 |
| Puigdoure |
 |
| La Màquina de Tren |
El Josep Maria i jo ens hem anat fins a
la comarca del Bages, a la Serra de l'Obac, per donar un tomb per
aquella serra. Jo havia estat dues vegades, però em feia molta
gràcia tornar-hi, ja que hi havien unes fites que encara no havia
aconseguit, l'Hospital de Sang, Mata-rodona i els Graons de Mura,
entre altres. Per aconseguir aquestes últimes aparquem al lloc
previst per això a l'Alzina del Sal·lari, ens preparem i sortim a
un quart i mig de deu del matí. Hem sortit tant tard a caminar, ja
que se m'havia ocorregut provar d'anar per autopista fins a Sant
Sadurní i després continuar per carreteres normals tot passant per
Masquefa. Penso que es una indecència que no hi hagi una bona
combinació, sense pagament, entre el sud i el nord de Catalunya.
L'embolicada ha estat fenomenal, tot tenint en compte que crec que el
gps del cotxe m'ha guiat bastant bé.
La caminada d'avui es difícil
descriure. Jo em pensava que sempre aniríem per camins molt
trillats, en canvi no ha estat així. Hem anat alternant camins
trillats, pistes, camins careners, traces boscanes amb trossos
fonedissos, camins atorrentats, etc. El que si que s'ha de dir es que
ha estat un tomb molt espectacular, dels que fan afició, i que
encara que jo he arribat cansat, al final si no hagués estat per
l'hora que hem arribat, m'hauria sabut a poc.
Sortim per camí, que va pujant,
encaminant-nos cap els Graons de Mura, i per allí al Coll de Boix.
Mentre parem a fer fotografies de Montserrat, que es veu
perfectament, ens passen un grup de jubilats (cinc dones i un home)
que segons sembla van a l'Hospital de Sang. Fins aquí el temps ha
estat una mica fred, sobre tot el terreny obert per on corre una mica
d'aire. A partir d'aquí, a estones per carenes rocoses de la
muntanya i altres per terreny boscos ens arribem al Collet del Mal
Pas, on en un banc que trobem, fet amb troncs, entre dos arbres,
aprofitem per esmorzar. Abans d'arribar hem vist uns treballadores
fent feines forestals, i gran quantitat de branques d'alzina
tallades, a la vora del camí. Asseguts i esmorzant tenim darrere les
Tres Pinasses i davant la gran mole del Turó del Mal Pas. Una vegada
alimentats, seguim, guiats per unes fites pugem amunt, però en sec
s'acaben i estem en un lloc on no albirem continuació possible, si
no es per anar a unes possibles balmes. Mirant el gps veig que en
aquests tros, me l'hauria haver de mirat més. Baixem una mica per la
roca i agafem una feixa, on trobem fites. Aquí venen uns passos una
mica delicats, sort que a cada passa que has de fer hi ha una petita
roqueta que sobresurt de la mole rocosa, que facilita posar-hi els
peus. A la dreta tenim una bona caiguda, que no fa impressió ja que
la roca per on estem creuant, té la forma rodona, i sota hi ha un
altre, però que et fa pensar (millor no fer-ho) que si creuéssim
estant mullat seria terrible. En aquesta creuada hi ha dos passos, no
difícils, però si molestos. Quan finalitza la creuada, sort al gps
trobem la continuació. Ara ve un tros de traça molt fonedissa per
terreny completament boscós, fins arribar a un camí més trillat,
que segons el mapa, ve vorejant el Turó del Mal Pas, per l'altre
costat. Si alguna vegada torno per aquí i me'n recordo, val la pena
provar-ho, encara que sembla una mica més llarg. A més dona la
oportunitat, segons el mapa, de pujar al cim.
Al poc de passar el Coll de la Creu
dels Alls, ja veiem Puigdoure, cap on ens dirigim i pugem. Era una
gran masia, amb molts annexes, ara completament arruïnada i amb
molts trossos ensorrats. En una pedra de la porta hi ha la data de
1798. Es digne de veure la resta de les grans tines, el pou amb
aigua, ara molt bruta, i una raconada que sembla que tingués alguna
utilitat específica que no sabem esbrinar. En aquesta raconada hi ha
una taula feta amb pedra de moldre. Al peu de la masia i ja en la
pista hi ha un altre pou, també amb aigua.
Per camí carener, més o menys obert
ens anem a una punta del roquer on hi ha una creu, les restes d'una
senyera. Al peu del gran roquer hi ha la gran masia de Mata-rodona.
Hem de recular uns metres per baixar-hi. La baixada es forta,
empinada i a moments una mica relliscosa. Abans d'arribar a la masia
ens trobem un gran pou, fet amb pedra molt treballada, que conté
aigua i on, a les parets de dins s'han format algunes estalactites. A
la part de darrere de la masia hi ha una bassa, i hi ha (no sé si
funcionant) una petita estació meteorològica. Aquesta es una gran
masia, molt deteriorada, però que dona la impressió que algunes
parts estiguin habitades actualment, en algunes temporades. Com es
normal, té bastants construccions annexes, entre aquestes una gran
tina, ara plena d'aigua. Ens allarguem fins l'ermita de la Concepció,
que com a curiositat té un altar de fusta, quan la pedra de l'altar
servei d'esglaó per entrar-hi. La porta està tancada però al menys
té una finestreta per la que és pot mirar a dins.
Ara ve un tram de pista, on trobem unes
petites estranyes runes, a la dreta (unes parets que donen al camí,
però en una forta pendent). Després a l'esquerra les restes d'un
petit forn de totxanes i teules. Deixem per un moment la pista, fent
drecera, però per passar per la Font de l'Horta, el camí passa
entre les dos basses, la nova i la vella, i tenim la gran sort de
poder veure on estava la font abans. No es que tingui massa
importància però descobrir els petits detalls ens fa quedar molt
satisfets. L'enllaç amb la pista es per un sender molt curt però
amb forta pendent relliscosa. Passem per sota de la Calavera. A la
vora de la pista, i amb la visió del Gegant del Pi i de la Màquina
de Tren parem a dinar. De fred no en fa, ja que el sol està en el
seu màxim (o quasi), però l'airet es una mica molest. Només passat
un petit pantanet, que podria ser que recollís l'aigua de la Font de
Gorina, deixem la pista, creuem un barranc i agafem un camí amb molt
forta pujada, i que es va perdent i trobant, fins que s'aplana i es
fa més clar, ja sota El Sentinella. Passem alguna tartera sense
dificultat, i quan creuem un altre barranc, amb la cinglera a
l'esquerra, tornem a enfilar-nos fins l'Hospital de Sang. Abans hem
tingut unes petites dubtes que han fet que un tros el féssim dues
vegades. L'Hospital de Sang, es on portaven els ferits a les Guerres
Carlistes.
Copio aquí un text del blog: “IndretsOblidats”:
“Al bell mig del Parc Natural de Sant
Llorenç del Munt i Serra de l’Obac podem trobar dues de les més
interessants i vistoses curiositats naturals i arqueològiques de la
zona. Parlem de l’Hospital de Sang de Matarrodona i de la cova de
la Cort Fosca. L’Hospital de sang de Matarrodona és un curiós
esvoranc que travessa la roca de banda a banda. El nom li prové de
què en èpoques de les guerres carlines (s. XIX) aquí fou un
hospital de sang carlí. De fet, les restes de les parets que en
queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic.
Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un
petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en
un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta
d’accés difícil i complicat. Malauradament alguna resta de
pintura a les parets de la roca de l’esvoranc i algun desperfecte a
les restes dels murs ens avisen d’alguna bretolada més recent.
De fet, a la veïna cova de la Cort
Fosca, distant pocs metres de l’hospital de Sang just per la
canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment. Per aquest motiu, a
dintre de la cova es va fer la font del Rossinyol, una cisterna feta
de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de
la cova. Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall,
assistència i aigua el que convertien l’indret en perfecte per
refugiar-se. Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és
necessari un lot per fer-ho ja que és força profunda, la llum
natural no hi entra i a més el trajecte fa corba. Investigar una
mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha
interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua,
la font del Rossinyol… tota una sèrie d’al·licients remarcables
i de visita imprescindible”.
La sortida d'aquesta recondida raconada
es en pujada fins al damunt d'un roquer, on s'ha d'anar en compte, i
vorejar un arbust, per trobar la continuació. El terreny es rocós i
pelat, s'ha d'anar pujant per la gran roca pelada, per on millor es
vegi, hi ha alguna fita que ajuda. El camí puja fins al cim del
Pujol de la Fosca. El no gaire vent que fa, es fred, ja que comença
a fer-se una mica tard. Hi ha una variant, que nosaltres hem agafat
al començament, però ens ha semblat que anàvem malament i hem
rectificat, en canvi ens hauria estalviat el tros final de la pujada,
i així mateix, la baixada. La pista on arribem, i hem seguit a la
dreta, s'ha de deixat aviat, per un camí que comença amb uns alts
esglaons tallats a la pedra. Primer va bastant de pla. Passem per la
Cova del Racó Gran, que va estar habitada. Conserva les restes del
recollidor d'aigua, i de la seva canalització. De cop el camí
comença a pujar, però sense gran desnivell, fins el Coll de Tanca.
Des d'aquí, es segueix pujant però en direcció contraria a la que
veníem, per un tros els camins van paral·lels, fins que es separen
i la inclinació amunt, s'accentua només una mica. Arribem al GR i a
un petit turó, també arrodonit, però una mica ampla. Està
començant a baixar la temperatura, i més en un lloc obert com
aquest.
Tenim una mica de dificultat per trobar
el camí de baixada, ja que no ens interessa seguir el GR ja que,
encara que poc, allargaríem la caminada. Al final la trobem, es un
camí que baixa amb decisió i a moments atorrentat. Passem pel que
podria haver estat una petita construcció, hi han unes quantes
pedres grosses tallades, escampades per l'entorn. A més de moltes
deixalles.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de
vuit, després de fer més de setze quilòmetres i mig, en un dia
dels que fan afició. Per a mi a estar una mica dur, he acabat cansat
però amb molta satisfacció.
No acabo d'entendre que en un Parc
natural com aquest, al menys en el tros que hem fet, manquin
senyalitzacions i pals indicadors, i més tractant-se d'una zona tant
trepitjada pels excursionistes. Les senyals de pintura escassegen, el
que sempre es d'agrair, però crec que hauria estar substituïdes per
pals a les cruïlles. Ja sabem que les fites son cosa dels
excursionistes i no de la gent dels parcs. Prova d'això es que, tal
i com diu l'article copiat, quan vam sortir de l'Hospital de Sang,
entre nosaltres vam comentar que els que van per on vam sortir, i no
han estat mai, es una mica complicat trobar el baixador, ja que vas
directe al final d'un roquer arrodonit, i quasi al final s'ha de
tombar en rodó. Però no ens capfiquem que les coses son com son, i
anem a la muntanya per gaudir-la.
Avui m'ha sortit una mica “totxo”
la crònica.
00000000000000000000000
000000000000000000000000000
000000000000000000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada