"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 27 de febrer del 2011

Mes sobre la religió

He llegit un llibre, que fa poc dies he finalitzat, on hi ha uns paràgrafs que coincideixen a la meva forma de pensar:

"Hi ha cert element masoquista en l'educació catòlica, en particular el relacionat amb convents i monestirs. Tal vegada sigui la constant exposició al dolor i al sofriment. No trobava molt plaer ni alegria de viure en crucifixos o estacions de la creu, ni en la miríada d'imatges de dolor amb les quals s'identifica una religió pel que sembla tan terriblement implacable i punitiva, Només un catàleg de coses bones i coses dolentes, de pecats i culpes. Es diria que per aconseguir una vida en un mes enllà que no pot demostrar-se, hagis de renunciar a tot el que té de bo aquesta vida.
Em queien mal els sacerdots que predicaven sobre la vida real quan no podien tenir idea d'ella, des de les seves pròpies vides enclaustrades i "burri-cegues". Mes encara els menyspreava per haver-me donat alguna cosa en el que creure, alguna cosa que de nen em resultava important però que van ser incapaços de demostrar quan em convertí en un adolescent ple de dubtes. Només podien respondre amb la fe. I la fe cega, com enterrar el cap en el sòl, no condueix a cap part. Odiava aquest sentiment de traïció i fracas que m'inundà al comprendre que no tenia fe; que el conte de fades s'havia evaporat. Va ser l'engany definitiu, i no vaig ser capaç de digerir-ho".

dissabte, 26 de febrer del 2011

Després de prendre una decisió

Una vegada pres una decisió, un s'ha de conscienciar dient per si mateix:

"Si, ho faig, se que puc, ha arribat el moment, ho faré, lluitaré amb el que sigui i ho faré"

A partir d'aquí, ACTUAR.

divendres, 25 de febrer del 2011

Santa Coloma de Farners, Ermita i Castell de Farners, Turó del Vent i d'en Quadres

Riera de Santa Coloma i Castell de Farners

Avui havia d'anar a Girona per assumptes personals, però el compromís era estar a quarts de quatre, pel que he pensat aprofitar per fer un tomb per la zona. Per això he triat una sortida per Santa Coloma de Farners, tractant-se de pujar al castell i a l'ermita de Farners, des de la ciutat. Com es normal, al no conèixer res de la zona, en comptes de buscar alguna guia o descripció, com feia fa anys, ara el que faig es buscar algun track. Veig que el track que m'he baixat no te data, però com que queda explicat en una pàgina web de l'any 2009, pel que crec que deu ser correcte.
Deixo el cotxe a l'aparcament del Parc de Sant Salvador i surto a caminar a un quart de nou del matí, seguint a contracorrent la Riera de Santa Coloma. El parc es un bon lloc d'esbarjo dels Colomencs.
Vaig seguint uns senyals blancs, passant pel costat de la Font Picant, de Ca l'Oller, de Ca n'Oliveres, Ca Miquel. Aviat entro en un bosc de sureres, molt agradable.
El track em fa deixar el camí principal i els senyals blancs, agafant una pista a l'esquerra, però aquesta pista finalitza en sec, seguint senderó que es va embrutant poc a poc i que cada cop costa mes de seguir (el track va seguint).Vaig seguint en mig del bosc, completament brut i tapat i al poc trobo una traça, que ben mirat es la resta d'una pista, plena de brossa amb branques de pi caigudes i molts esbarzers, però que poc a poc es va aclarint i es va fent mes transitable, fins a sortir a un camí estret però molt trillat de les btt, ves a saber d'on ve. El camí va pujant, està ben arranjat, passo pel costat de les restes del que podia haver estat un pou, passo quasi a tocar un altre camí similar al meu, que a més es on van les marques blanques que he deixat. Jo segueixo el meu fins el coll, on està l'ermita.
Primer pujo cap el Turó del Vent, on m'és fàcil de pujar i no tant de baixar, i després pujo al castell, està obert i es pot visitar. Està net i una mica arranjat. Es pot pujar dalt de la torre, on trobo dues dones que han arribat al coll en cotxe. Al baixar visito l'ermita, com es normal tancada i on hi ha una font. A l'entorn hi han taules i barbacoes.
Després pujo al Turó d'en Quadres, i de baixada busco la font de l'Olivet d'en Do i no trobo res, a tota la zona no hi ha restes d'aigua, encara que a la font de l'ermita d'alguna forma la porten o potser es cisterna, no m'entretinc a assabentar-me.
Tot baixant segueixo una marques vermelles, que de cop agafen i baixen per un camí amb molta pendent i molt atorrentat, però el track em porta a seguir per la pista que anava. Com ja em va passar pujant, la pista finalitza al començament d'una bona tartera, i com es normal molt tapada per la vegetació.
Vaig seguint el track, tot pujant una mica com puc, fins a trobar un sender carener, aquest es va perdent i apareixent, fins a trobar un bon rastre que em porta a una pista. Com he deixat el track el vaig a buscar, un altre vegada al dret fins a trobar un altre camí completament tapat, que amb feina em porta a la pista que havia deixat, al costat de l'entrada del pou (tapiada) i de la bassa d'en Camps, que pel que sembla, encara que amb aigua, està molt abandonada. Aquí arriba les marques vermelles que he deixat abans.
Arribo al camí de vinguda i d'allí al Pont de Sant Salvador. Com encara em queda temps, vaig tot passejant, fent el que deu ser el camí del colesterol Colomenc, que es anar des del parc fins a l'entrada del Balneari Termes Orion. Encara que es una zona de passeig que va seguint el curs de la Riera, hi han tres abocaments abans de la depuradora, que fa que l'olor no sigui gens agradable, no se que deu passar a l'estiu.
La Font de San Salvador es on va la gent a buscar aigua amb garrafes.
La sortida ha estat agradable, llàstima de les tres vegades que he hagut de passar per camins completament perduts i bruts, al no tenir un mapa de la zona, i no saber exactament on estaven les possibles alternatives.
Una gran part del recorregut ha estat per bosc de sureres, i tot el dia he estat sentit el cant dels ocells, entre ells el d'algun pica-soques o similar, tot això barrejat amb el run-run dels cotxes per l'autopista o general.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000

dijous, 24 de febrer del 2011

INDECENTE ...

M'ha arribat un mail que considero molt interessant, encara que em demana que el faci seguir, com no m'agraden els mails encadenats, prefereixo posar-ho en el blog.
Qualsevol persona pot copiar-ho i fer un envio massiu als seus contactes, però no no ho faré. Ho col·loco aquí i l'anomeno en el meu "facebook"

"EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el cheque-bebé, congelado las pensiones y reducido la ayuda al desempleo, (PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos los políticos y los especuladores bursátiles.

Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:
Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL, que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden miles de millones de Euros, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honestos.
TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos, en vez de, facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicar las comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los españoles más humildes, el 30.01, cada vez que su menguada cuenta se queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes, cuando les cargan las facturas de colegios, comunidades, telefonía, etc, cuando aun, no les han abonado la nómina.
PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.
ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.
HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.

DIJO la Vicepresidente del gobierno "que es indecente que mientras la inflación es -1% y, tengamos más de 4.000.000 de parados, haya gente que no esté de acuerdo en alargar la jubilación a los 70 años".
Nos gustaría transmitirle a esta "Sra. Vicepresidente" y a todos los políticos, lo que consideramos indecente :
INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.
INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.
INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).
INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.
NDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.
INDECENTE, es colocar en la administración a miles de asesores, (léase amigotes), con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados.
INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.
INDECENTE, es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (ni cultural ni intelectual).
INDECENTE, es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.
INDECENTE No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que no se lo bajen.
INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.
INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.

Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno "derecho de pernada" mientras no se cambien las leyes que lo regula.
¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Ja.
Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con "cara y ojos" para acabar con estos privilegios, y con otros.

Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos
ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO,
Y ÉSTA, SI QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO, está en juego nuestro futuro y el de nuestros hijos.
(Y para que este mail no se convierta en un spam, por favor, borra la dirección de quien te lo envió y escribe las direcciones de las personas a las que se los envíes en CCO.)
DONDE ESTAN LOS ESPAÑOLES?
QUE LEVANTAN MASAS PARA EL FUTBOL
Y NO PARA DEFENDER NUESTROS DERECHOS".

No l'he traduït al català, ja que es massa llarg. Crec que els que visitin aquesta pàgina ja l'entendran.

dimarts, 22 de febrer del 2011

La vida assegurada ... o no.

L'expressió no es meva, ni molt menys, ja que jo he estat sempre dels que he intentat anar sobre el segur. Malgrat això m'agrada molt aquesta visió:

"A Occident vivim en una societat segura, un món de vacunes i alta tecnologia mèdica que ens ofereix la longevitat com un bé en sí mateix. Se'ns alecciona a anar amb compte i evitar el risc, construir vides segures i assegurades, còmodament recolzades per pensions, assegurances de vida i qualsevol cosa que ens protegeixi de la realitat. Se'ns ensenya que cal mirar cap el futur i treballar per una idea que percebem com el que volem de la vida. De tant en tant la malaltia, les privacions, les monotonies i els accidents cauen sobre les persones i els mostren, amb brusquedat, que no importa quan ho intentin, res és sempre segur".

dissabte, 19 de febrer del 2011

Albiol, Puig Pelat, Cantacorbs (2), Turó de la Torre, Albiol

Mas de Vicent i Puig de la Torre

Després de tres setmanes parat i de que em fessin el tractament als genolls, he volgut anar a donar un tomb. No he dit res als companys, no sabia com em trobaria i si hauria d'abandonar al no saber si em respondrien els genolls (i el físic, després de estar parat).
M'he decidit per una coseta mes o menys fàcil, era seguir el track de “GERCA”, de donar un tomb sortint de l'Albiol (->), i la veritat es que no ha estat tant fàcil com em pensava al estar completament desentrenat i amb els genolls recuperant-se. La descripció que fa “GERCA” es:
“Sortim de l'Albiol per la pista que porta al Mas de Tinet i a Mont-ral . Al cap d'una estona trobem un pal indicador que ens senyala el camí al Grau de l'Estelada. Superat aquest suau grau, arribem a la pista del Camí de la Serra del Pou, anem a l'esquerra i la seguim fins trobar la carretera TV-7045 (ve de Mont-ral). Girem a la dreta fins veure les ruïnes d'un Mas ( a l'esquerra i a prop de la carretera). Ens apropem al Mas (anomenat de Vicent) passant al costat d'una font, fins trobar unes fites pocs metres més avall. Les seguim i el camí ens porta fins una pista per on passa el GR 7. Anem cap a l'esquerra fins veure a la nostra dreta unes fites que ens marquen el camí al Pic del Puig Pelat. També s'hi pot arribar agafant una pista a la nostra dreta que surt a un pla que permet veure el Puig Pelat, i en apropar-s'hi, trobar les fites abans anomenades. Pujar al Puig Pelat és fàcil. Les vistes de Mont-ral i els Cingles dels Solans ens compensen el petit esforç realitzat. Estem ja als Motllats. Trobem unes fites a seguir (no cal baixar pel camí per on hem pujat), que ens portaran fins una petita pista. La seguim sempre a l'esquerra fins sortir a una més gran. Anem baixant fins trobar el GR 65.5 (creua la pista). L'agafem per fer drecera. Pocs metres després de tornar a la pista, veiem a l'esquerra unes fites (portell de fites) que indiquen el camí per anar als Cantacorbs. El primer (1024 Mts) el pugem sense massa camí, però amb facilitat. Baixem, seguint unes marques, i ens dirigim cap al més alt (1051 Mts). Com no vam trobar marques, la pujada va ser pel dret, i la baixada més curta, des-grimpant una mica des del pic. Un cop havent baixat, vam anar a trobar la pista (GR ) per la que veníem (ben visible) abans. Aquesta ens porta fins la cruïlla de la Creu de Noguers (nus de GRs). En aquest punt (pal indicador) girem a l'esquerra seguint el GR 65.5. Passats pocs metres, trobem un altra cruïlla amb pal (indica el camí a Mont-ral GR-7) i al costat esquerre unes fites que ens portaran seguint un corriol fins el punt geodèsic de la Mussara (1056 Mts). Després de passar per aquest punt, seguirem per un camí no tan definit fins sortir a la cruïlla del GR-65.5 i la TV-7045 (que anirem veient a la baixada). Un cop trobat el GR (Camí de Sant Jaume) ja no el deixarem fins arribar a l'Albiol. Aquest tros és molt ombrívol i amb molta vegetació. “
Arribo a l'Albiol i deixo el cotxe a la cruïlla de la pista cimentada amb el camí al Mas de Tinet i la pujada al castell, i surto quan manquen cinc minuts per tres quarts de vuit del matí, ben abrigat degut al fred que fa .
Mentre pujo pel Grau de l'Estelada i abans del mirador on es pot veure el Pilar dels Gats, i a mà esquerra em sembla veure les restes d'un pou. Tot el camí fins a la Carena de l'Estelada, es camí antic, amb restes d'empedrat, per desgracia molt poc, i passa per un gran bosc d'alzines, amb alguns pins.
Pel camí entre el grau i la carretera, varies vegades he de sortir de la pista per la gran quantitat de fang que hi ha.
L'entrada vella al Mas del Vicent està completament tapada pels esbarzers, fet que també passa amb quasi tot el tombant del mas. Localitzo fàcilment la bassa i les restes de la font, amb el tub d'entrada completament trencat, fent-se un “tollet” fangós, i escampant-se l'aigua per la parada. El mas no cal dir-ho, arruïnat completament.
No agafo de seguida el camí que puja, però quan el localitzo una mica mes amunt, mercès al gps, vaig a buscar el seu començament per tenir-ho ben gravat.
El camí continua sent molt agradable de pujar, fins a la pista on passa el Gr que va a Mont-ral. D'allí per terreny molt pelat i rocós em dirigeixo al Puig-pelat, pujant a dalt per un grauet, que fa que hagi de posar les mans a les roques, en una petita i molt fàcil grimpadeta.
Dalt, amb bona visió i deixant el camí que va cap a Mont-ral entre les Salopies i el Cingle dels Solans, arribo al cim, amb restes totalment caiguts i abandonats del que devia ser una antena. Es incomprensible que els que posen artefactes als cims, quan ja no els necessiten deixen la “merda” in situ, i cap organisme ni institució els obliguin a treure-la.
Passo pel costat d'una dels quatre xalets que es van fer a la frustrada urbanització dels Motllats, totalment arruïnat però amb teulada, i al seu costat les restes de la màquina "aprisionadora", amb molta ferralla escampada, màquina que està des de que es va construir el projecte de la urbanització.
La pujada al primer Cantacorbs es fàcil i curta, està molt marcat degut a la marxa que es va fer fa poc, i que devien passar bastant de gent. El que no m'és gaire fàcil, amb el compte que porto, es baixar al collet entre els dos cims, però després la pujada al segons, encara que forta, no la trobo gaire difícil, torna a estar molt trepitjat.
Des del segon cim no m'atreveixo a des-grimpar i amb molta compte, i per rastres molt poc marcats vaig a buscar l'esquena del cim, per poder baixar, quan estic baixant prefereixo anar a buscar el Gr de Mont-ral en comptes del Gr de Prades, potser es una mica mes llarg, no gaire, però m'estalvio una petita sifonada.
Arribo al Puig de la Torre, es el nom als mapes de l'Icc i dels mapes vells que he consultat, encara que alguns de moderns i un pal indicador a la cruïlla d'abans, hi posa cim de la Mussara. Sembla ser que el vèrtex està situat aprofitant el peu del que havia estat una torre (vigilància?, òptica?). Si miren en la fitxa del vèrtex que te l'Icc posa els dos noms.
Des d'aquí una bona baixada sense conservar el camí antic que anava vorejant els marges, em porta a la cruïlla de les carreteres de Mont-ral, La Mussara i Vilaplana.
Busco la Font d'en Grau, però pel que sembla (reüllant entre la vegetació amb molt esbarzers ), em dona la impressió que no era una font, si no que l'aigua que baixava per un barrancó dels Boscos de Vicent, creuava el que ara es la carretera, i seguia canalitzada per una sèquia, formant tollets i bassetes.
Quan deixo el Pla del Bosc i començo a baixar, em trobo amb un camí amb algun reste d'empedrat, però totalment atorrentat i desfet, amb la sorpresa de trobar-me set motos pujant i mes avall, dos de baixant que em passen. La veritat no se on estan els forestals, per què el que he vist es que es una zona molt transitada per les motes, en uns camins on està completament prohibit fer-ho. I com sempre una de tantes lleis que ningú compleix.
Trobo la mina de la Font del Grauet, que baixa canalitzada fins als dipòsits del poble. Hi han dipòsits coberts, i al costat una bassa de bombers. Ja només em queda arribar al cotxe, quan son dos quarts i cinc de dos, després de fer quasi catorze quilòmetres, encara que quan arregli el track en quedaran menys.
El dia ha estat molt fred, mes o menys fins les onze del matí, després ja ha escalfat una mica; el recorregut ha estat be, agradable, amb quatre cims, encara que ha estat una mica fort per a mi, en les meves circumstancies, i això que el desnivell acumulat no ha arribat als 500 metres.

Per baixar el track, teclejar aquí (arreglat). Per veure o baixar les fotografies, aquí.
00000000

divendres, 18 de febrer del 2011

Ermita de Sant Antoni de Pàdua, de Maspujols



Extret de la pàgina web de l'Ajuntament de Maspujols:

"Construïda al cim d'un petit turó, avui a tocar ja amb el nucli urbà del poble, s'alça l'ermita de Sant Antoni de Pàdua. Des de la plaça que la precedeix, hom pot gaudir, malgrat que alguns pins en dificulten la vista, d'una panoràmica excel·lent de bona part de la comarca i del seu litoral marí.
L'actual edifici de l'ermita és d'estil eivissenc. Enric Baixeres en dissenyà la façana, de la qual destaquen l'espadanya, dotada de quatre campanes, i una escala de granit, que permet l'accés a l'interior.
L'edifici és d'una sola nau amb una absis suau, i la coberta, resolta amb encavallades de fusta i cairats vistos. El presideix la imatge de sant Antoni de Pàdua, que queda flanquejada per dos relleus de 3 m x 0,8 m cada un; un està dedicat a sant Antoni Abat, protector dels pagesos, i l'altre a sant Francesc Xavier, copatró del poble.
Les obres de construcció de l'ermita començaren l'any 1761, les obres es demoraren en el temps, però, un cop fetes, el permís per a la seva benedicció arribà el 28 de juliol de 1796.
La manca de conservació de l'edifici eclesial provocà que el 10 de juliol de 1940 s'ensorrés la teulada i la paret que tocava amb el cementiri, i que el mes de febrer de 1962 caiguessin la façana, la paret davantera de la casa de l'ermità i el mur de contenció de la plaça.
Amb la voluntat de tot un poble, es posava en marxa la seva reconstrucció, la qual finalitzà un any i mig més tard, el 1963.
En l'actualitat, els maspujolencs celebren culte religiós a l'ermita en ocasions assenyalades, com les diades de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Antoni Abat, moment en què es canten els "Goigs a Sant Antoni de Pàdua", a l'inici o clausura del curs de catequesi; també algunes parelles la trien com a lloc per a fer el seu casament".

La façana principal es molt difícil de veure-la a la llunyania, els xiprers tapen la seva visió, aquesta façana es la mes bonica, amb el campanar de quatre campanes. Les coordenades son, Datum WGS84, Projecció UTM, Norte 31T, x3358921 y4560704, altura 231 mts..


Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.

000000000000000000000


dimarts, 15 de febrer del 2011

El gurú erroni


"El sentit de la vida?. Ho sento, noi, estàs al turó equivocat. Jo sóc el *gurú* dels consells útils per la llar!"
000000000