Alquezar, un tomb pel Riu Vero

Alquezar

Passeres del Riu Vero

Avui tocava anar amb els ex-companys de feina, per això el nostre coordinador es va posar en contacte amb el responsable del grup de Lleida per fer, tots junts i en autocar, una sortida a Alquezar, d'aquesta manera seria més descansat el viatge i podríem omplir el bus.

Els de la zona ens trobem a Reus, i el bus surt uns minuts abans de les set del matí cap a Lleida. Es fosc però de seguida comença a veure's amb la llum del dia. Això es a trossos ja que quan estem arribant a Lleida i a estones després, la boira fa acte de presencia,. L'autocar para a la ciutat de Lleida per agafar a l'altre meitat de gent, que es la que puja aquí. La carretera actual passat Lleida, es autovia, pel que anem molt rapits, quina diferencia quan jo agafava aquests carreteres, fa uns quants anys, per anar cap els pirineus i els pre-pirineus d'Osca. Per dos moments em vist cigonyes emigrar, deu ser que ja pressenten el mal temps que ha d'arribar.

Arribem entre dos i tres quarts de deu, després que el bus hagi aparcat a la banda alta del poble. Hem de baixar un munt d'escales per arribar a la plaça, on en uns bancs sota uns arbres aprofitem per esmorzar i esperar al bus dels de Barcelona, que també s'han apuntat a aquesta caminada. Mentre la gent esmorza o als bancs o en alguns dels varis bars que hi a la plaça, jo menjant-me l'entrepà vaig a visitar l'església de Sant Miquel. Quan acabo d'esmorzar i com encara hem d'esperar als barcelonins, em vaig a donar un tomb pel poble, ja que estic segur que després no el podré veure, també estic segur que avui no pujarem al castell i a la col·legiata. Quan torno cap a la plaça tot el grup ja està de marxa, passant pel meu costat i jo posant-me a la cua. Son dos quarts i mig d'onze.

Baixem per unes escales i agafem un barranc per on hem de baixar més de 125 metres de desnivell en menys d'un quilòmetre i mig, per un camí tot arranjat, amb escales cimentades, passeres, cables “treu-pors” que baixa molt encaixonat. Entre que nosaltres som una seixantena i altre gent que també està baixant, s'organitza un embús com sempre passa en aquestes circumstàncies. En aquesta dura baixada, ja que no hi son tots els esglaons i no tots els que hi son estan perfectes, em ressento una mica dels genolls. La baixada es molt maca amb majoria de colors tardorencs, colors que ens acompanyaran durant quasi tota la caminada.

Quan arribem al Riu Vero, ens desviem a l'esquerra a visitar la Cueva de Picarmartillos. Pel que es veu es una gran balma, a l'altre costat del riu, pel que no podem arribar-hi, i segons sembla des d'aquesta riba no té massa cosa interessant, segurament serà per la part històrica. Tornem enrere per deixar el tall entre parets per on hem baixat, a la dreta, i seguim el curs del riu. Es va alternant passeres penjades damunt del riu i ben acollades a la paret, amb trossos de camí, sempre per la vora dreta del Vero. Passem per una pressa, on salta l'aigua per damunt i on hi havia una canalització que portava a un túnel, ara tancat per una retxa; ara no porta aigua. Hem de passar per sota d'una gran roca caiguda, que travessa el camí, on només cal ajupir-se una mica. Aquí van caure una bona quantitat de grans roques. Continuem amb passeres fins una central hidroelèctrica. Aquí comença una pujada, per terreny bastant obert i sota un sol que pica una mica. Dalt de l'espadat podem contemplar Alquezar i més a la dreta uns voltors, que com sempre, penso que m'estan esperant.

Deixem a la dreta un sender amb un cartell que diu “Senda peligrosa” que va al mirador de O'Vicon. Arribem a una cruïlla on si féssim el tomb curt es pot retornar a Alquezar, fet que fan uns quants caminants. Els altres seguim, tot baixant per una pistota molt degradada. Les vistes, tot baixant, son molt agraïdes però sense que s'allarguin massa la visió. Deixem a l'esquerra unes fites, que en principi senyala un camí que torna a buscar el riu, que nosaltres el creuarem una mica més endavant, pel Pont Fuendebaños. Pocs metres abans d'arribar hem deixat un camí pla, que entre el nostre i el riu va a unes edificacions ara abandonades, com que seguint la tònica m'he quedat l'últim no em permeto anar a visitar-les. Si que faig, i soc l'únic, que després del pont, a ma dreta i a molt poca distancia, visito la font, deu ser la que dona nom al pont. Visualment no té massa interès, encara que han posat un canó per la sortida de l'aigua. A quasi tocar la font i en la roca hi ha un forat rodó, d'uns dits de profunditat i d'un metre o metre i mig, aproximadament, de diàmetre, no sé de que es tractava.

Aviat comença la pujada, camí vell de bast, encara que el primer revolt l'ha marcat i arranjat al dret i no fent el revolt que correspondria. Des de que hem deixat el pont fins a la pista de més endavant, han posat baranes de fusta encara que no hi ha cap pas ni difícil ni perillós. A mitja pujada i mirant enrere hi ha una molt bonica visió d'Alquezar i d'un tros del Riu Vero. El camí es va eixamplant però es fa més costerut, fins un perit mirador, amb plafó i banc de fusta per asseure's, a partir d'aquí s'aplana i es pista apte per cotxes. Per sort el camí s'aplana ja que jo he arribat molt cansat i això que només portem uns cinc quilòmetres i de desnivell no crec que gaire més de 250 metres. Encara que a la pujada he passat a dues parelles, a la pista em passen i torno a quedar l'últim.

Bona visió de Colungo i la part alta de les cases, amb campanar inclòs, d'Asque. Passem per una zona de velles oliveres, molt bonica. Deixem el camí d'Asque i penso que es una llàstima no poder arribar-s'hi, el coordinador havia decidit no anar per l'hora en que em començat, i jo no crec que tingui forces per anar, tornar i retornar al grup, ja que ja m'estic quedant despenjat d'ell. Anar des d'aquí i retornar per un altre només representaria fer un quilòmetre de més.

Ara toca fer quasi dos quilòmetres i mig de pista, deixant un altre desviament cap a Asque. Tot aquest tram hauria resultat una mica avorrit si no fos perquè el colorit de les rouredes i similars fan que camini bocabadat. Com es molt planera tot el grup va molt ràpid i jo cada vegada em quedo mes endarrerit. Abans del començament de la baixada hi ha una barraca, molt nova però com si fos vella, i un plafó informatiu. Des d'aquí es veu la cua del grup, baix de tot i molt estirada. M'ha esperat la Rosa Mari i baixem junts. S'arriba al Barranc de Lumos i s'ha de seguir un petit tros per la seva llera. Es deix la llera quan el barranc es torna molt vertical. El camí baixa per les restes d'un empedrat i jo em ressento bastant dels genolls. S'arriba al Riu Vero, un altre vegada, i l'hem de creuar pel Pont de Villacantal. Un pont en angle, molt bonic. M'ha estat esperant el Jaume, i els tres comencem la pujada final, cent setanta-cinc metres en un quilòmetre.

Ells dos es van distanciant i jo vaig quedant ressagat, les forces em comencen a deixar poc a poc. He de parar a mitja pujada i prendre'm dos sobrets de sucre, dels que donen als bars amb el cafè. Veig volar dos grups de voltors i no tinc ni esma de fotografiar-los, penso que potser si que aquests venen per mi. Amb la sucre i aigua em recupero una mica i re-emprenc la marxa,. Em trobo al Jaume que baixa a buscar-me i el Santi i la Rosa Mari que m'està esperant. Poc a poc vaig pujant fins el punt més alt i ja comença la baixada cap el poble. Baixo lent pel mal que em fan els genolls. Creuem el Barranc de Poyuela i enfilem una curta i fàcil pujada per entrar al poble, ja vaig bastant recuperat i vaig acompanyat pel Jaume, i la Rosa Mari m'està esperant. El Santi ha anat a avisar al restaurant que ja arriba l'últim. Son dos quarts de quatre i he fet una mica més d'onze quilòmetres.

Arribo al restaurant i com som un grup bastant gran, han tingut que posar varies taules, i a mi hem toca una de sis persones, la primera al entrar, encara que només som cinc, tres dels Caminants de Tarragona i dos de Barcelona. El dinar perfecte i quantiós, es pot pensar que es una mica car però el preu comparat amb la qualitat i la quantitat crec que es correcte. Al final del dinar un dels companys de Barcelona amb la guitarra i un petit equip electrònic ens delecta amb unes quantes cançons. Quan ja s'està fent fosc, sortim del restaurant i enfilem escales amunt cap els autocars. Sort que avui no em toca conduir.

A part dels problemes físics, que sé d'on provenen, el dia ha estar per recordar, magnífic recorregut, el temps ens ha acompanyat, i encara que a mi no m'agradi anar amb tanta gent i ha sigut una mica molesta la primera baixada, com després he anat o acompanyat per gent amiga o sol, ha estat perfecte. I durant el viatge de tornada en el bus, les rialles han estat continues. Que més es pot demanar?.

No he enviat el track al wikiloc ja que hi han massa amb la mateixa ruta.
Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000