-Mas%20del%20Motarro.jpg) | -Contraforts%20del%20Portadeix.jpg) |
Mas del Motarro i Contraforts de Portadeix (en mig Montalt, punta nord)
Avui he portat als ex-companys de feina a donar un tomb pel Montalt, seguint la que vaig fer el dia 15 d'octubre (aquí), per a l'inrevés. Aquell dia vaig anar a lligar-la per no tenir problemes avui.
Ens trobem la Conxita i en Rafael, la Dolors i en Josep Maria, la Magda, en Ventura i l'Enric, la Marga i en Jaume, la Rosa Maria, el Santiago i el fill (perdó però no me'n recordo del nom), Josep Maria i jo, a la cruïlla de la carretera del Coll de Fatges a Pratdip, amb la pista, i tots els cotxes en filera ens anem fins passats uns dos-cents metres del Mas de Motarro on aparquem en una bona esplanada.
Sortim a peu quan passem cinc minuts de tres quarts de nou, en direcció al mas, tot passant entre mig de la font i la bassa. Quan estem a tocar el Mas, pugem pel roquer de la dreta, tot seguint unes marques blaves, creuem la pista, on podríem seguir per la mateixa pista però jo prefereixo seguir pel camí vell. Quan la pista tomba i es dirigeix cap els ventiladors i el nostre camí es dirigeix cap el Collet del Montalt, agafem la pista, passem per sota els dos ventiladors que estan aturats, i seguim la carena de la Serra del Coscoll. Agafem un sender molt poc marcat, tant l'entrada com el recorregut (sort que vaig posar una fita a l'entrada) que en pocs metres ens baixa a una pista, que es el camí de Llaberia; el seguim a l'esquerra fins el Collet de la Mafla. Des d'aquí ens dirigim al corral del mateix nom, encara que abans passem a tocar les restes d'un pou, una bassa i els companys trobem quatre rovellons.
A l'era del Corral de la Mafla es on tenia pensat parar a esmorzar, però la majoria diu de continuar una mica mes. Des d'aquí ens dirigim al Collet del Montalt, travessant dos branques de la part alta del Barranc de la Mafla.
Al collet parem a esmorzar, on com sempre en Josep Maria i la Dolors porten vi, cafè i gotes. Des d'aquí ens dirigim al cim, per les Solsides. Al cim fem les fotos de rigor, contemplen el paisatge i ja baixem per la banda sud-est. Al pas entre roques, quan el camí decanta a la dreta ens trobem dos motoristes que estan pujant, es veu que les lleis només les compleixen els ximples.
Arribem al camí de Llaberia, després de passar per dos trossos molt tapats, un per la vegetació que ha crescut molt i l'altre per una alzina i dos grans branques de pi caiguts per les nevades de l'hivern passat.
Des del camí de Llaberia agafem el sender que ens porta al Salt d'en Sanxo, el segon punt del dia (el primer era el cim), o admiren l'entorn; alguns queden una mica bocabadats, a mi també m'agrada molt, però es que estat varies vegades en poc de temps. Sortim creuant el barranquet i tornem a sortir al camí de Llaberia per pujar fins el coll de la Mina, admirant durant la pujada, els contraforts del Portadeix. Al coll trobem el Pr,, que a l'altura del Toll de la Mina deixa la pista per agafar un camí que ens porta fins la font d'en Sanxo i la part alta del salt, primer en forta pujada per suavitzar-se i planejar després.
Pugem al Mas de Santiago Borrassó on admirem la figuera de la seva entrada, arbre que ja ha perdut quasi tota la fulla. Ja només queda seguir per pista, primera boscana (passant a tocar el Toll del Cantina) i després lletja i polsegosa, i arribar als cotxes. Passen cinc minuts d'un quart de dues i hem fet nou quilòmetres sis-cents.
Des d'aquí ja anem cap el dinar qu'el tenim reservat al restaurant de La Cuina d'en Carlos, a l'ermita de Santa Marina de Pratdip, lloc on trobem la Maria Gracia i la Maite. El dinar ha estat abundant i bo, amb uns entrants de amanides, entremesos, palets de pa amb formatge de cabra i escalivada amb anxoves, tot allò d'entrant i en quantitat, després ha seguit el que havia triat cada u, entre civet de porc senglar, peus de porc (també anomenat mans de conseller), esquena de xai o llobarro al forn, per acabar amb postres a triar entre mousse de xocolata o crema catalana, amb vi, gasosa, aigua, cafès (o similars) i per rematar-ho xopet d'herbes.
Però la part principal de la sortida d'avui, com totes les que anem fent, no massa sovint segons qui, es el companyerisme i el bon humor durant tota l'excursió amb el remat final a l'hora de dinar, que hi ha moments que em dona l'impressió de no poder continuar menjant pel mal que em fa la panxa de tant riure, però estar clar que nosaltres tenim una “mestra de cerimònies” que a molts llocs pagarien per tenir una persona com ella.
Res mes, fins a la pròxima, que a veure si es al mes que ve per celebrar anticipadament el nadal, fum, fum, fum.
Ens trobem la Conxita i en Rafael, la Dolors i en Josep Maria, la Magda, en Ventura i l'Enric, la Marga i en Jaume, la Rosa Maria, el Santiago i el fill (perdó però no me'n recordo del nom), Josep Maria i jo, a la cruïlla de la carretera del Coll de Fatges a Pratdip, amb la pista, i tots els cotxes en filera ens anem fins passats uns dos-cents metres del Mas de Motarro on aparquem en una bona esplanada.
Sortim a peu quan passem cinc minuts de tres quarts de nou, en direcció al mas, tot passant entre mig de la font i la bassa. Quan estem a tocar el Mas, pugem pel roquer de la dreta, tot seguint unes marques blaves, creuem la pista, on podríem seguir per la mateixa pista però jo prefereixo seguir pel camí vell. Quan la pista tomba i es dirigeix cap els ventiladors i el nostre camí es dirigeix cap el Collet del Montalt, agafem la pista, passem per sota els dos ventiladors que estan aturats, i seguim la carena de la Serra del Coscoll. Agafem un sender molt poc marcat, tant l'entrada com el recorregut (sort que vaig posar una fita a l'entrada) que en pocs metres ens baixa a una pista, que es el camí de Llaberia; el seguim a l'esquerra fins el Collet de la Mafla. Des d'aquí ens dirigim al corral del mateix nom, encara que abans passem a tocar les restes d'un pou, una bassa i els companys trobem quatre rovellons.
A l'era del Corral de la Mafla es on tenia pensat parar a esmorzar, però la majoria diu de continuar una mica mes. Des d'aquí ens dirigim al Collet del Montalt, travessant dos branques de la part alta del Barranc de la Mafla.
Al collet parem a esmorzar, on com sempre en Josep Maria i la Dolors porten vi, cafè i gotes. Des d'aquí ens dirigim al cim, per les Solsides. Al cim fem les fotos de rigor, contemplen el paisatge i ja baixem per la banda sud-est. Al pas entre roques, quan el camí decanta a la dreta ens trobem dos motoristes que estan pujant, es veu que les lleis només les compleixen els ximples.
Arribem al camí de Llaberia, després de passar per dos trossos molt tapats, un per la vegetació que ha crescut molt i l'altre per una alzina i dos grans branques de pi caiguts per les nevades de l'hivern passat.
Des del camí de Llaberia agafem el sender que ens porta al Salt d'en Sanxo, el segon punt del dia (el primer era el cim), o admiren l'entorn; alguns queden una mica bocabadats, a mi també m'agrada molt, però es que estat varies vegades en poc de temps. Sortim creuant el barranquet i tornem a sortir al camí de Llaberia per pujar fins el coll de la Mina, admirant durant la pujada, els contraforts del Portadeix. Al coll trobem el Pr,, que a l'altura del Toll de la Mina deixa la pista per agafar un camí que ens porta fins la font d'en Sanxo i la part alta del salt, primer en forta pujada per suavitzar-se i planejar després.
Pugem al Mas de Santiago Borrassó on admirem la figuera de la seva entrada, arbre que ja ha perdut quasi tota la fulla. Ja només queda seguir per pista, primera boscana (passant a tocar el Toll del Cantina) i després lletja i polsegosa, i arribar als cotxes. Passen cinc minuts d'un quart de dues i hem fet nou quilòmetres sis-cents.
Des d'aquí ja anem cap el dinar qu'el tenim reservat al restaurant de La Cuina d'en Carlos, a l'ermita de Santa Marina de Pratdip, lloc on trobem la Maria Gracia i la Maite. El dinar ha estat abundant i bo, amb uns entrants de amanides, entremesos, palets de pa amb formatge de cabra i escalivada amb anxoves, tot allò d'entrant i en quantitat, després ha seguit el que havia triat cada u, entre civet de porc senglar, peus de porc (també anomenat mans de conseller), esquena de xai o llobarro al forn, per acabar amb postres a triar entre mousse de xocolata o crema catalana, amb vi, gasosa, aigua, cafès (o similars) i per rematar-ho xopet d'herbes.
Però la part principal de la sortida d'avui, com totes les que anem fent, no massa sovint segons qui, es el companyerisme i el bon humor durant tota l'excursió amb el remat final a l'hora de dinar, que hi ha moments que em dona l'impressió de no poder continuar menjant pel mal que em fa la panxa de tant riure, però estar clar que nosaltres tenim una “mestra de cerimònies” que a molts llocs pagarien per tenir una persona com ella.
Res mes, fins a la pròxima, que a veure si es al mes que ve per celebrar anticipadament el nadal, fum, fum, fum.
Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
.JPG) | -perfil.png) |
0000000000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada