La veritable i trista història de la cançó "Libre" de *Nino Bravo"

Trobat al blog de "Ballesterisme"

"La trista història d'una cèlebre cançó...
La cançó parla del primer alemany que va morir intentant travessar el mur de Berlín, Peter Fechter, un obrer de la construcció de 18 anys, que va intentar fugir juntament amb un amic i company de treball, Helmut Kulbeik, el dia 17 d'agost de 1962, aproximadament un any després de la construcció del mur. Tenien pensat amagar-se en el taller d'un fuster, prop del mur, i, després d'observar als guàrdies de la "frontera" allunyant-se, saltar per una finestra cap a l'anomenat "corredor de la mort", travessar-ho corrent i saltar pel mur prop del Checkpoint Charlie, a Berlín Oest.
Fins a arribar al mur les coses van sortir bé, però quan es trobaven a dalt, a punt ja de passar a l'altre costat, els soldats els van donar l'alt, i a continuació van disparar. Helmut va tenir sort, Peter va resultar aconseguit
per diversos trets en la pelvis, va caure cap a enrere, i va quedar estirat en el sòl a la "terra de ningú", durant cinquanta angoixants minuts, moribund, dessagnant-se, a la vista de tots, i sense que ningú fes res.
Va cridar demanant auxili, però els soldats soviètics que li havien disparat no es van apropar, i l'única cosa que van poder fer els soldats americans va ser tirar-li una farmaciola, que no li va servir d'ajuda, ja que les seves greus ferides internes li impedien moure's, i a poc a poc va ser perdent la consciència. Durant gairebé una hora, els ciutadans de tots dos costats de Berlín van contemplar impotents la seva agonia, cridant als soldats de tots dos costats perquè li ajudessin.
Però tots dos bàndols tenien por que els de l'altre costat els disparessin, com havia passat en altres ocasions anteriors; encara que cap en una circumstància tan peremptòria com aquesta i a les dues del migdia, amb tants testimonis presents, incloent periodistes en el costat occidental.
Els soldats del costat oriental, zona a la qual pertanyia en realitat la "terra de ningú", tampoc li van ajudar, i no es van apropar fins a passats 50 minuts, segurament perquè servís d'exemple per qualsevol un altre que pensés fugir.
Encara així, entre 1961 i 1989 van morir més de 260 persones, només intentant creuar el Mur; a més dels quals van morir en voler creuar la frontera entre les dues Alemanias, i ja no parlem dels quals van estar a la presó per intentar-ho, o per ajudar a uns altres.
Quan per fi es van apropar els soldats de la RDA i l'hi van portar, els ciutadans de tots dos costats van cridar repetidament "assassins, assassins!". En el costat occidental, es van succeir les protestes i les manifestacions els dies següents, i els habitants del Berlín Oest van comprendre clarament el difícil que seria per als seus familiars i amics del Berlín Est al intentar escapar. Així mateix, també es van adonar, decebuts, que els soldats americans, en plena expansió de la Guerra Freda , no farien gens per ajudar-los en circumstàncies similars. Va ser un dur cop per a l'esperança dels berlinesos.
La cançó, escrita deu anys després dels fets, recull una història i unes fotos que van donar la volta al món, i que encara avui són símbol de la crueltat humana. En el lloc on va morir Peter Fechter, es va aixecar en 1990 un monument.
Ja en 1997, dos antics soldats de la *RDA van ser jutjats, i van admetre haver disparat contra Peter Fechter. Se'ls va declarar culpables, i van ser condemnats a un any de presó. En el judici el forense va declarar que tota ajuda hagués estat inútil, ja que la gravetat de les ferides li hagués causat la mort en qualsevol cas. Però és alguna cosa que mai sabrem, veritat?
La cançó és símbol de tot el poble alemany que va somiar amb fugir, ja que si Peter va ser la primera víctima del mur, l'últim, Chris Gueffroy, en 1989, tenia, precisament, vint anys..."

TIENE CASI VEINTE AÑOS y ya está
cansado de soñar;
pero TRAS LA FRONTERA está su hogar,
su mundo y SU CIUDAD.
Piensa que la ALAMBRADA sólo
es un trozo de metal
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.
Libre,
como el sol cuando amanece yo soy libre,
como el mar.
Libre,
como el ave que escapó de su PRISIÓN
y puede al fin volar.
Libre,
como el viento que recoge MI LAMENTO Y MI PESAR,
camino sin cesar,
detrás de la verdad,
y SABRÉ LO QUE ES AL FIN LA LIBERTAD.
Con su amor por bandera se marchó
cantando una canción;
marchaba tan feliz que NO ESCUCHÓ
LA VOZ QUE LE LLAMÓ.
Y TENDIDO EN EL SUELO SE QUEDÓ,
SONRIENDO Y SIN HABLAR;
SOBRE SU PECHO, FLORES CARMESÍ
BROTABAN SIN CESAR.