"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 31 d’octubre del 2010

Els Polítics, segons Enrique Jardiel Poncela

- Els polítics són com els cinemes de barri, primer et fan entrar i després et canvien el programa.
- El que no s'atreveix a ser intel·ligent, es fa polític.

00000000000000

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Casetes Velles, Mas del Saro, Canal dels Burros i Fageda


Mas de Saro - Per la Fageda del Retaule

Per avui he quedat amb l'Esteve, i sense confirmar amb la Chris i el Joan Josep. Com aquests dos no hi son a l'hora de sortida de Reus, l'Esteve i jo sortim de Reus en direcció al Mas de Barberans per pujar a Casetes Velles i anar a visitar la fageda del Retaule, que es la mes meridional d'espanya. Quan estem arribant al Mas, ens truquen la Chris i en Joan Josep que estan de camí i que els esperem. Espera que fem a l'entrada a la pista que puja a Casetes Velles. Quan arriben, pugen al meu cotxe i tots junts seguim amunt. Al ser dissabte creiem que no trobaríem massa gent, però la veritat es que pugem 6 o set cotxes, a part de dos grups de btteros. Quan passem pel davant de la Font de la Llagosta veiem bastants cotxes aparcats.
Aparquem davant del Mas de Cullerer (crec que es aquest el nom), el mas te en una paret una llosa amb el de nom de Casetes Velles. Des de Reus fins a la cruïlla de la pista hi ha 107,50 kilòmetres, passant per Roquetes i després son 17 mes de pista.
En principi teníem previst fer un tomb passant per la Portella Calça, el Mas de Saro, El Faig Pare, El Pi Gros i la Carrasca Grossa, arribant pel Refugi del Mas del Frare, però el dubte es en quina direcció fer-ho.
Sortim quan passem deu minuts de les nou del matí, i quan estem sortim puja per la pista tot un grup, entre ells en Vicent Pellicer, l'escriptor afincat al Baix Ebre, no sabem on van però com van en direcció al Mas dels Frares (potser pugen a Tres Pins), però el lògic es que hi vagin cap els arbres, es pel que nosaltres decidim començar per la Portella Calça. A la portella després de contemplar el magnific arç, que per cert ja ha perdut la fulla, aprofitem per esmorzar. El dia es ennuvolat i ventós.
Seguim i anem a veure el Mas de Pataques, per després pujar cap el Mas de Saro, saltant-se la Font de Pataques o de Garrido que teníem intenció d'anar a veure-la. Aquí ens trobem un grup que estan pujant pel bonic i rocós camí. Del Mas del Saro el company Joan Josep va llegir que era el mas habitat a mes alçada de tots els Ports, ara està enrunat. Pugem a veure la Portella de Saro, on s'endevina el camí que devia baixar cap a les Faixes Tancades. També visitem el que nosaltres hem anomenat el Faig de Saro, gran i bonic exemplar.
Continuem passant per la Mola dels Conills, cap la Vallcanera Celestina, amb una gran visió de l'esplèndida panoràmica que es veu en direcció al Barranc de la Vall, amb la Roca Xapada en primer terme. Al arribar al mas (abandonat) de la Vallcanera, fem una marrada d'uns deu minuts (d'anada i altres de tornada) per anar al costat mateix de l'espadat de la Mola de la Bota, amb una caiguda impressionant No hi ha paraules per explicar la visió des d'aquí, amb un colorit que conté tota la gamma de colors de la tardor, a més, dona l'impressió que tenim la Joca a tocar, i a un nivell inferior al nostre.
Tornem cap al mas de la Vallcanera i seguim pista avall, deixem el camí (sembla que hi ha un des d'aquí) cap el Teixet, al que no anem per què veiem que es comença a fer tard. Ens comença a ploure una mica.
Quan arribem al Collet del Gravis, trobem un camí a l'esquerra, on hi ha una pintada vermella en un arbre, i com la direcció de sortida ens sembla que retallarem, deixem la pista per seguir-ho. Resulta que el camí primer planeja i després gira a l'esquerra per entrar a la Canal dels Burros: la baixada es empinada però fàcil, amb les parets quasi a tocar. En aquest tros hi ha una gran quantitat de pins dignes d'admirar per la seva alçada i corpulència. Quan ja em canviat a la Canal de la Lluïsa, ens trobem un tros amb el terreny molt revolt, sembla que pels senglar, i no veiem la continuació. Després d'una estona trobem la continuació, i per forta baixada arribem a la pista. Tot aquest camí una vegada sortida de la canal, està bastant fitat i encara hem posat unes quantes mes; al tros final hi han molts restes de tanques de plàstic i algunes deixalles.
Seguim la pista amunt, trobem varies persones passejant, i agafem el camí que ens portarà a la font del Retaule, però fent una visita al Pi Gros de la Vallcanera, altíssim exemplar que està amb ferros i cables per evitar que es continuí obrint pel mig.
A la font aprofitem per dinar, son quarts de cinc de la tarda. Al ser l'hora que es, desistim d'anar cap a la Carrasca i tornar cap al cotxe passant pel Pare Faig, arribem quan ja hi ha bastant de manca de llum, i la Portella Calça. Arribem al cotxe quan ja es fosc, son dos quarts i mig de set.
Del tros entre la font del Retaule i el Mas de Pataques no hi han paraules per descriu-ho, total la fageda està en tot el seu apogeu de colors, amb el marró clar, fosc, vermell, carabassa, etc. Crec que es una visita obligada a la tardor.
La resta d'excursió encara que no hem fet una bona part del programat, ha valgut la pena i hem quedat molt satisfets. Hem estat nou hores 25 minuts a la muntanya, i hem fet quasi dinou quilòmetres, amb un desnivell acumulat de mil cent cinquanta metres.
Sortida que es pot repetir, amb diferents variants, les vegades que es vulgui, amb això crec que està tot expressat.
El company també ha escrit al seu blog, si voleu veure les seves explicacions, : "TROUSSEJANT".

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000000

diumenge, 24 d’octubre del 2010

XI Marxa Dufour, del Club de Futbol Reddis, S.E.

La majoria de controls a l'arribada - Bona paella de fi de festa

Avui es el dia que el Club de Futbol Reddis, S.E., el club d'on soc soci, organitza la marxa Dufour, i em vaig comprometre a col·laborar fent d'equip escombra. El dia 19 d'octubre vaig anar a fer el recorregut, acompanyat amb l'Albert Vinaixa i la Montse Pàmies, ells ja l'han fet quasi tota mentre ajudaven a netejar els camins, però jo tenia la necessitat fer-la abans d'avui, per poder fer d'escombra, en cas contrari no sabria, en alguns trossos, per on anar, encara que pel poble ens vam perdre, pel que vaig tornar el divendres a fer el tros del poble.
Fem d'escombres en Lluís i jo. El recorregut surt de l'ermita de Santa Marina de Pratdip, i puja pel Gr, deixant la variant que va a Vandellòs per el Coll de Santa Marina. La pista que seguim, que va fins a les antenes de la Serra la Güena, el dimarts estava ple de branques esporgades de les alzines del tombant, que impedien el pas, però avui, tal i com s'havia compromès el Consorci de Llaveria, el ramatge està completament triturat.
Al poc de sortir hi ha una marrada on hi ha un control de pas, que comporta passar pel costat d'una font (seca) amb la seva bassa que té una vora que era un rentador, aquesta font ha estat destapada mercès als treballs de neteja del consorci. Després passem pel costat de la Font de la Duera, entre la font i la bassa, tornant a sortir a la pista, on fem un altre marrada per la dreta. Seguim la pista i a la cruïlla per on després vindrem, trobem el control 1. Aquí es confirma que l'última parella en sortir s'ha perdut i no ha passat, tal i com ens havia fet saber el control de pas. Els que fan de control i el pas, marxen per on tornarem per què han de fer uns altre controls.
Seguim pista fins les antenes i ja baixem cap el poble, amb magnífiques vistes sobre la Serra de Llaberia, Montredon, ..., sort de la vista per què la pista no es gens agradable.
Baixem al poble i a l'entrada està el control 2. Pugem al poble i a la plaça de sota el castell on hi ha el mirador, ens espera en control A, on ens obsequien, igual que a tots els participants, d'un esmorzar de pa torrat amb llonganissa i cansalada a la brasa, vi, avellanes i galetes (encara que es veu que no han tingut gens d'acceptació, la veritat es que he menjat una i no era gaire bona).
Baixem per les escales, on amagat hi ha un altre control de pas. Sortim a la carretera per deixar-la per agafar el camí de vora el Riu de la Dóvia, que creuem. Deixem el camí del riu i ja agafem la pujada cap el Coll del Marqués, on al costat d'una torre d'electricitat hi ha el control 3. El camí tomba a la dreta i ja agafa la barrancada que baixa del coll. Aquest tros de camí es llarg, pesat i pedregós. Deixem a l'esquerra, una mica separat, un pou (de calç?). Una mica abans del coll, i entre mig d'un munt de rastres i possibles camins trobem amagat un altre control de pas.
Baixem cap a la clotada de l'altre vessant del coll, ens acompanyen els controls 3 i el de pas. Deixem el pou de l'Anxera, una bassa natural, el camí a les runes del corral del Maset de Cal La Llana, la traça que va al maset, on neix la font de l'Anxera i seguim la Rasa dels Estrets, i on hi ha el pal indicador de la font trobem un altre control de pas.
Seguim la Rasa i saltem al Riu Llastres que el seguim una estona. On es deixa el Riu trobem el control B. Es abans del tros mes bonic del riu, però que encertadament no han volgut que passi la marxa, per les dificultat afegides que podrien tenir els marxadors. Els controls van a buscar el de pas anteriors i se'n tornen tot pujant de nou el Coll del Marqués.
Els altres seguim, i ara be les pujades fortes!. Pugem fins la caseta i pou del Gorrió, passem sota una torre d'electricitat, pugem un grau, on ens espera el control de motxilles, seguim pujant per la carena, amb restes dels marges d'un camí antic (per cert no gaire ben fets), fem un flanqueig, sense deixar de pujar, i anem a buscar una tartera on dalt, hi ha un control de pas al costat del Pouet del Pressó, i ja tots junts anem a buscat la pista del matí, i cap el final de la marxa que està davant de la Font de la Duera, on trobem que encara queda una mica del pica-pica que havien preparat.
Ja agafem els cotxes i anem fins a Pratdip on al restaurant de les piscines, l'organització ens mengem una formidable paella mixta, acompanyada d'unes amanides verdes, un gelat i cafès (o similars).
El dia ha estat bo. La participació, al meu parer una mica minsa que no està en consonància al treball de camp de l'organització, i no ho dic per a mi, per què jo no he col·laborat a banda d'anar-lis a ensenyar un camí que ja coneixia, entre Riu Llastres i Pouet de Borràs, i avui fer d'escombra.
A fer de ser sincer, segons la meva opinió i sense que ningú s'enfadi amb mi, el recorregut no crec massa encertat per una marxa on tot el trajecte s'hagi d'estar mirant el mapa i la brúixola, seria mes adient per una excursió simple o si de cas per una marxa de només regularitat, en la que s'ha d'anar seguint els senyals i els papers només per segellar als controls i mirar els mitjanes de caminar. Però, i repeteixo, es la meva opinió, la majoria de participants han felicitat als organitzadors. Es el que m'han dit, per què, està clar, jo no hi era mentre arribàvem, però estic convençut que ha estat així. Dic el del recorregut, per què quasi tot es terreny molt aspre, molt pedregós, amb estones de mal caminar, tarteres, franquejos amb camí que mes sembla rastre que no camí, i tenint en compte l'organització ha fet un gran treball de neteja.
El fi de festa al restaurant ha estat perfecte amb bon dinar, companyerisme, bromes, acudits, rialles ....
Crec que es l'últim acte inter-clubs que organitza aquest club, i com a acte social queda la posada del pessebre i dinar de socis. Des d'aquí desitjo sort al nou club.
Jo no vaig fer cap fotografia però si voleu veure les fotografies penjades a la pàgina web del club, entreu aquí, però son del control d'arribada i alguna del fi de festa.
Poso els links del tríptic i de la fulla de ruta de la marxa. Els he pujat a una pàgina de Google Documents, per què em fa por que desaparegui de la pàgina del club, i potser a algú li pot interessar.

Per baixar el track, teclejar aquí

0000000

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Sant Miquel del Fai i Cingles de Bertí, des de Riells

Masia de l'Ullar i el Turó de les Onze Hores

Avui he quedat amb els companys del club que els portaré a donar un tomb per la ruta que tenia prevista de fer jo sol, ruta que desconec totalment, encara que confio no tenir problemes, ja que l'he confeccionat a partir de diversos tracks que passen per la zona, tots baixats de la gran pàgina que es wikiloc.
Ens trobem a Reus en Jordi Francisco i la Cristina Llurba, l'Albert Vinaixa i la Montse Pàmies, en Toni Mirete i la Maria Terrazas , la Gloria Olivé, l'Edith Carvajal, en Josep Ferre, la Susanna i jo, total 11. Sortim per l'autopista cap a Riells del Fai.
Aparcament al davant de l'església de Sant Vicenç de Riells, i sortim a peu a dos quarts de nou, creuant la carretera i agafant la pista en direcció a Sant Miquel.
Deixem a la dreta, a tocar, Can Jaume. Veiem entre la pista i el riu Tenes, la masia de la Pineda i La Madella i Torres de la Madella. Aquí havíem de deixar la pista i agafar un camí a la dreta, com anaven parlant i jo no em fixava en el gps i/o mapa quasi ens l'empassem, sort que trobem una persona d'un grup de 55 excursionistes de Sant Celoni, que ens indica el camí correcte.
Anem seguint el camí, trobem a la resta del grup anterior que estaven esmorzant, passem una gran alzina que deixem a l'esquerra i ja arribem a Sant Miquel del Fai. Esmorzem a l'entrada i encara que volíem entrar a prendre uns cafès, no ho fem per què s'ha de pagar entrada i com no tenim temps de visitar el recinte, creiem que no val la pena pagar per anar al bar.
Seguim amunt creuem el Rossinyol dues vegades i agafem un camí que puja fort al començament. Anem bordejant el Serrat de l'Onyó, creuem el Torrent del Gat, deixem unes runes a la dreta, segurament d'un antic corral, deixem un camí que baixa a la dreta i arribem a la masia de l'Ullar, una antiga masia ara abandonada.
Seguim el camí al costat del Torrent de l'Ullar. Per un error meu al no comprovar be el mapa i el gps, seguim un senderó que segueix el Sot de Barnils, al començament està brut però es pot seguir, però capa vegada es tapa mes, fins que arribem que ja no podem continuar. Reculem, creuem el Torrent de l'Ullar i ja agafem el bon camí que ens porta a Bertí, passant primer pel costat de Can Magre, admirem el llogaret i la seva església romànica de Sant Pere, que te al costat el cementiri amb un oratori en una cantonada. Aquí parem a dinar.
Continuem fins el Clascar o Castell de Bertí. Agafem una pista, creuem el Torrent del Sot del Grau, i de seguida agafem un camí a l'esquerra que ens porta a la carena, on hi ha una cruïlla de camins. Deixem de front el camí del Grau de Montmany, agafant a la dreta; el camí passa entre el cingle i la mola del cim de Puiggiró. Baixem cap el Grau de Mercader, però fem una marrada per anar a veure la Masia del Traver, una de les masies mes importants de la zona, però sembla que ara abandonada, en el camí trobem una bassa natural i les restes d'un forn. Tornem al Grau del Mercader, baixant per una ampla pista, que ens porta al Collet de Can Tripeta. Aquí fem un altra marrada i ens allarguem fins el Santuari de Puiggraciós, que podem visitar per dins, ja que està oberta. Hi han varies persones visitants que han arribat en cotxe per la pista, que em penso que ve de Montmany. Al costat hi ha la capella antiga de la Mare de Deu de Puiggraciós i una antiga torre telegràfica, ben conservada per fora.
Tornem cap el collet i agafem una pista antiga que es converteix en camí que es va apropant a les parets del cingles, deixem el camí per un senderó que sembla s'hagi netejat de fa poc, que passa a tocar les roques vermelles dels cingles.
Quan trobem una cruïlla, on el camí de la dreta puja cap el Torrent de Llòbrega, parem a contemplar una de les millors vistes del dia, al meu parer, a la dreta el Turó de les Onze Hores, al davant el Turó de l'Ullar, entre mig el Torrent de Llòbrega. A l'esquerra ja es veu Riells.
Ja només manca a fer la baixada fins al poble i uns quants carrers. Arribem al cotxe quan passen cinc minuts de tres quarts de sis, després de fer 21,500 kms.
El dia ha acompanyat, encara que al començament feia una mica de fred, però en la seva majoria ha estat solejat. La zona completament desconeguda per a mi, ha estat molt bonica, però a ser sincer tenia unes expectatives massa elevades que no s'han complert del tot, potser es que una gran part va estar calcinada a l'incendi de l'any 1994, i encara queda molts restes dels pins cremats, les alzines encara son joves, i gran part del terreny esta dominat pels coscolls. Amb això no vol dir que no m'ho hagi passat be, a part de Sant Miquel de Fai, amb la seva gran cascada sobre el Riu Tenes, hem pogut visitar unes grans masies històriques, ara abandonades, el llogaret de Bertí, amb la seva ermita, el Santuari de Puiggraciós, amb la antiga capella i la torre telegràfica.
La caminada ha estat acompanyada, en tot moment, amb un gran ambient i molt d'humor. Per finalitzar el dia no podia mancar la cervesa (o altres begudes) de final d'excursió.

Per baixar el track teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

divendres, 15 d’octubre del 2010

Mas del Motarro, Salt d'en Sanxo, Montalt, Corral de Maflà

Toll del Cantina i Mas d'en Santiago Borrassó

Després de quasi quinze dies sense sortir i aprofitant que fa dies que els ex-companys de feina em demanen que els porti a donar un tomb, i havia pensat de portar-los al Montalt, es una zona que he estat varies vegades i em conec una mica, però tinc un problema que o es repeteix la pista pedregosa i gens bonica entre la carretera i el Coll de Maflà (no poden pujar els turismes) o la tenia que allargar per una punta, per l'altre o per les dos. A més volia trobar algun baixador entre la carena de la Serra del Coscoll a la pista, fa temps vaig trobar un però el tros de dalt no el vaig poder enllaçar. Per tot això torno a anar fins la zona, i porto el cotxe fins el Mas de Motarro. Com acostumo a fer, faig el recorregut a l'inrevés del que tinc previst, per què dona la impressió que no es faig el mateix.
Per arribar al mas s'ha d'agafar la carretera del Coll de Fatges a Pratdip, la cruïlla està a cinc kilòmetres de Vandellòs (5 exactes des de la benzinera). S'ha de seguir la carretera durant dos kilòmetres i mig, i en retomb fort a la dreta, agafar una pista cimentada que surt recte i pujant, s'ha de seguir aquesta pista per un kilòmetre i s'arriba al mas.
Una vegada aparcat davant del mas, surto quan manquen cinc minuts per un quart de deu, en direcció al Mas de Santiago d'en Borrassó. Fa molt de vent i bastant de fred. Als tres-cents metres trobo un lloc a l'esquerra amb una bona esplanada on es poden deixar bastants cotxes, millor que davant del mas per aparcar un grup.
Passo pel davant Toll de la Cantina, entro fins al Mas de Borrassó, baixo fins a la Font d'en Sanxo (tot l'entorn està anegat de tanta aigua), agafo el Pr, deixo a l'esquerra el senderó que baixa al Salt del Sanxo, continuo seguint el Pr, arribo a una pista, davant hi ha el Toll de la Mina, i vaig fins el Coll de la Mina. Agafo pista a l'esquerra, baixant, amb bones vistes als contraforts del Portadeix, i buscant el camí que enllaça aquesta pista amb el salt d'en Sanxo.
Em trobo la pista amb un gran toll, que fa que hagi de buscar un pas alternatiu entre l'herbà. Molt prop trobo una pista vella i tota deixada que va en direcció al salt. L'entrada esta amb un bon toll, que també fa que l'hagi de salvar entre el bosc (bastant espès). La pista es nota ampla, però està molt bruta i he de treure les tisores i tallar uns quants esbarzers. La pista finalitza en una esplanada, el gps em marca que el salt està a tocar, pel que em decideixo a buscar un pas mes o menys net. Trobo un pas que va directe a la balma obrada del costat. El pas està brut, pel que el netejo una mica.
Passo el salt, cau una mica d'aigua i segueixo fins a la pista que es el camí de Llaberia. Busco el pouet del Tomata, però com es normal, amb la vegetació espessa que hi ha i al només tenir la referencia del mapa, no la trobo. Reculo i ja agafo el camí al Montalt, prop del començament hi ha un tros que s'ha de salvar per dins del bosc, hi ha caigut un gran pi amb moltes branques, que tapen el camí. I sense mes incidencia, a part de les esbufegades per la forta pendent, arribo al cim. Paro a menjar una mica i fer les fotos de rigor; el vent continua bufant. Baixo passant per les Solsides, penso que un altre vegada he d'anar per l'altre camí que passa mes a la dreta, per unes feixes de mes avall.
Al collet del Montalt em dirigeixo cap el Corral de Maflà, s'ha de seguir avall, i quan es toca el barranc, creuar-lo, i anar a buscar la següent barrancada, i s'arriba a l'era del corral, però abans s'han de salvar dues remuntades.
Des de l'era, per camí bo s'arriba al Collet de Maflà deixant un toll a l'esquerra, agafant el camí del Capcir i deixar les restes d'un pou a l'esquerra.
Segueixo per la pista en direcció al Collet del Montalt i després de deixar a la dreta, una mica aixecada, la Cova Pastor, trobo el senderó (una mica brut) que amb bona pujada, però curta, em porta a la carena de la Serra del Coscoll. Carenejo cap els ventiladors, per després baixar cap el Mas de Motarro, agafant el camí vell i al creuar la pista, baixar pel gran roqueral bastant ben senyalitzat.
Arribo al mas, a tres quarts de dos, després de fer una mica menys de deu kilòmetres, amb la bona sensació de haver aconseguit la fita marcada. Un dia amb bastant de fred i molt ventós.
Ara ja només em queda buscar el dia per portar als ex-companys.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000000000

dimecres, 6 d’octubre del 2010

El conte del drac (Tivissa)

"Ja fa moltes centúries que en moltes parts de la terra, al temps en què els primers homes hi vivien, uns monstres que s’anomenaven dracs o dragons, per les contrades de Tivissa -que en aquell temps s'ignora el nom que tenia- també n'hi havia. Els llocs per amagar-s'hi abundaven: l'avenc de la Fotx -que avui en diem-, la cova Llúdriga, cova del Ramer i altres. A Tivissa en aquell temps, cap a la part que avui en diem el Castell, hi tenien el poblat els primitius, fet de cabanyes rudimentàries, amb parets de pedra seca, cobertes amb bigues, brossa i terra. Els habitants es pot dir que eren pastors i una mica agricultors, pel que cadascú consumia.
Molts anys més tard; allí s'hi bastí un castell, avui ja desaparegut, i al seu voltant, cases més normals, que algunes transformades avui encara existeixen. Aquells pastors primitius tenien bons pasturatges pel voltant del seu poble, on anaven normalment a pasturar.
A la part de la Sèquia el Camí, en aquella fondada hi anaven molt abans i no hi existien les gravalades d'avui, hi havia noguers, algun castanyer i arbres fruiters. Algú havia dit, en ocasions, que en hores de la nit, li havia semblat veure per dintre l'arbreda, alguna ombra que s'hi passejava però sense poder distingir el que podia ésser, encara que els més porucs ja hi veien el monstre.
La filla d'un dels pastors, com que era tan a prop, moltes tardes hi anava a pasturar el seu ramadet de cabres, per aquesta raconada i al mateix temps les abeurava a la font que en aquell temps brollava per entre unes pedres. Però un dia ja mig passada la tarda, se li aparegué un Monstre o Dragó. Ella cridà espantada, però en aquell moment no hi havia ningú per allí. Les cabres també marxaren esfereïdes. Ella forcejà amb ell mentre tingué forces, però a la fi, se l'emportà molt pausadament, se suposa cap a l'avenc, on tenia el seu amagatall. En aquest moment, la sort hi jugà un paper interessant. Un jove pastor, que de nom es deia Zalde i que estava molt enamorat d'ella, venia de pasturar de la part dels Sirgues. Al arribar allí veié les cabres de la seua enamorada que es deia Saldala totes escampades sense que ningú les guardés i, al mateix temps, li semblà sentir uns crits al més endins del racó. Arrencà a córrer tant com pogué i quan arribà cap allí on ara hi ha el pou que abasteix d'aigua al poble, veié la fera que s'emportava Sandala. Tot corrent començà a cridar tan fort com podia "Fuig, fuig, fuig!" innumerables vegades. El drac, als crits se sorprengué i deixà caure a terra Sandala mentre ell cridava més fort encara. La fera, esporuguida, en lloc de plantar cara, s'escapà més endintre el racó per intentar pujar per un roquisser i anar-se'n cap al bosc que hi havia a dalt a Pinangleres. Aquell roquisser, a causa de llamps i tempestes, estava tot ple de clevills i, al clavar-hi les urpes per intentar escapar-se per allí, es produí un gran estimball de roques amb un soroll com si sigués un gran tro i, junt amb les roques, caigué el monstre quedant aixafat entre elles al temps que donava un braül espantós. Zalde corregué cap a la jove Saldada, encara plorosa i espantada. Anaren cap allí al monstre mort, rajant avall del barranc la sang de la fera. Tornaren avall a recollir les cabres que totes juntes encara pasturaven i més tranquils tornaren cap al poblat, on van contar el que els havia passat amb el drac, cosa que a molts els costà de creure.
A l'endemà, grans i petits, tots anaren a veure el drac mort que ningú havia vist mai, comentant que l'únic que havia pogut espantar la fera eren els grans crits que havia donat Zalde. Els del poblat des d'aquell dia, a aquella raconada, li digueren el Racó del Fuig, i la fonètica de tantes centúries seria la causa de canviar-­li el nom ja que avui tothom en diem el Racó de la Fotx. Avui, encara al més endintre del racó, es pot veure el gran estimball de pedres molt grosses per on intentà escapolir-se el Drac".
Font: Isidre Jardí, Tivissa (Ribera d'Ebre). Adaptació de l’original manuscrit.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

El lluny que podem arribar

"Només aquells que s'arrisquen a anar massa lluny podran saber el lluny que poden arribar"

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El Almogàvars

Des de feia temps que estava interessat en l'historia dels Almogàvers, que encara son famosos pel seu crit de guerra: “Desperta Ferro”. Es per això que em vaig anar a la Biblioteca Municipal i vaig agafar el llibre “Almogàvers. La història” de Ernest Marcos, que recomano a tothom que vulgui aprofundí en la seva historia.
Ha estat una lectura molt interessant encara que una mica enrevessada a una persona com jo que des dels temps d'estudiant quasi no he tingut contacte amb l'historia, excepte en assumptes puntuals. L'historia dels segles XIV i XV es bastant embolicada, amb gran quantitat de guerres fratricides.
He triat dos petits paràgrafs:

Qui eren:
“Els almogàvers no eren ni els qui comandaven l'expedició catalanoaragonesa, ni els qui fixaven els seus objectius estratègics i les seves fites polítiques, ben al contrari, tant en l'Imperi Bizantí com en la resta d'escenaris militars en que destacaren, els almogàvers eren instruments al servei de les causes dels poderosos: guerrers professionals que lluitaven a sou, amb una disciplina major o menor, segons les circumstancies, sota les ordres d'uns caps que pertanyien a la noblesa o a la burgesia enriquida dels dominis dels sobirans de la Casa d'Aragó. Ells, en canvi, procedien d'una altra extracció social; eren d'origen humil, «gent menuda» com els anomenen sovint les nostres fonts. Molts havien nascut ja en el si de l'almogàveria, com a fills i nets d'almogàvers, però d'altres eren pagesos, pastors, llenyataires, proletaris urbans o petits burgesos, que havien abandonat la seva vida civil anterior per tal de fer fortuna amb el regim militar.
A desgrat dels orígens tan diversos, tots ells vestien, tanmateix, les ma­teixes robes de cuir, menjaven les mateixes cebes i rosegons de pa i seguien fidelment els seus almugatens i adalils”.
Naixement del mite:
“Era l'hora de l'alba d'un dia de l'any 1300, en plena guerra entre el rei Carles II d'Anjou, dit el Coix, i Frederic d'Aragó, rei de Sicília. Davant la fortalesa siciliana de Gagliano, tres-cents cavallers vinguts de França, anomenats per la brama els “cavallers de la mort”, es preparaven per a l'atac, mentre la guarnició catalana del castell, comandada per Guillem Galcerà, comte de Catanzaro, i don Blasc d'Alagó, sortia en formació, tot fent sonar les trompes i les nàcares.
De sobte, quan la topada ja era imminent, un nou estrèpit superà el fragor dels instruments musicals. Els almogàvers del comte Galcerà i de don Blasc deixaven anar el seu crit tradicional—«Desperta ferro! »— i colpejaven alhora les pedres amb les puntes de les seves llances. En ferir-les —diu Ramon Muntaner, el narrador d'aquesta història—; les armes feien aixecar espurnes de foc i encenien tot el paisatge, a penes il·luminat pels primers raigs del sol ixent”.

I per finalitzar, encara que una mica llarg, transcric el relat de Blas de Lezo, al fòrum d'història de la pàgina web de Paradox Interactive, referent a la batalla mes famosa en que van lluitar, es la Batalla d'Halmyrós o de Cefis:

"La epopeya almogàver: Batalla de Cefis (1309)
PRECEDENTES:
Alfons III (1285-1291),sucesor de Pere III el Gran estuvo muy limitado e influenciado durante su reinado por el poder de la nobleza aragonesa. Sicilia fue otorgada al segundo hijo de Pere III, Jaume, quien fue presionado por el Papado y Francia a consecuencia de las pretensiones francesas en Sicilia. Aragón acudió en su ayuda con la armada de Lauria, derrotando varias flotas francesas, pero en 1291, Alfons quiso reconciliarse con el Papa y renuncio a prestar ayuda al conflicto. Su muerte, 6 meses después, puso en el trono a Jaume II (1291-1327), quien continuo la lucha. Jaume II, siguió una política de expansión de su reino en el mediterráneo, que estimulo el comercio y posiciono a Aragón como una gran potencia mediterránea. Dentro de sus tropas contaba con los almogàvers, verdadera fuerza de choque de Aragón en sus campañas.
LOS ALMOGÀVERS:
Compañías heterogéneas en vestimenta y origen, aunque la mayoría procedían del pirineo aragonés y catalán. No usaban armas defensivas, sino tan solo dos venablos arrojadizos y un largo cuchillo semejante tal vez a la falcata íibera. Siempre combatían a pie. Se estructuraban de forma muy simple: almogávares (soldados), almocades (suboficiales) y adalides(oficiales); por encima de ellos sólo queda el contratante -eran tropa mercenaria-. Los almogávares arrastraban en sus campañas a sus familias, desplazándose como las antiguas tribus bárbaras
EL PERSONAJE:
Roger de Flor (1267-1305). Era hijo de un halconero alemán, Ricardo Blume. Fue admitido en la orden militar del Temple, nombrado hermano sargento de la orden y, con el tiempo, mando una nave corsaria del temple, el "Halcón". Paso a Génova, de allí a Sicilia y por ultimo a Aragón. Allí entro en contacto con los Almogàvers, con quienes emprendió la aventura de Neopatria al servicio de los bizantinos para luchar contra los turcos invasores de Constantinopla. Líder jactancioso y aguerrido, de diplomacia tosca pero efectiva.
APROXIMACIÓN:
En 1302 Bizancio solicitaba ayuda para proteger sus fronteras. Roger de Flor acepta el servicio ante la petición del emperador Andrónico para neutralizar la inminente amenaza turca. Tras una serie de sucesivas y aplastantes victorias, el emperador comienza a recelar de una tropa tan experta y mercenaria. Todo ello, unido a la arrogancia y elevadas pretensiones de su líder (Roger de Flor exigió una soldada altísima, así como el cargo de Megaduque del Imperio Romano de Oriente, y casarse con una sobrina del Emperador), le llevan a planear su asesinato y el de sus oficiales durante un banquete en su palacio de Adrianopolis (4 de abril de 1305). En la misma noche, la comitiva de almogàvers que han acompañado a Roger de Flor también son atacadas mientras duermen y perseguidas hasta su refugio en la fortaleza de Galípoli. Se cuentan más de 1000 muertos y prisioneros. Estos últimos son torturados de forma cruel, siendo despellejados y dejados al sol.
LA VENGANZA:
Los supervivientes llegan a Gallipoli clamando venganza por sus muertos. Gritos de ira, lamentos y preparativos de guerra se escuchan en el devenir del día siguiente....
Los almogávares asaltan y devastan toda la Tracia extendiendo su venganza a Macedonia. A su paso arden pueblos, aldeas y guarniciones bizantinas. Los soldados bizantinos no encuentran clemencia en los ojos inyectados en sangre de las compañías.
Colgados en los arboles, clavados en las puertas, alineando cabezas clavadas en picas a la entrada de los pueblos..., las orejas cortadas de enemigos comienzan a ser habituales en el atuendo almogàver. En ningún encuentro hay prisioneros, y la victoria siempre cae del lado almogàver.
Un año dedican a saquear la Tracia, tiempo en el que se convierte en augurio de gran maldición la frase "venganza catalana te alcance".
En 1309, pasan a Tesalia, donde se emplean a las ordenes del duque de Atenas contra los bizantinos. Este territorio era regido por barones franceses desde la cuarta cruzada.
Los almogávares son contratados por Gautier de Brienne, duque de Atenas, para batallar contra los bizantinos, pero una vez realizado el trabajo, el Duque se niega a pagar los servicios almogávares alegando que son 'una chusma sin capitán' , lo que da lugar a un enfrentamiento entre ambos ejércitos en la llanura de cefis.
LA BATALLA:
El Duque de Atenas apresta 3000 caballeros y unos 12000 infantes, frente a los 500 jinetes (albaneses y búlgaros) y 3000 soldados almogàvers. El terreno es un campo de olivos con elevaciones rocosas en el campo almogàver y una estrecha llanura en el campo francés.
El Duque espera que salgan a campo abierto, pero tan solo la caballería almogàver acepta el desafío, envia a su vanguardia (700 jinetes), que chocan violentamente, y durante varios minutos el resultado es indeciso. Al cabo, la caballería almogàver vuelve grupas con sensibles perdidas y su infantería les sigue subiendo los olivares hacia las elevaciones por donde tienen su vía de escape.
El Duque no desconfía de tan reducidas tropas enemigas y lanza al grueso de su caballería a rematar la faena mientras sus infantes permanecen quietos y en orden.
Pero los almogàvers han preparado con inteligencia glacial su celada. Sogas tensas aparecen entre los olivos, donde caen rompiendo lanzas y patas de caballos la mayoría de la caballería francesa del duque. De los olivos llueven dardos, venablos y almogàvers, que caen cuchillo en ristre.
Los caballeros, con su pesada armadura en tierra, apenas pueden suplicar el perdón de sus vidas mientras intentan moverse. Todos sin excepción son degollados y sus cabezas puestas en picas que ondean ante el atónito Duque de Atenas, que ve regresar apenas a 200 caballeros.
Ciego de ira, ordena avanzar a su infantería, mientras en el campo almogàver corren a ordenarse en filas y comienza a escucharse el atronador "desperta ferro" junto al choque de miles de espadas ensangrentadas contra las piedras.
Los infantes, reclutados entre el campesinado de pueblos griegos en Tesalia, Tracia y Macedonia ven a los almogàvers como la séptima puerta del infierno, y no entienden como les envían a luchar contra quienes acaba de destrozar una carga de caballería pesada y todavía tienen sed de venganza.
El choque es una carrera hacia abajo de los almogàvers. Apenas resisten unos minutos las filas del duque antes de que algunos comiencen a darse la vuelta, arrastrando al resto, que no desea ser carne de degollina. Los almogàvers hacen una escabechina sin dejar de correr, mientras sus familias saquean y rematan al enemigo caído.
Se estima que las perdidas fueron de unos 6000 ducales por 400 almogàvers , casi todos en el choque de caballería.
Acabada la matanza, los almogàvers ocuparon sin dificultad las ciudades griegas. Su entrada en la capital ateniense al grito de "Aragón, Aragón" marco el punto álgido del dominio de catalano-aragonés en el mediterráneo oriental.
Atenas se rindió y los griegos aceptaron el cambio de amos.
BREVE CONCLUSIÓN POLÍTICA:
A principios del siglo XIV, tras expulsar a los turcos de Grecia y el asesinato de su caudillo Roger de Flor, 6.500 hombres declaran la guerra a uno de los imperios mas poderosos de la época: Bizancio.
En 1319 se crean los ducados de Atenas y Neopatria y durante mas de 80 años se mantiene Grecia dentro de la Corona Aragonesa (1305-1388) en base a una expedición totalmente mercenaria .
CONCLUSIÓN MILITAR:
El secreto de la eficacia guerrera de la infantería almogàver era la extraordinaria rapidez y disciplina con la que se movían y adaptaban en cada momento de la lucha y el devenir de la batalla. Podian comenzar una batalla haciendo de ballesteros o lanceros, para pasar a atacar, con su característica ferocidad, armados con su temible "coltell" o espada corta. Una caballería ágil y eficaz daba soporte a la estrategia almogaver y la complementaba.
NOTA
El cronista Ramon Muntaner, participó en primera fila en las actividades almogàvers en Grècia".

Només mirant aquests relats, els extrets del llibre i el que descriu Blas de Lezo, he trobat que els almogàvers van ser traïts dues vegades, quan assassinen al seu lider Roger de Flor i maten uns 1000 almogàvers i quan Gautier de Brienne no vol pagar els serveis prestats, encara que aquest últim fet li costa bastant car al duc.
Confio que ningú es molesti per que he copiat, un petit tros del llibre i una pàgina web, però ha estat un tema que jo he trobat molt interessant.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Els Mitjans de comunicació

"Si no esteu previnguts davant els Mitjans de comunicació, us faran estimar a l'opressor i odiar a l'oprimit".
Malcom X

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Capçanes, Forat de Llaberia, Llaberia, la Fou


Forat de LLaberia - Font de Llaberia

Per avui he quedat amb l'Esteve per fer una matinal, al menys es el que creia que faríem, i per això anem a fer una sortida a Capçanes seguint l'excursió que publica el blogger José Luis Ordovás, a la seva pàgina “Llaberia. Per la ruta del Carrasclet i l'antic camí de Tivissa”.
Arribem a Capçanes i seguim la pista del Barranc de la Vall, fins el Corral del Gavaldà on davant de la cruïlla aparquem.
Comencem a caminar a tres quarts i cinc de vuit del matí, tot pujant per la pista, es el camí de Calàs, fins al Coll Prim, on al costat mateix hi ha una vella cisterna, amb aigua, però amb un petit pot rovellat i foradat per treure aigua.
Des del Coll Prim, deixem les dues pistes, per pujar pel camí del mig, amb una sortida amb forta pendent i que segueix un tallafoc; el camí deixa del tallafocs, entrant al bosc amb un primer tros pla per continuar pujant fort, a trossos pel costat d'una tartera.
Arribem al Forat de Llaberia i per un grau molt marcat pugem al Portell de la Punta. Baixem per l'altre costat, deixant a l'esquerra el camí de carena que passa pel costat de les restes de l'avió sinistrat fa molts anys. Al arribar al Barranc del Tortó deixem el camí i anem a veure el Salt del Tortó des de dalt, es veu poc, però si una primera caiguda, baix, al costat d'una “olleta” es veu una corda fixa, i a la nostra altura es veuen dos spits. Aquí aprofitem per esmorzar una mica.
Remuntem el barranc, on trobem una ovella morta, amb la seva xapa a l'orella i un esquellot al coll. Abans d'arribar al Gr i a ma dreta deixem la Barraca de la Font de la Plana, després passem per la Font de l'Horta, on ja hi han camps d'horta, i anem fins a Llaberia.
A Llaberia, visitem, a part del poble, la font i l'església romànica, davant de la seva petita entrada hi ha la casa de Colònies. Llaberia es un poble molt bonic, ben està arranjat i net, el que no se si viu alguna persona tot l'any, però a l'estiu la cosa canvia. Totes les cases tenen al costat de la porta, unes llosetes amb el renom de la casa i un motiu, que acostuma a ser un motiu silvestre.
Només sortir del poble, agafem a ma esquerra, el camí de Pratdip, i al arribar a una pista travessera l'agafem a la dreta fins la carretera, la que seguim. Al costat de la carretera, a l'esquerra deixem la Creu de Llaberia, agafant seguidament una pista a ma dreta.
Passem pel costat d'un avenc i creuem la pista de l'Envasadora Fontalt i anem en direcció al Mas del Ramer. Tot aquest camí des la carretera fins al Mas del Ramer està netejat, segurament pel Consorcio de la Serra de Llaberia, però es una zona molt dolenta per que es conservi net, a mes hi ha una gran quantitat de branques i pins caiguts, que a moments fan lenta la progressió.
Abans del Mas de Ramer, entrem fins on es la Cova del Ramer, i a una feixa inferior, on hi ha les runes d'una construcció que pertanyen al Mas de Ramer.
Al sortir del mas, ens despistem una mica, però de seguida rectifiquem, seguim barranc avall, està bastant brut, per saltar a un camí paral·lel, es un PR. Creuem el barranc i el camí fins a la cruïlla del Gr, es bonic, amb bones vistes al barranc, però a estones està brut degut a les nevades i dificulta el pas.
Després del Gr, arribem a la cruïlla a la surgència de la Fou, que anem a visitar, entrant i baixant fins el fons, on hi ha un bon toll d'aigua. Sortir d'aquí em costa bastant, però ho aconsegueixo després de moltes esbufegades i gemecs
Al poc de sortir a la pista trobem les restes d'un pou bastant gran, no se de que, però que tenia entrada superior i inferior. Després agafem el camí del Racó de la Sendal, un racó molt maco de visitar, i d'on ens surt un parell d'aus de la família dels mussols.
Sortim a la pista i de seguida hi som al cotxe, passen cinc minuts de les cinc de la tarda.
Ha estat un dia molt bonic, el temps ens ha acompanyat, les boires envoltaven les muntanyes llunyanes, però ens deixaven veure les properes; no ha fet massa calor, el sol l'en vist a estones, encara que ha fet una mica de xafogor Els camins netejats o reoberts, encara que es tornen a embrutar ràpidament, amb l'agreujant de l'efecte de les ultimes nevades. Hem vist una "amantis "que feixa molt de temps que no veia. El però ha estat que havia de ser una matinal, i hem fet mes de disset kilòmetres i hem arribar a les cinc de la tarda.
No he pujat el track al wikiloc per què es quasi exacte al que he estat seguint, i no cal duplicar.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.
0000000000000000

divendres, 1 d’octubre del 2010

Somos (José Antonio Labordeta)

Avui he volgut posar un altre cançó de l'avi d'Aragó. Tots els homenatges son pocs.

Somos (José Antonio Labordeta)

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.


0000000000000