle, mercès a connectar les pinces des de la bateria del meu cotxe al seu.
Un bon dia i molt agradable.
 |
 |
:::::::::::::::::
Entrades
Doncs si no distingeixes mascle de femella ves al tanto, algun dia tindràs una "sorpresa",jajajajjaja jajajajajajjaja.
ResponEliminaLes fotos molt millor que de costum. La excursió justeta. Només se salva pel castanyer i Vallfornès.
Estava lluny i no era la figura d'una xica jove, ja ja
ResponEliminaAcabo de comprarme el GPS y con la emoción te bajas un monton de rutas. Esta ha sido mi segunda experiencia de seguir un track de otro. Ha sido un poco "accidentado" con varios senderos medio desaparecidos, con zarzales y demás. Ha sido cuando al volver a casa he buscado de donde descargue la ruta y he podido leer la extensa y detallada información que me hubiera ido de perlas haber leido antes. De todo se aprende.
ResponEliminaMuchas gracias por compartir.
Pere: A més de llegir les cròniques, els que les possin ja que tothom no ho fa, has de veure la data que està feta el track, ja hi han de velles i segons per quines zones, si son boscoses i tapades, pot ser que els camins siguin intransitables.
ResponEliminaTambé val la pena que abans de fer-les les possis damunt del mapa, basecamnp, compe, ozi, o altres, per veure que pots adivinar.
Ja veuràs que a partir d'ara se t'obren un ampli ventall d'oportunitats de fer noves rutes i veure llocs que abans eren difícils de fer, encara que algunes vegades quedaràs "enmerdat" però això es la gracia de la muntanya.