 |
| Megàlit de la Diablera |
 |
| Sant Pau de la Guàrdia |
Avui ens hem anat fins a l'Anoia, al
costat mateix de l'antiga NII, on encara perdura l'Hotel Bruc, lloc
on hem aparcat i hem sortit a caminar quan passen pocs minuts d'un
quart de nou. La base del tomb previst es un que puja fins a Can
Maçana, d'allí al Castellferran, segueix cap a Sant Pau de la
Guàrdia i torna al lloc d'inici. Encara que he fet unes petites
modificacions per fer-la una mica més interessant, i això que ja
era prou.
Aquí he de fer un petit advertiment.
Segons els mapes de l'IGCC., a l'esquerra de Can Maçana, tot pujant,
hi han dos turons, el més baix on hi ha les restes d'una torre,
antiga torre de telègraf, hi posa Castellferran, i del més alt no
hi posa nom, encara que a prop posa Les Torres. He estat buscant en
mapes vells, hi he trobat un mapa del Servei Cartogràfic de la
Diputació de Barcelona, de l'any 1921, que marca el més alt com a
Ferran. Segons el cadastre, d'aquest, o sigui del més alt no es treu
res de clar, ja que pertany a la finca de “Massana”, en canvi el
més baix pertany a la finca ·Telègraf”, pel que jo ho tinc clar,
diguin el que diguin els mapes actuals, jo anomenaré Castellferran
al més alt, i Telègraf al més baix, on està la torre.
Sortim pujant per pista, estalviant-se
un retomb amb un camí que passa prop d'unes arnes i després segueix
per un sender una mica brut però coincideix exactament amb un camí
del mapa. Arribem a una cruïlla on a l'esquerra hi han unes basses
de recollida d'aigua pluvial, recte segueix el Camí de les Batalles
(es refereix a la guerra contra el francès), i nosaltres seguim a la
dreta, a creuar el Barranc de la Diablera. De moment encara no em
vist el sol encara que sembla que intenta sortir, i hem xafat una
mica de neu, bastant bruta, ja fa uns dies que ha nevat.
Entrem a veure la Cova Trobada, i el
Megàlit de la Diablera, que només val la pena visitar-ho pel seu
valor històric, que ja es molt. Al Coll del Guirló es on trobem a
les primeres de les poques persones que trobarem. Ens desviem, no com
podia ser menys, cap l'ermita de Sant Pau Vell. Aquí ens creuem amb
dos més. La visió des d'aquesta banda de Montserrat es fantàstica.
També veiem, en direcció a Igualada, el que ens sembla un núvol de
pols, ja es de color marró, després ens assabentarem que es un
núvol tòxic degut a una explosió en una fàbrica. L'ermita i el
seu entorn està netejat d'herba i han treure tota la runa. Segons
he llegit als anys 70 ho van habilitar com a refugi, ara seria
impossible ja que no té teulada, si que les té a l'absis i a la
capella lateral, ja que les han reforçat amb ciment per la part de
dalt, fet que fa que no es vegi des de baix. Després d'esmorzar
enfilem cap el Castell de la Guàrdia. Només començar a pujar, a
l'esquerra hi ha un aljub, datat al 1963. La pujada es una mica dura,
sobre tot quan el camí va pel roquer. El camí està marcat en blau,
però trobo que no cal posar unes senyals tan aparatoses per marcar
el camí. Dalt encara es veuen les restes de la base de dos parets i
des de baix dos petits trossos que son els que surten en totes les
fotos.
Si la pujada ha estat una mica dura, la
baixada ha estat una mica molesta, però l'ha hem aconseguit sense
problemes. Encara que es un lloc que tothom puja, hi ha alguns com
jo, per a qui no es del tot fàcil. No podia faltar, prop de
l'ermita, una placa a una senyora difunta, es veu que al final
omplirem les muntanyes de plaques. Abans s'omplien de pintures, ara
amb aquestes no esborrades, hi afegim les plaques, que serà el
pròxim per continuar empastifant les muntanyes?, a banda de les
deixalles, està clar.
Una vegada a la cruïlla, i fins a
l'àrea de Can Maçana, xafem neu, que omple tot l'ample de la pista.
Ens creuem amb unes quantes persones més. Al Coll de Can Maçana no
pot falta l'estupidesa de buscar i fotografiar un senyal geodèsic.
Aquí veiem una mica el sol però durarà poc, encara que no es vegi
el sol tampoc s'aveïna la pluja.
Seguim el GR, que puja fins el Coll de
les Torres. Fins aquí a més de les senyals del GR i ha altres de
grogues, que per cert podrien ser més dissimulades. Hi ha moments
que s'ha de buscar el millor pas, degut a que hi ha alguna placa de
glaç. Des del Coll ens dirigim on estan les restes de la Torre del
Telègraf, queden en peu un tros de les parets que es veuen les
finestres reconvertides en espitlleres, ja que a més va ser usada a
la guerra del francès. Bona visió des d'aquí dalt. Retornem al
coll, deixem el camí cap a Sant Pau, per anar en direcció nord, per
un camí molt trillat pels excursionistes i el bttteros. Al poc el
deixem per seguir un caminoi a l'esquerra, amb molt forta pujada, amb
trossos relliscosos on es millor agafar-te a les branques que
ajudar-te dels pals. A l'entrada hi ha unes fites, amb algunes més
durant el recorregut. Per cert hi ha unes fites que si el trajecte es
fa de baixada pot provocar confusions i pel que m'ha semblat veure
podria ser perillós. Ho sento però no ho he anat a comprovar, els
roquers de forma arrodonides amb pedra solta no son els meus
preferits.
Arribem dalt al cim, on veiem que
aquest té tota la configuració i amb petits restes d'haver existit
un castell. La panoràmica es amplíssima, i ja s'ha dissipat el
núvol marró sobre Igualada. Decidim no retornar pel camí de pujada
i intentar seguir la carena per baixar cap a Sant Pau. L'endevinem,
ja que encara que hi ha algun moment de baixada forta, en general es
de bastant bon seguir, encara que s'ha d'anar buscant els millor
passos, però només per salvar la vegetació. L'únic problema que
hem tingut es a molt pocs metres d'una esplanada de conreu
abandonada, que es a tocar la pista, ja que el rastre es perd, degut
a que la neu que es va acumular aquí ha fet baixar les branques i
vegetació i encara no han recuperat la seva alçada, si es que ho
arriba a fer. Quan sortim a la pista de seguida arribem al costat del
cementiri, on a la seva façana comptem fins a nou senyals de pintura
de diferents classes, entre elles una d'un tomb a cavall. Això de
les senyalitzacions ha arribat un moment que la seva extralimitació
es incomprensible. Al cementiri també veien una curiositat, al mig
hi ha una creu rodejada de pedres, amb un cartell que posa “Propiedad
del Rdo. Cura Parroco”, si no més a nosaltres ens ha sorprès.
Arribem a Sant Pau de la Guàrdia, es
un llogaret que pertany a El Bruc, amb una església i varis
habitatges, alguns confrontats a l'església. Queda molt poca neu,
però si una mica de fangar. El hotel-bar-restaurant està tancat,
pel que ens estalviarem la cervesa. Després d'un tomb seguim camí,
dirigint-nos cap a creuar l'antiga NII. De seguida el camí passa a
tocar el Torrent de la Balma de Can Solà, pel que segons sembla
baixen aigües fecals, fet que queda ben palès en un molt petit salt
que fa el torrent. Ens desviem cap a la Balma de Can Solà, per un
camí que conserva part de l'empedrat antic. Per la cova passa el
torrent. He llegit que uns que van passar van poder estar poca estona
per la pudor, però avui no ho sentim, crec que a l'estiu, entre la
calor i l'augment d'ocupació a la urbanització de Montserrat Park,
això deu ser insuportable. La balma, en si, es digne de visitar-la,
amb una font que surt de mitja paret. A les parets hi han presses
d'escalada, segons sembla venen o venien gent a practicar-la i a
aprendre. Segons informacions es la cova més gran d'aquestes
característiques. En mig hi ha les restes d'una construcció.
Una vegada hem retornat a la pista i
damunt d'unes roques parem a dinar, a banda de ser hora de fer-ho, em
va molt bé ja que estic una mica cansat. Després retallem una mica
per sender ben trillat, i per combinacions pistes (amb un altre
retallada), arribem al Hotel el Bruc a les cinc en punt després de
fer més de quinze quilòmetres, amb un dia una mica rúfol, amb molt
poques estones de veure el sol, i hem tornat a xafar neu, i bastant
de fang on la neu s'acabava de des-fer. Al bar de l'hotel ens hem
begut uns cafetons, per tenir-nos desperts en el viatge de tornada.
00000000000000000000000
000000000000000000000000000
000000000000000000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada