"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 28 de juny del 2012

Un tomb pel Riu Glorieta


Restes de la sèquia als Molins Nous - Riu Glorieta


Avui ens em trobat en Joan Josep i jo amb tres objectius, anar des dels Molins de Tarrès fins a la Central Elèctrica (Molins nous) pel camí vell del Mas de Forès (nom extret del cadastre), trobar el colomer del Riu Glorieta i banyar-nos al Niu de l'Àliga, i hem tingut la satisfacció d'aconseguir-ho tots tres.
Ens hem trobat a l'aparcament dels Molins de Tarrès i hem sortit a dos quarts de vuit tot seguint el camí arranjat que va al costat mateix de la sèquia fins a trobar el camí vell del Mas de Forès. Per agafar-ho hem de creuar la pista. Seguim pel camí, primer es una pista que deixem quan aquesta enfila cap a les pedreres, Mas de Miró i va a sortir a la carretera de Mont-ral. El camí que seguim es ample i arranjat. A més també han arranjat els marges de la dreta per salvar el camí, evitant que caigui les pedres en mig. Em deixat a la dreta les runes del Mas Pere Miranda i a l'esquerra d'un altre mas, a la dreta el camí ben marcat que devia anar als Corrals del Mas de Xarrumba i a l'esquerra el Mas de Xarrumba i hem arribat a la Central Elèctrica (Molins Nous). Hi han trossos molt bonics inclús algun tros completament frescal.
Com que soc una persona que no trobo mai tot ben fet, potser soc massa exigent, diré que en molta part del camí al arranjar-ho i eixamplar-ho han deixat tota la brossa a la vora esquerra, ja sabem que la brossa, en aquest cas es majoritari les ramas de pi, son antorxes amb les mínimes condicions desfavorables. Tampoc he trobat massa correcte la despesa feta en dos ponts de fusta tractada per salvar dos barranquets, un a l'arribada a la central. En cas de voler posar els ponts, crec que es podria haver fet amb trons de pins, a l'entorn hi sobren, lligats i la despesa dels ponts amb baranes de cable, fer-ho servir per ampliar les neteges de més camins de l'entorn. I per últim des del Mas del Xarrumba fins a creuar el Glorieta està intransitable, era bona oportunitat de reobrir-ho.
A la central xafardegem una mica per l'entorn, mirant la sèquia i seguim amunt. Ja comencem a parlar d'on esmorzarem, es que això de l'estómac no té remei. Seguim el camí cap a Mont-ral on també ho han treballat una mica. Arribem fins als Molins vells, tot arruïnat i donem unes voltes buscant entre les parets de pedra tosca si trobem els colomers que el company ha llegit que hi eren per la zona. Seguim una mica més amunt i baixem a esmorzar al costat del Glorieta, després de fer-ho el company es refresca al riu i llavors veu els buscats colomers, quina alegria!!, fotos i pensem que ja poden marxar cap a casa amb la feina feta.
Tornem cap a la central pel mateix camí que em pujat. En aquest camí també han fet treballs, aquí també he trobat una despesa que crec innecessària, amb baranes de fusta tractada per evitar que la gent baixi pels escòrrecs, amb troncs de pi hauria estat més que suficient, dic el mateix d'abans, els pins es el que sobren en aquest entorn. En canvi no han recuperat tots els revolts de l'antic camí i hi ha algun tros que sembla que pugis per unes escales, quan un camí de bast com era aquest, era impensable aquesta manera de pujar. Dic que sembla que pugis escales i no exagero, la pendent es salva amb escales fetes de pedres cimentades.
Al baixar no podíem d'estar d'entrar al toll del Niu de l'Àliga i banyar-se en les seves aigües que per cert estaven molt fredes. Aquest lloc es fantàstic, no es estrany que els caps de setmana a l'estiu s'ompli de gent.
Des d'aquí i per la pista cap el cotxe, on arribem a dos quarts i mig de duess després de fer uns deu quilòmetres. El track no el pujo a internet, ja que la pujada la hem fet pel camí vell fins a les basses de la central i la baixada per la pista (a partir de la central), o sigui no hi ha cap problema, la diferencia en la distancia es tot el que ens hem anat sortint del camí per xafardejar els entorns.
El dia ha estat molt calorós, sort que hem començat a caminar aviat per la part solana, i la tornada l'hem fet per la part obaga.
Soc conscient dels comentaris que he fet de la despesa per arranjar els camins, ja que una cosa es arranjar-los, eixamplar-los, refer els marges per aconseguir evitar la caiguda de pedres als camins, però les despeses supèrflues es poden evitar, o es que hi havia algú amb una empresa de fusteria involucrat en l'arranjament?. Crec que val la pena ampliar els camins recuperats, però estar clar que tot son opinions. I un altre cosa es com es recuperen, he de dir que es preferible que es faci alguna cosa abans de que no es faci res, però amb una mica més es podria buscar els retombs dels camins vells i no obrir-los al dret.
Com es veu que encara que hem tingut un molt bon dia de muntanya avui estic molt crític, ho deixo aquí.

Si voleu veure la crònica feta pel company entra a "Troussejant: El Niu de l'Àliga".

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.
000000000000

00000000000000

dimecres, 27 de juny del 2012

Wyoming revienta: Rajoy "no es el puto propietario" de España


Per molt que ens diguin les veritats i a la cara, l'únic que fem es aplaudir-ho, queixar-se i cap a casa amb el cap clot. Mentre no es doni un pas endavant no sortirem.

dissabte, 23 de juny del 2012

Castellcir, Sant Andreu de Castellcir, Castell de Castellcir, Font de la Sauva Negra

Sant Andreu de Castellcir i Castell de Castellcir (o de la Popa)

Després de dues setmanes començava a estar una mica neuròtic (algú dirà que més del normal) i s'ha ajuntat que aquesta nit quasi que no he pogut dormir, a les sis ja estava cansat de donar voltes pel llit, pel que me aixecat, he mirat alguna de les caminades que tinc preparades o molt mirades, i m'he decidit de acabat d'enllestir una al Moianès, he preparat els atuells i m'he dirigit cap a Castellcir, a fer un tomb baixat d'inet, del Toni Plana.
Arribo a Castellcir i aparco davant del col·legi i del punt d'informació sortint quan manquen cinc minuts per a les nou del matí.
La sortida es al costat mateix, on hi ha un pal indicador, i es baixa per la pista. A l'altura de Mont-ras el track em porta a fer una drecera, la veritat es que no se si val massa la pena, no es retalla massa la pista que es en baixada suau, i el sender estar molt brut; de tornada l'he tornat a agafar i llavors de pujada si que ho mereix.
Poc després de deixar una pista a l'esquerra he vist a la dreta un sender, he mirat al mapa i m'indica que talla un bon retomb de la pista, la incògnita es la de sempre, estarà passable o hauré de recular, al estar perduda o tapada, ho provo i em surt be, val la pena aquest tros de caminoi on m'estalvio un tros de pista, no està brut i es de bon passar.
Sense problemes pujo fins a Sant Andreu de Castellcir, després de passar la Riera de Castellcir per una passera de ciment, la pujada l'ha he fet per una drecera bastant bruta, però curta.
Copiat de Viquipèdia:
Santa Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir, en el terme municipal homònim, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Vallès Oriental.
Té cementiri propi, l'antic cementiri de la parròquia, i està situada a llevant de l'actual poble de Castellcir, a l'esquerra de la riera de Castellcir, al fons de la vall d'aquesta riera. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes, més a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més llunyana al sud-sud-oest, la Codina.
És una església romànica bastant modificada amb el pas dels segles. Fou consagrada al segle XI, dedicada als apòstols Andreu, Jaume i Joan; ampliada al segle XII, una de les dues absidioles es consagrà a Santa Maria. Dels absis originals, només es conserva el del costat nord. Hi ha una torre-campanar quadrada i, a l'interior, un cor damunt de capitells treballats i columnes. Se'n coneix l'existència entre 1092 i 1116”
El que si que m'ha sorprès es que el grup de nínxols que estan al davant de l'entrada de l'església podrien haver-se construït amb les parets de pedra i hauria quedat tot mes integrat al paisatge, però jo no soc ningú per donar lliçons a la gent de l'entorn.
Retorno fins a la Riera de Castellcir i sense creuar-la vaig seguint el camí a la seva riba esquerra, en realitat es una pista usada només per gent a peu o en btt. A l'altura d'una porta que hi ha a l'esquerra faig la primera petita errada del dia, sort que miro el gps (no tinc mapa de la zona i el mapa que porto es una impressió del Icc25, que només m'agafa el tros de la caminada) ja que me l'empassava, he de creuar la porta i seguir recte. Es un tros on hi ha un bon grapat de vaques amb una bona cornamenta. De cop em venen pel camí dos de cara, però elles tenen més por que jo i passen a la meva altura corrent.
Baixo per creuar el Torrent de Centelles, no sense abans fer una segona i petita errada, i de seguida arribo a una pista des d'on ja veig el castell. Es deixa la pista per seguir per un terreny molt rocós i ja entre roca i bosc, s'arriba al castell, amb una arribada per camí que encara conserva una part de l'empedrat. Era un castell bastant gran, dalt del roquer. A internet es pot trobar molta informació, només dir ocupa una superfície de una mica més de 500 mts. quadrats, entre l'edifici principal, la fortalesa de tres plantes i la capella de Sant Martí de la Roca. Es pot endevinar una mica la distribució que tenia, però tot està molt malmès.
Segons la llegenda, l'església de Castellcir (Sant Andreu) està construïda en un lloc que no pot veure's des d'aquest castell a causa de la conducta malèvola de Gilabert, el senyor del castell de l'època.
Es una llàstima que aquest país no hagi pogut conservar res del patrimoni: castells, pous, ermites, masies històriques, camins mil·lenaris, etc., i que hagin preferit gastar-se els diners, incloent els que no tenien, en infraestructures que ara no serveixen per a res, o per omplir-se les butxaques. Espero molt seriosament que això finalitzi i entri el sentit comú.
En sortir, perquè no sigui dit, la quarta errada del dia. Això d'anar sense mapa m'obliga a cada cruïlla a mirar el gps i anar amb molt de compte amb els camins que surten molt propers els uns dels altres.
Segueixo una pista, boscana, i baixo fins a la Riera de la Casanova, on el camí fa un tomb quasi bé rodó i queda clar que era un camí de carro. Al cap de poc n'adono que estic a la cinquena (i per sort última) errada del dia, havia de deixar el camí i remuntar el torrent, passant per una porta, anar per la vora del camp conreat, el camí vell està intransitable, i pujar fins a la masia Casanova del Castell, masia no habitada, encara en peu, amb els camps adjacents conreats.
Al Coll de Sauva Negra s'ha de deixar la pista, pista a la que fa poc he entrat i es bastant solana, i baixar cap la Font de Sauva Negra. La Sauva Negra una fageda molt ombrívola i bonica. La Font baixa amb un rajolí. Tota la Sauva Negra son dos quilòmetres esplèndids, primer en sender que baixa fort, amb alguns replans, i després per camí ample, on no passen els vehicles. Molt recomanable.
Al creuar el Pas de la Casanova (??) el camí canvia brutalment, la pista es torna polsosa, de les que et deixen les botes blanques, plena del ramatge dels pins acabats de tallar, aquests estan ben posats a la vora del camí, amb pots de olis al costat de la brossa, o sigui un bon perill d'incendi. No entenc com hi ha aquesta deixadesa dels que ho han de controlar. L'entorn de les runes de la Tuna es un exemple del que dic, hi ha ramatge amuntegat per tot arreu, amb tot l'entorn degradat per l'extracció dels pins tallats.
El pas de la Tuna es bonic, llàstima que porta poca aigua, i això fa que aquesta sigui verdosa. Ara em queda dos quilòmetres i mig de pista a estones boscana i a estones assolellada (més d'això últim) fins a trobar el camí de vinguda davant mateix de Sant Andreu. Es tracta de refer el camí, ara de pujada i arribar a Castellcir, encara que el tros final de pista de pujada es fa una mica pesada.
El dia ha estat molt be, ermita, castell, font, rieres amb aigua (totes portaven aigua, encara que no massa), fageda, tot el dia sentin el cant d'ocells (no massa quantitat, per cert), els esquellots de les vaques, el raucar de les granotes, el bram d'un ase, no sentir cap soroll de la industrialització (salvant una tractor segant els cereals cap el final). En tot el dia, fora del poble, he vist només tres persones, tres ciclistes al castell, i res més. O sigui tot pau i tranquil·litat.
He arribat a Castellcir a un quart de tres després de fer mes de catorze quilòmetres i mig, cinc marrades i tomb pel castell incloses. A Castellcir assegut en un banc davant del col·legi, he dinar abans de tornar cap a casa, cansat però satisfet.
Al wikiloc pujo el track d'on he extret les marrades i punts aberrants. El pujo a wikilocs per què hi han algunes diferencies amb l'original.


Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.


00000000000000



000000000 

dimarts, 19 de juny del 2012

La corrupció espanyola no és un accident sinó una conspiració

Es molt positiu llegir l'article Francisco Rubiales en el seu blog "Periodista Digital" . Aquí només transcric el primer paràgraf , 

"La corrupció a Espanya no és un accident, sinó una forma perversa d'entendre la política i el poder. És esborronador veure al president d'Andalusia, José Antonio Griñán, defensar a un dels seus consellers que ha estat empresonat per estar implicat en gravíssimes "xoriçades", corrupcions i abusos de poder o a Carlos Divar aferrat a la seva butaca, sense dimitir malgrat les evidències d'abús. Espanya cada dia és menys un país democràtic i s'exhibeix davant el món, sense pudor, com un conjunt de tribus corrompudes i, de vegades, delictives..."

divendres, 15 de juny del 2012

Treball en equip.

En tot esport i moltes vegades a la vida mateixa, per experimentar la victòria, l'únic element que es necessita més que qualsevol altre és el treball en equip.
Però el treball en equip també és la noció més intimidatòria que una persona pugui enfrontar. Unir-se a un equip significa lliurar part de la teva individualitat, estar disposat a fer qualsevol sacrifici que fos necessari per a la major causa. Si estàs disposat a fer aquestes coses, a tornar-te realment un membre de l'equip, llavors l'èxit vindrà.
Però una paraula de precaució. Assegurin-se que l'èxit que persegueixen...és l'èxit que necessiten.

diumenge, 10 de juny del 2012

Àger, Via Romana, Port d'Àger, Castell de Cas, Ermita de Santa Eugènia, La Règola, Àger

Via Romana - Conjunt monumental de Sant Pere (Àger)

Fins ahir a la nit no sabia si avui podria sortir pel que no he pogut quedar amb cap dels meus companys, i al final he decidit anar sòl a caminar. Trio anar a Àger a un dels dos tombs que fa temps tinc preparat, es tracta de pujar fins al Port d'Àger per la Via Romana, seguir fins el Castell de Cas i baixar fins a la Règola per l'ermita de Santa Eugènia i tornar a Àger.
Per la carretera, passat Balaguer he tingut el primer esglai del dia, i ha estat fort, en un tomb gens tancat, m'ha sortit de front un cotxe per la seva esquerra o sigui pel meu carril, sort que aquí hi ha un ample voral ja que amb el cop de volant que he donat si el voral hagués estat estret m'hauria sortit de la carretera i hauria anat a parar junt als cereals i a les roselles.
Arribo al poble i deixo el cotxe en una esplanada que hi ha només entrar, em preparo i surto quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou, en direcció a creuar el Pont d'en Rossell. De seguida m'adono que es un camí senyalitzat per El Camí. Abans de deixar la pista em desvio per veure la Cabana de Sereno. El camí en quan deixa la pista es torna molt pedregós i comença a veure's restes del vell empedrat, a trossos bastant ben conservats i amb ben visible la seva amplitud, entre 3 i 4 metres, però en els trossos que toca o està molt prop de la pista es comprova que quan la van fer no van tenir cap mirament si es destrossava el camí vell.
Em desvio a veure la Cabana de Monclús, de lluny ja que hi ha una cadena posada i no la vull saltar i entrar a propietat privada, i el Mas de la Teulera, enrunat amb alguna pared en peu.
Prop del Pot d'Àger, hi ha trossos amb marges destrossats per la carretera vella, i trossos amb marges arranjats. Total la pujada he estat acompanyat pel cant d'uns ocells i d'un puput incansable.
Dalt del port paro a contemplar la vista, tota la serra del Montsec d'Ares, a la dreta el Montsec de Rubies i sortint per l'esquerra el Montsec d'Estall. Aprofito per menjar una mica.
Surto per la pista del Castell de Cas, passant primer per l'ermita de la Mare de Déu de Lurdes, bastant deixada i amb les escales que hi puja una mica destrossades. D'aquí intento no anar per la pista tot buscant senders alternatius, però tots els rastres que vaig trobant no tenen futur, pel que abandono l'idea i segueixo pista endavant que hauré de fer durant uns quatre quilòmetres i mig. Aquesta pista, que es solana, polsosa (encara que està una mica humida) i retocada de fa poc, es molt tranquil·la, al menys avui, i només ha estat interrompuda la tranquil·litat pel pas de tres motos i un quad, la resta ha estat silenci total. Abans del castell he entrat a visitar les runes de la cabana de Gulló, he buscat la font que marca el mapa i l'he trobat uns metres més endavant al costat dels conreus,. Després he passat pel costat de la Cabana de Xinco, aquesta ben arranjada i amb la font tancada amb porta de ferro. A l'altura d'aquesta última cabana ja es veu la torre de Cas, encara que queda una mica més de pista.
El camí vell que arribava al castell està impracticable encara que he intentat seguir-ho per una estona, el que no he trobat es la font que marca els mapes. Del castell de Cas només en queda en peu la torre de l'homenatge, runes per tot arreu, una esplanada que era del castell i uns metres de l'antiga muralla i sota més runes on eren els habitatges, es tot el que puc contemplar.
Al costat hi ha l'església de Sant Jaume de Cas, amb dos portes d'entrada en un lateral, encara que tancades per portes de barres de ferro que deixen veure l'interior. Al seu costat hi ha una taula llarga de pedra i banc de fusta. Del castell i de l'església es pot trobar més informació a l'Enciclopèdia Catalana

La fotografia està extreta d'una pàgina de Joan Inglada”.

Aquí ja deixo la pista principal i agafo una en direcció nord que de seguida comença a baixar suaument. La pista es boscana però les alzines encara son baixes pel que no paren gaire els raigs del sol, que va sortint i amargant-se, i quan hi és, pica de valent. Vaig baixant per les Serres.
El camí travessa, per l'esquerra diverses parades abandonades, de seguida s'estreny però de bon seguir i ben marcat, i el terreny es torna pedregós, i es van trobant fites encara que no son gaire necessàries. M'ha semblat veure el camí vell primer per l'esquerra i més endavant per la dreta, encara que intransitable. De cop les fites segueixen recte i cap a l'esquerra marxa un camí senyalitzat en cintes, miro al mapa del gps i el camí que hi ha es el de l'esquerra, ja que creua el barranc. Al poc entro al que era una carrerada, però la deixo de seguida per marxar a la dreta per un camí que arriba a una pista. Aquí estic a punt de marrar-la, sort que em fixo ja que estava a punt de seguir-la a la dreta i en canvi a l'esquerra i a pocs metres però darrera de l'arbrà hi ha l'ermita de Santa Eugènia, molt senzilla, sense campanar i on un es pot refugiar en cas de tempesta. Paro una mica a descansar i menjar una mica de fruita.
La sortida pot ser retornant cap a la carrerada, o seguint recte des de la porta, hi han fites, algunes les he arranjat i he posat de noves, per un camí poc definit però que es va fent més clar, que ens tornen a portar a la carrerada. Aquesta es molt ampla, a estones de més de quatre metres, amb restes de marges als dos costats, però el terra es pedregós i molt desfet, amb forta pendent.
Deixo una serie de corrals a la dreta i a l'esquerra, un camí vell, sembla que transitable i les runes d'un maset a l'esquerra, fins que arribo al barranc de la Règola. Només arriba veig una serie continuada d'habitatges o corrals arruïnats a l'esquerra, a la mateixa llera del barranc i un masia, com no, també arruïnada a la dreta i una mica enlairada.
De seguida arribo a la Règola, on pujo a visitar el poble tot donant un petit tomb. Quan estic per sortir m'adono que la descripció que volia seguir me la he deixat a casa junt amb el que posava el del track que m'he baixat, i la veritat del track no me'n fio ja que no veig clar per on passa i menys sense les explicacions. Miro al mapa del gps (en paper no tinc d'aquesta zona, ja que encara que porto el comarcal aquí no em serveix de res). Ja sabem que fora del radi d'acció de la capital a l'Icc manquen la meitat de camins (no així les pistes, masos, barrancs, carreteres, etc. que si que hi son). Per un costat veig que el track va sense camí definit sortint per la part alta del poble, a la part baixa que es per on he entrat hi ha senyals de circuit de Btt abans de creuar el pont tot resseguint el Riu Fred de Pui, i en tercer lloc em sembla recordar que el que havia llegit era sortir pel camí que tinc davant i que passa entre dues cases. Primer em decideixo a seguir el camí de Btt encara que no se on porta ja que no ho diu, però la direcció sembla bona. Al riu baixa aigua i es una zona boscana, frescal i molt agradable. Aquí tinc el segon ensurt del dia, ja que de cop sento uns esbufecs molt forts i una gran sorollada, llavors veig a dos senglars grossos i un porcell sortint ràpidament de l'aigua i marxar corrent per la vora contraria i riu amunt.
El camí que segueixo es va embrutant cada vegada mes, amb l'herba que ja m'arriba fins els genolls, no punxa però es de la que es queda tota enganxada als mitjons i la feinada que tindré després. Crec que no té futur, per molt que hagin posat cartells de ruta de btt la veritat es que fa temps que per aquí no en passa cap. Me'n torno cap al poble, em torno a mirar el mapa i veig que el camí recte fa un gran retomb a l'esquerra, després a l'altura del Moli Vell de Queralt retorna com si volgués tornar a la Règola i enganxa el camí vell de la Règola, que allí ja es pista. Penso que mal que mal aquest em portarà a Àger. Després de passar l'era del Molí de la Societat es transforma en pista que va seguint una llenca de terra entre el Riu Fred de Pui i el Barranc de la Règola, quan arribo a una cruïlla, on el camí que seguia tomba fort cap a l'esquerra, surt un camí a la dreta que baixa a creuar el riu, no surt al mapa però decideixo agafar-ho; al creuar el riu entra en una zona molt bonica amb un camí encaixonat entre dos marges alts, arribant a un camí travesser, que ves per on, es per on m'arriba el track que portava, miro a la dreta que es per on hauria d'haver vingut i el veig quasi tant tapat com quan ho he deixat prop del poble. Segueixo a l'esquerra i tornem a estar a les mateixes, el track puja als conreus una mica més endavant però jo pujo ja i arribant a un camp conreat que he de creuar a buscar la pista, es el camí vell i que ve de la carretera.
Al poc trobo a la dreta el cartell que indica que el camí de btt hauria de sortir aquí i que em penso que deu haver passat pel molí. Paro a dinar a la porta del mas, enrunat, del Canonge. Després fins a Àger on entro pel Pont del Pedró i vaig a donar un tomb pel poble. Era una vil·la closa. La Col·legiata i el castell no els puc visitar, ja que des de que han començat la restauració està tancat, son visites a certes hores i pagant, estar clar.
Arribo al cotxe a tres quarts de cinc, després de fer uns 20 quilòmetres, comptant tot el recorregut per dins del poble, alguna marrada i entrar a visitar castell, ermites, masos, font, etc.
El dia ha estat molt bo, el temps m'ha acompanyat bastant, núvol però no emboirat, a estones de sol però no gaire, un recorregut agradable i molt maco, la pujada com tota via romana es molt assequible, la baixada cap a la Règola ha estat una mica molesta per la pendent però res que no es pugui aguantar. Ermites, castells ... historia d'aquest país en definitiva.


No el pujo al wikiloc ja que hi ha un d'igual i el tros entre la Règola i Àger jo no l'agafo be.

Per veure o baixar les fotografies, aquí.


00000000000000000

dilluns, 4 de juny del 2012

Error 0036

No es ciència ficció, es el que passa amb molts serveis tècnics:


00000000000000

diumenge, 3 de juny del 2012

V Marxa senderista de la Tinença de Benifassà

El Boixar - Mas de Petxí

Avui en Josep Maria i jo hem anat a la V Marxa Senderista de la Tinença de Benifassà, que aquesta vegada surt de El Boixar. Es la tercera a la que jo vaig, no he anat a la primera ni a la quarta.
Arribem a El Boixar després d'un llarg viatge, no pel quilometratge si per la porqueria de carretera entre la Sènia i El Boixar, tombs i mes tombs sense descans. Després d'aparcar a la zona on l'organització tenia previst ens apropem al poble on agafem l'identificatiu i esperem que donin la sortida, però abans d'això han de fer el parlament explicant les normes bàsiques de tota caminada múltiple i del perquè d'aquesta marxa.
Al final sortim quasi a un quart de deu del matí. La descripció del itinerari que posa en el tríptic es:
“Eixim del Boixar pel camí vell de Coratxà, remuntant el barranc de la Canal, seguint el PR-CV-75.11. Arribem a la carretera i continuem per esta fins al maset de Josep. Aquí l'abandonem i descendim fins la pista del molí de Joaquin.
Ara anirem remuntant fins al encreuament del mas de la Mola, on tombarem a l'esquerra en direcció aquest. Recorrerem tota la pista fins a la seua extinció gaudint del passeig a mitja vessant per les terres de la Fredat i en bones vistes del barranc de la Canal.
En morir la pista remuntem el barranquet que ens marca l'antic camí del mas de Petxí fins a ell, i des del mas continuem fins a la pista de la mola de Mitja-Vila on coincidim amb el camí de la Rogativa de Vallbona a Pena-Roja, que es celebra enguany.
Agafem la direcció cap a Coratxà passant pel pi de Petxí amb la seua singular fisonomia degut a la ferida d'extracció de pega. Continuem fins a desviar-nos per pujar a veure l'avenc de l'Ase, un avenc espectacular, i des d'aquí carenejarem, per tal de gaudir de les espectaculars vistes cap al Matarranya, fins a la font del Catxo.
Ara planejarem fins al Coratxà on ens espera el dinar.
En reposar les forces tornem al Boixar pel camí vell travessant les Albardes i de nou el barranc de la Canal. En poca estona finalitzem la marxa proposada. Bona ruta.”
Això es el que posava el tríptic la realitat ha estat la següent. La sortida sembla ser que havia de ser per la carretera però tots surten per les escales cap a la part alta del poble, pel que es forma el primer embús del dia, nosaltres salvem una mica el tap sortint pels carrers que fan una gran ESE pel que no hi va ningú, i quan arribem a la part alta ens trobem la cua de l'embús, però al menys no hem tingut la sensació angoixa. Baixem cap a la carretera, la que es deixa de seguida, però amb un altre embús doble, un perquè s'ha de saltar un cable de tanca i altre al creuar el barranc de la Canal ja que les roques de la seva llera estan molles i rellisquen molt. Després de creuar el barranc la cua ja avança mes fluida. Seguim per la carretera i on diu que la deixem al trobar el maset de Josep, encara que el maset ni el veiem, ve el tercer embús, però aquest d'aquells que et fa estar una bona estona parat, hi ha gent que protesta, així si, amb ironies. La baixada te bastant de pendent, terreny boscà amb molta fulla de pi al terra, però amb dos llocs on el terra està molt descarnat i s'ha de portar una mica de compte per no relliscar i caure de cul, però res que no es pugui solucionar, però quan es camina amb 500 persones es el que passa. Aquest tros es el que diuen de les Males Terres, encara que el camí es boscà i bonic. Pel que sembla es passa a prop d'un til·ler que hi figura als mapes, que tampoc ni el veiem. Arribem al Molí de Joaquin on ens donen d'esmorzar, un bocata de tonyina, una poma, una botella d'aigua i quatre carquinyolis una mica grans. Veiem que poc després d'arribar nosaltres ja venen treien les cintes, els “graneres”, i això que ens pensàvem que no anàvem massa enrere.
Després d'esmorzar pugem fins el Mas de la Mola, una pista ampla i retocada on ens semblen veure unes dreceres (nosaltres agafem una), però la senyalització va per la pista que va pujant fent llaçades, excepte al final que agafem el que era el camí vell o carrerada, i una mica abans del mas, davant d'un bassot ple de granotes hi ha un control d'aigua. La senyalització fa sortir del camí per passar per davant del mas, a partir d'aquí no se si hi havia camí o s'ho han inventat totalment, però la baixada fins a trobar de nou la pista sembla bastant artificial. Fa estona que es sent tronar a la llunyania.
Tornem a agafar pista, molt boscana, a trossos amb bones vistes a la vall del Barranc de la Canal, son les terres de la Fredat. Fins que finalitza la pista i agafem un senderó que va a creuar el barranc de Petxí i ara es la pujada la que ha estat fabricada, fins arribar a un replà on enllacem a un camí molt bonic on ens comença a ploure, a estones una mica fort. Passem el Mas de Petxí sota la pluja que poc a poc va remetent però sota una boira bastant espesa.
Arribem a la pista de la Rogativa i sembla ser que ja hem aconseguit ser els últims, compartint el merit amb dues dones que venen uns metres darrera. Visitem el poc que es veu del pi de Petxí, i arribem a l'alçada d'un mas on hi ha un parell homes, com si fossin control, però sense que donin cap explicació de res, anem seguint la pista. Una pista molt enfangada on alguns moments tenim problemes per caminar. A l'estona ens adonem que no hi han senyals, i pensem si ens hem perdut, i quan ja començàvem a estar una mica preocupats ens passa un tot-terreny i preguntem al conductor si anem be, i ens diu que si, pista avall, i que on estava aquell parell la marxa s'havia de desviar però quan ha vingut la boira, al ser terreny molt perdedor, han desviat als marxadors cap a la pista. Arribem a Coratxà, i ens diuen que no som els últims, les dues dones fa estona que ens han passat, perquè quatre que encara havien anat pel camí programat, abans que es possés la boira, s'han perdut. La boira ja ha marxat.
Aquí ens donen de dinar, un bocata gran de pernil, un tetrabric petit de suc, una pera, quatre carquinyolis i un pastisset. Mengem asseguts en un banc de la plaça. Al poble han posat dos “quiosquets” un fent servir de magatzem la petita església.
Quan tornem a sentir tronar i veiem que quasi no queda ningú sortim anant a buscar el camí de El Boixar, que es baixar a creuar el Barranc de l'Avellanar tot passant a tocar els antics rentadors al costat d'una font, que avui no raja perquè s'ha espatllat la bomba, segons ens explica un pagès que està esperant que passi tothom per tornar a posar la cadena de tanca.
Ara surt el sol que pica una mica, veiem gent que ve darrera, però que no trigaran a passar-nos. Pujant des del Pont de la Ballestera no veiem la font que ens queda a ma dreta i que a l'altre marxa que va passar per aquí varem anar a visitar. El camí està una mica destrossats però es camí vell, fins que arriba als plans, on hi ha una gran plantació d'alzines, esperem que es facin grans, però de manera incomprensible han plantat, també, en el que era el camí, ara una mica perdut, o sigui que si alguna vegada es volgués recuperar ja no es podrà.
Baixem a la carretera i enllacem amb el camí de vinguda que ja ens porta al Boixar, però encara que està senyalitzat de pujar a la part alta i baixar per les escales, nosaltres arribem per la carretera, una mica mes llarg, no massa, però totalment planera.
Quan arribem a dos quarts de cinc després de fer quasi dinou quilòmetres, ens diuen que queden molt poques persones darrera i que son quasi els últims. La pega d'això es que no quedem samarretes de la nostra mida.
El dia en conjunt ha estat bo, trossos que no coneixíem, però la veritat es que no els hem pogut gaudir massa, massa trossos de pista no agradable, massa embussos, massa trossos de camí fabricats per aquesta caminada. De la pluja res a dir, encara que sembli que no sigui agradable només trobo l'inconvenient que no em deix fer fotografies, però la boira si que es molesta, a més ens ha fet canviar un tros de carena amb la visita a l'entrada d'un avenc, per una pista enfangada, està clar que això no es massa culpa de l'organització, encara que es podia haver solucionat reforçant la senyalització.
Després sols ens queda agafar el cotxe i cap a casa. 
No pujo el track al wikiloc ja que veig que hi han dos d'aquesta marxa pujats i no cal omplir de tracks del mateix.



Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


0000000000000000000000



0000000000000000

dissabte, 2 de juny del 2012

Una Economia surt endavant posant als banquers a la presó

Una gran intervenció del Sr. Alberto Garzóm, de "Izquierda Plural" fent una interpel·lació urgent al govern i el ministre, per no perdre el costum, surt per "pataneres", la qüestió es ni investigar ni donar explicacions:



000000000000000000000