"Així lluita Finlàndia contra la corrupció (i no ho fa Espanya)
Finlàndia ha estat reconeguda internacionalment com la nació menys corrupta del planeta, una part d'aquest assoliment recau en l'estricta moralitat imperant al país, malgrat això, i per facilitar la transparència, també compta amb un conjunt de principis enfocats a evitar l'abús de poder i que són insòlits en la cultura espanyola. Aquesta és la manera amb la qual Finlàndia lluita contra la corrupció:
PRIMER: A Finlàndia qualsevol compra que realitzin les Administracions Públiques, des d'un edifici fins a un bolígraf, ha d'estar executada a preus de mercat i incloure, necessàriament, tres ofertes de proveïdors diferents, per poder triar la més baixa. No és legal, admissible ni justificable el pagament de 100 euros per un cartutx d'impressora o de 1000 per una cadira encara que les factures siguin correctes. Exemples tots dos esdevinguts a Espanya i que la justícia no va poder castigar.
SEGON: Principi de transparència total de les Administracions públiques. Qualsevol decisió presa per un funcionari públic dins de l'acompliment de la seva professió (excepte les relacionades amb la seguretat) pot ser coneguda per la resta de ciutadans. Ningú pot negar-se a satisfer les necessitats d'informació no solament dels periodistes sinó dels votants. A causa d'això actuacions contra aquesta norma (com aquesta: http://www.elconfidencial.com/espana/camps-urdangarin-noos-juegos-valencia-20101104-71232.html) són no solament contràries a l'ètica sinó il·legals.
TERCER: Principi de transparència total en els comptes dels ciutadans. Els finesos poden saber quins són els ingressos declarats de tots els residents al país, ja es tracti d'una persona que cobri la desocupació, de l'artista de major èxit de la nació o del CEO de Nokia.
L'equivalent peninsular permetria conèixer els comptes no solament empresarials sinó personals d'Emilio Botí, Arturo Pérez Reverte, Felipe González, José María Aznar, Adolfo Domínguez o cadascun dels veïns de Madrid.
QUART: Absència d'alcaldes: El govern dels municipis a Finlàndia recau en "City managers", és a dir, en funcionaris públics amb experiència en l'administració d'entitats d'aquesta índole. Així doncs el ciutadà pot distingir amb claredat que la persona al comandament és algú supeditat als votants i que pot ser acomiadat o reemplaçat pel Consell municipal (l'òrgan triat en les urnes i que ostenta la sobirania popular). Hèlsinki és l'excepció a aquest model.
CINQUÈ: Absència de càrrecs de designació política: A Finlàndia els secretaris d'Estat són funcionaris de carrera que aconsegueixen el lloc superant proves objectives en lloc de per designació partitocràtica. En 2005 es realitza una remodelació del sistema per permetre a les organitzacions polítiques el poder triar als Secretaris d'Estat, així i tot molts d'ells segueixen sent en l'actualitat treballadors públics ascendits per mèrits propis.
SISÈ: Estructura de poder col·legiada: La corrupció s'estén amb major facilitat quan el poder es concentra solament en un individu, és per això que a Finlàndia es promou la presa de decisions mitjançant el debat i el consens. Igual que l'òrgan polític principal de les ciutats és l'Assemblea popular (l'alcalde solament és un treballador públic) el Consell de ministres té major capacitat de poder que el President de la República.
SETÈ: Principi d'accés lliure al poder. La possibilitat de convertir-se en un membre d'alt rang de l'administració i els ministeris finesos no recau en una elit intel·lectual formada en Institucions d'ensenyament concretes (com a França) tampoc en persones que puguin atreure la inversió de diferents empreses per sufragar les seves campanyes (exemple d'Estats Units) o en ciutadans adscrits a organitzacions polítiques que ascendeixen pels mèrits interns dins del seu partit (cas espanyol). A Finlàndia els llocs són coberts per funcionaris públics (seguint un barem meritocràtic) i la carrera del qual està oberta a tots els finesos. El país evita, per tant, haver d'acudir a un model com el d'Espanya on els càrrecs de lliure designació del govern (triats ideològicament) reben 200.488 euros anuals i es multipliquen de manera fosca per totes les administracions.
VUITÈ: Principi de proporcionalitat en el càstig. La quantia de les multes per violar les normes sol ser proporcional als ingressos dels individus i les empreses. En 2001 Anssi Vanjoki, alt executiu de Nokia, va ser considerat culpable de conducció temerària per trencar els límits de velocitat als comandaments del seu Harley Davidson imposant-se-li per això una multa per l'equivalent a 104.000 dòlars de l'època. Aquest principi de proporcionalitat en el càstig, al costat de la marca social que porta l'estar embolicat en un cas de corrupció, actua de forma extremadament dissuasòria davant possibles temptacions per creuar el límit de la legalitat".
Puc estar d'acord que la cultura, educació i forma de ser de les persones dels països nòrdics i els dels mediterranis son molt diferents, i que aquestes mesures, a espanya, no serien acceptades pels que realment tenen el poder i en gran mesura per la població en general, però només que s'anessin introduint poc a poc i, està clar, fer-les complir, es donaria un pas de gegant per acabar amb tots els politicastres ineptes i corruptes que tenim, que només saben omplir-se la boca de paraules buides i de mirar el seu benestar i no el del poble.
Finlàndia ha estat reconeguda internacionalment com la nació menys corrupta del planeta, una part d'aquest assoliment recau en l'estricta moralitat imperant al país, malgrat això, i per facilitar la transparència, també compta amb un conjunt de principis enfocats a evitar l'abús de poder i que són insòlits en la cultura espanyola. Aquesta és la manera amb la qual Finlàndia lluita contra la corrupció:
PRIMER: A Finlàndia qualsevol compra que realitzin les Administracions Públiques, des d'un edifici fins a un bolígraf, ha d'estar executada a preus de mercat i incloure, necessàriament, tres ofertes de proveïdors diferents, per poder triar la més baixa. No és legal, admissible ni justificable el pagament de 100 euros per un cartutx d'impressora o de 1000 per una cadira encara que les factures siguin correctes. Exemples tots dos esdevinguts a Espanya i que la justícia no va poder castigar.
SEGON: Principi de transparència total de les Administracions públiques. Qualsevol decisió presa per un funcionari públic dins de l'acompliment de la seva professió (excepte les relacionades amb la seguretat) pot ser coneguda per la resta de ciutadans. Ningú pot negar-se a satisfer les necessitats d'informació no solament dels periodistes sinó dels votants. A causa d'això actuacions contra aquesta norma (com aquesta: http://www.elconfidencial.com/espana/camps-urdangarin-noos-juegos-valencia-20101104-71232.html) són no solament contràries a l'ètica sinó il·legals.
TERCER: Principi de transparència total en els comptes dels ciutadans. Els finesos poden saber quins són els ingressos declarats de tots els residents al país, ja es tracti d'una persona que cobri la desocupació, de l'artista de major èxit de la nació o del CEO de Nokia.
L'equivalent peninsular permetria conèixer els comptes no solament empresarials sinó personals d'Emilio Botí, Arturo Pérez Reverte, Felipe González, José María Aznar, Adolfo Domínguez o cadascun dels veïns de Madrid.
QUART: Absència d'alcaldes: El govern dels municipis a Finlàndia recau en "City managers", és a dir, en funcionaris públics amb experiència en l'administració d'entitats d'aquesta índole. Així doncs el ciutadà pot distingir amb claredat que la persona al comandament és algú supeditat als votants i que pot ser acomiadat o reemplaçat pel Consell municipal (l'òrgan triat en les urnes i que ostenta la sobirania popular). Hèlsinki és l'excepció a aquest model.
CINQUÈ: Absència de càrrecs de designació política: A Finlàndia els secretaris d'Estat són funcionaris de carrera que aconsegueixen el lloc superant proves objectives en lloc de per designació partitocràtica. En 2005 es realitza una remodelació del sistema per permetre a les organitzacions polítiques el poder triar als Secretaris d'Estat, així i tot molts d'ells segueixen sent en l'actualitat treballadors públics ascendits per mèrits propis.
SISÈ: Estructura de poder col·legiada: La corrupció s'estén amb major facilitat quan el poder es concentra solament en un individu, és per això que a Finlàndia es promou la presa de decisions mitjançant el debat i el consens. Igual que l'òrgan polític principal de les ciutats és l'Assemblea popular (l'alcalde solament és un treballador públic) el Consell de ministres té major capacitat de poder que el President de la República.
SETÈ: Principi d'accés lliure al poder. La possibilitat de convertir-se en un membre d'alt rang de l'administració i els ministeris finesos no recau en una elit intel·lectual formada en Institucions d'ensenyament concretes (com a França) tampoc en persones que puguin atreure la inversió de diferents empreses per sufragar les seves campanyes (exemple d'Estats Units) o en ciutadans adscrits a organitzacions polítiques que ascendeixen pels mèrits interns dins del seu partit (cas espanyol). A Finlàndia els llocs són coberts per funcionaris públics (seguint un barem meritocràtic) i la carrera del qual està oberta a tots els finesos. El país evita, per tant, haver d'acudir a un model com el d'Espanya on els càrrecs de lliure designació del govern (triats ideològicament) reben 200.488 euros anuals i es multipliquen de manera fosca per totes les administracions.
VUITÈ: Principi de proporcionalitat en el càstig. La quantia de les multes per violar les normes sol ser proporcional als ingressos dels individus i les empreses. En 2001 Anssi Vanjoki, alt executiu de Nokia, va ser considerat culpable de conducció temerària per trencar els límits de velocitat als comandaments del seu Harley Davidson imposant-se-li per això una multa per l'equivalent a 104.000 dòlars de l'època. Aquest principi de proporcionalitat en el càstig, al costat de la marca social que porta l'estar embolicat en un cas de corrupció, actua de forma extremadament dissuasòria davant possibles temptacions per creuar el límit de la legalitat".
Puc estar d'acord que la cultura, educació i forma de ser de les persones dels països nòrdics i els dels mediterranis son molt diferents, i que aquestes mesures, a espanya, no serien acceptades pels que realment tenen el poder i en gran mesura per la població en general, però només que s'anessin introduint poc a poc i, està clar, fer-les complir, es donaria un pas de gegant per acabar amb tots els politicastres ineptes i corruptes que tenim, que només saben omplir-se la boca de paraules buides i de mirar el seu benestar i no el del poble.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada