"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 21 de setembre de 2017

No deixar votar es l'antidemocràtic


Continuo pensant que per la nostra part ha mancat una mica de rebatre amb contundència que voler votar no es un acte que fa dividir als catalans, i que aquesta divisió no es real, només està en el cap dels instigadors anti-vot. Encara que la caverna i secuaços vagin pregonant que dividim Catalunya per la Independència, encara que això seria l'acte final si sortís el SI, el voler votar es una cosa que els que no volen la separació haurien d'estar d'acord i llavors fer campanya pel no. Tot el que sigui dir que votar es un acte antidemocràtic, es el contrari, no deixar-ho, ho es.
Reafirmo les paraules de Guardiola, ahir o avui, es tracta de democràcia no de Independència. però com no hi ha mes sord del que no vol escoltar ..
Però insisteixo en el meu primer paràgraf, no s'ha insistit massa en que no hem estat nosaltres els que han dividit als catalans, o potser es que no ha existit tal divisió, a part dels quatre politicastres que no volen la democràcia i que volen continuar xuclant com fins ara.


dimarts, 19 de setembre de 2017

Perquè jutjar a "Intereconomia"


Crec sincerament que als responsables de «Intereconomísobre la ocurrència de que el dictador de Corea del Nord bombardegi Barcelona se l’hauria de jutjar, per tres raons principalment, podrien haver d’altres, però jo em refereixo a aquestes.
1er. Si tota la caterva d’indecents del govern, del partit que es com una societat per delinquir, l’altre que ha robat (presumptament) milions a Andalusia, juntament al gos falder de la societat per delinquir, estan d’acord de que si Catalunya se’n va les espanyes tendran un molt greu problema, ja que una gran del PIB es degut a Catalunya, i encara que no ho vulguin dir, que en part estem sufragant els malbarataments d'altres comunitats i que el deute públic seria impagable, es per això que no volen que marxem, si una bomba destrueix Catalunya, seria com si haguéssim marxat, la resta des les espanyes quedarien bastant en pilotes.
2on. Que passaria si la bomba fallés i passes de llarg i anés a petar a madrid, fent una mortaldad entre la família reial, polítics a mansalva, corruptes i no corruptes, forces fàctiques i tireters. Llavors seria una verdadera llàstima .... o potser no.
3er. Si era un acudit, que no estic segur, seria pitjor que el que va publicar Casandra sobre carrero blanco, i aquesta xicota va ser jutjada.





000000000000000000000000


Carta d'un espanyol indignat


Copio textualment un escrit que corre pel "facebooc" per que crec que es molt interessant. Amb un final del que estan parlant, fa temps, els pensadors de la veritable esquerra (no comunista). No ho tradueixo per ser una feina embullada, per la llargada i que segur faria massa errors.

"Por prudencia (y miedo) no voy a revelar mi identidad. Solamente comentar que soy un madrileño, orgulloso hasta hace poco de mi españolidad inherente a la condición de ciudadano de la capital de este país. Ejerzo como profesional de derecho en una de las multinacionales del sector más importantes de Europa.
Mi indignación absoluta ha explotado a partir de una evidencia muy reciente, tan reciente como ayer. En una noche tormentosa en la que no he podido dormir, he decidido levantarme y escribir esta carta para expresar el porqué de esta indignación sobrevenida. Una indignación sobrevenida que, después de reflexionarlo con detenimiento, no es tal: lo que escribo a continuación es la espoleta de una bomba con diez razones de fondo que confirman que mi indignación, inconscientemente, viene de muy lejos. Me explico:
La principal, la que ha colmado el vaso, ha sido la torticera manipulación que hoy todos, repito, todos los diarios de Madrid, han realizado referente a una explosivas declaraciones de Juncker en Euronews. Soy bilingüe castellano-inglés porqué estudié más de 5 años en Londres y he vivido en el extranjero más de 10. Las declaraciones de Junker están colgadas en la web, en una web que es accesible por cualquier persona que tenga conexión a la red. Más del 90% de la población española. Y no están escondidas; sus declaraciones tienen miles y miles de retuits y likes desde innumerables perfiles de Twitter, de Facebook y de Youtube. En ellas, textualmente y sin ninguna manipulación, el Sr. Juncker responde ante una pregunta de un youtuber que “La UE reconocería un sí en un referéndum de independencia en Cataluña”. Eso es lo que dice, tal cual. Pues bien, como decía, toda la prensa de Madrid esconde en sus portadas y en sus titulares estas declaraciones tan absolutamente relevantes. Y digo “absolutamente relevantes“ por provenir, nada más y nada menos, del presidente de la Unión Europea. Y “absolutamente relevantes” porque provocarán un giro copernicano en el proceso que nos lleva al 1 de Octubre.
Ante tal atropello informativo, tiro del hilo de cómo hemos podido llegar hasta aquí. Como decía, por diez razones. Mejor dicho por 10 mentiras, diez grandes mentiras que nos hemos tragado como un sapo. Ahí van:
1/ Nos han mentido, desde el Estado, sea del color que sea, respecto el movimiento independentista de Cataluña, pintándolo como un delirio promovido conscientemente por políticos y burgueses para tapar la corrupción con la estelada. Mentira. El movimiento independentista es legítimo porque lo impulsa el pueblo, de manera transversal y pacífica. Y los políticos catalanes, inteligentes, guían esa fuerza, no la crean. Por rabia que nos dé.
2/ Nos han mentido diciendo que la Constitución es la garante de la unidad de España. Si hoy se sometiera a votación la Constitución tal como está redactada, más del 85% de la población de Cataluña la rechazaría de plano. Ni quieren monarquía, ni quieren “indisolubilidades” de nuestra nación. Es mentira que la Constitución goce del apoyo del 93% de la población catalana: más del 70% de los que la votaron están muertos. Y del 30% restante, en su momento, en el año 1978, aceptaron un texto bajo la amenaza militar de una involución que podría habernos llevado de nuevo a la sombra de una dictadura de terciopelo.
3/ Nos han mentido argumentando que el Estado ha querido negociar con los catalanes. Ni el PP, ni el PSOE ni por supuesto Ciudadanos, más marca blanca del PP que nunca, han hecho el más mínimo gesto para negociar las condiciones de un referéndum pactado. Han dicho con hueca solemnidad que están dispuestos a hablar de todo menos de un referéndum que divide¿? a los catalanes. Mentira: en tiempos de ETA el estado se hinchó a decir que en ausencia de violencia, se podía hablar de todo. Hace falta ser ciego y sobretodo ciego de sectarismo para no reconocer que el movimiento separatista que empezó en el 2012 por la revocación por parte del TC de un estatuto aprobado por el Congreso y refrendado por todos los catalanes, ha sido lo que se quiera menos violento. Las portadas de Madrid, después de la diada de hace tres días, sacaban banderas españolas, francesas y europeas siendo quemadas. Pues bien, señores: yo estaba en Barcelona ese día y de las 1.000 cosas que me impresionaron y que derrumbaron el 90% de mis prejuicios, una de las que más, fue el civismo absoluto de la gente. Hablar de pacifismo es poco. Créanme.
4/ Nos han mentido diciendo que Cataluña en el caso de ser independiente, vagaría por la galaxia sideral. Que sería como Chipre. Que Angola le pasaría la mano por la cara. Una Cataluña independiente, con industria, innovación a raudales, universidades punteras en el sur de Europa, con dos escuelas de negocios entre las diez más importantes del mundo, sería capaz de generar una riqueza mucho mayor que la que obtiene formando parte de España. Es muy fácil de entender: la renta per cápita y la tasa de empleo de Cataluña son muy superiores a la media española (que incluye la catalana). Y si esas dos condiciones se dan, y se le resta el cupo de “solidaridad” que Cataluña paga a España para favorecer el desarrollo de otras comunidades que jamás han hecho el más mínimo esfuerzo para desarrollarse (y seguir siendo subsidiadas), la riqueza de Cataluña en términos del PIB, se dispararía como un cohete. En este caso como un cohete sideral
5/ Nos han mentido cuando desde el estado nos han machacado con la idea que Cataluña no es una nación. Que la única nación es la española y que esta cuenta con tres mil, dos mil, mil o quinientos años junta, única e indivisible según sople el viento. O según las declaraciones de diferentes miembros de la casta del estado y según esas declaraciones hayan sido hechas antes o después de una copiosa comida regada con abundante vino y chupitos varios. Cualquiera que tenga la mínima curiosidad por entender el 1% de la historia de Cataluña descubrirá, mal que nos pese, que la realidad nacional de este trocito de Europa es innegable. Pero para ello ha habido centenares de Píos Moas y docenas de Vargas Llosas para desmentirlo sin argumento alguno. Con mentiras y más mentiras aplaudidas por abrazafarolas como los impresentables de Marhuenda y de Inda.
6/ Nos han mentido diciendo que Cataluña se derrumbará como un castillo de naipes cuando se independice su economía. Mentira. Quien va a desmoronarse es la economía española. Porque la economía española está secuestrada por el BOE y las empresas del IBEX. Observar cuáles son las empresas más importantes del Reino de España es un drama, pues de las 35 que la conforman, más de 20 dependen de las decisiones arbitrarias que se toman en el palco del Bernabeu y acaban siendo redactadas en leyes y ordenamientos en el Boletín Oficial del Estado. Cataluña tiene industria, turismo y, sorpréndanse, atesora más del 50% de la inversión en tecnología y start-ups de todo el Estado Español. La gran mentira es no habernos informado que sin Cataluña, España se va al garete. Se va a la mierda, vaya
7/ Nos han mentido cuando, pomposamente, desde Madrid, un Madrid que, por cierto, desde la transición ha secuestrado y desertizado España (solamente el País Vasco, gracias a su régimen especial que nadie discute- aunque es fruto indirecto del terrorismo de ETA-, y Cataluña por su tozudez y tenacidad), nos han mentido decía, cuando desde Madrid nos han vendido que somos la megalópolis del sur de Europa gracias a nuestro ingenio y gracias al provincianismo de Cataluña. Mentira. Madrid era grande (y si la independencia se consuma no volverá a serlo en siglos) gracias a las prebendas de ser la capital más centralista del mundo después de París. ¿Cuántos ministerios, direcciones generales, institutos oficiales y demás organismos estatales están fuera de la capital? Os lo digo, ninguno. Alemania, un verdadero estado federal, reparte todas estas instituciones entre Berlín, Frankfurt, Colonia o Múnich. Madrid vive como una reina de las bonanzas de la capitalidad y de tener un millón de funcionarios con la nómina garantizada (otra vez por el BOE) que llena restaurantes y agota las existencias de vinos de Rioja y platos de jamón del bueno.
8/ Nos han mentido cuando han dibujado desde el estado, desde los medios de comunicación, desde pseudointelectuales sectarios, desde tertulias y desde Sálvames Deluxe varios, que los catalanes son insolidarios. ¿Insolidarios? Hace poco más de una semana el ministerio de economía reconocía que Cataluña, anualmente, cede de sus impuestos 10.000 millones de euros. 10.000 millones!!! Divididos por 365 días que tiene un año, eso implica que los catalanes nos pagan, cada día, 27 millones de euros. Esto significa que cada dos, Cataluña paga, enterito, un aeropuerto sin pasaje alguno, como el de Castellón. Para que el dirigente popular de turno pueda hacerse una foto con su nieto “en el aeropuerto que ha hecho tu abuelo”. Fabra dixit.
9/ Nos han mentido cuando han querido dibujar la imagen de un proceso independentista étnico, de la Cataluña interior, de la Cataluña de los catalanes de 8 apellidos vascos (perdón, catalanes). Si uno tiene la curiosidad de entrar en un organismo de la Generalitat que se llama Idescat (está en su web, idescat.cat), podrá comprobar que 15 de los 20 apellidos más repetidos de los catalanes acaban con z. Con z de Gómez. Con z de González. Con z de Rodríguez. Con z de Hernández. Y que el apellido más repetido es García, que no proviene de Girona precisamente. Una mentira más, y van 9. El proceso soberanista de Cataluña lo han liderado charnegos, hijos de charnegos y nietos de charnegos. Y utilizo esta expresión tan desafortunada para enfatizar que esta palabra ya nadie la usa en Cataluña. Excepto los que desde dentro y desde fuera, quieren dividir a la sociedad catalana. La revolución catalana es la revolución de las sonrisas pero sobretodo, la revolución de los García.
10/ Nos han mentido con aquello que antes se rompería Cataluña que España. Es una frase de Aznar, del pirómano Aznar (gracias, contigo empezó todo). Pero es una frase que han hecho suya intelectuales, tertulianos, medios de comunicación e incluso políticos de toda la piel de toro. Mentira. Cataluña no va a romperse porque es una sociedad mucho más compacta, sólida, solidaria y fraternal que la sociedad extractiva que representamos, nos guste o no, los habitantes de la megalópolis del sur de Europa. Nos han mentido con aquello que Madrid es la sociedad más integradora de España. Madrid es una aspiradora de poder con una fuerza centrípeta que ha descuartizado nuestro maravilloso país. Y es por ello que nuestra sociedad es mucho más débil que la suya, que la catalana. Como directivo estoy muy al día de las modas en gestión empresarial y técnicas de liderazgo. Una de ellas, quizás la que más está en boga, es la del empoderamiento. De la capacidad de dar poder a la gente, de dar poder a la gente para que sea más eficaz, más eficiente, más creativa. En definitiva, mejor. Pues siento decirlo, pero la sociedad catalana está mucho mas empoderada que la nuestra. Somos corderos y ellos leones. Y los cabrones del poder intentándonos vender lo contrario. Cómo puede explicarse sino siendo corderos que el Partido Popular gane las elecciones con un millón de casos de corrupción a sus espaldas???
Y después de estas 10 mentiras (y 100 más que darían para redactar un libro), me siento indignado. Profundamente indignado. No podemos seguir con la cabeza bajo el ala. Los catalanes pueden votar y deben votar. Porque haciéndolo, nos estaremos haciendo, nosotros los españoles, un favor. Un favor enorme. Si Cataluña se va, la catarsis tan profunda que va a sufrir nuestro país va a servir de acicate para empezar de nuevo, borrar los innumerables errores del pasado y del pasado reciente y, sobretodo, nos permitirá borrar para siempre el PP y el PSOE y, como dicen los de la CUP, enviarlos a la papelera de la historia. Enviaremos a la basura a los herederos de una dictadura que tuvo millones de víctimas y 0 inculpados.
Si tenéis amigos en Cataluña, decidles que voten sí. Que voten por nosotros, los españoles".



0000000000000000000000000


divendres, 1 de setembre de 2017

dijous, 31 d’agost de 2017

Tracte diferenciat, als mitjans de comunicació, dels paisos, segons conveniències


En una crònica en "eldiario.es" referent a les inundacions a Houston (USA), hi ha un comentari d'un lector que tradueixo i copio:

"Els 1.000 morts i 41 milions d'afectats a Índia, Bangladesh i Nepal no han estat suficients per atreure l'atenció de Benjamin Preston i The Guardian, almenys en el que selecciona eldiario. No han pogut competir amb els 31 morts d'Houston".

Trobo molt penós que al nostre país es parli només de les gracies i desgracies dels paisos anomenats "amics", i no de fets molt (però molt) més importants que succeeixen al mon. Es una verdadera llàstima que menyspreem a una part del mon i glorifiquen a un altre, quan hauriem de tractar amb el mateix respecte. 
Això relaciono amb que als mitjans de comunicació d'aquí, incloent els catalans, només parlen de Venezuela i Corea del Nord, per atacar-los. Crec que  els seus líders i governs son tant menyspreables (per no dir paraules malsonants) com els de Aràbia i altres del Golf Pèrsic, Turquia, molts dels paisos africans ..., però amb aquests, amb uns fem negocis,  altres son amics, altres es deixen espoliar subornant als seus dirigents ... o sigui una verdadera hipocresia per tractar d'influenciar sobre la gent, que cada vegada està sent més manipulada sense adonar-se, o sense voler adonar-se, que es pitjor. El pitjor del cas es que aquesta manipulació està donant els seus fruits. Això de la manipulació es més profund i ho deixo per altres moments en que estigui més lúcid. 

http://www.animalpolitico.com/2017/08/desastre-ignorado-las-inundaciones-en-india-bangladesh-y-nepal-que-han-dejado-1200-muertos/

0000000000000000000000000






diumenge, 27 d’agost de 2017

La caverna continua manipulant


Extreta del "facebook"

Es deuen pensar que amb "photoshop" amaguen la realitat. Això es com el estruç que amaga el cap pensant que no passa res ni existeix el que té al davant, quan les fotos amb les pancartes i les xiulades ja ha corregut, al menys, per tot Europa. L'únic que aconsegueixen es enganyar-se ells mateixos. Son tan estúpids que no deuen saber que actualment no es pot amagar res d'aquesta importància, ja que entre la premsa internacional i les xarxes socials, el que succeeix ara, en cinc minuts dona la volta al mon.
Com volen amagar les fotos reals d'una manifestació, on van 500 mil persones, contra el terrorisme?. 

0000000000000000000000


Els valencians tenen por, però en castellà




*********************



dissabte, 26 d’agost de 2017

unes fotografies de "No tenim por" i un acudit... acudit?


Davant d'aquesta mostra de part de les moltes fotografies d'avui, no calen paraules. Les fotografies estan extretes de diferents mitjans de comunicació.








0000000000000000000000000000000


divendres, 25 d’agost de 2017

Va de GRÀCIES



Interessant text que està circulant per internet i fa referència a les diferents formes d’actuar entre els cossos de l’estat espanyol i els catalans …, que continua demostrant que estem en una "quasi" dictadura, que tot el que a la "meseta" no li "barrufa" ho ataca amb totes les seves forces, incloses les que haurien de ser per servir a tota la població

Va de GRÀCIES:
-Gràcies Mossos d’Esquadra per la gran tasca feta amb la màxima rapidesa, el màxim rigor i la màxima professionalitat.
-Gràcies serveis d’emergències i personal sanitari per la vostra professionalitat i dedicació.
-Gràcies Govern de la Generalitat per posar-vos al capdavant en la gestió d’aquesta situació tant súmament delicada i donar la talla en tot moment.
– Gràcies institucions de Catalunya per la impecable gestió de les hores posteriors als atemptats, amb la qual s’ha evitat el nivell 5 d’alerta terrorista i totes les seves conseqüències…
– Gràcies Rajoy per arribar 7 hores tard per parlar-nos d’unitat i solidaritat i demostrar un cop més que no et necessitem per a res.
– Gràcies Soraya per mostrar-nos les veritables intencions de tota la vostra opaca gestió, pujar el nivell d’alerta terrorista a 5 i ocupar places i carrers amb l’exèrcit.
– Gràcies Felip VI per mostrar la teva cara més hipòcrita i cínica, fent-te fotos amb menors als hospitals mentre fas negoci amb la venda d’armes a països que financien grups terroristes.
– Gràcies Ministro Zoido per mostrar la teva enorme incompetència donant per desarticulada la cèl·lula gihadista quan l’autor de la massacre encara era viu i corria lliure.
– Gràcies governs de Madrid per no convocar la junta de seguretat en 8 anys, per vetar l’accés dels Mossos als arxius de l’Europol i per vetar la convocatòria de 500 noves places de Mossos, tot i portar 2 anys en nivell 4 d’alerta terrorista.
– Gràcies mitjans de comunicació estatals per mostrar la vostra cara més professional i sincera intentant relacionar els atemptats gihadistes amb l’independentisme.
– Gràcies un cop més malalts de catalanofòbia per recordar-nos que vatros, en els moments més durs, tampoc ens falleu mai.
– En definitiva, gràcies Estat espanyol i poders fàctics de Madrid per ensenyar-nos que a Catalunya ja no us necessitem per a res i que a pesar de les vostres malifetes, els vostres atacs i els vostres pals a les rodes, estem preparats per ser un estat independent, estructuralment, socialment i mentalment.



0000000000000000000000000


dijous, 24 d’agost de 2017

Que Aznar, Bush i Blair segueixen donant conferències ajuda a que ISIS segueixi reclutant gent”




Interessant article per entendre uns mica més el que està passant en aquests moments. Aquí es podria perfectament aplicar aquella frase: "De aquellos barros vienen estos lodos".
Però tranquils que el trio de bergants (1a. accepció que dona la pàgina d'Optimot), continuaran donant lliçons de perversitat, mentre tots els seus acòlits lis riuen les "gracietes", quan haurien d'haver estat jutjats per delictes a la humanitat. 
Mentides i mentides que destrossen pobles per poder-los saquejar. Això si que es terrorisme, però amb l'aval de l'Onu, organització completament desprestigiada al servei del poder real d'aquest mon. 


Extret d'un documental de Vimeo.com.

000000000000000000


dimecres, 23 d’agost de 2017

De miserables, corruptes i altres bagatel·les que no fan gràcia


Que "la Meseta" estigués avisada de la possible cèdula terrorista encapçalada pel "miserable" terrorista, l'imam de Ripoll, i no avisés a les autoritats catalanes es de mesquins, i ara tenen la barra de queixar-se que en les investigacions, els mossos, no hagin deixat entrar la "Cuardia Civil" i a la "Polícia Nacional" Crec que aquests cossos policials a qui s'haurien de queixar es al seu "Ministerio". A més aquell miserable ja havia estat a la presó, i encara que era per un altre motiu (segons diuen era per drogues), com es que la justícia espanyola permet a un delinqüent estranger seguir aquí encara que hagi complert la seva condemna. Una vegada complerta s'ha de fotre fora als estrangers delinqüents. Això últim es una opinió personal. Però el cas es que a Ripoll ningú ho sabia i estava fent d'imam. 


%%%%%%%%%%%%

Un altre notícia que em treu de polleguera, es al llegir que s'està avançant en la privatització de Bankia. O sigui que després de robar-nos 60 mil milions d'euros en el sanejament de la banca, la que va ser nacionalitzada i s'està reflotant-se la tornem a passar a mans privades. 
Es el mateix com les autopistes madrilenyes que van fer fallida, se les queda l'estat, paguen per això (nosaltres), i ja estan pensant com fer-ho per passar-les novament a mans privades, que poden ser les mateixes que les que eren quan van fer fallides. O sigui que l'únic canvi es que l'estat (nosaltres) pagarem les deutes que tenen, que per cert son de bastants milions.
Això també es corrupció, però en espanya no passa res.


%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%

Del robatori a la vidriola de les pensions, que es la vida laboral de molts espanyols. De que l'"Estado" està endeutat amb un import bastant més superior a l'import del PIB, o sigui que tot el que es produeix a espanya en un any, es inferior al que es deu, o sigui que no es podrà tornar mai més. Y que donen xifres excel·lents d'exportacions, en aquest cas de Catalunya, i que llavors amb boca petita et puntualitzen, que en un tant per cent molt alt, es productes químics de Tarragona i de fabricació de cotxes, o sigui perfecte per l'ocupació, però res més, ja que son grans empreses o estrangeres o que quasi no paguen impostos.

PER AVUI HO DEIXO CÒRRER, ja que amb aquesta colla de lladres i corruptes no hi ha res a fer si el poble no reacciona.

%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%

dissabte, 12 d’agost de 2017

La universitat espanyola millor valorada al mon ocupa el lloc 239 de 500 del ranking mundial


La universitat espanyola millor valorada al mon ocupa el lloc 239 de 500 del ranking mundial - EcoDiario.es

"La primera institució acadèmica espanyola, la Universitat Pompeu Fabra, figura al lloc 239 de l'anàl·lisis.
Entre els 500 primers llocs d'universitats del món figuren un total d'11 centres espanyols. A més de la Pompeu Fabra, el rànquing inclou a la Universitat de Barcelona, en el lloc 261; la Universidad de Granada, en el 268; la Universitat Autònoma de Barcelona, 302; la Universidad Autónoma de Madrid, 303; la Universidad Complutense de Madrid, al lloc 313; la Universidad de Santiago de Compostela, 382; la Universidad Politécnica de Valencia, 448; la Universidad Jaime I, 463; la Universidad del País Vasco, 492 i la Universidad de Valencia, que ocupa el lloc 495".

A més d'estar totes en llocs que demostra que les polítiques educatives d'aquest país no funcionen (com pot funcionar la educació d'un país si s'han fet tres plans d'estudis diferents en tres anys consecutius?) i encara que no sigui motiu d'orgull, entre les tres primeres del país i han dos de catalanes, la primera i la tercera.
Tot això demostra l'interès dels nostres impresentables governants que no els interessa un poble culte, més aviat inculte per poder-lo manejar millor. I ves per on el que amb tots els entrebancs que tenen la joventut que aconsegueix sortint-se força be, o es familiar directe o amic de la classe dirigent o ha d'emigrar a guanyar-se el pa a paisos menys podrits que el nostre.



======================



divendres, 11 d’agost de 2017

Des del meu més profund menyspreu, Ramón Cotarelo



Ramón Cotarelo García (Madrid, 1943) és un politòleg espanyol, catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat Nacional d'Educació a Distància,[1] de la qual va ser vicerector entre 1984 i 1988, publicista, escriptor i traductor. 
Cada dia escriu un o més articles al seu blog, i la majoria son una delícia llegir-ho. El d'avui ho transcric a continuació, en l'idioma original.

"(Me dicen que este artículo de Palinuro, publicado el 4 de febrero de 2016, hace año y medio, está haciéndose viral en Twitter, aunque no siempre figura el nombre del autor. No por hacerlo constar -que, en el fondo, tanto me da- sino por facilitar su correcta difusión, lo reproduzco aquí. El contexto: tras las elecciones de diciembre de 2015, Rajoy, sin mayoría absoluta, no formó gobierno; dejó paso a Pedro Sánchez, quien no pudo ser investido por el voto contrario del PP y Podemos juntos en lo que quizá sea la decisión más estúpida de la formación morada; y ha tenido muchas. La decisión que obligó a las elecciones de julio de 2016 que nos han traído a la infumable actual en la que el país está gobernado por gente indescriptible que ya no da ni vergüenza)
Parece que, por fin, se van ustedes. Usted, aferrado a la poltrona como una garrapata, resistiéndose con todas sus fuerzas y dispuesto a que el país se hunda antes que abandonar su puesto en La Moncloa, en el que no ha hecho usted más que daño a la inmensa mayoría de los españoles. Mentiroso, altivo, autoritario y servil con los de arriba, presunto corrupto y amparador de corruptos y ladrones, falso, inculto, vulgar y pretencioso, realmente es usted una vergüenza para cualquier país civilizado. Y la banda de ladrones a la que llama usted partido, cortada a su imagen y semejanza. O al revés, tanto da.
No han dejado ustedes un euro público sin metérselo en el bolsillo; han robado en prácticamente todos los cargos públicos que han ejercido. No hay más que ver Valencia. Han malversado, despilfarrado o simplemente trincado en todas las actividades de la administración pública, en las adjudicaciones, licitaciones, contratas, concesiones y subvenciones. Se han apropiado dineros públicos de todas partes, desde las instituciones más solemnes a los colegios de niños y los programas de solidaridad internacional, desde las dotaciones de infraestructuras hasta las contratas de suministros a los hospitales. No es que carezcan ustedes del mínimo sentido de la ley moral kantiana; es que son ustedes una banda de granujas.
Constituyó usted desde el pincipio un gobierno de analfabetos, imbéciles, psicópatas, corruptos, meapilas, cínicos sin escrúpulos, ultrarreaccionarios, aprovechados e inútiles, todos, claro está, muy atentos a lo que pudieran afanar y cómo podían amargar la vida a la gente despojándola de todo. Han provocado ustedes una involución democrática única, según sus cánones neofranquistas. Han reprimido los derechos y libertades, suprimido la democracia en los espacios públicos. Han esclavizado a los trabajadores, empobrecido a la gente y obligádola a emigrar,  aumentado la cantidad de parados sin prestación, robado a los pensionistas, privado de ayudas a los dependientes y esquilmado el erario
Han corrompido el Estado de abajo arriba, han llenado la administración de funcionarios venales, parientes, enchufados, deudos, allegados o simples pelotas; han destruido la objetividad de los medios de comunicación públicos, empleados sistemáticamente como aparatos de agit/prop, de ese fascismo "amable" y sonriente que los caracteriza y que llaman ustedes "liberalismo"; tienen periodistas-provocadores directamente a sueldo de ls grandes empresas como el Corte Inglés (y a saber cuántas más), engañando a toda la ciudadanía, verdaderos esbirros como la colección de sinvergüenzas que según parece han cobrado sobresueldos o han estafado en Valencia, Galicia, Madrid, etc.
Y han destruido ustedes el país por su infinita codicia, mezclada con su incompetencia e irreductible estupidez. Los catalanes se van y hacen bien porque nadie con un ápice de dignidad puede soportar estar gobernado por un hatajo de sinvergüenzas, corruptos y ladrones.
Un desastre que durará muchos, muchos años y el principal responsable es usted, el de los sobresueldos. Váyanse ya rodeados todos del oprobio, el ludibrio y el desprecio de sus conciudadanos. Pasen antes por caja, devuelvan lo afanado y preséntense al juez."



OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO


dijous, 10 d’agost de 2017

El triomf dels mediocres


Copio a qui un text que segons sembla atribueixen a Borges i després de mirar per "inet" encara no ho tinc clar que sigui escrit per ell, o copiat. De tomes formes i encara que es una mica vell, té tota la actualitat, potser en aquests moments es queda curt. Ho copio en l'idioma original:

“Quienes me conocen saben de mis credos e idearios. Por encima de éstos, creo que ha llegado la hora de ser sincero. Es, de todo punto, necesario hacer un profundo y sincero ejercicio de autocrítica, tomando, sin que sirva de precedente, la seriedad por bandera.
Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes, con una huelga general, o echándonos a la calle para protestar los unos contra los otros.
Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. 
Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel.
Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.
Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente.
Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan, alguien cuya carrera política o profesional desconocemos por completo, si es que la hay. Tan solo porque son de los nuestros.
Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre, reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
– Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.
– Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un solo presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
– Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir, incluso, a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
– Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
– Mediocre es un país que tiene dos universidades entre las 10 más antiguas de Europa, pero, sin embargo, no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
– Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
– Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.
– Mediocre es un país en cuyas instituciones públicas se encuentran dirigentes políticos que, en un 48 % de los casos, jamás ejercieron sus respectivas profesiones, pero que encontraron en la Política el más relevante modo de vida.
– Es Mediocre un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
– Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.
– Es Mediocre un país, a qué negarlo, que, para lucir sin complejos su enseña nacional, necesita la motivación de algún éxito deportivo".



ooooooooooooooooooooooooooooooooo




dilluns, 26 de juny de 2017

Declaracions de Paulo Rangel



“Els portuguesos estimem molt els espanyols, volem tenir les millors relacions amb ells, ens encanten les seves ciutats, la seva llengua i cultura, però no volem tornar a compartir estat amb els castellans. De cap de les maneres”.
Declaracions de Paulo Rangel, vicepresident del grup parlamentari del Partit Popular Europeu.

Es deu referir a conquesa i saqueig?... potser.

000000000000000000




dissabte, 24 de juny de 2017

Balls to the wall


Cançó del grup "Accept" de començament dels anys 80 i que té complerta actualitat. Sembla mentida el que hem tornat a retrocedir en drets humans, quan semblava que havíem aconseguit millorar. Però el més trist del cas es que no es donarà el cas del que diu la cançó ja que "Sheep are not pacifists are coward"




Letra original
Balls to the wall
Too many slaves in this world
die by torture and pain
Too many people do not see
They're killing themselves - going insane
Too many people do not know
Bondage is over the human race
They believe slaves always lose
And this fear keeps them down
Watch the damned (God bless ya)
They're gonna break their chains
You can't stop them (God bless ya)
They're coming to get you and then
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall - balls to the wall
You may screw their brains
You may sacrifice them, too
You may mortify their flesh
You may rape them all
One day the tortured stand up
And revolt against the evil
They make you drink you blood
And tear yourself to pieces
You better watch the damned (God bless ya)
They're gonna break their chains
You can't stop them (God bless ya)
They're coming to get you and then
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall - balls to the wall
Come on man, let's stand up all over the world
Let's plug a bomb in everyone's arse
If they don't keep us alive - we're gonna fight for the right
Build a wall with the bodies of the dead - and you're saved
Make the world scared - come on, show me the sign of victory
Sign of victory - sign of victory
You better watch the damned (God bless ya)
They're gonna break their chains
You can't stop them (God bless ya)
They're coming to get you and then
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall

Letra traducida
LAS PELOTAS CONTRA LA PARED
Demasiados esclavos en este mundo mueren por la tortura y el dolor. Demasiada gente no ve que se están matando a sí mismos, volviéndose locos.
Demasiada gente no ve que la raza humana tiene los ojos vendados. Creen que los esclavos pierden siempre y ese miedo los mantiene quietos.
Mira a los condenados (¡Dios os bendiga!)
Van a romper sus cadenas (¡Hey!)
No puedes pararlos (¡Dios os bendiga!)
Vienen por ti, y cuando lleguen tendrás que poner tus pelotas contra la pared, hombre. Tendras que poner tus pelotas contra la pared, hombre, tus pelotas contra la pared, ¡tus pelotas contra la pared!
Podrás exprimir sus cerebros, podrás sacrificarlos también, podrás mortificar su carne, podrás violarlos a todos.
Un día los torturados se alzarán y se sublevarán contra el mal. Te obligarán a beber tu propia sangre y a sacarte la piel a tiras.
Más te vale mirar a los condenados (¡Dios os bendiga!)
Van a romper sus cadenas (¡Hey!)
No, no puedes pararlos (¡Dios os bendiga!)
Vienen por ti, y cuando lleguen tendrás que poner tus pelotas contra la pared, hombre. Tendras que poner tus pelotas contra la pared, hombre, tus pelotas contra la pared, ¡tus pelotas contra la pared!
Venga, tíos, alcémonos por todo el mundo. Pongamos una bomba en cada culo. Si no nos dejan vivos, vamos a pelear por ese derecho.
Construid un muro con los cuerpos de los muertos y estaréis a salvo. Acojonad al mundo, venga, mostradme el signo de la victoria. Signo de la victoria, signo de la victoria.
Más te vale mirar a los condenados (¡Dios os bendiga!)
Van a romper sus cadenas (¡Hey!)
No, no puedes pararlos (¡Dios os bendiga!)
Vienen por ti, y cuando lleguen tendrás que poner tus pelotas contra la pared, hombre. Tendras que poner tus pelotas contra la pared, hombre, tus pelotas contra la pared, ¡tus pelotas contra la pared!


dimarts, 20 de juny de 2017

Mas d'en Briàs (Sant Pere Nolasc), Queixal de la Bruixa, Font de Rauric


El Queixal de la Bruixa
Mas d'en Briàs (Sant Pere Nolasc)



Feia temps que no sortia a tombar una mica i avui, al final, m’he decidit a fer tres visites turístiques, molt simples però que feia temps que les tenia en ment. M’he anat a visitar Sant Pere de Nolasc, que es (era) una ermita adossada al Mas d’en Briàs, a Santa Coloma de Queralt. Al sortir de Santa Coloma cap a Igualada, després del Polígon El Pont de la Barquera, a ma dreta surt el Camí del Mas d’en Briàs, pista que finalitza una vegada passada la Barraca del Bon Lluís en sendes parades de conreu. El mas està entre arruïnat i enrunat, a més de que se l’està menjant l’herba. Encara te teulada però em fa pensar que per molt poc temps. Les construccions i habitacles que envolten el cos principal estan completament enrunades. L’ermita que estava a la banda dreta adossada al cos principal, banda dreta si miren l’edificació des del sur, no queda res, potser tres o quatre filades de pedres de les parets, a més de ser massa dificultós d’entrar per la quantitat de herba, moltes de punxes, i he pensat que si la teulada i part de les parets anterior, posterior i de la dreta ha caigut al terra, només veure pedres després d’emportar-me un munt de punxades. Faig «quatre» fotografies i marxo. Pel que es el cos principal, totes les antigues portes i obertures estan tapiades, exceptuant la porta principal, on té un pany que no sembla massa vell. Portes tancades es sinònim a no entrar.
De tornada cap a la general paro al costat del «Queixal de la Bruixa». Per anar i tornar al mas es passa a tocar. Hi ha una maca llegenda (aquí ->) que parla d’aquesta curiosa pedra. Trobo a faltar un plafó explicatiu, sent que a vegades en trobes en llocs no massa necessaris. Es curiós que aquí va haver un hostal i que ara no en quedi ni rastre, la civilització ja té aquests contrasentits de fer desaparèixer l’historia de les contrades. Inclús la creu de terme de l’Hostal de la Banya, que s’ha conservat, però està dins del Castell dels Comtes, a Santa Coloma, no al seu lloc original.
Una vegada finalitzat aquestes dues visites, m’he anat cap a Rauric, ja que el dia que vaig fer una excursió des d’allí, no vaig tenir temps (això vaig pensar, havíem quedat a dinar a casa) de veure el naixement del Riu Corb, a la Font de Rauric. La decepció es que està completament tancat, amb una reixa amb cadenat. Es veu unes escales que baixen i es passa per sota d’una arcada, però res mes. Vaig cap el poble i pregunto a un senyor si allò es el naixement, i em diu que si, però que neix poca aigua i l’envien cap a Rauric. Em temporades que plou, l’aigua sobrant va riu avall. Després de parlar una mica de assumptes d’actualitat i polítics, com m’ha semblat que no tenim idees massa comuns, m’acomiado i me’n vaig cap a casa a sopar.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.







000000000000000000000000000



diumenge, 18 de juny de 2017

Som-hi!!. 105 dies


I que passarà amb els dos trens que van per la mateixa via, i de cara, un a tota velocitat i l'altre a l'espera i fent tot el possible per fer malbé els rails perquè el que corre descarrili?. 
Queden 105 dies per comprovar si el que està quiet intentant que l'altre s'aturi, queda arrossegat o  el que va llançat posa el fre al final, descarrila o s'emporta a l'immòbil. 
Tinguem la seguretat que si frenem o descarrilem, a partir de llavors els immobilistes tindran dret de "pernada" i ho passarem molt malament, o sigui que davant el possible defalliment dels conductors del tren, fet que no crec que passi, al mínim símptoma algú/ns els hauria de treure i posar-ne uns altres per seguir "A tota màquina". 
Em ve a la memòria una molt antiga pel·lícula de un maquinista en temps de la guerra als E.U.A., amb una màquina de carbó, que repetia "MAS MADERA QUE ES LA GUERRA". Un símil es el que hauria de passar ara.


===========================


dissabte, 3 de juny de 2017

Mapa del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades i Poblet


Esperem que s'aprovi ja, d'una vegada

D’Alforja s’inclou les Guilletes, les muntanyes de la serra del Mirador, la serra de Puigcerver i tota la línia de cresta des del coll de la Creu al coll dels Banys

0000000000000000000000000


divendres, 2 de juny de 2017

dijous, 1 de juny de 2017

Fontscaldes, Torre de la Mixarda, Pont del Diable, Cova del Gat, Fontscaldes


Torre de la Mixarda
Pont del Diable o del Moro



Per fi he pogut tornar a caminar desprès d’una temporada familiar molt difícil. Com que estic molt desentrenat i amb manca de fons, he triat un tomb curt i planer, que feia temps que tenia en ment, tot visitant tres llocs de Figuerola del Camp, que pertany a l’Alt Camp, encara que ho he fet sortint de Fontscaldes. He anat en cotxe fins aquest llogaret, he aparcat a la part alta del carrer Major i he sortit quan eren quasi les nou del matí. He anat a buscar el carrer de la Font, tot passant pel davant del Restaurant Masia Fontscaldes, que avui està tancat.
Passo pel davant de la font, que té una esplanada al davant, amb un banc de fusta, amb seients incorporats. A la font està gravat l’any 1874, encara que crec que ha tingut remodelacions posteriors. Vaig a buscar el pas per sota la carretera i em dirigeixo a tornar a visitar el Forn Ibèric, dins d’una casa d’obra, tancada amb una porta perquè no es deteriori més. Sort que la porta es reixada i es pot veure dins, encara que no hi ha massa a veure. Segueixo en direcció sud-est per vorejar el Bosc de Vives, amb construccions entre ell i el camí que segueixo. Una vegada deixo la pantalla del bosc, puc divisar, entremig, Miramar, la Cogulla i el Mas de Balasc i altres. A la dreta es veu la part alta de la Torre de les Punxes. Una mica abans d’aquesta última torre he pogut veure per primera vegada, la Torre de la Mixarda.
Poc abans d’agafar en direcció nord, tot seguint la Rasa de les Fassines, a la dreta he deixat un petit cobert amb pou annexe. Canviant de direcció, tinc la torre a l’esquerra i on hi ha un maset per on el mapa marca un sender que hi porta, però té un cadena a l’entrada, i encara que el mas es veu tancat, prefereixo anar a donar un tomb passant pel camí a Valls i no passar per terrenys del mas.
La Torre de la Mixarda té darrera una zona d’esbarjo i tot està netejat, arranjat i molt bonic. No comprovo si la font té aigua, ja que no es del meu interès en aquest moment, i si en un altre ho necessito pot haver canviat les circumstàncies. Per sortir d’aquí provo un camí del mapa i del cadastre, però el maset pel que s’ha de passar a tocar, ho tenen tallat, a més d’estar completament abandonat i ple de bardisses. Retornar i anar a buscar el camí d’arribada a la torre no costa cap esforç, es totalment pla i amb recorregut curt.
Deixo aquesta pista per baixar al Torrent dels Masos, per visitar el Pont del Diable o del Moro, ja que com es sabut no m’agrada repetir tros (o al menys fer el menys possible). No trobo pujador i quan el trobo, un mal rastre, em porta a un camí que va direcció nord i el pont em queda al nord (els dos, més o menys), i si vull anar cap allà he de trepitjar primer un camp abandonat i desprès massa tros dels sembrats i això no m’agrada. Torno a baixar al barranc tot pensant que hauré de refer el camí, però trobo un altre rastre, que m’havia passat desapercebut, pujo, segueixo un rastre difús i em porta a altres sembrats de blat (em sembla) però amb una vora no conreada. Per allí que al poc es fa ample, em porta on hi ha el plafó i el pont. Sembla ser que no saben exactament si era un pont o un aqüeducte. Està restaurat i en bastant bon estat. No el creuo per veure si ara té continuïtat, ja que pel meu estat físic i anímic es massa estret, i això que es suficient ample; llàstima que han extret el fil-ferro que feia de barana.
Segueixo el Camí de Figuerola, que baixa a creuar el barranc, per remuntar a l’altre riba. Es un tros ombrívol que fa que es camini sense passar calor, però la sort dura poc. Passo pel davant del Mas d’en Llop, parant-me a fer unes fotos, comprovant que dos treballadors llunyans, treuen el cap entre els ceps per mirar el que faig, i al veure que segueixo camí tornen a la feina.
Abans de la cruïlla a la Cova del Gat trobo unes fites que apunten que també es pot anar per aquí. Agafo aquest sender i efectivament enllaça amb que el tenia preparat. La pujada a la cova es curta però dura, per a mi. Tal i com esperava té unes reixes per impedir l’entrada, amb teulada metàl·lica que suposo es per evitar que la pluja pugui, per ella sola o arrossegant pedres, fer malbé l’entrada i/o taponar total o parcialment l’entrada. Estan fent prospeccions arqueològiques. A la seva entrada aprofito per menjar una mica. La primer sala es curta i no gaire alta. Al final hi ha una possible gatera, i quasi al costat hi ha un pou. Ja no en sé més.
A marxar, després de la forta pendent, no torno per on he arribat, si que segueixo un camí en direcció contraria, que segons el mapa també em pot portar a lloc, evitant-me un tros de pista. Passo per les runes del que sembla era un gran mas, que segons el cadastre està a la partida de la  la Seguera. A partir d’aquí ja es seguir el camí sense més, es seguir el Camí de Figuerola, creuar la carretera de Lleida, amb molt de compte, entrar a Fonstcaldes per la carretera secundaria, visitar les runes de la pedrera i arribar al cotxe a tres quarts d’una i després d’haver fet més de nou quilòmetres i mig, en un dia força calorós, que ha anat augmentat a mida que passaven les hores. Sort que cap el final ha fet una mica d’airet pel que no s’ha notat massa que el sol picava. Això ho he notat més quan he sortit a la pista, després de baixar de la cova, que ja començava a anar cap el migdia. He estat content ja que tant a la pujada com a la baixada de la cova, i quan he estat assegut a la seva entrada, he escoltat el cant d’uns ocells, fet que cada vegada es mes estrany per les nostres contrades. De gent, a més del treballadors del Mas d’en Llop només he vist als de dos cotxes que ens hem creuat a la zona de la Plana d’en Lleure i a dos btteros, que també m’he creuat al Camí de Prenafeta, tot arribant a la cruïlla de la Torre de la Mixarda.
Tot el recorregut per pistes ha estat entre ceps (principalment), olivers, alguns ametllers, pocs avellaners i cireres, i alguns camps de blat i abandonats. Excepte els últims, la resta tenien un colorit verd molt maco. Com no pot ser menys, les deixalles pel camí no han faltat, avui sobretot i escampat per les vores, un munt de restes dels plàstic que tancats serveixen perquè els planters d’arbres creixin a dins. Ara a esperar les pròximes fites.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dimarts, 30 de maig de 2017

Dirigent que reconeix l'erroni del seu criteri


Un dirigent que es vegi obligat a abandonar la plataforma de la seva ideologia general, per haver-se adonat que aquesta era falsa, obrarà honradament nomès, quan reconeixent l'erroni del seu criteri, es trobi disposat a assumir totes les conseqüències. En tal cas haurà, almenys, de renunciar a tota actuació política ulterior, doncs, havent errat ja una vegada en punts de vista fonamentals, està exposat per una segona vegada al mateix perill. De totes maneres ha perdut ja el dret de requerir i menys encara el d'exigir la confiança dels seus conciutadans. (Mein Kamf)



0000000000000000


dilluns, 29 de maig de 2017

El dret humà ha de privà sobre el dret polìtic


Si un poble sucumbeix en la lluita pels drets de l'home, és perquè en haver estat pesat a la balança de la destinació va resultar massa lleuger per tenir la sort de seguir subsistint al món terrenal. Perquè qui no està disposat a lluitar per la seva existència o no se sent capaç d'això és que ja està predestinat a desaparèixer, i això per la justícia eterna de la providència. (Mein Kamf)

El món no s'ha fet per als pobles covards.



0000000000000000000000


diumenge, 28 de maig de 2017

El progrés humà no es mesura per la indústria...



El progrés humà no es mesura per la indústria... es mesura pel valor que li dónes a una vida.


000000000000000000000


dilluns, 1 de maig de 2017

Masos del Bater, de la Cabrafiga i de Ca la Pepeta


Mas de la Cabrafiga
Mas de Ca la Pepeta



Amb dos objectius, jo tenia preparada una petita caminada, per agafar farigola el dia de divendres sant i per trobar com arribar al mas de Ca la Pepeta, que quan vaig fer el tomb al Cabrafiga no el vaig trobar, encara que no em vaig entretenir massa ja que em faltava més de la meitat del recorregut. Referent al primer objectiu, ja havia sortit dos divendres sants a buscar farigola, però com no em recordo mai  hi ha i això que hi ha per tota arreu, i als llocs que vaig anar deuen ser dels pocs on no creix, i aquí, em recordo que el dia que vaig passar i havia molta i florida. Però resulta que el divendres sant no vaig poder sortir, i avui he aprofitar fer per el tomb, amb la satisfacció de poder haver aconseguit els objectius que m’havia marcat per avui.
Aparco el cotxe a l’entrada de la carretera vella de Pratdip, una mica abans de la cruïlla cap aquell poble, em preparo i surto caminant a un quart i cinc de la tarda. Només sortir ja faig una petita marrada, ja que si que he d’anar en direcció nord, però no es per aquest camí si no que he de seguir per la carretera i aviat agafar a la dreta, amunt, es el Camí de la Cabrafiga del Bater. Només entrar a aquest camí trobo un munt de deixalles. Com va sent normal on s’arriba en cotxe o està a prop de construccions, sempre hi ha munts de deixalles. Es una pista molt pedregosa. De seguida veig unes runes a ma dreta i per clarianes i petits roquers cap allí em dirigeixo. La Caseta de l’Isidret era una petita cabana, ara enrunada, construïda damunt d’un roquer i rodejada de marges amb terrenys abandonats i ocupats per vegetació baixa de garrics i similars. No retorno per on hi he anat si no que al dret, per parades fàcil de caminar, vaig a buscar el camí, més amunt. Al poc deixo la pista, per pujar cap a la Caseta del Bater. Aquí trobo les senyals blaves que m’acompanyaran fins al Mas de la Cabrafiga.
La caseta està sense teulada ni porta, encara que conserva les teules a la part de les parets. Havia  estat revestida amb calç de la que quasi no en queda, tenia un aljub, segurament d’aigua de pluja, que en aquests moment està ple arran de terra. Segueixo i passo on hi ha un munt de farigola, que es la volia collir el divendres de setmana santa. A tocar està el Mas de Bater. Era un mas gran ara completament enrunat, i rodejat per la vegetació, sobretot de garriga.
Continuo tot seguint les marques blaves, deixant un camí a la dreta que es va cap el Coll de la Cabrafiga, i altre a l’esquerra que va a la carretera. En aquesta última cruïlla s’ha de fer un giro de quasi 360 graus. Al poc s’ha de baixar un marge, a l‘esquerra. O el que camí que seguia no era el vell (encara que estigui senyalitzat) o el que segueix ara no ho era, ja que els camins vells no baixaven els marges al dret, ara es baixa pel marge malmès.
Com he vist alguna cosa estranya quan he deixat el camí que marxava cap a la carretera, vaig baixant parades i acostant-me al lloc. Descobreixo que es una petita cova, sota un marge, amb l’entrada tapada per la vegetació, però que no dificulta veure el seu interior, on no hi cab una persona d’en peus, però si una persona asseguda i més. Al dret, novament i guiat pel gps vaig a buscar el camí que seguia. He de pujar unes parades, sense dificultat. Quan estic al camí, i aquí,em sembla que era una carrerada, però degut al total abandó del camí i del voltant es difícil saber-ho de segur.
Arribo al camí que cap a l’esquerra es va a la carretera i a la dreta cap a les Mugues. On ha tocar hi ha el Mas de la Cabrafiga, però primer i entremig de la vegetació busco una construcció rodona que he vist als mapes. Era un dipòsit d’aigua, d’uns quants metres d’alçada, que té adjacent una escala estreta d’obra, sense baranes ni protecció. Pujo per ella i des de l’últim esglaó es veu el terra interior, ple de les restes, a bocins, del que havia estat la teulada. Baixo amb compte i em dirigeixo al mas. No hi ha res de nou de quan ja vaig estar, potser està molt més deteriorat. Es deu dir Mas de la Cabrafiga perquè es la partida d’aquest nom, però em recordo haver llegit que també es coneixia pel Mas dels Belgues, segurament van viure gent d’aquesta nacionalitat. Ara dona llàstima aquesta construcció perduda i que aviat començarà a enrunar-se totalment. Per dins, a banda de la vegetació dels trossos sense teulada, està completament saquejat, i malmès. Com dic, una llàstima els diners empleats aquí per arribar a aquesta situació.
El segon  pas es buscar com arribar al Mas de Ca la Pepeta. Primer busco camí de les Mugues enllà, però el barranc que hi ha entremig es prou profund i tapat i  no veig per on creuar ni baixar. Després miro davant mateix del de la Cabrafiga i sembla que puc baixar, al dret, està clar. La baixada no es massa forta pels meus genolls, hi ha un moment que he de fer filigranes, tot agafat a una branca i de seguida trobo el que devia ser l’antic camí que creua el barranc a un nivell superior d’aquest. Miro per on devia de baixar fins aquí i està una mica confús , podria haver estat per qualsevol dels dos costats. Creuo el barranc i enfilo amunt pel que era el camí vell, però aquest es tapa, encara que s’endevina per on anava, l’ultim curt tros s’ha de fer al dret per la part caiguda d’un marge. La veritat es que visitar aquest mas arruïnat no val gens la pena. Tenia una sola habitació, un pati exterior amb aljub (ara ple d’aigua) i llar de foc, potser un altell, dos edificis annexes totalment enrunats i poca cosa més.
Deixo el mas i agafo el que sembla era el camí que comunicava amb la carretera. Al començament es de molt bon seguir, i sembla que era ample, però poc a poc es va fent rastre i dividint-se. A vegades el rastre es perd, però amb ganes i orientat a la direcció que vaig, no tinc massa problemes. A l’estona s’acosta bastant al barranc, però més elevats. A l’altre banda del barranc hi han unes runes, només les parets laterals. Jo penso que potser era un molí, per la situació on es. Arribo a la carretera vella sense problemes, i la segueixo a l’esquerra. Al arribar a la cruïlla del Camí de la Cabrafiga del Moreno, que està tancat amb una cadena, jo l’agafo passant pel damunt d’aquesta, baixo al barranc i una mica per experiència trobo la que crec es la Cova del Quicà, ara amb una tanca de filferro pel davant i on gos espantadís que deuria vigilar l’entrada i la cova, en quan em veu corre a amargar-se dins de la cova. Per veure-la hauria de obrir la porta de la tanca, però crec que està en propietat privada (real o apropiada) i no ho crec necessari.
Torno a pujar a la carretera i ja no m’aturo fins el cotxe, on arribo a dos quarts de set, desprès de fer tres quilòmetres sis-cents, en una tarda solejada però una mica ventada. Després de quasi dos mesos sense sortir, m’he trobat molt còmode, tot sent molt curta, m’he sortit quatre vegades de la ruta i no he notat cansament.
No pujo el track al wikiloc, ja que es un tomb que no crec que valgui la pena. Si algú volgués algun aclariment o inclús el track, que m’ho digui i ho enviaré. 

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000




000000000000000000000000000





Sínkope - Vivo En Un País (Lyric Video)


dissabte, 29 d’abril de 2017

Fes menys suposicions ....., somriu més.


De la web "El Rincón del Tibet".


0000000000000000000


dijous, 13 d’abril de 2017

Romaní



Romaní del Caminet, 
herba humil, floreta blava ...
En arribar dalt del cim 
com s'enjoia la mirada! ...
La terra s'allarga al sol
mentre el vent mena les barques. 
Adéu, adéu, romaní
quina olor tan bona escampes
la terra t'ha dat l'alè
i el mar la marinada ...
Romaní del caminet, 
herba humil, floreta blava ...