"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 1 d’abril de 2012

Lamanère, Torres de Cabrenç, Pla de la Muga, Lamanère

Una de les Torres i restes de la capella del castell

Aquest cap de setmana no estava massa clar si sortiria o no, encara que els problemes familiars que mes em lligaven estaven solucionats, però la veritat es que no em trobava massa be d'ànim i de volta em truca en Josep Maria, al migdia del dissabte, per sortir dos dies i anar a fer tres cent cims, ja que ell encara no els ha finalitzats. Aquests son a l'entorn de les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l'Alt Empordà, Torres de Cabrenç, Puig del Comptador i Roca de Sant Salvador. No m'ho penso gaire i li dic que si, i quedem pel diumenge sortir a dos quarts de sis de la matinada des de Reus. Em passo la resta del dia preparant els tracks, els mapes, el menjar, la roba i tot el fato, ja que anirem a dormir a un refugi lliure al Santuari de les Salines.
Després d'una bona pallissa de cotxe arribem al poble francès de Lamanère, tot passant pel Coll d'Ares, coll amb molta historia degut a la guerra contra els feixistes.

“Lamanère (o La Menera) és un poble situat a 777 d'altitud, de no gaire més de 60 habitants, a l'aiguabarreig dels torrents de "le Taix" i "le Lamanère". És conegut arreu del país gal per ser la “commune” més meridional de tota la França continental -de fet, precisament el Comanegra és el punt francès més meridional- i va passar a formar part d'aquest país després del Tractat dels Pirineus. El seu nom prové de les antigues mines d'or, plom i ferro, encara que la “commune” també va destacar per la seva fàbrica d'espardenyes. Avui dia l'economia s'enfoca al turisme. L'església és d'origen medieval, però apareix profundament transformada. Hi té una font, bon lloc per refrescar-se”.
Sortim a dos quarts de deu de matí pel costat de l'església. Es un poblet bonic, típic de les zones muntanyoses. De seguida entrem en boscos de fajos i després d'avets. Fins Les Estanouses la pujada es forta però es deix fer, però després fins a la pista que porta a la primera torre, hi han uns repetjons que et treu l'alè, sort que el bosc es molt bonic i vaig parant a fer unes quantes fotografies.
Arribem a la primera torre de Cabrenç, d'un conjunt de tres. Vàrem llegir que les claus per poder entrar estava a l'ajuntament o a la gasolinera de Serrallonga, però com no em passat per aquest poble... Es interessant llegir el que diu Viquipèdia per saber una mica qual era el seu destí.
Després de menjar una mica, tot seguint camí, passem a tocar la segona, i ja ens dirigim cap a la tercera, que ja no era una torre si no que era un castell, encara que no ho sembli. Es pot veure encara les dos mitges voltes del que era la capella, una encara resta en peus, i l'altre es va obrir i va caure lateralment.
Es un 100 cims, pel que ens fem la foto de rigor. El company encara no ha finalitzat el seu repte dels 100 cims de la Feec.
La baixada es fa per una canal, amb molt forta pendent, tota plena de fulles de fajos, fins quan es quasi avall que decanta cap a la dreta i ja surt de la canal. Tot es de color vermellós degut a la gran quantitat de fulles que et tapen el rastre, sort de les senyals de pintura.
Arribem al Pla del Castell, on després de descansa uns minuts, la baixada m'ha castigat molt els genolls, seguim cap el Pla de la Muga. Abans d'arribar per un tros on quasi que no creix l'herba per la classe del terra (no ho se definir al no conèixer res de geologia), rellisco i em faig una bona cremada al braç, però en castellà hi ha una frase, que traduïda al nostre idioma es “inconvenients de l'ofici”.
Arribem on neix el Riu Muga per una vessant i el Torrent del Pla del Castell per l'altre, això es al Pla de la Muga. En aquesta zona aprofitem per dinar i decidim no pujar al Mont Negre, ja que amb el meu pas arribaríem molt tard al cotxe.
Després retornem al Pla del Castell i ja enfilem per pista cap al lloc de sortida. Les pistes son velles, estan bastant atrotinades sobre tot en els trossos que fa forta pendent, hi això que hi han desaigües bastant sovint i molt ben fets, però deu fer molts anys que no passa cap vehicle. L'ambient el començo a notar molt xafogós, estem en zona boscosa. Bastant avall, tenim dues possibilitats, anar a buscar, de seguida i per pista ample,el camí de pujada, o seguir un altre pista mes vella i una mica tapada i enganxar el camí de pujada bastant avall. Decidim per la segona i aquí es la marrada del dia. Notem que cada vegada està mes tapat però es deix seguir, i quan portem quasi dos-cents cinquanta metres ens troben unes tanques de filferro amb punxes que ens impedeix el pas i un cartell de propietat privada. El primer que pensem es que a la cruïlla el individuu podia haver posat alguna indicació. Mirem el gps i veiem que el camí d'anada està a 100 metres de distancia i a 40 de desnivell pel que ens decidim pujar al dret, aquí hi ha molta brossa i alguns esbarzers i aritjols no desitjats.
Arribem al camí de dalt i desfent el recorregut del matí arribem al cotxe a dos quarts i cinc de sis, després de fer uns quinze quilòmetres.
El dia, a banda de la marrada final, ha estat molt bo, paisatges molt bonics, boscos de fajos i avets, hem arribat a les torres assabentant-nos una mica mes de l'historia del nostre país, hem vist on neix el riu Muga, en vist el Pirineu amb el Canigó, hem tingut tot el dia una gran tranquil·litat només trencada per les nostres veus i el cant d'alguns (pocs) ocells, he tornat a sentit el pica-soques...
Per fer aquest tomb no es necessita gps, només una mica d'orientació en algunes cruïlles. De pujada hem seguit unes marques grogues i vermelles, de baixada unes de grogues, i pel Pla de la Muga, hi han un batibull de senyals que fa esgarrifar, però des del Pla del Castell es deixa de seguida la pista i llavors tot recte pel únic camí fressat. Al pla ja les senyals marxen en diferents direccions però hi han pals indicadors.
Ens rentem un mica en el riu, agafem el cotxe i ens dirigim cap a Maçanet de Cabrenys, una vegada allí per una pista de 13 quilòmetres i amb molts retombs, pugem al Santuari de les Salines, on en un refugi lliure del Club Excursionista Empordanès, adossat al santuari, tenim decidit dormir. Arribem descarreguem tot el fato, estirem una mica les cames per l'entorn ja que jo les tinc agarrotades després de la caminada del dia i seguidament un hora i mitja de cotxe, el santuari i les dependències estan tot tancat, ens preparem el sopar, sopem i aviat a dormir. Una mica abans ha arribat una furgoneta habilita, on una parella han passat la nit.
A partir de que ens hem despertat ja es cosa de la crònica de demà.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí

00000000000000

4 comentaris:

  1. mira q nar a vore tardorejar els fajos a l'abril....

    ResponElimina
  2. Es la nova moda. Avui dia tot està canviant.

    ResponElimina
  3. La Menera en català, i pus

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Menera en català. Lamanère en francès.
      No vull entrar en discussions lingüístiques i puc anar errat, que segurament ho estaré, però sempre intento posar els noms en els idiomes autòctons, i aquesta vegada em va semblar que aquest ho es.

      Elimina