"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 30 de gener del 2011

La Riba, Puig d'en Marc, Clot d'en Goda (amb els Caminants)

Ermita de la Mare de Deu de Gràcia - Riu Brugent

Avui m'he tornat a trobat amb els ex-companys de feina i membres del grup dels Caminants, ja que varem quedar que avui jo em preocupava de l'excursió i el company Josep Maria es cuidava del dinar. Per avui he triat un tomb que fa uns pocs mesos vaig fer amb el meu company Joan Josep, que es el tomb del Puig de Marc i el Brugent des de la Riba.
Ens trobem 15 companys al Cap de Riba, aparcant els cotxes en l'esplanada on tomben els camions, però ben arraserats, i sortint tot seguint el Gr., a les 9 en punt del matí.
Anem a buscar la carrerada que ens portarà al Corral del Bresca, veient durant la pujada diverses barraques de pedra seca, una d'elles a tocar. Una vegada al corral, anem a buscar el camí del Portell de l'Alzina, i per ell fins el Puig de Marc.
Visitem el pou, una mina on sempre hi ha aigua, passem pel costat de les runes del mas i anem a esmorzar a l'era, una magnífica construcció, encara que actualment molt deteriorada. Avui hem trobat a faltar el "cafetó" que sempre porten el Josep Maria i la Dolors, encara que el que sap mes greu es el fet que no hagin vingut a caminar per problemes físics,
Després de l'esmorzar, seguim una estona per la carena, per anar a buscar el Gr que ve de la Font de Pasqual, lloc a on ens dirigim. Si durant tota la pujada el camí estava bastant moll, però es caminava per terreny bastant rocós, i es podia anar pujant bastant be, ara a la baixada hem d'anar bastant mes en compte, entre el fang i el mullat del rocam, el terreny està molt relliscós.
Deixem a l'esquerra el camí als Tres Pilars, passem a tocar Castell d'en Dalmau, que va ser una de les escoles d'escalada del Camp de Tarragona, a la dreta deixem un camí que connecta amb el que puja al Portell de l'Alzina, i arribem a la Font de Pasqual, on fem una petita parada. Aquesta font era una de les que la gent de la Riba anava a fer fontades.
Seguim la pista, on encara hi ha glaç als tolls, i ens desviem per visitar, primer l'ermita de la Mare de Deu de Gràcia i després el que havia estat del “Campamento de los Almogávares”, de la O.J.E. , i que ara pertany a la Generalitat de Catalunya. Lloc que, excepte els que havien anat a aquells campaments, ningú ho coneixia. A partir de la primavera i sobre tot a l'estiu no es aconsellable entrar aquí s'organitzen Colònies de la Generalitat, llavors es tracta de seguir la pista fins la carretera.
Sortim a la carretera, i baixem a creuar el Brugent, deixant a l'esquerra la zona de pícnic de la Font Gran. El Riu Brugent, amb aigua, no ens representa cap dificultat travessar-ho, excepte un petit “saltet” entre dues roques, la resta de l'amplada es pot passar molt bé pel damunt de les pedres que sobresurten. Hi ha que dir que els lloc es preciós, encara que com no fa sol, avui manca una mica de lluminositat.
El Gr vell, que va, primer per damunt d'una canalització d'aigua, i després per camí trillat, ens porta a una cruïlla, on ens desviem per anar a visitar el Clot d'en Goda, lloc que un no s'ha de deixar de visitar-ho, tot netejat de fa poc, ombrívol i encisador, amb un rec que porta l'aigua a una bassa petita, d'allí a una cascada
d'on, després, es perd en direcció al riu. En aquest lloc fa un temps es va fer una competició d'escalada en bloc.
Ja només ens queda passar pel costat del Molí d'en Serra, creuar el Francolí, on baixa una bon tub des de alguna de les papereres, i ja entrar a La Riba.
Al costat de la carretera es queden uns quants caminants i la resta anem a buscar els cotxes, per les costerudes escales. Arribem quan manquen deu minuts per les dos de la tarda, després de fer uns mica menys d'onze quilòmetres.
En els cotxes anem fins a Montblanc, on al restaurant El Cau ens esperen cinc persones mes, entre elles el meu cònjuge, on reposem totes les calories perdudes durant el matí, i moltes més, estar clar.
El dia ha estat molt agradable, el temps encara que anunciaven sol al matí no l'hem vist, però no ha fet vent i no ha fet massa fred. Encara l'ambient era humit ens ha deixat caminar amb comoditat, això si, ben tapats.
Ha estat un dia de bona companyia, un ruta molt bonica, la gent ha quedat contenta (o m'han enganyat molt be, cosa que no crec), el dinar ha transcorregut amb molt bon humor, encara que avui han mancat els rampells de riure com altres vegades, però es que no sempre es pot anar al màxim. Hem quedat per tornar a veure's cap a finals de febrer.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografias, aquí.
0000000000000

dissabte, 29 de gener del 2011

Arriscar-se o no arriscar-se

Si bé és temptador anar al segur, quant mes ens arrisquem mes vius estarem. Al final el que mes lamentem són les oportunitats malgastades. Per il·lustrar-ho poso a continuació un tros d'un poema de Alfred Tennyson:

Tal vegada el corrent ens arrossegui, tal vegada acariciem les illes de la felicitat, i si bé, ja no tenim la força que teníem per moure cel i terra, el que som ho som, afeblits pel temps i la destí però forts de voluntat. Lluitar, buscar, trobar i gaudir.

dimarts, 25 de gener del 2011

El que no succeeix

Tot el que podria succeir i no succeeix, acaba sent portat pel vent i no deixa cap rastre.

dissabte, 22 de gener del 2011

Morro del Quer, des de Els Ferrers (Santa Maria de Besora)

Baumes dels Ferrers - Morro del Quer

Com que avui tinc un compromís a les quatre de la tarda a Sant Quirze de Besora, he buscat un tomb curt per les seves rodalies, i entre unes poques possibilitats he triat anar al Morro del Quer des dels Ferrers, a Santa Maria de Besora.
Surto de casa una mica tard sent el lluny d'on vaig. Arribo a l'entrada de la finca de els Ferrers, aparco es un racó d'un tomb, darrera d'altres dos cotxes i començo a les deu en punt del matí.
L'explicació de la ruta no te massa a explicar que no estigui super-explicat en les diverses pàgines d'inet. Jo l'ha he extret del blog de “fermuntanya”, amb alguna petita diferencia.
De pujada entro a visitar la Font dels Ferrers, llàstima d'entorn abandonat, però es natural ja que he llegit que fa anys que no raja aigua.
Fins on s'agafa el sender cap a les baumes es pista, boscana i agradable, a partir d'ara es sender, trillat. He volgut buscar les restes d'algun senderó que tallés els revolts de la pista, i l'únic que he aconseguit es punxar-me de valent, i això que he trobat el rastre del que potser era camí vell, però encara que no ho sembli, forà de la pista està ple d'esbarzers, rosers bords, aranyoners i altres.
Abans d'arribar a les baumes, trobo un rastre que puja a tocar el cingle, pujo i trobo unes baumes, que jo considero que ho son, es veu clar que aquí havien viscut, amb runes d'habitacles, el que m'estranya es que l'entorn està brut, amb moltes punxoses, sobre tot aranyoners. Segueixo amunt fins a sortir un camí mes bo i amb restes d'empedrat, i després de uns petits retombs, trobo el cartell de les baumes, que estan en un lleixa superior a l'anterior. Aquí l'entorn ja està una mica mes net, i aquí a part d'aprofitar la pared, també han fet alguna construcció separada.
Fins el Pla de Marenyol es van alternant els roures, les alzines i els pins, al pla canvia pels prats i del pla fins a El Barretó el bosc es transforma en fageda. Als plans hi ha un abeurador amb un bassot, ambdós estan glaçats, això que ja son les dotze. Al Coll del Barretó em trobo amb caçadors que estant posant les postes, es veu que no finalitza mai la temporada de caça. Al mateix coll hi ha les runes d'un pou, que o era de calç o de era de gel.
El Barretó son dos o tres masies amb els seus magatzems agrícoles i en mig està l'església de Sant Jaume, romànica.
Fins el Morro del Quer va per damunt dels Cingles d'en Cortada. El Morro, dalt es una gran esplanada amb una vista magnífica. D'aquí el camí continua fins a Milany, jo me'n torno per on he vingut, però ara del Pla de Marenyal segueixo per la pista que passa pel costat del Turó de les Tombes. Trobo el que el mapa senyala com a Font del Tell, que es una petita surgència. I de la pista fins el cotxe.
Arribo al cotxe a tres quarts de tres, després de fer quasi tretze quilòmetres. Encara tinc temps de dinar i anar al meu compromís de les quatre a Sant Quirze.
El dia ha estat esplèndid però amb bastant de fred. Es una excursió que val molt la pena, encara que l'hagi fer curta i quasi tota la tornada sigui pel mateix camí d'anada, fet que no m'agrada (m'agraden molt mes les circulars o les travesses). Considero que es una excursió a fer a la primavera amb els colors dels verds i el prats en ple esclat de colors, o a la tardor, amb els colors vermells dels roures i faigs, encara que al ser una excursió una mica forçada per les circumstancies, avui m'ho he passat molt be.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000

divendres, 21 de gener del 2011

dilluns, 17 de gener del 2011

Ermita de Sant Antoni de Pàdua (l'Aleixar)





Extret de la pàgina de l'Ajuntament de l'Aleixar:


"Encara se’n conserven unes parets rònegues; la que dóna al nord està prou sencera. Està situada a ponent del poble, a deu minuts a peu. Apareix documentada en el llibre d’actes del Consell (1671) quan es pren l’acord d’encarregar una campana per a l’ermita, o bé (13 de juny de 1687) quan acorden “que se fassas una profaso de pregarias a Sant Antoni per la plaga de la llangosta y ques llogia predicado y que tot los que asistiran a dita profaso vaigigan a peu descals”.
Posteriorment, i en el llibre de visites parroquials, es mana que s’hi posin coses (1732) i hi consta que no deixen fer-hi missa (1738). Però s’hi devia posar remei perquè el dia 13 de juny de 1817 “fou reconciliada l’ermita de S. Antoni de esta, profanada per las tropas enemigas francesas y nostras en la guerra passada…” (es refereix a la guerra del Francès, 1808-1814). Amb tot, aquesta normalitat va durar poc, perquè vicissituds del XIX, les carlinades, la devien tornar a afectar. En aquest sentit, el Diccionario Madoz, publicat el 1850, s’hi refereix dient “…y una capilla que habia también fuera de la villa dedicada a San Antonio, ha sido destruida durante las calamidades de la guerra civil”. Una visita pastoral del 1853 ja només esmenta l’ermita de Sant Blai i, encara en una altra del 1870, es diu: “no existiendo la ermita de San Antonio de muchos años en esta parte”.
A finals del segle XIX un capellà de la vila, en guarir-se d’una malaltia, es proposà de refer-la i demanà ajuda als vilatants. El senyor Lluís Barberà Xatruch, del mas de Borbó accedí a col·laborar-hi i féu tallar fusta en lluna vella d’Advent, però la iniciativa no es va consolidar i fa només uns vint anys que a la fusta se li donà una nova finalitat. Són molts, doncs, els anys que fa que l’ermita està enrunada, que potser encara resisteix perquè en fa menys que uns troncs en mantenien viva la possibilitat de rehabilitació".

La entrada estava situada al sud, de la que no queda cap rastre. L'ermita actualment està situada en un petit turonet, segons sembla per què han rebaixat el terreny circumdant, per la dreta hi ha un mas, per darrera i l'esquerra hi han plantacions d'ametllers i avellaners i pel davant el camí d'entrada al mas. El turonet està completament abandonat, ple de vegetació on predomina les figueres de moro, pel que fa quasi impossible bellugar-se per dins. Un lloc com aquest, que a banda de la part religiosa té la part històric-monumental, es inconcebible, i que l'ajuntament ho tingui en aquest estat d'abandó.
Les coordenades son, Datum WGS84, Projecció UTM, Norte 31T.x335857 y4563032, altura 291 mts..

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000

diumenge, 16 de gener del 2011

Coll de la Creu, Mas de Pau, Coll de l'Ereta, les Valls

Refugi del Mas de Damià - Des del Coll de l'Ereta

Ahir vaig quedar amb l'Esteve que avui aniríem a la comarca d'Osona a fer una ruta per aquella zona. A la nit he mirat la orto-foto de l'excursió programada i veig que el 95% es pista apta per cotxes, i com anuncien bon temps, decideixo (sense comptar amb el company) canviar de lloc, i anar als Ports, a fer una sortida una mica suau i no massa llarga. Mes tard parlant amb els companys Chris i Joan Josep decideixen apuntar-se.
Ens trobem al matí, li comunico a l'Esteve el canvi de plans i no li desagrada (menys mal). Passem a recollir a Chris i Joan Josep i ens dirigim a Arnes. El viatge es una mica dificultós degut a la boira que ens acompanya des de poc desprès de sortir de Reus fins a passat Bot.
Creuem Arnes i per pista cimentada arribem al Coll de la Creu on deixem el cotxe, encara que en principi la idea era deixar-ho a l'aiguabarreig del Barranc de la Vall i el Riu Algars. Sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí. El dia es molt humit i hi ha molta mullena i està una mica gebrat.
Baixem per la pista, deixem una serie de masos a dreta i a esquerra, alguns d'ells abandonats, i les restes d'un pou de calç fins que arribem al Toll del Vidre, lloc digne de visitar. Creuem el riu per anar fins a la font que està a l'altre costat. Hem de portar compte ja que hi ha una mica de gel en els “tollets” del riu i gebre a l'herba.
Seguim camí, creuant cinc vegades l'Algars, fins al Mas de Damià, lloc on esmorzem. Ens estranya molt que estigui tant net sent un refugi lliure. Després ens anem fins el Mas de Pau, hem de creuar tres vegades mes el riu. El mas està arranjat i l'entorn es molt maco i encisador. Fins aquí tot era pista, però agradable i molt bonica.
Remuntem el riu, tenim en ment arribar fins els Ullals del Mas de Pau. Per arribar als ullals ens mullem de valent, la vegetació es alta i esta ben xopa, però encertem la decisió, es digne de visitar l'entorn.
De camí al Coll de Montfort, passem a tocar les runes del Mas de Llusero. El camí es trillat i amb una pujada de fàcil fer, encara que hi ha alguns repetjons que fan suar. En dos moments trobem sendes cruïlles que ens fan dubtar, però pel que sembla ambdues es retroben. Arribem al Coll de Montfort però abans passem per una esplanada on hi han “pedres saleres”. Al coll seguim la pista a la dreta. La pista es transforma en camí, molt agradable, encara que continua pujant. Deixem a la dreta un avenc, sembla de bastant fondària, i també, a la dreta, un camí que puja a Terranyes. Nosaltres ens anem fins al Coll de l'Ereta, on hi ha les runes del que era un gran corral i on hi ha una miranda magnífica.
Deixem el camí de Terranyes, i baixem cap al Coll de Miralles, passant pel costat del Pi Ramut i el Pimpoll d'Arnes, dos arbres monumentals, que s'han guanyat a pols, el ser catalogats com a monumentals.
Al Coll de Miralles, al costat de la bassa antiincendis dinem. La veritat es que em va molt be ja que he arribat una mica cansat.
Anem a buscar el camí del Barranc de les Tosques, deixem a l'esquerra el camí al Mas de Minguet, a la dreta una balma obrada, a tocar a l'esquerra la Font de les Tosques, ben arranjada, i després d'una bona baixada arribem a la cruïlla amb el Coll de Xerto, del Mas de les Valls i del Coll de la Ferrera. Remuntem el barranc per anar a visitar les restes de les Pilastres (no acabem de descobrir quina utilitat tenia, pel que ens agradaria que alguna persona que ho sàpiga ens ho expliqués).
No ens entretenim massa per por que s'ens faci fosc abans d'arribar al cotxe, però encara tenim temps d'entrar a visitar les runes del Mas del Botzut.
Seguim pel Barranc de les Valls, i poc abans del seu final agafem el camí cap el Coll de la Creu, passant a tocar el Mas de Colet i la bassa natural del Mas de la Creu.
Arribem al cotxe a un quart i mig de set, després de fer mes de 21 kilòmetres, amb un desnivell acumulat de mes de mil metres, i això que havia de ser una sortida curta i suau..
El dia ha estat majestuós, un recorregut excel·lent, uns camins molt bons (en la seva majoria), uns mirandes esplèndides, un entorn fastuós, hem vist masos i corrals (uns enrunats i altres que no), pous, fonts, etc., una companyia magnífica, no es pot esperar gaire cosa mes d'un dia de muntanya. Només un però ... últimament no estic massa fi i he arribat molt cansat. La meitat del recorregut ja la coneixia i malgrat això la he repetit amb molt de gust i no em cansaria de repetir-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.
00000000000000

divendres, 14 de gener del 2011

La Punta Pericana des de Santa Magdalena

Ulldemolins - Punta Pericana

Com que el meu fill està de vacances i em va demanar sortir a caminar entre setmana, una mica per les nostres muntanyes, i després de quedar amb l'Esteve, decidim anar els tres al Montsant. Com que de tots els 100 cims que he fet, de l'únic que em manca la fotografia, es la Punta Pericana, decidim pujar-hi per completar la meva col·lecció de fotos.
Anem fins a l'ermita de Santa Magdalena d'Ulldemolins, on aparquem el cotxe, sortint quan manquen cinc minuts per tres quarts de nou del matí. El dia es molt humit i el terreny està una mica gebrat. Sortim pel camí d'Ulldemolins a La Morera, deixant-ho al Collet del Jaio Rafel, agafant a la dretà un camí que en el primer tram puja suaument. Com es normal en les últimes sortides, al començament no em trobo gens fi, sort que després m'aniré recuperant, com passa sempre.
Pugem pel Grau de Corb, deixant a la dreta la seva cova. Arribem a la cruïlla i anem fins a la Roca del Llençol. Després de contemplar tota la visió que es divisa des d'aquí, tornem a la cruïlla, tot passant a visitar dues grans balmes, una a cada costat del camí. Pel Grau de les Voltetes arribem al Collet del Parral, on trobem un ramat de cabres que, tot menjant, van en direcció a la Punta del Peret. Nosaltres parem a esmorzar, però primer ens hem de posar d'acord en el lloc exacte.
Després d'esmorzar anem en direcció a la punta del Peret. El pas de la carena ens fa dubtar uns moments, jo aquest camí ja l'he fet un mínim de tres vegades, en el temps, però sempre a l'inrevés, o sigui la visió es diferent. De seguida trobem les fites que ens portaran a la vessant del Barranc dels Pelags, que es per on es puja a la Punta Pericana, però abans passem per la Cova Cateri, una balma de gran amplada. Després pugem a una moleta rocosa, on trobem un altre petit ramat de cabres, i de seguida arribem al peu d'on es puja a la Punta. Mercès a una cadena i tres esglaons de ferro es fàcil pujar-hi (fàcil per a la gent normal, per a mi ja no ho es tant).
Dalt fem la foto, l'hem de repetir varies vegades, un altre cosa de la que no soc massa expert, ens delectem amb la visió que es veu, i baixem. Aquí dubtem una mica per la continuació, com porto dos tracks al gps, l'Esteve i jo seguim el que sembla mes curt, que es baixant directament fins a trobar a un rastre que ens porta al Coll de la Mola. En Bernat, sense saber-ho surt pel camí que es per on jo he pujat les tres vegades, però ell, el deixa i baixa des-grimpant un roquer. Ens trobem abans del Coll de la Mola, i des d'aquí baixem cap el Barranc del Parral, tota aquest tros fins a creuar el barranc està completament moll.
Una vegada creuat deixem a la dreta el camí que puja per la dreta del barranc al Coll del Parral, i la drecera al Pi de la Carabasseta, anant a visitar la Cova del Parral, una balma obrada.
Des d'aquí anem a buscar el Gr i a visitar la Cova del Madalenet. Arribem al Pi de la Carabasseta, on parem un moment. De seguida baixem, trobant un tercer ramat, i arribem a a Santa Magdalena, a tres quarts menys cinc de tres, després de fer mes d'onze quilòmetres i mig.
El dia ha estat magnífic, solejat i gens ventós. Tota la pujada fins a l'altiplà de la Malacabada i el tros des de la Cova del Madalenet a Santa Magdalena, els camins son molt trillats i no donem cap problema. Però el tros del mig es de mal caminar, no hi ha camí clar, son rastres, encara que la majoria no es gens perdedor. Ha estat una matinal molt profitosa, i un bon dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000000

diumenge, 9 de gener del 2011

Marxa de Sant Martí Sarroca, per pair els torrons

Església de Santa Maria - Can Barceló

Com vaig tenir prou amb la pallissa que em vaig fotre ahir, no es que fos massa forta però com jo no acabo d'estar del tot be, vaig acabar cansat, però avui m'he anat a Sant Martí de Sarroca a fer una marxa popular que diuen que es per pair els torrons. La descripció està publicada a la pàgina web del Centre Excursionista del Penedès que son els organitzadors.
Arribo a Sant Martí Sarroca i pregunto on està el Parc de Sant Julià, lloc de trobada, a les dos persones que li pregunto no tenen ni idea d'on es, pel que porto el cotxe fins el conjunt monumental, amb el Castell de Sant Marí i l'església de Santa Maria.
Van arribant els cotxes, i amb varis que parlem els ha passat el mateix que a mi, han pujat en cotxe per què no han sabut on era el parc. Per internet es pot trobar molta informació del conjunt monumental i del poble, però com a curiositat:
“El pla on avui hi ha el nucli urbà, en temps prehistòrics havia estat un gran llac, i el turó de La Roca estava unit a la muntanya fins que uns grans terratrèmols el van fer desprendre per obrir pas a la riera de Pontons i van fer extingir el llac”.
Sortim quan passa poc de les nou del matí, baixant pel poble vell anant a creuar la Riera de Pontons, anant vorejant uns camps de conreu de vinya, fins que deixem el camins amples per agafar un corriol que puja fort cap el Turó de les Bruixes, com es normal aquí comença el primer embús seriós, i això que no crec que passem de les 150 persones, però com soc dels últims em trobo l'embús de ple.
Mentre pujo vaig passant a uns quants. El cim està ple a vessar, estar clar, ja que es petit. Aquí em trobo una cosa estranya per part de l'organització. Han senyalitzat el recorregut amb uns cartons amb el nom del club i una fletxa, que van deixant a les cruïlles i en llocs una mica confusos, resulta que dalt del cim se'ls havien acabat i tenien la gent esperant per què arribés l'escombra amb els cartons replegats per donar-los al guia i tornés a començar a posar-los en el tros següent; fet que s'anirà succeint durant el matí.
Del turó, que no es el lloc mes d'alt d'aquesta carena, seguim carenejant, passem pel Pujol d'en Revell, aquest si que es el punt mes alt, encara que no està indicat, i baixem fort cap la Guàrdia, masia destinada a casa de colònies, lloc on hem d'esperar un altre vegada per l'assumpte dels senyals. Seguim per camins boscans i al poc de creuar la Riera de Comallera agafem una pista molt nova, solana i amb vegetació de garriga, o sigui sense ombra que ens portarà fins al cim de Turó dels Pins de Samuntà, on tenen previst l'esmorzar, llesques pa, tomàquets, oli, embotit, formatge, mandarines, vi i aigua, cada u es prepara el seu. Arribo amb el primer pilot pel que no tinc gaire problemes per preparar-m'ho tranquil·lament Vaig a fer cim i em fixo que soc l'únic a fer-ho.
La gent està una mica nerviosa, l'itinerari extret d'inet parlava d'un hora i jo que he estat del primer grup he estat un hora i tres quart, pel que la gent compta que les tres hores i mitja de marxa prevista en seran moltes mes.
Quan el guia surt amb la senyalització, seguim ruta, ara passem per la Muntanya Cremada de la Font de Maiol, continuen les pistes noves, solanes i sense ombra, fina arribar a la creu de Can Barceló. Per pista boscana baixem cap a Can Barceló, gran masia agrícola amb un monòlit digne d'admirar, no per bonic si no per com està fet. Nou re-agrupament. Aquí veig un altre mostra del mal comportament d'uns nens amb la complicitat dels pares, uns nens pugen a un ametller i comencen a agafar ametlles sense que els seus pares els diguin res, i això que esta dins de la finca del mas.
Seguim tombant camps de vinyes, i uns pocs anem a visitar l'alzina de Can Grau, com es anar i tornar la majoria no hi va. Per camí boscà baixem fins a Can Vallés, gran masia al costat del que era una industria farinera, de la que queda la gran fumera amb les construccions de la fàbrica.
Per camps de conreu arribem a l'ermita de Sant Joan Lledó, on es fa una foto conjunta. Ens dirigim cap a Sant Martí, però en comptes de pujar directe, anem cap a la Riera de Pontons, resseguint-la, parem a la Font de la Salut i anem a buscar el camí de sortida, pel que pugem on tenim els cotxes.
Arribo a tres quarts menys cinc de dues, després de fer uns tretze quilòmetres.
El dia ha estat bo, sense núvols, la ruta ha estat bastant acceptable, el camí a trossos bonics i a trossos pistotes, però les vistes han estat agraïdes, i alguns llocs dignes de veure. He de tornar a visitar el conjunt monumental, ja que quan he arribat estava tancat i quan he acabat la marxa ja era tard, havia quedat a dinar a casa.
Avui he trobat al grup anomenats “Los Folloneros”, que a més de ser un referent a les marxes populars tenen una pàgina d'internet on tenen informació de quasi totes les marxes que s'aniran fent.
No pujo el track a internet, a més de que ja hi son uns de similars, hi han altres persones que el pujaran.

Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000000000

dissabte, 8 de gener del 2011

Vilaverd, Rojalons i recerques

Font del Mas d'en Just - Font de Rojalons

Avui anem la Chris, en Joan Josep, l'Esteve i jo a fer una nova recerca, aquesta vegada entre Vilaverd i Rojalons. La sortida en principi es curta, però com anem buscant i catalogant masos, fonts, pous, basses, etc., es preveu que serà lenta.
Aparquem davant del poliesportiu de Vilaverd, que està a l'altre costat de la via, davant mateix de l'estació. Sortim quan manquen cinc minuts per un quart de nou, pel camí de Rojals. L'antic camí ha quedat tallat per la nova carretera C14 (antiga 240), i ara s'ha creuar per sota, per un camí que va a una serie de masos i masots, agafar a ma dreta, paral·lelament a la carretera i anar a buscar la continuació del camí de Rojals. Mentre pugem veiem una barraca de pedra seca, bastant desfeta i un cossi. No anem a buscar els Masos de Garrant ni el de Roig, el terreny no es propici, estan separats del camí a ma esquerra, i això que una guia vella diu que un queda a l'esquerra i l'altre a la dreta, deu ser per què el camí ha variat. Mes amunt trobem restes de l'antic empedrat, pel que demostra que era camí de bast.
Abans d'arribar al Mas d'en Just anem al cim de la Cugurulla del Mas d'en Just. Tenim una agradable sorpresa, teníem la impressió que ens punxaríem de valent, creiem que seria una pujada sense camí, i ens trobem un bon rastre i una mica fitat, fins dalt, amb una bona visió, sobre tot a l'est, des de la Torre de Pedrol fins a Montblanc. Al cim trobem una pedra gravada que ben be podria ser una pedra de sacrificis.
Després de baixar del cim anem a visitar la bassa d'en Just, hi ha una de nova (molt deteriorada) i una de vella, de terra. I al seu costat el que era la font, d'on sortia una tub cap a les bases. L'entorn es un bon fangar. Al costat de les runes del Mas d'en Just aprofitem per esmorzar.
Seguim amunt i ens parem a visitar la Font Freda, una bassa de pedra al costat del Salt de la Variella, un maset i unes runes a la vora mateix del penya-segat del Barranc de la Variella. I abans de tot això un bassot de terra, i encara abans ens trobem una gosseta que feia poc havia parit cinc cadells, dos estan morts i els altres tres estant mamant, com la gossa està afamada, li donem una mica de menjar i li deixem una mica mes i una mica d'aigua.
Mes amunt anem a visitar la Font del Barranc de la Variella, primer hi ha una arqueta d'on abans portaven l'aigua a Vilaverd i ara la porta a una bassa del Medi Ambient, i mes amunt la surgència. L'entorn d'on està l'arqueta es idíl·lic i d'on està la font es feréstec.
Deixem el camí que va cap al Mas de la Variella i agafem la pista que ens portarà a Rojalons. Amb la poca informació que tenim, sembla que ens passem la cruïlla a la Font de l'Auró.
A Rojalons, només en queden dos cases en peu i una tercera que està en reconstrucció, tot l'altre està enrunat. Busquem i amb feines trobem les Xumadures de la Font de Rojalons i la Bassa de la Plana o del Vicenç, quedant-se sense trobat la Bassa del Burriol. Parlem amb el pastor de Rojalons i ens dona unes poques informacions. Anem a donar un tomb cap el nord de Rojalons, en direcció a la Portella de la Drecera, i trobem una barraca de pedra i una rodona encerclada de pedres, i ja ve una bona discussió, bassa, era, o no res.
Tornem en direcció cap a la carretera, i abans parem a dinar, amb una sorpresa per part de l'Esteve que ens obsequia amb un “rosco de reis” i torrons de xocolata. I com no podia faltar, discutim, com sempre, però amb bon rotllo, aquesta vegada parlant d'història antiga i moderna.
Ja ve la baixada, ens costa trobar l'entrada al camí, el trobem mercès al gps, es un camí que devia ser molt maco, però ara està molt tapat, amb unes bones argelagues. Sortim al kilòmetre 6, i no es troba la continuació que ens faria estalviar-se un retomb de la carretera. Ara ens toca seguir un tros per ella, a mes del retomb que no estava comptat. Quan trobem a l'esquerra el camí que ens portaria a Montblanc, entrem ja que la fotografia aèria semblava que es veia alguna cosa, reculem ràpidament ja que son dos tires d'arnes. Passem pel costat d'un gran bassot, estem a una punta de la Serra d'en Bardina. De seguida deixem la carretera per un camí que baixa rapit, net i atorrentat pel pas de les motos, fins els Foguers on trobem el camí romà secundari de Tarraco a Ilerda, i que es el camí de Vilaverd a Montblanc. Passem pel costat d'un mas, d'una gran guixera i de les restes del que era una gran industria del guix. Creuem la carretera nova, i ja entrem a Vilaverd, quan son tres quarts de sis i hem fet disset kilòmetres set-cents metres.
El dia ha estat calorós, molt positiu pels nostres objectius, amb un recorregut bastant agradable, si descompten el tros de baixada entre Rojalons i el camí de Vilaverd a Montblanc, però si es surt de Vilaverd i no volem repetir es l'únic possible. Es transita per terreny recremat, de garriga, ple de coscoll i argelagues i com no podria ser menys, mes d'un esbarzer. Ens han quedat algunes coses per enllestir, però hi tornarem encara que si siguin lligant unes altres excursions.
Com es normal en aquestes sortides de recerca no poso el track ni els waypoints, si que poso un track rodó, sense els elements de recerca, si algú vol fer una matinal pujant de Vilaverd a Rojalons i tornar a baixar. Si algú vol alguna cosa en concret que ho demani i li servirem.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000000

divendres, 7 de gener del 2011

La meitat dels senadors han intervingut menys de 6 vegades en 3 anys

Traduït de la pàgina web "La Espuma del día", de Luis Díez, del 10 de desembre:

"El Senat es disposa a passar pel Pressupost de l'Estat com la llum pel cristall, sense tocar-ho ni tacar-ho. Un any mes, i van quatre en l'últim lustre, els senadors han dit: “Aparta de mi aquests totxos”, i amb l'apel·lació al veto per part del Partit Popular, Convergència i Unió, Esquerra Unida i Esquerra Republicana de Catalunya es disposen dilluns que ve a retornar-los al Congrés sense modificació alguna. Ni tan sols l'ajust d'ingressos i despeses de les últimes decisions del Govern, inclosa la supressió de la petita ajuda als aturats que han esgotat el subsidi, mereix la seva atenció.
M'he esforçat a revisar les fulles “de servei” dels 262 senadors triats per les províncies i designats per les Comunitats Autònomes i he comptat 47 que no han obert la boca en el ple en tres anys. Intervencions, zero. Alguns han parlat en les comissions, però molt poc. És el cas d'Armando Castañosa, del PP de Lugo, alcalde de Cospeito, que ha intervingut dues vegades en una comissió, o el de Matías Conde, del PP d'Huelva, qui va presentar una vegada, ja fa temps, una moció sobre agricultura en la comissió corresponent, o el Juan María Cornejo, del PSOE de Cadis, qui va parlar una vegada a la fi de 2008 en la Comissió de Peticions que s'ocupa de donar el vistiplau a les dedicacions d'activitats privades i compatibles de les seves senyories.
Es podria seguir citant la llista dels 47 inèdits i esmentar per exemple a Juana Iturmendi, del PP basc, que ha intervingut una vegada en la Comissió de Cooperació Internacional davant la compareixença d'un membre del Govern; a Julián Gutiérrez, del PP de Palència, alcalde de Santibáñez, que en tres anys ha parlat uns minuts en la Comissió d'Entitats Locals; a José Luis Lacueva, del PSOE de Terol i regidor d'Alcanyís, que només ha intervingut una vegada en la Comissió Mixta del Tribunal de Comptes; a Manuel Talaia, del PP de Badajoz, qui malgrat ser actor de teatre i guia turístic mai ha obert la boca ni en ple ni en comissió alguna com no hagi estat per badallar. Tampoc l'ha obert ni en ple ni en comissió el seu coreligionari valencià Juan Antonio Rodríguez Marín ni el col·lega del PSOE de Cantabria Jesús Marlote. Si hi hagués un premi als senadors silents, se'l portarien ells.
Alguns dels 27 que només han intervingut una vegada ho han fet en ocasió del debat dels Pressupostos de l'Estat per 2010. Això va ocórrer l'any passat per aquestes dates, però en el present curs, si les forces de l'oposició no canvien de pensament perdran l'ocasió de defensar les seves esmenes als articles i seccions sobre els temes econòmics d'interès per a les seves petites pàtries i per a la gran. Així les coses, el socialista castellonenc Antonio Canedo, el conservador de Salamanca Salvador Cruz García i el murcià, també del PP, Juan José Peñarrubia, que comptabilitzen una intervenció en tres anys gràcies al debat pressupostari de l'any passat, no podran brillar en el Diari de Sessions.
A part els 74 senadors que s'han guanyat el sou amb cap o amb una intervenció en un trienni, altres 16 no han aconseguit la xifra d'una intervenció a l'any i s'han quedat en dos. Els que han intervingut tres vegades són 7, i els que han parlat en quatre i cinc ocasions s'eleven a 27, entre ells, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, que ha usat la paraula quatre vegades, tres més que la senadora i ministra de Sanitat, Leire Pajín, qui només va parlar per defensar la llei de l'avortament. El resum llança un curiós balanç: 124 senyories, gairebé la meitat de la Càmera, poden explicar les seves intervencions sense dits o amb els de una mà, la qual cosa pot ser també molt cansat".

Deuen estar molt cansats, per això han tingut que aprovar la prorroga de les llei de les seves pensions de jubilació.

dijous, 6 de gener del 2011

XI Marxa de Reis, a Massanes

No se on vaig llegir que la marxa popular de Massanes, que es celebrà cada any el dia 6 de gener - aquesta es la XI edició – es una de les mes significatives de La Selva, potser es per que es fa el dia de reis.
Ahir a la nit vaig pensar que podria estar be anar-hi, pel que em preparo la motxilla i poca cosa mes, ja que donen d'esmorzar. La propaganda diu que la sortida es a les 9 del matí del pavelló municipal. Quan estic arribant al poble em trobo que bastant "marxaires" estan creuant la carretera, el que demostra que fa una estona que han sortit, per què es creua al dos kilòmetres de marxa. Aparco al camp de futbol, habilitat per això, i per unes escales de fustes, molt relliscoses, baixo fins el pavelló a fer la inscripció. M'adono que tots els que veig son corredors i no marxadors. Pregunto a l'organització i resulta que a les nou surten els corredors, però que a partir de les vuit la gent va sortint i pel que sembla serè dels últims caminants a sortir.
Em donen el número 309, al final hi han 320 inscrits, i surto a les nou en punt, per un camí asfaltat. Al poc em passen tots els corredors. Durant la marxa em passaran un matrimoni una mica mes jove que jo, un grupet de tres persones on va una persona amb una mica de grassa al damunt que esbufega fins en les petites pujades i un altre matrimoni mes gran que jo, i resulta que quan arribo només tinc darrera tres dones; per poc tanco marxa. A l'arribada em donen un entrepà de llom a la brasa, pa cruixent i llom boníssim, una coca-cola i un petit record.
Escolto comentar als organitzadors que la marxa popular que un no s'ha de perdre es la d'Arbúcies, que la fan a la primavera. Prenc nota.
Referent a la marxa d'avui, no massa cosa a explicar, es un tomb per les rodalies de Massanes, poble de la comarca de La Selva. Fins el kilòmetre set tot per pistes asfaltades, cimentades o de terra ben trillada pels cotxes. A partir d'aquí segueixen les pistes, però ara ja mes boscanes amb algun lloc bastant enfangat, encara que tot el tomb ho hauria pogut fer amb el meu cotxe. El paisatge ha estat bonic, encara que a la primavera o tardor hauria estat millor. Boscos de pins, alzines sureres i no sureres, pollancres, eucaliptus, etc. Hem passat prop de varies masies, alguna xabola, i algun xalet, també pel costat d'alguna fabrica de “merdel núm. 5” (granja de marrans).
En total he fet 11,500 kms. en dos hores i tres quarts. El que si que no val la pena es estar 3 hores i mitja a la carretera per caminar menys de dotze quilòmetres.

Per baixar el track, teclejar aquí. Avui no hi han fotografies.



0000000000000000

dimecres, 5 de gener del 2011

El Congrés blinda les pensions daurades de diputats i senadors

Traduït de la pàgina de l'ABC del dia 17 de desembre:

"Mentre la comissió parlamentària del Pacte de Toledo no es va posar ahir d'acord sobre la proposta del Govern d'allargar l'edat legal de jubilació dels 65 als 67 anys, la qual cosa si que ha acordat per majoria aquesta comissió és recomanar al Govern que ampliï el nombre d'anys necessaris per cobrar el 100% de la pensió. Casualment, aquesta recomanació no afectarà als diputats i senadors, que mantindran intactes els privilegis que gaudeixen les seves pensions.
Actualment, qualsevol treballador ha de cotitzar un mínim de 15 anys per tenir dret a una pensió de jubilació. Amb els actuals 15 anys, es té dret a cobrar tan sol el 50% de la pensió corresponent. A partir d'aquí, s'augmenta un 3% per cada anualitat fins als 25 anys de cotització, que correspondria el 80% de la prestació. Des dels 25 anys fins als 35 de cotització, el percentatge s'incrementa en un 2% cada any.
Però per cobrar el 100% de la pensió no és suficient haver cotitzat 35 anys, sinó que cal tenir 65 anys complerts. Cal recordar que l'edat legal de jubilació —doncs no existeix una edat obligatòria— és els 65 anys i que qualsevol persona es pot jubilar anticipadament a partir dels 61 anys, però amb uns coeficients reductors d'entre el 6,5 i el 8% per cada any que falti per complir els 65. Per l'altre extrem, es pot seguir treballant fins als 70 anys, amb una bonificació anual del 2%.
La reforma del Govern elevarà segurament de 15 a 20 anys els anys necessaris per percebre el 50% de la jubilació. Això suposarà una retallada de les pensions del 5%, segons ÚS, i un estalvi de 10.000 milions per a la Seguretat Social, segons el Ministeri d'Economia. El portaveu del PP en la comissió del Pacte de Toledo, Tomás Burgos, va reconèixer ahir que la rebaixa mitjana en aquestes prestacions seria d'entre el 5% i el 10% fins a 2040.
Totes aquestes retallades no afectaran als 350 diputats i als 264 senadors espanyols, que mantindran el privilegi de cobrar el 100% de la pensió en el moment que superen els 11 anys d'activitat parlamentària. És més, si qualsevol treballador necessita cotitzar a la Seguretat Social 15 anys per cobrar una pensió, millor dit, solament el 50% de la mateixa, les seves senyories amb set anys d'activitat en qualsevol de les Càmeres ja té dret a percebre el 80% de la seva pensió. Aquest percentatge s'eleva al 90% si cotitzen 10 o 11 anys.
A més, mentre un treballador no pot jubilar-se abans dels 61 anys i, a partir d'aquesta data i fins als 65 se li restarà anualment entre un 6% i el 8% de l'import de la pensió, les seves senyories poden jubilar-se als 60 anys amb 40 de cotització, segons recull el reglament de pensions parlamentàries d'11 de juliol de 2006. Sobre la reunió d'ahir de la junta de portaveus del Pacte de Toledo cal afegir que l'informe que emetrà aquesta comissió sobre la prolongació de l'edat legal de jubilació proposada pel Govern al gener passat plasmarà el desacord dels partits polítics a través d'una recomanació que deixa clara aquesta discrepància.
D'aquesta forma, la comissió del Pacte de Toledo, que es va reunir durant més de tres hores, va resoldre la redacció de la recomanació proposada pel grup socialista en la qual no fixava l'edat legal de jubilació i que per al PP, IU, ERC i BNG deixa la porta oberta a l'Executiu per elevar aquesta edat en el projecte de llei que redactarà a la fi de gener".

ESPANYA VA BE!!, per uns pocs, està clar.

dimarts, 4 de gener del 2011

Per què serveix el Senat espanyol?

Traduït d'una consulta efectuada a la pàgina web de "Todo Expertos":

"Usuari: M'agradaria saber quina és exactament la funció del senat a l'actualitat. Moltes gràcies. Una salutació.

Expert: 1º El Senat exerceix al costat del Congrés la funció legislativa, primer el Congrés aprova la llei, passa al Senat que pot o confirmar-ho, introduir esmenes o vetar-ho, El veto haurà de ser aprovat per majoria absoluta del Senat i les esmenes per majoria simple.
Si el Senat aprova un veto el Congrés dels Diputats podrà ratificar per majoria absoluta el text que va remetre a la Cambra alta, o per majoria simple una vegada transcorreguts dos mesos des de la interposició del mateix. El Congrés, així mateix, es pronunciarà sobre les esmenes del Senat acceptant-les o no per majoria simple
2º Pot iniciar el procediment legislatiu mitjançant proposicions de llei al congrés
3º Exerceix el control del govern, com el Congrés amb preguntes, interpel·lacions, mocions, comissions d'investigació
4º Sobre la base de la seva naturalesa de Càmera territorial exerceix funcions referides a matèries de transcendència autonòmica en les quals el Senat iguala els seus poders als del Congrés dels Diputats i fins i tot té la facultat de pronunciar-se amb caràcter previ:
Autorització dels acords de cooperació entre Comunitats Autònomes (article 145.2 CE).
Dotació, distribució i regulació del Fons de Compensació Interterritorial (article 158.2 CE).
Adopció de mesures per obligar a les Comunitats Autònomes al compliment forçós de les seves obligacions constitucionals i legals o prevenir la seva actuació quan atempti greument contra l'interès general d'Espanya (article 155 CE).
Apreciació de la necessitat de dictar lleis d'harmonització de les disposicions normatives de les Comunitats Autònomes (article 150.3 CE).
5º La participació del Senat en el control de la política exterior a través de l'autorització o denegació de la ratificació de tractats internacionals

Usuari: Si el Senat aprova un veto el Congrés dels Diputats podrà ratificar per majoria absoluta el text que va remetre a la Cambra alta, o per majoria simple una vegada transcorreguts dos mesos des de la interposició del mateix. No entenc molt bé aquest paràgraf, podries aclarir-m'ho?. Una salutació. Gràcies.

Expert: Si per descomptat. Primer el congrés aprova una norma, aquesta norma passa al senat que debat i vota sobre ella. Si el senat resulta que no aprova la norma es produeix el veto. Això no anul·la la norma, sinó el que fa és que aquesta norma torna al congrés, que vota sobre si aixecar o no el veto, el congrés torna a votar i si surt majoria absoluta a favor de la norma, la mateixa queda aprovada

Usuari: I, en el cas que una norma sigui vetada pel senat, torni al congrés i allí sigui aprovada per una majoria simple, la norma seria aprovada o què succeiria amb ella?

Expert: Si el congrés aprova aquesta norma vetada pel senat, la mateixa serà vàlida i entrarà en vigor.

Usuari: Pel que veig llavors no té molt sentit el que s'enviïn al senat les normes aprovades pels diputats si després encara que siguin vetades allí tornaran al congrés... Gràcies per la resposta. Salutacions. "

I ja no va haver mes conversa, pel que l'última frase de l'usuari es correcta. Llavors i de seguida ve la pregunta, per què diantres serveix el senat, si no es per què 264 persones visquin dels nostres impostos, d'ells 208 que han estat elegits i 56 designats a dit.
No rebaixen el sou als funcionaris, als pensionistes, treuen ajudes socials, etc. El primer que haurien de fer es REBAIXAR EL NOMBRE DE SANGONERES I DE "XUPOPTERS".
Un altre dia parlaré del sou que cobren els senadors i els parlamentaris.

dilluns, 3 de gener del 2011

Anècdotes dels polítics a Espanya. Què grans miserables

Traduït de la pàgina de Jorge Valín Weblog, amb el mateix títol que he posat. Es possible que hi hagin alguns errors de traducció, però la veritat es que ho he fet el millor que sé:

"Està circulant per Internet un email carregant contra la classe política i els seus múltiples abusos. Gran part de les coses que diu són extretes de notícies que jo mateix he escrit en les meus articles. Crec que en línies generales és creïble Ho copio i ho pego:

TOTS HEM DE SABER:
1.- Amb el que guanya Rajoy en un mes, una pensionista amb quatre fills viu durant dos anys i mig.
2.- Tal és el descontrol, que en espanya no ni una sola institució que conegui quants polítics cobren de l'Estat.
3.- Un espanyol té una pensió màxima de 32.000 euros anuals, però els polítics tenen dret a pensions vitalícies molt superiors. 74.000 euros en el cas dels primers espases de “La Casta”. A més aquestes pensions no són incompatibles amb altres sous de la Administració o amb altres activitats econòmiques. Un diputat o senador ha d'estar només set anys en el càrrec per optar a la pensió màxima, mentre que un treballador autònom o per compte d'altri necessita 35 anys cotitzats.
4.- La retenció de les nòmines dels diputats i senadors és només del 4,5%.
5.- Sap vostè que paga de la seva butxaca les multes que la DGT imposa als polítics?. I que a més les paga amb recàrrec?
6.- Viatges innecessaris? Una comissió del Congrés demana permís perquè 60 diputats viatgin quatre dies a Canàries a estudiar el cultiu del plàtan.
7.- Zapatero és l'únic president de la UE que carrega les seves despeses vacacionals als pressupostos estatals. Viatja amb 100 persones durant tres setmanes.
8.- JOSÉ MARIA AZNAR: és el únic ex-president del Govern que ha sol·licitat el sou vitalici que suposa asseure's en el Consell d'Estat: 74.000 euros anuals. Nòmina que tenia la pretensió de sumar a la d'executiu del magnat de la premsa Rupert Murdoch. L'hi van denegar però li va sortir rentable. Aznar renuncià per un sou de 220.000 euros a l'any, tres vegades més del que cobrava com a conseller d'Estat. [Resulta difícil xifrar, com en el cas d'altres ex-presidents, quants diners sumen les seves activitats privades i públiques].
9.-ABSENTISME: no existeixen dades oficials sobre la falta al treball dels polítics o almenys no s'ha fet públic..
10.-AVIONS: els diputats poden utilitzar al seu antull amb càrrec a les arques de l'Estat avions, trens o vaixells. Disposen de 5.000.000 d'euros a l'any per viatges.
11.- JOSÉ BONO: entre sou i complements, el president del Congrés cobra 13.856 euros al mes: 3.126 per diputat, 3.605 com a complement, 3.915 per a despeses de representació i 3.210 de lliure disposició. Les dos últimes partides sumen mes de 6.000 euros mensuals per a menjars, regals i actes de protocol. Tots aquests diners sense comptar les indemnitzacions previstes per llei per sufragar “despeses que siguin indispensables per a l'exercici de la seva funció”.
12.- JOSÉ BOTELLA: el cunyat de José Maria Aznar va ser fitxat a Brussel·les, des de les oficines del PP en aquesta capital. En el tribunal que ho examinà per funcionari estava un membre determinant, Gerardo Galeote, que presidia la delegació Popular a Europa. En menys de dos any el germà d'Ana Botella es blindà amb un sou europeu per a tota la vida.
13.- JESÚS CALDERA: l'ex-ministre de Treball i Assumptes Socials rep 6.319 euros mensuals pel seu escany a la cambra baixa, on arrodoneix el seu sou com a vocal de la Diputació Permanent i president d'una comissió Quan era ministre va pujar el salari mínim a 600 euros. Quatre anys després, el seu sou és 10 vegades superior a aquesta xifra, que rep simplement per no obrir la boca. Caldera no ha presentat ni una sola iniciativa ni ha intervingut al Congrés des que va començar l'actual legislatura. Al final, va cobra en 2009 mes de 120.000 euros pels serveis prestats.
14.-CÀRRECS: Hi ha 8.112 alcaldes, 65.896 regidors, 1.206 parlamentaris autonòmics, 1.031 diputats provincials, 650 diputats i senadors, 139 responsables de “Cabildos” i Consells insulars i 13 consellers de la Val d'Aran
15.-CÀSTIG: mai s'ha sancionat a cap polític per incomplir el Codi del Bon Govern, que se suposa que controla les bones pràctiques de l'Executiu.
16.-COTXES: el luxe de molts dirigents autonòmics els porta a asseure les seves “posaderes” en automòbils de mes de 100.000 euros. Gallardón, l'alcalde de Madrid, es mou en un Audi A8 de 591.624 euros. Va ser contractat en arrendament fins a 2011, aixi l'alcalde gasta 150.000 euros a l'any de la butxaca dels seus ciutadans per moure's per la ciutat i voltants. Catorze dels 17 presidents autonòmics fan servir Audi. El valencià Francisco Camps té varis a la seva disposició (aquesta comunitat disposa de 200 vehicles per als seus alts càrrecs, la majoria d'ells Volvo S80, de 40.000 euros), el mateix que succeeix amb Chaves a Andalusia, govern del qual compta amb 234 cotxes oficials.
17.- MANUEL CHAVES: cobra a l'any 81,155 euros per ser ministre mes una indemnització de 46.000 a l'any per abandonar la presidència de Andalusia. O sigui, 127.155 euros anuals. Dos sous de l'Estat compatibles només per alts càrrecs. Pels demés espanyols està prohibit per llei.
18.- BALAFIAMENT: el Congrés gasta cada any 160.000 euros en regals de nadal. 11.000 càrrecs públics reben obsequis per aquestes dates, una despesa que suma a l'any 2.20.000 euros.
19.-DEUTES: cada espanyol deu als bancs 566 euros pel deute dels ajuntaments.
20.-DESCONTROL: és tal en la administració de fons públics que en Espanya no ni una sola institució que conegui quants polítics cobren de l'Estat.
21.-DIETES: els parlamentaris que no viuen a Madrid reben, a mes del sou, altres 1.823 euros al mes per les seves suposades despeses de manutenció i allotjament. Els locals, 870 per a despeses, lliures d'impostos. La suma d'aquests senzills complements supera el sou de 12 milions de ciutadans. A mes cobren 150 euros cada dia si surten a l'estranger, i 120 si viatgen pel país
22.-ENDOLLATS: fins a fa tres mesos, cada eurodiputat disposava de 17.140 euros al mes per contractar a familiars. L'ex-president del PP de Catalunya i vicepresident de la càmera europea, Alejo Vidal-Quadras, va posar en nòmina com a secretari a Brussel·les a Albert Fuertes, germà de la seva esposa. I l'eurodiputat de Càceres pel PP, Felipe Camisón (mort al maig de 2009) va contractà al seu cònjuge com a assistent, igual que va fer la també diputada popular Cristina Gutierrez-Cortines amb la seva filla. I el mateix va fer el socialista Enrique Barón amb la filla d'un militant afí. A l'actualitat, els familiars directes han estat eliminats de les plantilles dels diputats espanyols. No obstant això, els parents de sang han estat reemplaçats per personal pròxim al partit.
23.- FUNDACIONS: 52 polítics nacionals ocupen càrrecs en 74 fundacions diferents: 31 pel PSOE, 28 pel PP i 4 per la resta de grups. La conservadora Soledad Becerril sembla la mes activa: és membre del patronat de sis fundacions. No totes tenen un marcat caràcter polític.
24.- ALFONSO GUERRA REINA: fill de l'ex-vicepresident del Govern, Alfonso Guerra. Va ser triat a dit com a assistent del vicepresident del Parlament Europeu, el socialista Miguel Angel Martínez. Mes de 140 milions a l'any marxen en sous d'1.200 recomanats. Amb aquests diners es podria mantenir els serveis d'una ciutat espanyola de 115.000 habitants durant un any.
25.- HISENDA: la retenció de les nòmines dels diputats i senadors és només 4,5%.
26.-HORES EXTRES: en 2008 el Govern de La Rioja va pagar 200.000 euros extres als seus conductors. Van realitzar 870.182 kilòmetres, uns 2.300 al dia, el que seria suficient per creuar tres vegades Espanya de l'est a oest. Una despesa curiosa ja que és la comunitat mes petita del país i la seu població inferior a la de qualsevol ciutat dormitori de Madrid. L'ús de cotxes oficials per a assumptes particulars és una pràctica tan comú com a soterrada.
27.-IBARRETXE, JUAN JOSÉ: l'ex-lehendakari del Govern basc rep uns 45.000 euros a l'any, la meitat del que ingressava quan era president. I ho cobrarà de per vida, igual que tots els membres del seu executiu. Aquest tipus de jubilacions estan molt per sobre del legal per a la resta dels espanyols, que no poden cobrar mes de 32.000 euros anuals, per molt que hagin cotitzat tota la seva vida.
28.-IMPOSTOS: un ciutadà, per exemple, de Madrid sustenta amb els seus impostos el salari de 27 regidors, 120 parlamentaris de l'Assemblea madrilenya, 264 senadors, 350 diputats nacionals i 54 del Parlament Europeu. En total, 815 càrrecs electes amb un sou basi que supera els 3.000 euros. I sense explicar els llocs de confiança que arrossega cadascun.
29.-JUBILAT D'OR: després d'abandonar el FMI, Rodrigo Rato regressà a espanya amb una pensió vitalícia de 80.000 dòlars anuals. Sumats al sou de ex ministre, en 2006 va rebre 37.070 euros mensuals. [Un espanyol necessita cotitzar almenys 35 anys, 15 amb la base mes alta, per poder cobrar la jubilació màxima de 32.000 euros a l'any].
30.-MARISCADES: no hi ha límit legal per als menjars de representació dels polítics espanyols. Tampoc hi ha fiscalització prèvia a l'hora de comprar pernil, xampany o puros d'alta cava. Exemple descontrol és el socialista valencià Vicent Costa. Acabava de perdre les eleccions municipals a favor del PP, però seguia sent alcalde en funcions. I com tal es gastà casi 500 euros dels diners públics en gambes, escamarlans, llagosta, navalles, pernil i caldereta. Un bon comiat.
31.-MÒBILS: els senadors compten amb 1,7 milions d'euros a l'any per despeses de telèfon L'ajuntament de Sanlúcar de Barrameda tenia 270 donats d'alta. Entre els serveis que va pagar hi havien descàrregues de jocs, cridades a Cuba i a diverses línies eròtiques
32.-MOROSOS: els membres de “La Casta” van invertir 66,6 milions d'euros en la celebració de les eleccions general de 2008. D'aquests diners, 44 milions van ser prestats per bancs espanyols per finançar campanyes publicitaries megalòmanes Les mateixes entitats que aquest any de crisis van embargar els habitatges a 60.000 famílies per falta de liquiditat. 180.000 persones es van quedar sense sostre. No obstant això, els partits de “La Casta” deuen als bancs 144,8 milions d'euros.
33.-NEGOCIS: Només el 33% dels diputats del Congrés es dedica en exclusiva a la seva labor política. La resta engreixa els seus comptes corrents amb la participació en empreses privades, fundacions i col·laboracions vàries. Alguns, com el diputat del PP Miguel Angel Cortes aglutina fins a 12 activitats extra-parlamentaries.
34.- NÒMINES: els sous dels polítics electes (80.000 membres de “La Casta”, que omplirien un estadi com el del Reial Madrid) costen als ciutadans uns 720 milions d'euros a l'any, mes que el pressupost anual de tota la xarxa ferroviària, tres vegades superior als diners dedicats a cuidar el patrimoni nacional i 60 vegades mes que el que gasta el país en salut bucodental per a jóvens
35.- LEIRE PAJÍN: en 2000 es coronà com la diputada mes jove d'espanya. Vuit anys després, amb 33 d'edat, ja té dret a una indemnització de 85.000 euros anuals de l'Estat. Rep 5.500 euros al mes pel seu treball al capdavant del PSOE, té dret al 80% del seu sou com a ex secretària d'Estat de Cooperació, 103.000 euros anuals amb tots els complements, al que cal sumar 3.126 com a senadora.
36.-PENSIÓ D'ESCÀNDOL: els ex ministres mantenen durant dos anys una pensió per cessament de 58.000 euros anuals, xifra sis vegades superior a la pensió mitja espanyola. A l'actualitat, quatre ex-ministres compatibilitzen aquests diners amb el sou de diputat: José Antonio Alonso, Fernàndez Bermejo, Maria Antònia Trujillo i Jesús Caldera.
37.-PROSTITUTES: el regidor de Palma de Mallorca, Rodrigo de Santos, va gasta mes 50.000 euros en prostituts i bars d'ambient. En Estepona, diversos membres municipals estan sent investigats per cobrar 42.000 euros a una xarxa investigada per l'Audiència Nacional per obrir un local d'alternació. En 2002, l'ex-alcalde de Dolores (Alacant) va ser condemnat a sis mesos de presó per abonar la factura d'un local d'alternació, al que va anar amb set comensals.
38.-REGALS: no hi ha una llei concreta sobre els obsequis que poden acceptar o no els polítics. A EUA, per exemple, passen a l'Estat. Condolezza Rice va rebre l'any passat en els seus viatges oficials joies per valor de 360.000 euros. Aquí ningú té l'obligació de declarar-los. Es poden quedar amb ells. Sense mes.
39.- PEDRO SOLBES: després de deixar la política a l'abril de 2009, l'ex-ministre de Economia es va trobar amb una renda d'uns 12.000 euros mensuals (una pensió de 2.725 euros per ser funcionari, la seva pensió vitalícia com a ex comissari europeu i altres 5.700 al mes com a compensació per dos anys, per ex-ministre). A Solbes, doncs, li esperava una jubilació cinc vegades major que la de qualsevol espanyol.
40.-SECRETS: l'obscurantisme sobre les despeses arriba a l'absurd. El Parlament Europeu compta amb una Oficina de Lluita Contra el Frau (OLAF, per la seva sigles en angles). No obstant, els seus informes són confidencials i el seu contingut complet nomes es conegut pels parlamentaris. Els votants poden saber de les bones accions dels polítics però només “La Casta” coneix dades sobre el frau.
41.-SENSE LÍMITS: cada parlament autonòmic, diputació o ajuntament fixa el sou dels seus càrrecs electes sense límit ni baremo algun. José Bolarin, alcalde de Ulea (Múrcia), amb 900 habitants, cobra uns 4.000 euros. El de Ricote, prop del poble anterior, es porta 40.000 a l'any en una població que no arriba als 1.300 veïns. I l'alcaldessa de Marbella, Marisol Yagüe, cobrava més que el president del Govern: 84.462 euros a l'any en un ajuntament que estava en fallida.
42.-TAXIS: la comoditat de les seves “senyories” per fer el seu treball és tal que el Congrés regala als quals no disposen de cotxe propi una targeta personalitzada amb un saldo de 250 euros mensuals perquè viatgin en taxi per Madrid.
ACTUALITZACIÓ. Segons informa un usuari en “Menéame”, gran part d'aquestes anècdotes provenen del llibre “La Casta”, de Daniel Montero.
Publicat per Jorge Valín el 28/12/2010 a les 12:16 "

00000000

diumenge, 2 de gener del 2011

Un matí a la Mola de Colldejou, .... i altres

Pouet de la Mola - Colldejou

Aquests últims anys s'ha posat de moda pujar a La Mola de Colldejou el dia primer de gener i a les dotze del migdia fer una celebració amb cava, que cada u es puja. Jo com sempre vaig fora del normal i ahir em vaig quedar a casa i he anar avui a la Mola.
Ahir vaig veure la previsió del temps, i com sempre o s'equivoquen o jo ho miro malament -segur que es això ultim -, però per avui anunciaven una mica de vent i boires a la costa de la Catalunya Central, o sigui que interpreto que no hi haurà boira però que farà vent (com sempre).
Surto de casa i quan em vaig apropant vaig veient els núvols coronant la Mola i la Serra de Llaberia, penso que marxaran a mida que avanci el dia. Aparco el cotxe al davant de l'església i surto a peu a un quart de nou del matí, amb un fred que pela.
Vaig deixant el camí a l'hípica, la font de n'Empranios (ara amb caseta d'obra i canalitzada), la pista al Coll de Freginals, una barraca de pedra en una parada d'avellaners, les restes d'un pou, i als últims revolts de la pista, la deixo pel camí que puja directe al Coll del Guix: hi han tres entrades, jo he agafat la primera però aconsello agafa la segona o millor la tercera.
Al coll del Guix, la boira ja es una mica espesa i es de les que diríem “boira pixanera”, i ja em dirigeixo cap a la Mola. En principi tenia intenció d'anar pel camí que dona el tomb a la Mola i baixar pel camí des de la cova al Coll de Freginals, el primer ho vaig fer, però fa dos o tres hiverns en mig d'una gran nevada i el segon no l'he fet mai.
Deixo el camí que puja pel Racó dels Caragols i quan arribo a la cruïlla per donar el tomb a la Mola, no m'atreveixo anant sol i amb la boira que hi ha. Pujo a la Mola pel Portell de les Processons, visito el roquer prop del bassot, recordant-me de l'any (fa mes de 35) que en Pepe Vinaixa, en Joan Sardà (els dos e.p.d.) i jo farem fer bivac entre les seves roques, i els que venien amb les tendes, en Antonio Velasco, l'Albert Vinaixa, en Biel Roig i en José Maria Tomàs (em sembla recordar que eren aquests), es van perdre, es va fer fosc i no van trobar com pujar i van dormir al recer dels espadats. Quan un comença a tenir una certa edat comença amb les "batalletes".
He de dir que es una llàstima que el recer entre roques arranjat per fer bivac, està ple de deixalles i botelles. Vaig a visitar el pou, està ple d'aigua i les restes de la rajoleta, prop del pou, que va posar entre altres, l'Albert Poblet i l'Isabel Carreras. Amb una boira molt espesa vaig cap a la torre, quan m'adono m'estic desviant de la carena, rectifico i arribo a la torre, tenia intenció fer una mossada aquí, però ho deixo per un altre moment, el fred fa la seva feina i no es veu mes enllà de 10 metres.
Baixo cap a la cova, amb les roques completament molles i relliscoses, en creuo amb dos persones amb un gos. Passo per davant de la cova i quan aquest sender s'ajunta amb el que baixa per la barrancada, deixo els dos per baixar cap a la dreta. Mentre vaig baixant la boira va aclarint-se, encara que no sembla que ho faci dalt. El sender baixa ràpid i molt be, no hi ha pèrdua, en alguns moments que no està prou clar s'ha de seguir el millor rastre.
Arribo al Coll de Freginals, i miro el mapa, per saber quin camí prefereixo per arribar a Colldejou, fa temps que no estic per la zona i no me'n recordo de les possibilitats. Veig que mes avall em marca una bassa i cap allí em dirigeixo, quan estic prop veig que es una bassa contra incendis, llavors agafo un sender que va a buscar el Gr, que deixo per seguir la tub que porta l'aigua a la bassa, vull saber d'on la porten. Per rastres netejats de fa poc i amb algun tros de mal caminar, arribo a la Font Freda d'on surt la canonada. Aquí veig que a part de la font, una mica mes amunt hi ha un pou, amb un tros vell, el que queda dins del marge, tot de pedra i la resta ja posterior de ciment.
Ja pel Gr em dirigeixo cap a Colldejou, hi ha trossos de restes de l'empedrat. Trobo un camí que marxa a la dreta, pujant, el segueixo per saber on va, i quan comprovo que torna al Coll de Freginals i sento escopetades, ho deixo corre, i segueixo pel GR. Al Collet de la Xuta deixo el Gr i baixo directament a Colldejou, on deixo per finalitzada l'excursió, es quasi un quart d'una després de fer quasi nou kilòmetres.
Ha estat un dia lleig encara que quan he començat a baixar m'ha marxat la boira i m'ha sortit el sol. El fred ha picat de valent, i molt mes dalt de la mola. El camí de baixada feia molt de temps que el volia fer i al final ho he aconseguit.
Després m'he anat a visitar l'ermita de la Mare de Deu de la Roca i la de Sant Ramon. Finalitzant el dia amb la Mare de Deu del Peiró.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
00000000000000000

dissabte, 1 de gener del 2011

Iñaki Gabilondo Entrega premio Libertad de Expresión FUNDACIÓN 1ª MAYO CCOO

Val pena escoltar el que diu aquest "monstre" de la radio i televisió, en l'entrega del "Premio Libertad de Expresión" de la "Fundació 1º Mayo CCOO", el 14 de desembre.
En "youtube" l'acte està en tres vídeos, la primera, es la presentació de l'acte, la presentació dels premis ja que es la primera edició i després passen un vídeo del seu historial.
La segona es l'entrega del premi i el primer tros de la xarrada (el començament del video no es sent la veu, tranquils, ja veureu el per què, no feu cas.
I la tercera es el tros fort de la xarrada de l'Iñaki, es demolidor tot el que diu.







Cada u que tregui les seves valoracions, a mi em sembla molt aclaridor de la situació actual.