 |
Ortoneda
Avui ens em trobat en Josep Maria, l'Esteve i jo (i la Castanya) i ens hem anat fins a Ortoneda a fer l'itinerari 14 del llibre “La Serra del Boumort i muntanyes veïnes”, això si, amb les nostres particularitats.
Al arribar a Ortoneda busquem un lloc on deixar el cotxe i que no molesti als veïns, fet que fem arrambats a una casa a Segalars, sortint a peu quasi a dos quarts de deu del matí, anant a fer el tomb a l'inrevés de la guia, o sigui per la dreta. Pugem per pista per anar a buscar la Serra del Banyader, pujada que a mi se'm fa molt llarga i pesada, i això que el desnivell no es massa important, 450 metres en tres quilòmetres i mig. Fins arribar a la serra el paisatge no es gaire engrescador, anem per pista molt arranjada per que puguin passar els vehicles amb comoditat, per un costat la visió no es massa amplia degut a la vegetació lateral, incloent quan la pista es converteix en carenera, i per l'altre costat cap als Rocs de Queralt, Collegats, ... està disminuïda per la boirina. Mentre anem pujant veiem que a mida que guanyem alçada els pins estan mes carregats de bosses de processionària.
Quan anem per la Serra del Banyader veiem al mapa del gps que ens marca un corral, el del Torró, pel que ens desviem de la ruta per poder-ho veure, com es normal ruïnós total. Aquesta es la primera zona herbosa i verda que trobem, a la seva vora aprofitem per esmorzar, hi ha gent que ja es començava a posar-se nerviosa, amb tota la raó.
Seguim per la pista, amb visió a Sant Corneli i la Serra de Carreu, però la boirina continua fent-nos la punyeta, i a més veiem els núvols de tempesta que es treuen el cap per darrera de la Serra de Boumort. En aquesta zona trobem unes parades amb alls silvestres i gran quantitat d'ells a les vores de la pista, que donen un bonic colorit.
Deixem el camí que ens portaria cap el Boumort, i girem cap el nord-oest per terra feréstega i després cap el nord-est per bosc per anar a creuar la Llau de la Castellana i arribar-se a la Borda d'Arrullat, entre mig de moltes parades abandonades. El sol fa una estona que està picant.
Aquí el bonic, dins del terreny desolat, es veure que els marges son amb pedres rodones (com els còdols), que son les que hi ha a aquestes contrades.
La borda de l'Arrullat encara te un habitatge en peu, però em penso que per poc de temps, i a dins trobem una gran sorpresa, en una menjadora hi han un bon assortit de bombes de la guerra (si aquella que els feixistes al final van guanyar), el que no sabem ni hem tingut intenció de comprovar es que si encara tenen l'espoleta. D'aquí al dret baixem al que ens pensem devia ser l'hort de la borda, una parada tancada amb marges alts, tot verd i amb tres arbres que podrien ser pereres, i amb tres bombes més, posades a una clivella de la pared de roca que tanca l'hortet.
Seguint els rastres de parada en parada arribem a la Borda de Cardet, mes gran que l'anterior però mes arruïnada encara, encara que abans he passat per un aflorament d'aigua, els companys anaven per una parada superior però han baixat perquè la Castanya pogués veure una mica d'aigua.
Pugem per rastres passant a tocar les runes d'un altre borda o corral, aquí no queda quasi res per poder distingir-ho, fins a travessar la pista de la Serra de la Travessa, agafant pista perpendicular que ens porta al costat d'un bassot i de l'ermita de Sant Cristòfol. Mentre arribem podem veure un bosc de pins totalment mort, creiem que degut a la processionària i això ens fa pensar que si aquesta plaga continua escampant-se i els organismes oficials no fan res acabaran amb els boscos de tota la zona. Ens recordem el bosc que varem veure mort pel mateix motiu, a la nostra sortida a Sant Corneli, lloc bastant a prop d'aquí.
Aquí podem contemplar la Torre de Perauba, que no se sap massa el seu destí, però l'escriptor Pep Coll, fill de la propera població de Pessonada recull la llegenda de la Torre de Perauba, segons la qual hi vivia el rei de tot aquest territori, com testimonia la presència a l'entorn de la Font de la Casa del Rei (Extret del Viquipèdia). La veritat es que des d'on som si no ens diuen exactament on es, es impossible distingir-la ja que el seu color queda integrat amb el color de les formacions rocoses de l'entorn, sort que en Josep Maria ja havia estat aquí i ens ho ha indicat.
En Josep Maria i jo pugem fins el cim del Montpedrós, que per cert no val massa la pena sempre que els temps no sigui clar, ha de ser molt maco poder veure clarament les muntanyes a l'altre costat del Noguera Pallaresa, la Serra de Sant Salvador, el Pui de Lleràs, la Serra de Santa Engracia, les serres que conformen la geganta adormida (no la de la Serra de Llaberia sinó la del Pallars), etc.
Anem a veure les bordes de Carrutxo i de Jaume de la Sana que estan una davant de l'altre, deixant a la dreta les runes la Borda del Xinco. Aquí s'entreveu clarament el que podia haver estat un camí de carro o carrerada que passava entre els masos.
Tornem a anar sense camí però sense problemes per buscar creuar la part alta de la Llau de Lleixier, ens pensem que unes parades mes amunt hi ha camí. Quan arribem al camí que baixa de la Serra de la Travessa i va a buscar el Serrat de Segan parem a dinar i descansar. Estem unes parades mes amunt d'un ramat de vaques molt escandaloses.
Quan reprenem seguim per una pistota bastant nova i pedregosa que finalitza en un bassot, mentre baixem veiem un cabirol que marxa a tota presa, ens deu haver olorat. A partir d'aquí el camí es molt difuminat, està ple de rastres fets pels animals, amb unes fites que ens marquen per un costat i uns trossos de plàstic que ens marquen per un altre. Aquestes bandes de plàstic que serveix per senyalitzar, si es que es van fer servir per una cursa puntual es una marranada que no les hagin tret i si es per deixar-les marcant el camí, també es una gorrinada.
Passem per les runes de la Borda de Manyac, amb un possible pou a prop, i un aljub al seu costat. Abans d'arribar hem vist a tres cabirols mes que han marxat corrent. Baixem tot seguint les fites per uns rastres i de seguida trobem el camí vell, ens sembla que una mica abans hem deixat el que era una carrerada, però no es pot assegurar ja que el terreny està molt desfet.
Des d'aquí el camí es molt bonic, es totalment camí vell, encara que té trossos una mica desfets. En un moment es separa en dos, el que agafem va mes suau, segons sembla, però en alguns moments es tapa una mica, es va apropant al Llau de Lleixier i després el creua, però abans hem pogut veure tot un alzinar completament sec i mort, una llàstima. Les fites es van per l'altre camí però a nosaltres ens ha semblat que el que seguíem era més lògic. Després de creuar-ho el camí està completament desfet i ràpidament se'ns ajunta el ramal que em deixat.
El sol continua picant de valent i ja arribem a la pista d'Ortoneda, ja només ens queda arribar fins el cotxe, fet que succeeix a tres quarts de sis de la tarda, després de fer disset quilòmetres i mig.
El dia ha estat molt bo, el començament m'ha resultat una mica pesat i hi havia perill de tempestes. Després tot s'aclarit, no les boirines que ens ha impedit la llarga visió, ha sortit el sol que ha picat de valent. Hem passat zones molt desolades, grans extensions amb parades i bordes abandonades totalment fet que dona molta pena veure l'abandó de la muntanya. Hem vist l'ermita de Sant Cristòfol, una petita ermita romànica, molt ben cuidada per dins i fora (una petita descripció es pot trobar al wikipedia, on diu que possiblement es l'església mes petita de Catalunya). Hem vist cabirols i rapinyaires (llàstima de no reconèixer de quina classe). Les parts negatives son que continuo sense trobar-me en massa condicions físiques pel que sempre arribo molt cansat, encara que no ho vulgui reconèixer encara i els boscos morts, alzinar no sabem per què i el pinar per la plaga que sembla que no els importi a les autoritats.
Després i amb cotxe hem anat a visitar el poble amb les restes de la torre (Torre de la Roca Santa segons uns i Torre de Cal Músic segons altres) del que era el castell, on en la seva esplanada hi ha el diposit d'aigua i després a visitar l'església de Santa Maria, per fora ja que com sempre està tancada, amb el cementiri annexat.
Ja cap a casa que ens queda molts quilòmetres, però molt contents d'un bon dia de muntanya.
 |  |
00000000000000000
00000000000000000
Entrades
m'ha agardat això de vaques escandaloses
ResponElimina