Canyamars, Pou de Glaç, Cim i Santuari del Corredor, Ca l'Arenes i el dolmen, Canyamars

Pou de glaç, de Canyamars

Santuari del Corredor

Una de les coses que en algunes sortides em trobo, es que com vull anar a les màximes zones que desconec, he de buscar tracks per internet que s'ajustin aproximadament a les meves pretensions, encara que després els intento treballar una mica amb els mapes topo i ortogràfics de l'I.G.C.C. Ja sabem que aquests últims no son del tot exactes i en els altres hi han molts camins que no es veuen, això ajuntat amb que alguns dels tracks que corren per internet son una mica inexactes, per dir-ho suau. Tot això no m'impedeix anar als llocs amb tot entusiasme, però alguns dies com avui, on el tomb en realitat ha de ser completament fàcil pel que s'ho coneix, als desconeixedors ens poden sortir alguns entrebancs, que no ens desanima en absolut, però fa que en alguns trossos haguem de passar al dret, per rastres difusos i tapats, quan hem deixat el camí bo, qua a vegades es fàcil, ample i de bon caminar.

Ara fa uns nou anys vaig estar al Parc del Montnegre-Corredor que em va deixar bon gust de boca, exceptuant alguns detalls que no venen al cas, i com fa poc vaig trobar un possible tomb que sortint i arribant de Canyamars, passa per un pou de glaç, el cim del Corredor, el santuari del mateix nom i després pel dolmen de Ca l'Arenes, vaig engrescar al company i avui ens anat cap allà. Em aparcat davant de l'església de Sant Esteve i em sortit quan mancaven cinc minuts per dos quarts de nou del matí. La previsió es que faria força vent i fred, però la veritat es que encara que la temperatura no era gens alta, com de vent no en feia, hem pogut començar a caminar amb tranquil·litat.

A nosaltres que ens agrada trobar masies, ermites, construccions varies, antigues, enrunades o no, tenim la primera sorpresa abans de sortir, al veure un petit tros del que havia estat un molí fariner, amb el plafó informatiu inclòs. Del que poc es pot apreciar es on estava el forat que feia d'engolidor de les aigües. La segona, encara que ja la sabíem, es el gran Pou de Glaç, amb la bassa i la resta de la canalització entre la bassa i el pou. Pel que veiem dins del pou es deuen fer actuacions teatrals o musicals, es una bona forma de fer-ho servir i donar-ho a conèixer. Pel camí veiem les restes d'un tros del rec des del barranc a la bassa.

A poc deixem el camí que seguíem per entrar cap els dominis de Can Xerrac, on trobem als propietaris, i estem una petita estona xarrant amb ells. Ens diuen que el camí normal per anar amunt no es aquest que seguim però que no hi ha cap problema al ser un camí públic. Si que ens demana que per anar amunt no anem al dret per les dreceres, fet que fan molts dels que passen per aquí, ja que destrossen les canalitzacions d'aigua. Nosaltres seguim per un camí ample, antic, bonic i on en l'actualitat no deuen passar vehicles a motor. Arribem a una cruïlla, i no veiem clar si em d'anar per la dreta, per l'esquerra o per on, ja que aquí el track que portem està fatal. Seguim per un rastre d'animals, al dret, per on el bosc ens permet passar. Aquí hi han les primeres alzines sureres que nosaltres veiem, amb la particularitat que hi han per terra bastants trossos de suro en forma de tub, més o menys conservats, ja que el tronc de dins s'ha podrit i desfet i el suro que l'envoltava s'ha conservat. Arribem a una pista vella, on la vegetació se la està menjant, però que ens deix passar. Anem per un llom. El camí de cop queda tapat per les branques d'arbres caiguts i hem de saltar a una pista més ample, uns metres al dret. Aquesta pista es relativament recent, amb el terra una mica destrossat i amb vegetació que també se l'esta menjant. Fins a una tercera, que aquesta es més ample i molt transitada per les btts. Passem a tocar el mas del Forn de Vidre, que segons he llegit del forn no en queda res, encara que podria ser que en quedés al menys unes parets. Hi ha un cartell molt vell del permís d'obres. Aquest mas, antic i amb una façana una mica degradada, té un detall que es un “crim arquitectònic”, una porta blanca de tancament d'alumini, que fa mal a la vista. Ja sabem que els propietaris poden fer el que vulguin, amb permís de l'autoritat, no faltaria més, però això no deixa que jo pugui opinar del que crec que es lleig i que està mal fet.

Parem a esmorzar a una de les taules del àrea d'esplai, acompanyats per dos gats grossets i famolencs. Aquí parats, encara que estem al sol, el fred es deix sentir una mica. No ens estem gaire estona i seguim. A partir d'aquí i fins a mig camí del cim tindrem problemes per seguir el track i la ruta. Primer baixem a visitar la font del Grèvol, molt ben arranjada i amb un rajolí d'aigua, però no veiem per on ha retornat el que va penjar el track a inet, nosaltres tornem per on hem baixat. Una mica més endavant, amb el track que sembla que ens envii per dins del bosc sense camí ni res, el deixem córrer ja que sabem que hem de seguir el GR92. Després d'un retomb i al peu d'unes escales de fusta, trobem un piló indicador del GR dins d'un sender a la dreta. Aquí dubtem una mica, no guanya la opinió del company i agafem a la dreta. Resultarà qu'el senyal no està gens ben col·locat i que no som els primers que agafem per aquí, encara que la gent que s'equivoca deuen retrocedir, però nosaltres no ho fem, i quan s'acaba el sender, pel mig del bosc anem continuant amunt, a trossos pel mig del barranc, a vegades per l'esquerra i altres per la dreta, sense massa problemes. Quan veiem que es comença a tapar tot l'entorn, pugem cap a la nostra esquerra i trobem el camí ample, bonic, molt trillat i ben marcat del GR92, que ja no el deixarem fins a desviar-nos per pujar al cim. Al costat d'una torre de guaita, i entre mig dels tres fonaments dels peus de l'antiga torre, trobem on estava el senyal geodèsic, aquí no hi havia piló.

Baixem cap el santuari, i aquí com ja es terreny obert, hem anat des de l'àrea d'esplai sempre emboscats, el vent es deix sentit una mica, que per ser es bastant fred. El santuari està tancat, el bar-restaurant també, hi ha una persona que està treballant i ens confirma que ara està tancat. No sabem ni li preguntem si més tard obriran, ja que el que ens interessava era poder fer, ara, uns cafès. Mentre estàvem per aquí han arribat, primer cinc btteros, i després un cotxe amb tres persones que m'han semblat més grans que jo.

El primer tros, també tenim uns problemes en la direcció a seguir, que solucionem canviant de pistes per dins del bosc. Hi ha un noi que està agafant pinyes, amb un pal amb un ganxo a la punta. Ara ve un tros una mica monòton, encara que amb encant, tot boscà, amb estones de camí ample degradat, sobre tot quan fa pendent no suau. A les vores està molt remenat dels senglars, amb tolls de fang on deuen gaudir força. Arribem al dolmen, que més que un dolmen es un conjunt funerari megalític.

Passem entre les Roques de Nyàcara, que igual que es ha passat a les Roques de Mataró, després de la font del Grèvol, no hem pogut identificar, al desconèixer-ho. Al poc de creuer el Torrent del Sot del Fangar, deixem el camí per una drecera, una mica trillada que ens porta a Ca l'Arenes, ens sembla que no està habitada pel que ens decidim a voltar-la per la dreta. Quan estem a la part del davant veiem un jove (comparat amb nosaltres) que està carregant o descarregant una furgoneta. Ens ve a saludar, i fem petar una petita xarrada. Ens confirma que al costat de l'era i pegada a la masia es l'ermita de Sant Andreu, ara amb la porta tapiada, i que dins no queda res de res. Després d'assessorar-nos del camí de baixada, que per cert es el que tenim programat, ens acomiadem.

El camí encara va pujant, suaument, fins al Puig Aguilar. Allí ja comença la baixada, amb un començament molt dolent, amb un camí (si es pot dir) molt estret amb un gran soc en mig. Això dura poc, encara que després continua molt atorrentat, amb uns grans esglaons que fan alentir el pas. Quan el camí quasi que toca al retomb d'una pista, i ben arrecerats parem a dinar.

Seguim avall, el camí no sempre està be, es van succeint els trossos més amples amb els estrets, i els que tenen una bona petjada als atorrentats. Fins que entrem a Canyamars, pel costat de la Rectoria, que va ser casa rectoral, i potser després restaurant, però ara l'entorn del habitatge està molt deixat, abandonat i menjant-s'ho l'herba. Visitem per fora l'església, que té la porta d'entrada pel cementiri, que està tancat. Arribem al cotxe a dos quarts i mig de cinc després de fer uns setze quilòmetres. Un dia que en general ha estat agradable tenint en compte les dates que som, amb un recorregut molt recomanable.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000