"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 29 de maig del 2016

9a.Marxa senderista per la Tinença de Benifassà


Vallibona
Església de Sant Llorenç, Castell de Cabres



Avui amb els companys Jordi i Josep Maria ens hem anat fins a Vallibona per participar amb uns altres 450 marxadors a la 9na Marxa de la Tinença de Benifassà. Una marxa que va començar fa nou anys com a reivindicació sobre una macro urbanització que es volia fer en aquests paratges de la Tinença. Avui en el viatge d'anada i tornada ens ha acompanyat el cònjuge d'en Josep Maria, però  ella s'ha anat amb el cotxe per visitar altres llocs mentre nosaltres caminàvem.
Una vegada arribats a la població (més o menys a les vuit del matí) ens hem preparat, hem agafat la targeta de participant (a aquesta hora no hi ha cua) i volíem sortir abans d'hora, com sempre faig, però resultes que per error meu d'ahir el gps no m'agafa satèl·lits i no teníem massa idea per on es la sortida. Quan veiem les cintes que indiquen el camí comencen a caminar, son aproximadament dos quarts de nou. Com cada any hem de parlar amb algun element de l'organització per explicar-li que ja sé el discurs que diran i que encara que sortim dels primers serem dels últims d'arribar. Una mica més amunt trobem el del transport de l'esmorzar, l'hem de tornar a explicar i ens dona la informació on haurem d'esperar-lo si quan passem no ha arribat.
La sortida es per camí cimentat, tot seguin el GR. Després de deixar un bonic camí a l'esquerra (es per on tornarem, però no ho sabem encara), i després de dos revols del camí, el deixem per pujar per un antic camí amb bones restes de l'empedrat, que retalla la pista. Arribem a l'alçada del Mas del Grau on hem entès que repartirien l'esmorzar. Fa vent molt emprenyador. Aquí mirant i mirant el gps m'adono de l'errada d'ahir i aconsegueixo que m'agafi els satèl·lits. Arribem uns petits grups i al final sembla ser que l'esmorzar el repartiran una mica més endavant. Seguim marxa, es la mateixa pista que al començament, el paisatge m'agrada, a més el camí va planer. Ens passa el 4x4 amb el remolc del menjar. Ens acompanya per l'esquerra i a l'altre costat del barranc, una séquia, i a la mateix ma hi ha per dos vegades, un pilar al mig del camí que era per aguantar un estret aqüeducte. Es curiós veure la séquia que va apegada a la pared i en un punt aguantada per un tronc vell, sense res a sota.  Al poc de deixar la pista, per agafar recte per un altre no cimentada, ens trobem la paradeta, xarrem una mica amb el responsable, agafem les viandes (entrepà de mortadel·la, una poma, una botella de quart d'aigua i tres carquinyolis) i seguim. Al poc, asseguts en un marge, al sol i poc castigat pel vent, ens parem a menjar. Estem davant una esplanada margenada, amb una balma una mica obrada, amb un tros de séquia i varis tubs de goma que crec que ja no serveixen, tot això a l'altre banda del barranc.
Aquí ja ens comença a passar la gent de valent, fet que anirà succeint durant tot el dia. Una vegada alimentats seguim marxa, de seguida entrem al Barranc de la Gatellera, la que seguim de manera majoritària per seu curs, molt pedregós i no massa agradable de caminar, deixem a l'esquerra a nivell superior, els masos de Manel i de la Gatellera. Avui tenia varis waypoints per veure diferents punts, però per la distància de la caminada i el desnivell, no m'atreveixo a buscar-los i emplenar més temps que el que necessiti per fer la caminada. Per la major part del barranc ens toca el sol, exceptuant en els Estrets de la Gatellera i uns altres pocs indrets. El barranc va a trossos molt entaforat. Es deix el barranc i seguidament es deix el GR que marxa pla. El nostre camí es torna una mica costerut, amb trossos on encara conserva l'empedrat, bastant malmès, i el marge que aguanta el camí de la part de la pendent avall. Comencem a trobar senyalitzacions molt vistoses d'un tomb marcat d'aquesta zona. Arribem al Mas de Cardona, completament arruïnat i perfectament senyalitzat, amb una magnífica era dos parades més amunt, amb un rodet abandonat.
Seguim amunt, continuem anat sota el sol, i amb la gent passant-se. Primer per camí costerut i pedregós i després per pista arribem al Mas del Boix. Sota el mas hi ha un avituallament d'aigua. Des del mas hi ha una esplèndida visió dels terrenys de la Gatellera i rodalies. Després de xafardejar tot el que hem pogut, seguim endavant, arribant de seguida a una pista cimentada on trobem una ambulància d'assistència. Trobem el PR-CV-75.13, deixem a la dreta una petita forada i passem per el Pla de l'Artiga, per arribar i creuar la carretera de Castell de Cabres a Coratxà. Com no podia ser menys, hi han persones de l'organització evitant un possible despiste dels participants. Anem a buscar el camí següent, baixant a creuar el barranc a la directa, sense problemes. El camí que segueix es dels que m'agraden, antic camí de carro que conserva tot el seu encant. A la dreta es deixen uns petits horts d'horta amb una bassa i unes bassetes molt originals. Arribem a la cruïlla amb el camí que ve de Coratxà i ja seguim amb pujada cap a Castell de Cabres, per camí vell de bast, molt agradable. Aquest tros de camí, a l'inrevés ho vaig fer en una de les primeres marxes de la Tinença. Després de passar el Prigó de Sant Abdó i Senent arribem a Castell de Cabres on tenim control de dinar, son dos quarts d'una. Hi una mica de cua i va lent, però no hi ha pressa.
En principi havíem quedat de que com es aviat, agafaríem la bossa i menjaríem més avall, però al final ens asseiem a les escales de la font i mengem, entrepà de pernil, suc de pinya, 4 carquinyolis i un plàtan. Quan acabo vaig a donar un petit tomb pel petit poble i fer unes fotografies. Puc veure que dalt del castell, vaja, del turó, hi ha unes quantes persones. Més a la dreta a bona alçada hi ha les figures de dues cabres, sembla de metall. Es curiosa la realitat o la llegenda d'on ve el nom del poble.
Sortim per la part alta, baixem tot passant pel Prigó de Sant Llorenç. Més o menys on hi ha el Pou dels Carrerons, antic pou amb abeurador, comencem a pujar, fins a la carretera CV-105 que seguim una estona, cap a l'esquerra. Però abans hem deixat a l'esquerra, apartat de camí, el Prigó de Sant Roc, i en dos moments que m'he girat per veure des d'on venim, hi ha una bona visió de Castell de Cabres i el seu entorn. Per la carretera hi ha bona miranda cap a la vall entre la Serraplana i la Serra de Canals. Deixem la carretera per l'esquerra per agafar un camí que anirà paral·lel a ella. Hi ha persones de l'organització per evitar distraccions. Aquest camí a trossos està una mica destrossat  de resultes de l'arranjament de la carretera. Deixem definitivament el veïnat de la carretera quan baixem en direcció al Mas del Regatxol, al que no arribem, ja que agafem camí avall, del Barranc del Quinto, per rastre marcat i senyalitzat però que no era camí, ja que salta uns quants marges. Continua sent temps solejat encara que no es nota massa per l'airet que corre, però en quan ens entaforem la calor es fa sentir. A la dreta i en uns marges inaccessibles per la vegetació, es veu una mica el forat d'un pou, amb les restes del marc de fusta d'una porta que devia haver. El camí baixa amb algunes rampes que fan mal, però en general es maquet i suau. Com sempre hi han persones amb molt nervis que volen passar i no poden, però han de comprendre que estan jo d'acord que vaig lent, no puc està apartant a cada moment, i menys quan el camí es ample i que em diguin que m'aparti, quan ells poden passar pel costat.
Arribem al Mas del Quinto, molt arruïnat i els complements enrunats, amb uns curiosos detalls a la porta i una finestra a una possible cisterna, en un lateral. Al seu entorn hi ha una sínia bastant complerta però sense aigua. Ara el ruc no podria donar el tomb, ja que la part de terra que dona al barranc està enfonsat. Parem una petita estona a descansar. Una vegada seguim i prop d'aquí, també al costat de barranc, hi ha un altre sínia, aquesta més complerta. Passem pel costat d'un maset enrunat i arribem a un altre avituallament d'aigua. Aquí faig l'equivocació de no agafar. Per seguir hem de passar entre un petit grup de vaques que taponen el camí, però sense problemes.
Ara be una bona pujada per pista cimentada, fins el mas i paller de les Argilagues. Com que hem de deixar la pista, torna a haver persones indicant-lo i un cotxe que tapona la pista que seguíem. Ara ve un altre tros de forta baixada amb estones més planeres, que va per un barranc subsidiari del de l'Escala. Ja ens passa poca gent, doncs quasi no en queden darrere. Abans de la Font de Jordana, ens hem de sortir del camí ja que hi ha una persona accidentada i l'estan embenant el turmell, i hi ha un grup de gent. Preguntem que si podem ajudar o necessitem quelcom i ens diuen que no, marxem ja que creiem que allí parats només faríem nosa.
Al costat de la Font de Jordana hi ha les restes d'una bassa, menjada per la vegetació.  De seguida ens creuem amb persones que van a auxiliar a l'accidentada. Ara vindrà un tros molt bonic, llàstima que jo ja vagi tocat, primer un pla molt verd i conreat, després el barranc amb una mica d'aigua, i seguidament un antic camí amb marge a la part esquerra, on està el Barranc de l'Escala, que va més ràpid a entaforar-se que no pas el camí. Sembla camí de carro, però la creuada del barranc a dalt devia estar en molt millor estat. Aquest es el camí que em deixat al matí. He de demanar aigua als companys ja que he esgotat la meva. Arribem a la pista cimentada que ens portarà a Vallibona, havent una lluita acarnissada a veure qui arriba l'últim, o nosaltres o un altre parella. Al final, com no podia ser menys, ho som nosaltres. Arribem a dos quarts de sis després de fer entre 20 i 20,5 quilòmetres. A l'arribar ens donen la samarreta, pastissets i carquinyolis, els que vulguem, jo em menjo un de cada, i si volíem entrepans. Nosaltres, ja amb el cònjuge del Josep Maria ens anem al bar a refrescar, i després capa casa després d'un gran dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimecres, 18 de maig del 2016

Santes Creus, barraques, cossiols i altres de pedra seca, cim de Santes Creus


Sant Pere de Gaià
Barraques i cossiol de Cal Grauet



Avui ens hem anat fins a Santes Creus a fer un tomb per les barraques de pedra seca, visitar l'ermita (eremítica) de Sant Pere de Gaià, i pujar al cim de Santes Creus a fer un altre vèrtex geodèsic. Per això aparquem en el carrer d'entrada a Santes Creus, ens preparem, i sortim a un quart i mig de nou del mat. Abans d'això per un confusió ximple meva, havíem aparcat en el lloc habilitat més amunt, al costat de la muralla, i enfilàvem pel Gr 172 però en direcció cap el Montagut. Jo no entenia el que em marcava el gps i el company es el que m'ha fet adonar que si havíem d'anar a l'ermita i la zona de les cabanes de la Capona, havíem de creuar la carretera.
Una vegada rectificat del tot, creuem el pont i ens dirigim a buscar el GR 175, Ruta del Cister, pel Camí de les Planes del Pont. Una vegada som als altiplans comença la visita continuada de barraques de pedra, i que fa difícil indicar amb exactitud els camins que anem agafant i deixant. Després de visitar les barraques 6 i 7 del dia, ambdues estan a tocar, decidim intentar anar a l'ermita per un camí que marca el mapa, però que no sabem com estarà. Hem de resseguir, per la vora, la parada on som i llavors ens trobem un vell camí una mica menjat per l'herba baixa, el seguim, però al poc l'hem de deixar per un rastre lateral, ja que una série de pins caiguts ens barren el pas, tornem a sortir al camí i baixem fins a una gran bassa plena d'aigua. Aquí s'han carregat el camí vell, però no tenim cap problema per arribar a la vora de l'ermita. Està arruïnada i una arcada de les que queden en peu, dona la impressió que la pedra de dita arcada va canviar de propietari. Encara que l'ermita està anomenada al segle X, es devia resconstruir posteriorment, ja que el material que hi ha a les parets ho demostra. Tal com he dit està en runes, aguantant les parets, i algunes arcades, no així la teulada, i les portes devien esser arrancades. Els pocs trossos de decoració que queda semblen postissos, no originals. Hi ha les restes del que devia ser un pou o aljub. A la seva vora aprofitem per esmorzar.
Una vegada alimentats, i per la vora d'on devia passar el camí vell, aquest ara està inservible, anem vorejant un camp, fins trobar un camí encaixonat que ens porta un altre vegada a les pistes. Es el camí de Cabra a Sant Pere, per on visitem les barraques 8 i 9. Agafem el Camí dels Muntanyesos, visitant un maset abandonat, les barraques 10, 11 i 12 i un pou d'aigua, veient altres barraques a distancia.
Arribem al que serà el plat fort del dia, en quant a barraques, ja que arribem a la zona de la Capona, i partir d'aquí i durant una bona estona, seguirem les indicacions, hi han canvis de camí, però molt agradable i bonic de visitar. Visitarem la Barraca de la Doble Estança, la Barraca de l'Era de la Capona, la Barraca de la Capona, La Cisterna de la Capona, El Cossiol de la Capona, les Arneres, El Mas de la Capona (enrunat), que tenia a la banda est, tres tines i dintre del mas un aljub. Després visitem un corral sense nom, la Barraca de Ca l'Augé, les dos barraques i el Cossiol de Cal Grauet. Sortim un altre vegada al Camí dels Muntanyesos, amb el Cossiol de la Soleta, un barraca arruïnada, un altre bastant menjada per la vegetació, la Barraca de les Oliveres, en mig d'un camp d'oliveres amb un terra farcit de roselles, i un altre barraca feta servir de galliner. Aquí hem finalitzar el tros de la capona, encara que hi hagi alguna de les que em visitat que no estaven indicades en el plafó informatiu.
Per aquest camí dels Muntanyesos hem de sortir al camí que ve del Pla, però els mapes ens marquen una possible drecera en forma de camí ample. Ho provem i la gran sorpresa es que al poc d'entrar trobem un altre cossiol i un pou d'aigua, amb una construcció de pedra, a la vora, que no esbrinem el que es. Sortim a uns camps, ja que el camí queda barrat per la malesa, posada de forma expressa, i el podem vorejar força bé, sortint un altre vegada al camí que anàvem, quan estem a tocar un maset tancat amb pou a l'entorn. D'aquí ja sortim al camí del Pla, davant d'un mas habitat que té una gran barraca que fan servir, la part més gran amb una porta de fusta, bastant nova, i la part més petita com a barbacoa.
Ara estem seguin el GR 172. Deixem a la dreta la part de darrere del Mas de la Cova de la Monja, aquest tros convertit en càmping. Uns metres  abans del Coll de les Forques, agafem a l'esquerra un petit sender que va a buscar la carena, dalt que es rocosa, després d'un tros, la deixem per un rastre a un nivell una mica inferior, a l'esquerra, ja que per dalt em sembla que no hi ha camí. Tornem a arribar a la carena i veiem el camí que venia, segurament una mica més fàcil que el nostre. Anem de pla, trobem un altre barraca un mica enrunada, i arribem on està el vèrtex. Hem deixat a la dreta un sender que baixava i semblava que era bo. Al costat del vèrtex hi ha la barraca núm. 28 de les que hem visitat. Asseguts a les pedres laterals de la barraca aprofitem per dinar. Després fem les fotografies de rigor i anem cap avall. Per un moment penso que potser el camí que hem deixat abans era bo. Al poc veiem un rastre que baixa que també sembla bo, menys que l'altre, i enfilem avall, però aquest es va dividim i cada vegada es més sotil. Agafem un de lateral que baixa poc, però es deix seguir i va a buscar el anomenat anteriorment. Arribem a ell, i ja de forma més o menys fàcil, té força pendent, ens porta a la carretera i d'allí al cotxe en un tres i no res. Arribem a dos quarts i mig de quatre, després de fer catorze quilòmetres i mig.
Avui ha estat un dia molt intens en quan a visites efectuades, més de 29 construccions, entre barraques, masos, cossiols, pous, etc. La majoria han estat molt interessants, tenint una série de particularitats que s'han anat repetint, totes tenen al menys un prestatge, un forat entre les pedres a nivell de terra, oposada a la porta, algunes tenen més d'una habitació, les més grans tenen annex un petita barraca, adossada a la principal (nosaltres ens rèiem dient que era pel gos), unes altre tenen un tancat sense sostre, potser pel carro, ... Hem passat per antics camins, alguns ara transitats per visitar el tomb clàssic, amb parets de pedra a les dos vores, no altes, similars a les carrerades. El que m'ha sobtat son uns munts de pedres com si fossin barraques, però de menor alçada i sense entrada de cap mena. En principi semblava que era per treure les pedres del camp, però no ho crec, ja que estaven ben posades com les parets de les barraques, i pel que seria dins de la barraca completament ple de pedres. Només em vist un bttero i quan arribàvem a la Capona un senyor de certa edat que marxava. El sol no l'hem vist massa, molt poc, hem tingut moments amb força humitat, que em donava la impressió de si estaven venint les pluges, pel que ens hem tingut un dia trist en quan a la visió dels camps conreats, cereals, vinyes i olivers sobre tot. He de significar que la numeració de les construccions visitades les he posat jo, per aclarir-me a l'hora d'arranjar les fotografies fetes. Molt acompanyats pel cant dels ocells, entre ells, alguns puputs. Una vegada arribats al cotxe ha estat l'hora de fer uns cafès per agafar força i arribar a casa.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dilluns, 16 de maig del 2016

The lie we live"


Al menys pensem una mica amb el que significa:


00000000000000000000000


diumenge, 15 de maig del 2016

Alforja, Coll de Mort, Mines de les Olles, Creu del Formatge, Alforja


Ermita de Sant Antoni
La Creu del Formatge



Quan vaig anar amb dos companys, al mes d'abril, a fer una caminada des de la Pobla de Cèrvoles, un dels companys em va pregunta si havia tornar al Coll del Mort, a Alforja (vaig estar amb ell fa una colla d'anys), jo li vaig contestar que si, i ell em va dir que es un camí que s'està degradant pel pas de les btts, ja que es un camí estret de terra tova i en les baixades es fan escòrrecs i al final queda molt soscavat al mig i res a les vores, fet que dificulta el caminar. Però la conversa que vam tenir no es va acabar ja que vam canviar de tema, segurament per que la pluja es va refermar. Aquella conversa no hauria de tenir la major importància si no fos perquè a casa em va venir a la memòria i em vaig adonar que havia dit que si, no sé el perquè, i la veritat es que des de que vaig anar amb ell, no he tornat, això em va fer que em preparés una caminada des d'Alforja i que passés pel lloc. Ahir la vaig retocar una mica per fer-la més curta i aprofitar per visitar la Nevera del Metge, l'ermita de Sant Antoni, el Castanyer de Sofia, les construccions de les mines, els mas de les Olles i la caseta del Menut. Tot això, anant a dinar a casa.
Arribo a Alforja, deixo el cotxe en un aparcament interior, al carrer Mestre Taverna i surto a tres quarts de vuit. Només començar ja tinc la primera petita errada, sort que son pocs metres. De seguida ja agafo la ruta correcta, tot passant a tocar l'església l'església de Sant Miquel, i baixo a creuar la Riera d'Alforja. El primer que faig es pujar per un rastre que puja tres marges, a visitar la Nevera del Metge. No entenc que hi hagi recollida de signatures per la recuperació de la Nevera de la Ginoteta i d'aquesta no es parli. No es que estigui en contra de la recollida però crec que s'hauria de recuperar, marcar i protegir les dos. Després vaig i torno fins l'ermita de Sant Antoni, per fer un parell de fotografies.
Deixant a la dreta el camí del Paí, agafo el camí cimentat que passa pel costat dels dipòsits de l'aigua i una mica més amunt les runes del Mas del Notari. Quan la pista tomba en quasi 360 graus i se'n va cap el Pai i la Riera d'Alforja, s'agafa recte per un sender que em penso que està netejat pels d'Alforja, de l'Ateneu Josep Taverna. Es un camí que crec que podria haver estat de bast, però ara està bastant deteriorat, degut a l'excavació que fan les btts. i posteriorment l'aigua, en camins de terra. En els trossos més estrets i al pas que va, aviat serà dificultós caminar. Arribo a una pista que ve per la Pedregosa i jo segueixo recte per visitar el Castanyer de Sofia, un gran castanyer envoltat d'altres exemplars del mateix gènere. El camí segueix i sembla que podria enllaçar amb un altre que  també arribaria al coll, però com no estic segur, retrocedeixo per agafar la pista. Aquí tinc la segona marrada, ja que s'ha de tornar a deixar-la, per un altre camí similar a l'anterior, però en millor estat. M'adono i rectifico.
Quan estic arribant al Coll del Mort sento que pel camí està pujant una moto, prop del coll la sento darrere i com no m'aturo, ell ho ha de fer dues vegades. Si que m'aparto quan arribo al coll per deixar-la passar, i els dos seguim pel mateix camí, voltejar la Serra del Regalat i deixant les Valls a l'esquerra.
Encara que aquest camí comunica amb el camí de les Olles jo vull deixar-ho per visitar les construccions de les mines abandonades. Es veu que no ho vaig veure be a l'Ortofoto, el mapa del Piolet, jo encara no el tenia, i l'ICGC no tenen els camins, pel que em passo la cruïlla. Quan miro el gps veig que si segueixo recte, el camí es bo i bonic, no faré el que tinc previst. Retrocedeixo i no es veu clar el camí de l'ortofoto. La veritat es que un s'ha de fixar una mica, l'entrada no existeix, però als cinc passos ja es veu, era un camí que passava per la vora de les parades de avellaners, ara abandonats. El camí està bastant brut, amb força pendent i que et fa temor que s'acabarà en sec. Hi ja molta pedra, no solta ja que les para els arbusts. Però no s'acaba, va baixant, fins que dona una retomb i es converteix en pista, ja que l'última parada era el camí d'arribada al maset que hi ha, més o menys, en mig de la barrancada, tota plantada d'avellaners. La pista està amb herba aixecada però es va veient per on va.
Es surt a un altre, una mica transitada, però poc, i d'aquesta, en un retomb, surt el camí que portava a les mines. La arribada a les construccions d'habitatges es una odissea pel brut del terreny i perquè el camí està completament desfet, en dos punts s'ha anat avall i s'ha de pujar un marge per després tornar-ho a baixar. I la veritat es que no val la pena perdre el temps, tres construccions que devien ser pels miners, un pou, dos basses i un tros de paret desfet, es tot el que es veu. Em sembla descobrir per on s'anava a les mines pròpiament dites, però no em veig en pit d'anar-hi i menys sol.
Surto per on he vingut, i segueixo fins el Camí de Riudecols fins a les Olles després de creuar el Barranc de les Olles. Vaig a visitar el Mas de les Olles, però s'ha d'endevinar ja que la vegetació se la menjat totalment. Encara s'endevina el rec, tapat, que portava l'aigua del barranc fins el mas. Seguint pista amunt en creuo primer amb un bttetero i una mica més amunt amb dos més. Deixo a la dreta un camí que va a enllaçar amb el de la Creu del Formatge a la Riera d'Alforja, i de seguida a l'esquerra un que puja a Puigcerver, on al costat hi ha una petita barraca. Mentre estic dins visitant-la passa avall un tot terreny. Una mica més amunt entro a veure la Caseta del Menut. A l'entrada del camí hi ha un cartell d'abelles i seguidament una colla de arnes. Quan surto de la caseta i retorno, varies abelles m'ataquen i algunes em piquen, una d'ella als llavis. Surto corrent i cridant «m'estan picant, m'estan picant». Una mica més amunt, quan ja no tinc cap abella enganxada, m'aturo per aplicar-me el llapis per les picades, que per sort va força be. Torna a passar el 4x4 d'abans, que em sembla que es tracta d'una defensa forestal. Mentre estic ja en la recta que arriba a la Creu del Formatge sento veus al darrere. Quan arribo a la creu hi ha una parella i arriba un altre 4x4 de familiars seus. Jo paro a menjar una mica. Els del 4x4 se'n van a buscar espàrrecs amb els dos nens petits i els de les veus que sentia pujant, passen tirant avall després d'un minut de descans, son una dona i dos nens, ens saludem i el nen em desitja bon profit.
Mentre baixo cap a la Riera d'Alforja, em passa un tot-terreny i dos grups de btts, i es sent el soroll d'un vehicle per les alçades. Veig l'enllaç del camí que havia deixat a ma dreta abans del camí a Puigcerver, i més avall la possible baixada per la tartera des del Puig de n'Eres.
La pista de la Riera d'Alforja està molt transitada, cotxes, gent passejant, Arribo al cotxe a la una en punt desprès de fer més de dotze quilòmetres i mig. Un dia que de començament ha estat molt ventós, sort que he anat arrecerat i boscà. Quan he arribat al Coll del Mort el vent ja estava afluixant, pel que no m'ha molestat en absolut. Un dia agradable de muntanya amb els únics sorolls dels tres cotxes, que han estat en moments molt puntuals, el lliscar de les btts, i el xarrar de la gent al coll de la creu. El que si he estat acompanyat pel cant dels ocells, des de l'ermita de Sant Antoni, fins a mig baixada de la creu, molt gratificant. El sol, en els moments que he anat per terren obert, ha donat una mica d'escalfor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dissabte, 14 de maig del 2016

Espanya es CORRUPTA, ja li ve de mena


Trobat aquesta interessant reflexió, trastejant per internet:

"La corrupció que suporta amb "resignació cartoixana" la societat espanyola és filla natural de la qual es va generar i cultivar vigorosa durant la dictadura. No obstant això, hi ha mitjans que difonen de forma habitual opinions que suggereixen o afirmen que la democràcia i els partits són els responsables del fenomen.
Milions d'espanyols han oblidat o ignoren que la dictadura va allunyar a Espanya dels anomenats països del "seu entorn" en tots els aspectes, allà també hi va haver i hi ha tripijocs, cert, però res a veure amb els organitzats aquí de cap a peus.
A la resta d'Europa Occidental la corrupció mai va ser comparable a l'espanyola en quantitat i molt menys pel que fa a eficàcia. Van passar els anys, va acabar la dictadura, Espanya va ingressar a la UE i la comparació segueix amb similars resultats, perquè al contrari que aquí, allà els corruptes no es beneficien de tantes inhibicions per part del poder legislatiu i poques vegades obtenen a les urnes tan elevats percentatges de comprensió i perdó.Tan arrelada corrupció no és recent ni créixer per "combustió espontània", és fruit del fet que la mateixa Administració espanyola la va practicar durant dècades alhora que instruïa als administrats a ser "espavilats" per relacionar-se amb ella.
Malgrat aquest passat hi ha càrrecs públics, dirigents polítics i "líders morals" que diuen ximpleries que només són disculpables si per edat no han conegut quan natural era recórrer als regals, al pagament de diners en metàl·lic, al lliurament d'un altre tipus de béns o a la prestació d'algun servei (per exemple, sexual) per obtenir plaça en un col·legi públic o un habitatge subvencionat, una llicència d'importació o una concessió administrativa per crear una indústria, un negoci o un xalet a peu de platja; per posar només quatre de les desenes de tramitacions que tenien garantit l'èxit si es feien les coses com s'havien de fer.
No calia que fossin grans assumptes, durant anys per tramitar sol·licituds de rang menor va ser necessari presentar un paper signat per l'alcalde de barri, el delegat local del Moviment, el capellà de la parròquia o algun dels "comissaris morals" de l'època; aquest paper, pel que sempre es contreia un deute explícitament o implícitament, era tan valuós com un xec avalat pel banc: porti el certificat de bona conducta i li donem la plaça demà mateix.Tot això i més sense oblidar el repartiment de prebendes a parents i amics personals, polítics o econòmics, pràctica tan corrent que va acabar sent acceptada com a lògica per un elevat percentatge dels súbdits de la Espanya cañí!. (He escrit súbdits, sí, però no per error, sinó perquè en rigor correspon als habitants de l'Espanya immortal, on els ciutadans tractats amb mínim respecte i consideració constituïen una minsa minoria, la resta eren súbdits que a milions van ser perjudicats una, dues, tres i més vegades pel que sempre era descrit oficialment com un "lamentable i inevitable" error administratiu o judicial, i desenes de milers d'aquells súbdits van ser catalogats com indesitjables o subversius, multats o empresonats i en milers de casos (sí, milers) van ser víctimes, del molt civilitzat garrot vil o d'un infortunat tret que de vegades, en el súmmum de la mala sort, només era d'intimidació o s'havia tirat a l'aire ... Quines coses tan singulars ocorrien en aquella Espanya!)
Passen els anys i als que teníem 20, 22 o més anys quan va morir el dictador ens indignen o com a mínim ens sorprenen els que despatxen el fenomen afirmant que la corrupció ha estat generada per la democràcia i els partits polítics. Per dir tan gran simplicitat cal ser menor de 50 anys i de memòria, ser fill biològic o polític d'algú que va viure plàcidament a la ignomínia, o bé ser un tipus que va treure profit durant el regnat del disbarat, sense detriment de la quota de persones aculturades, ingènues, alienades, etc.
Tant van calar les pràctiques i les virtuts imperants a l'Espanya immortal que la societat va aprendre a suportar la corrupció i la va fer seva, la va interioritzar fins al punt que els seus ensenyaments han passat de pares a fills i avui encara són milions els que la "digereixen"diàriament i la perdonen a les urnes".



00000000000000000000000

dimarts, 10 de maig del 2016

Sant Martí de Sesgueioles, Ferrera, Conill, La Guàrdia Pilosa


Conill
Guàrdia Pilosa



Al matí, i aviat ens hem trobat el Josep Maria i jo per anar fins a Sant Martí de Sesgueioles, a fer una caminada per aquelles contrades de l'Alta Segarra però que pertanyen a la comarca de l'Anoia. Es la incongruència de dividir les comarques per altres criteris que no siguin les naturals. Arribem a l'entrada del poble i després de mirar al cel i comprovar que segurament no plourà, i de preparar-nos, sortim a caminar quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou del matí.
Abans d'agafar el camí de sortida visitem, a l'altre costat de la carretera, la creu de terme, a tocar el cementiri, i després, ja dins del poble, l'ermita de la Mare de Déu del Roser i el Campanar, orfe de l'església del Puig que es va enderrocar al segle XVIII. Sortim anant a buscar el pont que creua la via del ferrocarril. El camí es pista i està molt enfangada però es deix seguir. Al poc de passar la vis es veu cap al darrere i a la dreta de Sant Martí dos pobles, que ens pensem que son la Guàrdia i Conill, encara que ens dona la impressió que estan massa a prop; després ens adonarem que el que ens pensàvem que era Conill en realitat es la Guàrdia Pilosa, i el que ens pensàvem que era aquest, no ho hem pogut esbrinar quin es. Quan s'arriba a uns camps conreats i sembla que el camí vagi pel mig, en realitat va per la vora i deixa de ser pista per convertir-se en un camí força bonic i agradable, amb pujades molt suaus. S'arriba al mig d'un camp conreat on hi ha una traça que el creua pel mig per anar a buscar una pista a l'altre costat, però nosaltres preferim vorejar-ho, hi ha camí, per agafar la pista més endavant. Aquesta pista es la que ens porta al peu de Ferrera. Hi ha una drecera que puja bastant directe, però preferim seguir la pista i pujar per on està la masia enrunada de Ferrera, una llàstima d'aquesta gran masia. Per arribar aquí també hi ha pendent, aquesta una mica relliscosa degut al fang. Entre la masia i el turó hi ha a la dreta una creu i unes flors seques, opinem que o hi ha algú enterrat o les seves cendres, i a l'esquerra el que era un bassot. Al Turó de Ferrera hi ha un vèrtex geodèsic, ara molt tapat per la vegetació. Allí aprofitem per esmorzar, encara que es aviat, es un bon lloc.
Baixem per sender fins enllaçar amb pistes. Deixem a l'esquerra l'Equinoterapia de Cal Graell. Els camps estan molt macos, tots verds o grocs de les plantacions de colza, llàstima que no fa sol ja que manca una mica de lluentor al paisatge. Arribem a la masia de Cal Sala i ens desviem a Cal Comaposada, una gran grup d'habitatges agrupats, ara totalment enrunat. Es curiós veure com un gran cobert s'ha continuat fent servir com a corral desprès de que el grup d'habitatges ja estaven abandonats. A més van reconstruir la part de la superfície d'un pou, que es de totxana. Entre mig de les runes es pot apreciar la part baixa d'un aljub o tina. Tot el conjunt està menjat per la vegetació amb cards en excés. Retornem pel davant de Cal Sala, ara casa rural i molt arranjada per fora.
Passem prop d'un altre mas de turisme rural, Cal Joan Pau, on veiem una dona donant tombs pel seu davant i parlant per telèfon.
Ara ja toca pujar per desviar-nos fins les runes de l'ermita romànica (potser era església, encara que petita) de Sant Vicenç. Aquesta construcció sembla que estava a nivell inferior del terreny, ja que ara té tres restes d'escales. Intento arribar al punt més alt del Pedró però més impossible. Tot tapat de vegetació i palpant amb els peus es nota un munt de pedres soltes, però no es veuen i es molt fàcil caure al damunt dels cards que hi ha amb abundància. Arribem a Conill, que a diferencia del que hi ha a la Noguera, aquest es un poble molt ben arranjat, a més de bonic. Pugem fins a la part alta, on hi ha les restes del castell, només queda una paret que serveix per un gran i bonic habitatge bastant nou, com la resta dels de la plaça. Podria ser que aquests habitatges i algun més hagués estat construït amb les pedres del castell. Hi ha un habitatge, a un nivell una mica inferior, que com adorn té dues arcades, que tot sembla que haguessin pertany al castell, encara que restaurades i traslladades.
Al costat de la plaça del castell hi ha Cal Senyoret un gran habitatge amb annexes que ara s'ha transformat en habitatge rural. Al costat hi ha l'ermita de la Mare de Déu del Roser, on darrere de la porta reixada hi han dos portes de vidre que es poden obrir, per poder fer fotografies de dins sense reflexos. Tenim un petit incident ja que les obrim i després no les podem tancar, però es soluciona mercès a una senyora molt amable, que surt de Cal Senyoret.
Sortim pel davant del restaurant la Pedra, una creu de terme sense la creu de dalt i una gran granja, Cal Tomàs. Passem pel costat de la Font de Conill, on han construït una zona d'esbarjo, però que està envoltada per una reixada que tanca el recinte. No entenc massa construir una zona d'esbarjo i després tenir-la tancada. No es una reixa ben feta, sinó que sembla més una cosa provisional però que ja porta bastant de temps al lloc. El camí passa per la vora d'una gran explotació d'àrids i pendents d'això ens passem la cruïlla. Sort que tinc el costum d'anar mirant sovint el gps. Reculem i agafem el camí de Castellfort. Entrem una pista amb ventiladors i de seguida arribem a Guàrdia Pilosa, alguns mapes posen la Guàrdia. Aquest poble està molt ben cuidat exceptuant un detall, entre les cases arranjades i noves i la part del turó on hi havia el castell, han construït un/s grup/s d'habitatges que no estan finalitzats, i l'entorn està com qualsevol obra no finalitzada (un desastre) amb l'agreujant que les de la part més alta tenen parets badades, no cal dir que també tenen els vidres trencats. Hi ha un cartell ben gran de venda que pertany a la immobiliària d'una entitat bancaria, que estic segur que no ho aconseguirà vendre, a més com sempre si t'interessa has de trucar a un 902, o sigui pagar la trucada. Quan tombem una mica pel poble hi ha un gos que bordant ens surt per tot arreu. L'església es petita, al costat té el nou cementiri (amb els nínxols en filera) i les esteles funeràries que hi havien en el cementiri vell. Amb un plafó explicatiu que per llegir-ho has de posar-te de peus al damunt de les flors.
Una vegada vist el poble i com hem vist que dalt del castell hi ha un vèrtex geodèsic, encara que aquest no està controlat, ens dirigim cap allà dalt. Del castell només queden quatre pedres mal posades i on hi devien haver algun habitatge al seu peu, ara es un gran bassot. El vèrtex té acollat una petita antena. Aquí aprofitem per dinar. Comença a fer una humitat que no presagia res de bo, a més i com tot el dia, no fa gens de sol.
Una vegada alimentats sortim del poble i ens encaminem cap el final. Primer pugem a veure un tancat que dona la impressió que sigui una gran bassa i resulta que era un camp per jugar a futbol, ara menjat per la vegetació, però conservant les petites porteries. Després passem pel que era un gran bassot i que de la meitat han fet una bassa més moderna.
Arribem a Sant Martí de Sesgueioles, pels Horts i en comptes de passar pel sota el pont de la via ens anem cap l'estació vella, amb una petita dificultat per arribar a les vies i una segona per pujar a la andana. Ja per dins del poble i abans d'anar cap el cotxe, parem al bar a fer uns cafès. Arribem al cotxe a dos quarts i cinc de quatre, després de fer uns quinze quilòmetres i mig.
La d'avui ha estat una caminada, la que aquests dos últims dies m'ha costat molt triar, no sabia on anar, ja que els últims dies ha estat plovent, encara que anunciaven que avui hi havia la possibilitat que tornés però seria al tard. No em semblava prudent anar per camins de muntanya pel perill de relliscar, en canvi anar per pistes, encara que enfangades es més segur, i més, ja que no estic a tope.
Avui ha estat un dia que quasi no hem vist el sol, tal i com era la previsió, encara que al final ens ha caigut quatre petites gotes que no han molestat gaire, ja que ha estat després de dinar i ja estàvem prop del poble. Ja després per la carretera si que ha caigut bastant d'aigua.
Tot el dia hem estat acompanyats pels cants d'ocells, i algun tros, per sort no gaires, pel soroll dels ventiladors. Avui m'he fixat que a la majoria de camps de cereals i a les seves vores hi ha camí per poder rodejar-los, i alguns caminants ho aprofiten per fer drecera. Ara a esperar a la pròxima.
Al vespre vaig enviar mails al ICGC i al IGN referent al vèrtex no catalogat de la Guàrdia Pilosa, esperem a veure que em diuen.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




dijous, 5 de maig del 2016

Punta de l'Home des de Flix


Aljub a les Valls
Vèrtex geodèsic de la Punta de l'Home



Feia temps que em rondava pel cap anar fins a Flix per pujar a la Punta de l'Home, amb la creença que seria una pujada més o menys fàcil. Ahir al vespre m'ha vingut el rampell de fer-ho avui. En un moment he preparat els «trastets», m'he fet un parell d'entrepans i he imprès en paper el mapa de la ruta. Avui m'he aixecat aviat i m'he anat fins a Flix. He anat fins una urbanització a la part alta del poble, per que la caminada sigui una mica més curta, aparcant a la Avinguda de les Valls. M'he preparat i he començat a caminar uns minuts abans d'un quart de nou. He de significar que ja des de abans de Mora es veia un bon barret de núvols negres damunt d'aquestes muntanyes, però quan he arribat ja havien començat a aixecar-se.
He sortit pel camí vell de Flix, però de seguida he agafat cap el Camí de Mont-redons. El noms estan extrets del mapa ICGC 5.000. A la cruïlla on m'he desviat a la dreta, el de l'esquerra que he deixat, es per on tornaré. Allí hi ha una bassa natural que quan plou es deu ompli d'aigua, ara no hi ha, encara que al fons es veu verd  lluent, per la vegetació humida. Deixo, a tocar, un mas a l'esquerra i més endavant em desvio unes passes per visitar unes runes, però resulta que en peu només queda una paret, o sigui poca cosa es pot visitar. Encara que es aviat ja comença a notar-se una mica de calor, el cel està obert i el sol ja comença a escalfar una mica, penso que encara es aviat.  A més no es nota gens de vent, potser aquesta zona queda arrecerada, ja veurem quan estigui més amunt.
Deixo a l'esquerra un mas amb possible granja, i per la pista que segueixo, i des d'una mica abans del mas, hi ha bastantes deixalles a les vores. La incivilització cada vegada està més arrelada. Quan la pista fa un tomb fort a l'esquerra, el camí a seguir segueix recte. Pel que sembla abans s'agafava una mica abans. Al poc el recuperat, per on passo, i l'altre quasi que es toquen, van bastant paral·lels. El «vell» es veu molt més trillat, però jo em quedo en el «nou». Es troben i es passa per terreny rocós. Està molt be i es agradable, amb grans visions cap a l'Ebre. Quan el camí sembla que entra en un camp llaurat, va cap a la dreta per un tros bastant perdedor si no fos perquè en tots els possibles desviaments, el pas està barrat amb línies de pedres. El camí baixa i on al gps tinc la traça que dona un retomb, hi ha un camí que va recte i el mapa del gps em diu que puc fer drecera encara que hi ha tros sense camí. Ho agafo i al moment arribo a un maset completament arruïnat. Era petit amb un aljub on anava l'aigua que recollia de la teulada. D'aquí surt ben visible el que era el  possible camí d'arribada. Pel que després m'ha semblat per arribar al mas es podia arribar pel camí que he deixat i pel que aniré. Però com no acabo de trobar la sortida, dono un petit tomb, però després ja el trobo i el segueixo, encara que hi ha un petit tros una mica tapat. Aquest sender salva un marge per on s'ha de fer, no saltant-lo si no pel costat, o sigui que es el real. Per enllaçar amb el que he deixat abans del mas, ho aconsegueixo mercès al gps, ja que es una gran esplanada amb vegetació alta, encara que bastant aclarida.
S'arriba a una pista, on a la dreta hi ha unes runes, més ben dit dos, una de gra i l'altre de petita, i al davant d'aquestes i al costat d'una sifonada de la canonada d'aigua, surt una drecera. Aquesta drecera va pel mig de camps abandonats i estalvia un gran retomb. Al lluny es veu un cotxe abandonat. Es torna a trobar la pista. Per aquesta pista es passa pel costat d'un mas amb un gran i bonic aljub, darrere d'ell, pel mas de Fanxec amb una creu de fusta i una dedicatòria als avantpassats de les Valls, dos tanques amb cartell de «pas prohibit», fins arribar a un mas rodejat d'andròmines. Des d'aquest mas surt el camí que pujarà a la carena que m'ha de portar a la Serra de la Fatarella.
La sortida des del mas es terrorífica, sort que es curta, abans devia anar a tombar. La sortida es una pendent de terra a la que inclús han fet tallades a la pendent a manera d'escales, però estretes; quan deu estar mullat deu ser una patinada darrere un altre. Quan s'arriba a la carena el camí encara que estret està ben trillat. A partir d'aquí fins que deixi la serra, el vent es deixarà sentir, menys quan passi per dins de bosc, però a les zones més o menys obertes serà bastant molest. La pujada se'm fa bastant dura ja que hi han repetjons continuats. On hi ha una torre elèctrica arriba una pista, que s'ha de seguir durant una estona. En quan es deixa, la pujada torna a ser molt forta. Abans d'arribar a la carena de la Serra de la Fatarella he de parar a descansar i menjar una mica de fruita. La carena de la Serra de la Fatarella ja es bastant més suau, amb una petita sifonada abans de l'última pujada. S'arriba en pla a l'esplanada on hi ha el vèrtex.
Fotos, menjar, reposar i seguir avant. Segueixo la pista, i veig un pal indicador que senyalitza un camí que baixa cap el camí de la Fatarella a Flix. Sembla un camí netejat i arranjat de fa poc, potser per alguna cursa, he trobat un petit tros de cinta petit que havia quedat enganyat a una rama. La he agafat per llançar-la a la brossa.  El que crec demencial es que en un camí que entra en una barrancada i que el camí va fent esses, curtes, per un terreny amb sol de terra fina (molt agradable de baixar), hi hagi gent tant egoista que per estalviar-se dues passes baixi al dret, deteriorant significativament el camí, i que aconseguiran en poc temps, que les esses desapareguin. Quan el tros s'eixampla, continuant baixant, el camí passa per la vora dels marges, no pel mig com la majoria de camins recuperats, encara que aquí es fàcil perquè es deixen pràcticament tots a la mateixa ma, a l'esquerra. En realitat es una baixada amb forta pendent però, de moment, molt fàcil i agradable de baixar.
Una vegada a la pista, que segons els cartell es el Camí de la Fatarella a Flix, i segons l'IGCG té diferents noms fins a Flix, queden uns sis quilòmetres per asfalt. Hi ha una drecera, que jo agafo, i que arriba a una torre elèctrica, allí no la segueixo ja que la baixada es molt forta i penso que pel retomb de la pista serà més agraïda pels meus genolls. Per sort no cal retrocedir ja que per un sender  puc arribar a la pista, sense fer més llarg el camí. Una mica més endavant i al costat d'una cruïlla hi ha una esplanada tota plena de deixalles, botelles, plàstics, envasos de tota mena, etc.; a l'entrada hi ha una pedra on encara es poden veure restes de pintades blaves, es pot distingir el que queda pintat d'una fletxa, pel que em dona la impressió es que va passar per aquí una marxa o cursa i aquest era un lloc d'avituallament. Ho sigui o no ho sigui torno a significar la porcada de part de la gent, inconcebible.
Abans d'arribar a la cruïlla d'aquest matí he deixat alguns masets a dreta i esquerra, per una pista amb extensos camps d'oliveres, algunes de ben maques, i d'ametlles. Els camps estan molt bonics, tots verds i amb multitud de flors. Arribo al cotxe quan manca mig quart per les tres, després d'uns quinze quilòmetres. Un dia molt solejat i això que mentre arribava en cotxe no em donava aquesta impressió, tal i com he comentat al principi, amb fort vent des de que he començat a pujar per la carena perpendicular a la Serra de la Fatarella, i fins que he arribat a la pista de la Fatarella a Flix. A banda he estat tot el dia acompanyat, primer pel soroll dels ventiladors de la serra, però després i durant tot el dia he pogut gaudir del cant dels ocells, que ha fet una mica més agradable la caminada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000






diumenge, 1 de maig del 2016

Puig de l'Àliga des de Torrelletes


Cal Balaguer
Cal Cremat



Desprès d'un mes sense sortir degut a problemes físics, avui m'he decidit a fer una petita caminada. Com que no estava segur del meu estat, he preferit sortir sol. En comptes d'acompanyar a uns companys a una que ells anaven, he preferit agafar una de les moltes que tinc preparada, el motiu ha estat que la d'ells,a més de ser més forta, no teniu escapatòries (exceptuant el tornar per on s'ha anat, fet una mica espinós segons on estàs), la que jo tenia preparada en tenia tres. Un altre inconvenient per no anar amb ells, es que jo he quedat que aniria a dinar a casa, ells també, però si fan el tomb sencer, per acabar a les dos, hauran d'anar a un pas que no es el meu, ja que o tindran una molt forta pujada o hauran de donar un tomb i això se'ls allargarà.
He anat fins a Torrelletes, a l'Alt Penedès, on he aparcat, m'he preparat i he sortir quan mancaven deu minuts per les deu del matí. Fa una mica de fresca pel que surto una mica tapat. El camí baixa i de seguida m'adono que en els llocs que no faci vent, la temperatura serà alta, i cap el migdia encara més. A poc de creuar l'aiguabarreig del Torrent de les Bruixes i el Fondo del Llampeig, tot seguint per la seva fondada, veig unes fites a l'esquerra, i el primer que penso es que es un bonic sender i ves a saber on va. Al poc arribo a un camp sembrat on em sembla veure dos opcions de camins, però no estan clars des de la meva posició. Miro el gps i m'adono que l'anterior sender era el meu i que me l'empassat. Anar enrere i agafar-ho. En realitat es un bonic camí, amb tota la pinta d'haver estat un camí de bast., més quan el camí son unes llargues llosanques rocoses. En dos punts quasi seguits he de mirar el gps ja que hi han dubtes del camí, en els dos he fet unes poques passes de més (es que tinc una punteria). El camí no es complicat i hi han algunes fites. A partir d'aquí s'enlaira una mica més fort, però res d'extraordinari.
Arribo a Cal Balaguer on hi ha un grup que venen de Castellet, em sembla que un d'ells està fent una explicació. Ens saludem i jo entro en el primer grup de cases, fotografiant les runes a dojo. Entre els dos grups de cases hi ha les restes d'una era. Sense sortir al camí passo al segon grup, que està igual o més d'enrunat, s'ha d'anar en compte. Son dos grans grups de cases, enrunades.
Surto al camí on està el grup esmorzant, els desitjo bon profit i segueixo. Entro, així mateix a Cal Cremat, un altre masia enrunada, una verdadera llàstima les masos d'aquesta zona (i les de moltes de les nostres terres). També m'empatxo de fer fotos. Quan surto veig el grup d'abans que van venint per la pista.
Aquest grup m'avança quan entro a visitar les runes de Cal Cassanyes. També dos grups de cases separades per un camí. La de dalt tenia uns grans corrals. Conserva els ferros d'un balcó al que no es pot arribar per l'enrunat que està. El grup de baix no he pogut esbrinar si eren habitatges, corrals o pallers, encara que això últim no m'ho ha semblat, per la quantitat de vegetació que s'ho està menjant. Tenia intenció de pujar i baixar a la Casa Alta, però comprovo que no em donarà temps si vull anar a dinar a casa. Per cert quan he passat per sota, he vist, a la seva vora, a un ciclista.
La pròxima aturada es en un antic pou de calç (segons sembla), molt restaurat però sense cartell que ho indiqui. Una mica més endavant deixo la pista principal per agafar el camí que va pel Fondo de Cal Deus. Des del Cal Cremat fins aquí, a més del grup abans anomenat, he trobat tres grups de dos btteros, una parella de caminants que més endavant han agafat per un altre camí, una noia de cara que venia corrent, i potser algú més que no me'n recordo.
Des de que he deixat el pou, l'entorn ha canviat una mica, he sortit del bosc (pins) i he entrat en terreny de garriga, amb algunes petites clapes de bosc. Aquest camí puja bastant suau, exceptuant l'última rampa, fins el coll de Cal Deus. Abans he trobat un sender a l'esquerra que va directe al Coll de l'Àliga, però no sé el perquè jo he volgut passar el Coll de Cal Deus. El que tinc clar es que si torno a fer aquesta ruta (no crec, però ..), l'agafaré, tal i com he vist quan he passat per dalt, ha de ser bastant recomanable. La veritat es que del Coll de Cal Deus fins on hi ha una antena repetidora la pujada es de les que es fa sentir, avui acompanyada per vent enutjós. Pujada forta i tota de pedra solta. Aquí m'he creuat amb un corredor que baixava.
De l'antena al Puig de l'Àliga ja es tot pista, primer baixada fins el Coll de l'Àliga i després una pujada que xanet-xanet es pot fer amb tranquil·litat. Uns bttteros, una família que el nen portava lligat una gallina (com si fos un gos), i un altre que han arribat en cotxe dalt son gent que he anat trobant. Mentre pujo em creuo amb el primer grup, ens tornem a saludar. El tros final fins el vèrtex es pot fer per pista i retrocedir una mica o anar per un sender que es camina molt malament ja que es pedra grossa amb forats entre elles. Al vèrtex faig les fotos de rigor i menjo una mica. Segueixo recte fins la pista ja que darrere de la torre de vigilància forestal hi ha un pessebre (no podia faltar) i una creu de ferro.
Retorno per la pista i agafo a la dreta, avall. Em passen més ciclistes, veig una parella que marxen cap el Coll Blanc, però jo segueixo recte. A la dreta, a tocar la pista, hi ha les restes del que podria haver estar un altre pou de calç. En un retomb de la pista, uns altres ciclistes segueixen per ella, però jo segueixo el Gr que agafa un sender per la Serra del Pi de l'Homenot. Està bastant be, planer i es agradable dins del que cal, ja que el terreny es molt garrigós. De cop be una baixada amb forta pendent i atorrentada, tota de pedra solta. Al començament hi ha dos esses que la majoria no la deuen agafar, però després al recte. Son només cinc-centres de recorregut però quan es tenen els genolls molt cascats es complicat aquestes baixades.
Arribat al Fondo de la Bovera trobo la pista que havia deixat al retomb. Potser per la pista hauria guanyat una mica de temps, tenint en compte la meva velocitat de baixada. A l'esquerra queda un bassot amb aigua, i a la dreta una bassa que dona tota la impressió que està abandonada, es de les que tenen el fondo i les parets de goma (o material similar), es veu aigua però gran quantitat de canyes dins seu. Està completament tancada. A la dreta hi ha el Fondo de Sant Joan, amb un camí que el segueix, amb fites a l'entrada. Em creuo amb una parella de gent gran, a la dreta dalt hi ha les Coves de la Bovera, amb un possible petit sender que hi va, i a l'esquerra un altre pou de calç amb un cartell que ho indica. Està bastant atrotinat, però la paret de darrere i dels costats encara hi son, no així la part davantera.
Aquest tros anava el direcció oest, però la pista gira de cop, i en pujada, per agafar direcció sud. Veig una possible drecera però no l'agafo, vaig cansat i penso que per la pista serà més dolç. Quan passo i veig l'enllaç penso que hauria estat molt be. La pista gira a la dreta i el meu camí segueix pel que era un camí de carro. Es passen llosanques on es pot veure alguns trencs fets per les rodes. Em creuo amb cinc o sis joves, als que com sempre saludo i dels que només em respon un, deu ser per estalviar. Al poc ja entro a Torrelletes pel costat del dipòsit de l'aigua. Son dos quarts de dues i he fet una mica més de dotze quilòmetres. Un dia calorós exceptuant a la sortida, però amb fort vent a les zones obertes. Avui ha estat dels dies que he vist i creuat més gent des de feia molt de temps. Només he sentit un ocell quan estava pel Fondo de Cal Deus. Ha estat interessant el fet que encara que he anat per terreny de garriga i bastant ressec, he vist varies vegades grups de les canyes (no sé exacte el nom) que indiquen humitat, però tot l'entorn es zona que deu haver patit incendis i els pinars son de pins joves. Per la meva part estic satisfet però estic lluny d'estar a tope.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000