"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 2 de juny del 2011

Escrit de "Democracia Real Ya"

He traduït un dels escrits fets per l'Acampada del Sol. Pot haver algun error de transcripció o inclús alguna paraula no massa correcta, però ....

"Ningú us va obligar a ser polítics. Cap de nosaltres us va demanar que servíssiu al país. Va ser vostra decisió, lliure i sobirana, així que no anem a baixar el llistó de la nostra exigència, al contrari, anem a incrementar-ho com mai abans ho havíem fet i anem a convertir la nostra determinació en el motor d'una revolució pacífica que no podreu ni somiar a detenir.
Nosaltres sustentem la nació amb el nostre treball i sostenim a l'estat amb els nostres impostos. Nosaltres parim els fills, els eduquem perquè continuïn mantenint la nació quan els arribi el torn i els allotgem a les nostres cases més temps del necessari per al seu vol. I vosaltres no heu fet la vostra part del treball.
Ara no tenim pa per alimentar a molts dels nostres. Ara una generació sencera millor preparada que cap altra abans està agonitzant sense futur. Per la vostra culpa.
Ara ho sabem: amb la vostra gana de prebendes i la vostra medrosa intemperància heu venut el nostre país i ens heu venut a nosaltres. El pitjor és que també voleu que paguem la factura de vostres pavoroses componendes.
Nosaltres cuidem dels ancians, mantenim el ritme econòmic del país i fem que el progrés sigui una realitat per tots inventant internet, descobrint els principis actius dels medicaments, aportant ajuda per pal·liar qualsevol desgràcia col·lectiva, viatjant a llocs remots per portar consol o coneixements, creant els llocs de treball i netejant el chapapote mental amb que la vostra negligència ens roba vides, hisendes i esperances.
Som nosaltres els que morim per les vostres decisions, massa vegades equivocades: i és que nosaltres posem els morts en els accidents, en els atemptats, en les guerres i en les catàstrofes. Vosaltres solament ens mireu des d'a dalt, insaciables, demanant més i més i més.
Ara, quan les coses van malament, així sigui individual o col·lectivament, seguim sent nosaltres els que apechugamos per sortir del clot que vosaltres vau cavar. I de pas us traiem també a vosaltres, ingrats, que damunt somrieu i us poseu la medallita que solament és de la massa, de la gent, de la munió. De la ciutadania. Nostra. I ja hem arribat al final del nostre aguant.
Fins a avui us hem demanat poc, molt poc. Solament que no fiquéssiu mà en la caixa, que no caminéssiu a la gresca per una cadira amb prou feines uns centímetres més alta que l'altra, que coneguéssiu i respectéssiu la Constitució , que entenguéssiu les nostres necessitats com a societat, que anéssiu demòcrates en el més estricte sentit de la paraula i que protegíssiu als més fràgils d'entre nosaltres. Els servidors públics sou vosaltres i esteu a la nostra disposició, però ho vau oblidar fa dècades i vau vendre molt barat nostres vides, les nostres hisendes, les nostres esperances.
Us demanem moltes vegades que ens respectéssiu com a iguals, que deixéssiu de perdre el temps en nímies controvèrsies sobre la grandària dels vostres egos, enormes per altres. Us cridem que anéssiu més constructius, capaços i tolerants, que no donéssiu tan mal exemple a tots els que us hem estat mirant, atònits.
Ha arribat el moment de recordar-vos alguna cosa molt important: aquest país és nostre, no vostre. I us ho anem a fer saber amb quanta determinació i esforços siguin necessaris.
Ha arribat el moment. Anem a recuperar les nostres vides, les nostres hisendes i, per sobre de tot, les nostres esperances i mai més tornareu a robar-nos-les.
Ha arribat el moment. Som més i cadascun de nosaltres val més que tots vosaltres junts perquè a nosaltres ens mou la confiança en el nou temps al que pertanyem i no la vostra por a perdre un temps que ja va morir.
Ha arribat el moment. Anem a recuperar la societat d'una nació a la qual volem més que vosaltres, amb més sensatesa i millors capacitats. Una societat que sap el que vulgues, com ho vol i quan ho vol; una societat segura de si i que sap bé el que no vol: a vosaltres.
Ha arribat el moment d'obrir la caixa de Pandora: i ara solament resta que us aneu i deixeu el camp lliure perquè puguem fer les coses bé, amb la participació de tots i amb la bella bandera de la Democràcia Real hissada en els nostres pavellons. No ho poseu difícil entossudits en la vostra arrogància.
Aneu-se a casa, politiquillos. Marxeu ara quan encara us cap l'honor de la retirada silenciosa. Després no hi haurà temps i serà molt dolorós.
Esteu acomiadats. Sense 45 dies. Ni atur".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada